Si hay futuro (La Polla Records)

Un mundo entero se quema a si mismo para hacer pomadas para sus quemaduras.
Un arbol que arde, de él sale papel para que se escriba de la arbolación.
Los hombres trabajan para poder vivir, en fabricas de armas que los mataran.
Ciudades del futuro tumbas de los vivos, vivos del futuro muertos en ciudades...
Políticos locos guian a las masas que les dan sus ojos para no ver que pasa.
Aun con tu ceguera veras a los listos contar su dinero, listos pero muertos.
(La Polla Records, "Si hay futuro" de "No somos nada", 1987)

diumenge, 19 de desembre de 2010

Massa dies sense escriure (quarta i darrera part)

La següent presentació va ser a Reus, què us puc dir de Reus? És una de les poblacions allunyades de Barcelona que surten al llibre, i no és casualitat, l'ateneu llibertari ja desaparegut va fer història i va marcar el tarannà d'un parell de generacions reusenques, la generació de la post-transacció i la dels insubmisos com a mínim, a més de marcar a bastant gent de ciutat, entre els que m'incloc... La xerrada la muntaven els companys i amics de CGT i del Reggus i va ser força xula, a més si van apropar uns quants amics que ara viuen per les comarques tarragonines, la gent que feia el mític fanzine i programa de ràdio "Metal Age" i els musics que acompanyen a José "el Chatarra" amb la qual cosa l'animació estava assegurada.

L'Ateneu Popular Rocaus em va impressionar molt satisfactòriament, feia uns anyets que a Sallent no hi havia un espai al marge de les organitzacions oficials, després del tancament del mític Ateneu Popular Ferroka, i la veritat és que una població amb la tradició de Sallent necessita un espai d'aquestes característiques. El Rocaus és un local cèntric, molt cèntric i molt obert a la població, amb uns grans finestrals que cobreixen tota la façana fent visible l'espai des de l'exterior. Està situat a l'antiga seu de la Cooperativa Germanor, al carrer Santa Llúcia número 1 i va ser inaugurat tot just fa tres mesos, el 16 de setembre. La xerrada va ser tot un èxit i una d'aquestes que em van omplir humanament, sembla que aquestes darreres presentacions jo estic bastant alliberat de pressions mentals i que començo a gaudir totalment de la companyia, a Sallent, a més, tinc grans amics i hi sento un afecte especial per la població i per alguna entitat descentralitzada que hi pertany. S'ha de recordar que de Sallent era l'Agustín Rueda, assassinat per l'Estat el 1.978 en una demostració de la inhumanitat de les presons democràtiques, i de Sallent és òbviament l'Associació d'Amics d'Agustín Rueda. A Sallent també te força presència la CUP i tot i que a mi, el fet de que la simbologia de l'organització sigui la senyera, ja em tira bastant enrere, s'ha de reconèixer que hi ha gent molt valida i digna dins l'organització...

El dia 30 vaig anar a Mataró, a la Taverna Atzucac, on muntaven la xerrada companys llibertaris/autònoms que desconec si tenen nom com a col·lectiu però que la van muntar molt bé i dels quals puc dir que la seva companyia va ser super agradable. L'Atzucac és un espai ben acollidor, escalfadet humanament, i la xerrada va ser molt productiva amb una bona assistència, puc assegurar que després de les xerrades de La Bisbal i d'Almenar és la xerrada a la qual més punks joves han assistit.

Ja al desembre, en plena recta final, el dia 2 vaig fer la darrera presentació a ciutat, va ser a La Farinera del Clot, centre cívic del qual ara porta la programació la companya Estel. En ser la darrera presentació a Barcelona van assistir alguns companys i companyes protagonistes del llibre i també alguns dels meus companys actuals, gent de La Kinky Beat i companys que van passar per Nour en algun moment, o sigui escalfor no hi va faltar. A més va ser la tercera presentació a la qual va apropar-se el Poly, qui ja sap alguns dels meus comentaris de memòria, tot i que aquest dia va venir amb un borratxo que es va fer notar sense que arribés la sang al riu...

L'endemà Terrassa... El Kasalet és un centre social ben acollidor, em va recordar l'Ateneu Alternatiu i Llibertari de Sants, Cros 10, mai havia vist un espai tant semblant, en entrar una petita saleta, tot passant un marc de porta sense porta una mini barra i després el bany. A dalt, al pis, l'espai organitzatiu i on es guarda el material que distribueixen... Què us puc dir de la xerrada? Què tot just havent començat i quan parlava dels Código Neurótico van aparèixer el Jorge i el Sergio? Al Jorge encara l'havia anat veient però al Sergio feia més de vint anys que no el veia... També s'hi va acostar el Santi, que ara escriu al Diari de Terrasa i que fa prop de trenta anys feia el "Trepidación", va fer un reportatge al Diari sobre la xerrada que crec que és del millor que s'ha escrit sobre el llibre, en profunditat com a mínim... La presentació la va fer el Franki, mil gràcies. Ah! I felicitats als cuiners i cuineres, el sopar deliciós...

I la darrera, tenia ja la gola seca i el cervell di-seccionat... Mai havia parlat en públic d'aquesta manera, continua, fent xerrades cada dos o tres dies, després de cinc setmanes fent quatre presentacions cada set dies la llengua anava sola però la veu s'hi ressentia. I el cos també, el cansament s'havia instal·lat al meu interior. Sort que la xerrada a Granollers va representar una altra d'aquelles grates sorpreses. En Sisa em va trucar un parell de dies abans --"Joni, que m'ha trucat en Lluís per demanar-me que fes la presentació. Jo no se parlar en públic però si vols ho faig", "home, Sisa, quina millor manera d'acabar la gira que amb tu assegut al meu costat, i tant que vull, i t'ho agraeixo". En Sisa va ser el primer baixista seriós que vaig tenir a prop, en aquell llunyà 1.983, a Terrassa, on els Código ens deixaven el seu local per assajar els caps de setmana. Suposo que de veure en Sisa em van entrar ganes i posteriorment vaig ser baixista... A Granollers vaig arribar una mica per casualitat, volia fer una presentació per la gent de La Roca i vaig trucar al Jordi de l'Estraperlo, d'Orgy of one i de tantes altres coses vinculades al punk i al hardcore català, ell em va dir que ho fes a Granollers, a l'Anònims, que és un restaurant llibreria, em va passar el contacte del Lluís i quan el vaig trucar el Lluís va acceptar ràpidament. La sorpresa va ser que en arribar el dia de la presentació em vaig adonar que coneixia al Lluís feia anys i, és clar, ell sabia amb qui xerrava quan el vaig trucar per telefon, però jo no en tenia ni idea de qui estava a l'altre costat de la línia. La xerrada, agraïda, amb alguns companys de La Roca i companys i companyes més actuals que van provocar un petit i interessant debat per tancar la "Que pagui Millet tour!".

Ara ja sí que puc anunciar que a partir dels darrers dies de gener hi hauran noves presentacions que espero em portin a Vic, Tarragona, Girona, Ciutat de Mallorca... Si en desitgeu organitzar-ne una a la vostra població, ja ho sabeu...

I ja per acabar amb aquests comentaris sobre el llibre, un detall que em va sorprendre moltíssim: l'altre dia donant voltes per la xarxa em vaig trobar un espai català on hi havien diversos comentaris al forum sobre el llibre, crec que tots els comentaris eren força positius i la gent parlava obertament dels punks catalans de fa trenta anys. El sorprenent, però, era el comentari d'una persona que tot i passar-s'ho d'allò més bé amb el punk vuitanter ara reconeixia obertament pertànyer a Plataforma Per Catalunya ja que "s'ha estrangeritzat la meva ciutat"... No se ben bé que dir però puc assegurar que espero que cap inhumà com aquest engendre es compri el meu llibre doncs els seus diners no els volem pas per res... Sense necessitat de dir que la seva incultura és impressionant doncs tots i totes venim d'homes i dones negres com el carbó i que els musulmans van culturitzar la nostra terra quan era fosca com la nit... Sense comptar amb que es deu creure molt poderós posseint una ciutat... L'únic que em fa gràcia de tot plegat és que si es compra el llibre, de sobte és veurà retratat i reflectit en forma d'Animal, je, je, je... Que et bombin!

Salut.

dimecres, 15 de desembre de 2010

On trobar “Que pagui Pujol!”


On trobar “Que pagui Pujol!”

Sempre em costa una mica fer el pas d’intentar comercialitzar el llibre, però en fi, igual que he fet les presentacions per a que les persones que ho volguessin es poguessin informar directament, ara he de fer el pas i informar-vos de on es pot trobar el treball.

Salut.

SANTS:
LA CIUTAT INVISIBLE

CIUTAT VELLA:
EL LOKAL
ROSA DE FOC
VIRUS EDITORIAL
LA CENTRAL DEL RAVAL
DOCUMENTA
DAILY RECORDS
KEBRADISC
SHANGRI-LA
LAIE CCCB (CENTRE DE CULTURA CONTEMPORÀNIA DE BARCELONA)
CATALÒNIA

EIXAMPLE:
ALIBRI
LAIE-CAFÈ
BERTRAND

GUINARDÓ:
ROCAGUINARDA

GRÀCIA:
CAPICUA
ALDARULL
LA BARRAQUETA
TAIFA

BARCELONA:
DISTRI B-CORE

BADALONA:
SALTAMARTÍ

CORNELLÀ:
BODEGA PUJOL

EL PRAT DE LLOBREGAT:
DISTRI EL MERCAT NEGRE

ELX:
BAZINGA!

GIRONA:
DISTRI LOGOFOBIA
VINT-I-DOS
GELI
KAN KOLMO

GRANOLLERS:
LA GRALLA
RESTAURANT-LLIBRERIA ANÒNIMS

LLEIDA:
LLIBRERIA CASELLES

COMARQUES DE PONENT:
DISTRI KAMILOSETAS MUSKARIA

REUS:
BAR CAMPUS

RUBÍ:
RACÓ DEL LLIBRE

SALLENT:
ATENEU POPULAR ROCAUS

SANT CUGAT DEL VALLÈS:
PAIDEIA
ALEXANDRIA

TERRASSA:
EL KASALET

VIC:
LA TRALLA

VILAFRANCA DEL PENEDES:
L’ODISSEA

VILANOVA (I LA GELTRÚ):
LA MULASSA

MADRID:
LA MALATESTA
EL ARGONAUTA

ZARAGOZA:
CSA LA REVUELTA
LIBRERIA LA PANTERA ROSA

DISTRIS:
LENOIR LIBROS
ABACUS

dilluns, 6 de desembre de 2010

Massa dies sense escriure (tercera part)

L'Ateneu Popular de 9 Barris és un dels espais que més surten al llibre, no és casualitat, és sens dubte un d'aquells espais emblemàtics, i el que és més important és un dels pocs llocs inter-generacionals dels quals podem gaudir, a més, i dada també important, és un dels pocs locals que apareixen al llibre i que continuen en actiu, crec que amb els Mensakas i El Lokal, per últim, sempre serà difícil d'oblidar la gran vetllada solidaria que va acollir ara fa onze mesos en suport de l'Amadeu Casellas, quan a tot arreu ens tancaven les portes només sentir el nom del company quan encara estava il·legalment empresonat. Per tot això presentar el llibre allà va ser quelcom especial, envoltat de companys i companyes que apareixen al llibre, amb la Hilda, la mare de la Kari "La Gallega" (Karina Germano López), companya punk d'aquella Barcelona dels vuitanta i que avui resta empresonada (aviat farà nou anys ja, massa anys per una bona i digna persona) a l'Argentina a on va arribar ara fa una quinzena d'anys buscant el seu pare, desaparegut de la maleïda dictadura militar, i on va decidir passar-se a un activisme sense retorn, des d'aquí tota la meva solidaritat, afecte i respecte, si tots féssim com ella els que manen no riurien tant, o no riurien tots... En qualsevol cas, envoltat de totes aquelles cares conegudes la presentació va resultar més que agradable plaentera, tot i que va sortir l'única errata que de moment s'ha trobat al llibre, errada greu, per cert, doncs al llibre explico que el "Canastos" era el bar dels pares del "Papus" i del "Cabeza perro"quan en realitat era el bar del Santos i del Gonzalo, altres dos companys activistes de 9 Barris, em sap greu, ho rectificaré si hi ha noves edicions...

La següent presentació va ser una de les més punks que he fet (juntament amb la de La Bisbal), va ser a les comarques lleidatanes, com no, exactament al poble d'Almenar, en un acte organitzat pel col·lectiu A les trinxeres, un dels col·lectius punks i llibertaris més actius del país si no el que més, va ser un plaer també que la presentació la fes el Tomi i que ens acompanyessin tots aquells companys i companyes del col·lectiu, fins i tot el Janot i la seva companya, skins de Santa Coloma que van patir a les seves carns la violència feixista aquells anys vuitanta.

A L'Hospitalet la presentació es va fer a La Resistència, bar o petita sala de concerts del centre de la població, espai agradable i agradable companyia doncs vaig poder gaudir de la presència del Juanito Piquete, un dels meus germans no de sang que continuen fent de les seves, el seu darrer disc, "La revolución desconocida", crec que és el millor de la seva carrera, amb el temps sembla que ha guanyat bastant com a cantant, ara mateix està preparant un nou disc la veritat és que començo a tenir ganes d'escoltar-lo.

“El eco de los pasos de un pueblo sometido
sorprendió con su frescura a un mundo cruel y competitivo,
combatiendo codo a codo, paso a paso, a la opresión
y aunque no vencieron desde luego sí que convencieron.
Mujeres y hombres sencillos, que no buscaban honores,
solo albergar un mundo nuevo en sus corazones,
llevaron la cultura y con ella el fín de la ignorancia.”
(Juanito Piquete, “Un mundo nuevo”)

Vaig continuar per Poble Nou, un altre espai emblemàtic de les nits barcelonines, el Puerto Hurraco, allà la presentació la va fer un altre gran company, el David de Ràbia Positiva, qui va no va viure de ple aquells anys vuitanta però qui va començar a aparèixer molt jovenet per Cros 10, per a mi Ràbia Positiva sempre han estat una de les millors bandes catalanes dels darrers anys, a veure que en surt de la seva disol•lució, esperem amb ganes...

I, bé, ja per acabar, enviar tot el meu suport a aquests treballadors i treballadores que estan patint l'atac sense escrúpols d'aquests polítics inconscients i sense memòria que no recorden pel que van lluitar els seus pares o avis i que no tenint prou en retallar els drets laborals militaritzen una feina civil com és la dels controladors aeris tot per fer passar o millor dit empassar unes retallades laborals i socials insuportables però de les quals gairebé ningú no ha parlat aquests darrers tres dies. Des de divendres els controladors no tenen hores sindicals (potser per què no són d'UGT o CCOO), les hores de guàrdia no compten com a treballades i depenen directament del Ministeri de Defensa... PSOE/PSC= Vergonya, si els vostres avantpassats aixequessin el cap!

Salut.
(Continuarà...)

dissabte, 27 de novembre de 2010

Tot s'acaba

En aquest mon tot s'acaba, per molt que els de la sotana s'entestin en menjar-nos l'olla dient que la vida és eterna, nosaltres, els diables vius, sabem que és una enganyifa per tal de que no aprofitem el nostre temps al 100% i que no agafem ara i avui el que ens pertoca per dret de naixement.

Aquest any i mig que ha trigat el "Que pagui Pujol!" en sortir publicat ha causat moltes baixes al nostre voltant i moltes persones, companyes i companys, que m'hauria agradat que veiessin el llibre publicat, per què una de les causes d'haver-lo escrit ha estat precisament reconèixer la seva existència i agrair la seva amistat, ja no hi són entre nosaltres.

És a elles i ells a qui dedico aquesta petita entrada, a la Pa, a la qual li van fer un homenatge la setmana passada a Sabadell i al qual no vaig poder assistir per la presentació que tenia a Almenar, al Kike Kangrena, a qui li van organitzar un concert de record ara fa dos setmanes a La Bàscula i al qual tampoc vaig poder apropar-me doncs estava a Berga, al Natxo Skatalà, al Jonny de Korneyà i a tots aquells companys i companyes que van viure la seva vida al límit, sempre entre la vida i la mort, doncs des de petits que sabíem que la separació entre una i altre era molt petita i que havíem estat concebuts a la panxa de les nostres mares precisament per a aportar una mica de vida a aquest mon tan apagat i gris com era el mon catòlic en el qual vam créixer.

A la memòria de tots ells, salut i VISCA LA VIDA!

Massa dies sense escriure (segona part)

La "Que pagui Millet tour" va continuar per Cornellà. L'entorn immillorable: vaig arribar una mica per casualitat, però la Bodega Pujol és un espai completament recomanable i estic convençut de que els que vam assistir i no la coneixíem anirem apropant-nos de tant en tant a fer un vi, un cava o una cervesseta doncs és un lloc dels d'abans, dels que s'han perdut amb el pas del temps i que ens transporta a trenta, quaranta o cinquanta anys enrere. És una bodega típica, pots anar a comprar begudes però a més pots passar darrera la barra i trobar-te una petita bodegueta on et serviran el que demanis en un ambient relaxat que pot situar-te a qualsevol petit poblet d'ara fa unes dècades. La presentació, per si no teníem prou amb aquest espai que desprèn enyorances, es realitzà a les bodegues pròpiament dites, o sigui al soterrani, envoltats de les ferums del vi i en un ambient plenament familiar, a més l'assistència d'amics i companys, del mateix Cornellà i rodalies però també de la penya de Barna, alguns dels quals feia prop de vint anys que no veia va fer que anímicament fos una de les presentacions més emotives. Vaig poder comptar també amb el suport de l'Alicia, qui ha fet la introducció del llibre, i tots plegats vam recordar algunes de les coses que vam viure a Cornellà durant la nostra joventut: el Lokal Social, les no-trobades amb l'espavilat d'en Montilla que fugia per la porta del darrera quan era alcalde, els Monstruación...

La següent xerrada va ser a la Llibreria Aldarull de Gràcia, llibreria que és a l'hora editorial i que està conformada per un interessant col·lectiu de gent de procedències diverses però amb l'objectiu de fer créixer la cultura llibertària. L'espai és reduït però ben aprofitat i de nou l'assistència de companys i companyes de la meva generació als quals feia dècades que no veia em va donar una especial empenta per a fer-la petar, a més vaig estar a ompanyat de l'Elba, de La Ciutat Invisible, companyia que sempre és agradable... Una curiositat: en un estant tenien el disc ( sí, de vinil) de Juanito Piquete y los Mataesquiroles, editat ara fa vint anys.

A Manresa la cosa no va sortir bé, crec que l'espai on estava anunciada la presentació no era l'espai idoni, i finalment la vaig suspendre. L'endemà però, va ser una altra cosa, Berga és una població especial, ja coneixíem alguns dels companys del Centre d'Estudis Llibertaris Josep Ester i Borras arrel de la classificació que vam fer fa un parell d'anys amb el Col·lectiu d'Amics d'Agustin Rueda de l'arxiu de l'Agustin, i enguany van aprofitar la presentació del meu llibre per presentar també l'Agenda Llibertària del 2011, important eina de finançament de la qual narro la seva aparició l'any 1990 creada per l'Ateneu Llibertari del Poble Sec. La xerrada es va realitzar al local contigu, a l'Ateneu Columa Terra i Llibertat i va ser força distesa, les companys i els companys em van donar la sensació de ser una gran família, i quan dic gran no ho dic pel número de persones sinó per la grandesa del seu cor i dels seus ideals.

Vaig continuar per la Rimaia, això també, crec, són paraules majors, jo nedava com peix dins l'aigua... Sempre intento tenir un petit record per aquestes companyes a les meves xerrades, és difícil mantenir viu l'esperit de la resistència al centre de Barna, i aquestes companyes no paren, d'okupa a okupa i ocupo per què em desallotges, sense complexos. I que es vegi, res de passar desapercebuts... Aquí vaig tenir el grandíssim plaer d'estar acompanyat per l'Ivan, de La Ciutat Invisible però el més important va ser que fins i tot el Manolín, la persona que ha maquetat el llibre amb l’afecte que ho ha fet, l'autèntic responsable de que el llibre tingui la qualitat i l'alt nivell visual que te, ens va dirigir unes paraules. Tot i que em venia molt de gust fer aquesta presentació i que la Maribel ens va sorprendre amb la seva assistència, tot i que estava envoltat de companys i companyes dels anys vuitanta (fins i tot algun gran company de Cros 10), jo no estava fi, em rondava la febre i el cap no el tenia del tot al seu lloc, el debat va ser probablement un dels més interessants dels que s'han realitzat fins ara però no tinc molt clar si me'n vaig sortir o no. En qualsevol cas, per a mi va estar un plaer poder participar de la contra-cultura que emana d'aquest centre universitari ocupat.

Bé, aviat continuaré amb les meves narracions al voltant d'aquestes presentacions, però des d'aquí us recordo que el proper dia 30 NO HI HAURÀ PRESENTACIÓ A L’FNAC i sí en canvi a Mataró, a la Taverna Atzucac a les vuit de la nit, doncs la presentació del passat dia 18 es va haver de susprendre per causes alienes a l’autor i com que a l’FNAC me l’han suspès per raons empresarials hem pogut realitzar el canvi i podré trobar-me amb els i les companyes maresmenques el dia 30.

Salut.
(Continuarà...)

divendres, 19 de novembre de 2010

Massa dies sense escriure

Darrerament m'estic dedicant molt a parlar i poc a escriure, és el que passa quan et submergeixes en una gira de xerrades per presentar un llibre que has fet amb el cor, la panxa i el cervell, però me'n adono de que un ja no està per tants kilòmetres, tot i que ho estic gaudint d'allò més... El problema afegit és la resistència de les cordes vocals, si un sempre ha tingut problemes pel desgast fet en la joventut cridant barbaritats als escenaris, ara ja no està per fer-la petar de manera continuada i en veu alta quatre dies a la setmana...

Un altre problema és que la necessitat de cridar no mor quan xerres i en canvi creix quan veus i escoltes el que està passant a El-Aaiun
, més si tens un amic allà amagat per por a sortir-ne, doncs ja hem vist com se les gasta el monarca marroquí i els seus súbdits més fidels... Finalment ahir a casa vam respirar tranquils, doncs l'Antonio ha arribat a Barcelona i tot i que la por del cos no se li traurà en dies, ho pot explicar en primera persona i és la darrera veu que ha sortit del Sàhara ocupat i de la qual ens podem creure tot el que digui... Qui ha posat el seu cos al servei de la veritat, la dignitat i la justícia, qui ha estat tant a prop de la mort (i no són només paraules), demostra que te molt més valor que tots els politicastres de torn asseguts a les seves butaques daurades. Com d'altres vegades els socialistes de l'Estat espanyol s'han cobert d'una cosa pudenta que no és precisament glòria...

Amb les presentacions del llibre, com deia, m'ho estic passant
d'allo més bé. Van començar a La Bisbal d'Empordà, on feia anys que no hi anava però on tinc grans amics, d'allà eren els Pixamandúrries, primera banda catalana en fusionar llengües i instruments procedents de diferents cultures i a qui mai se li veurà reconeguda la seva tasca doncs eren políticament massa incorrectes:

"Perquè m'eduques per obeir i mai, mai, mai per escollir?
Perquè m'eduques per ser el millor i mai, mai, mai per repartir?
Por, tinc, por,
la por que vosaltres heu ficat dins el meu cap!"
(Pixamandúrries, "Educació i por")

Ara a La Bisbal compten amb un Ateneu Llibertari que reuneix molt bones condicions, cèntric, espaiós, amb diversos espais per a realitzar diverses activitats... Està instal·lat a un edifici que és patrimoni sindical, durant anys estaven els de CCOO, l'UGT i la patronal (tots junts fent força) però després que l'abandonessin van entrar els companys de CNT i ara és un gran espai llibertari. Vaig trobar velles cares conegudes i em va fer il·lusió també trobar alguns membres dels Komando Moriles, en concret el Pere (bateria) i el Martí (veu). A més l'Ona, filla d'un dels personatges que surt al llibre, em va fer un emotiu regalet encara que després gairebé es dorm amb la pallissa que vaig fotre durant la presentació (devia pensar: "de que parla aquest amic dels meus pares").

La següent presentació va ser l'oficial, a l'Espai Obert, a Sants, un dels llocs més vius de Barcelona, multitud d'activitats i una mentalitat oberta fan que sigui un lloc realment especial. Jo m'hi vaig cagar una mica la veritat, tanta gent, tantes cares amigues, tantes persones que van viure en primera persona els fets que explico al llibre... No es tractava d'explicar les meves batalletes a gent que no en tenia ni idea, havia d'explicar el com i el perquè a gent a la qual no se la odia enganyar... Per sort vaig comptar amb el suport de les companyes que m'han ajudat a publicar el llibre, els també santsencs membres de La Ciutat Invisible, i això, comptar amb el suport proper dels amics, sempre és important. En qualsevol cas, encara que el Manolín, responsable final de la maquetació i a qui heu de felicitar per tal com ha sortit el llibre, no volgués parlar, jo el veia per allà i això em tranquil·litzava, com em donava força el fet de tenir a l'Elba asseguda al costat. El que no m'esperava és que els assistents es tallessin després de la meva parrafada, doncs ha estat l'única de les xerrades que s'ha acabat en el moment en que jo he terminat la meva exposició, la culpa li donarem al David de Ràbia Positiva, qui tenia unes preguntes per fer --me però no es va atrevir a ser el primer i ningú no va voler trencar el gel...

La tercera presentació va ser a Alacant, espai una mica asèptic, poca concurrència, però xerrada molt agradable i petit debat en acabar, és d'agrair que el company Pito Karcoma li poses tot l'amor revolucionari a la meva visita al territori alacantí, com és d'agrair els kilòmetres que van fer els dos companys de la generació anterior que van apropar-se fins Alacant per tal de que ens coneguéssim i així poder iniciar una relació que espero fructifiqui en forma de treball literari.

L'endemà a Elx, i això, per a mi, sí que són paraules majors. La meva relació amb aquesta població va ser molt forta durant els anys 90, allà hi havia el CIJA (Col·lectiu Ilicità de Joves Agobiats), grup de joves activistes als quals visitàvem cada estiu amb l'excusa de la Barraka Alternativa, que era l'espai alliberat durant les festes de la ciutat, salvatge i una mica alegal, semblant als mítics Pesaos de 9 Barris. A més de gaudir d'un cap de setmana en germanor, amb companys i companyes que feia anys que no veiem ens ho vam passar d'allò més bé, dissabte havent dinat, amb la guitarra i la veu de Pito Karcoma i de Javi Chispes, i cantant tots plegats com excursionistes hippys al voltant del foc:

“Me gustaría que la razón y el corazón estuvieran siempre juntos,
sentir del mismo modo, hacer fuerte esa unión,
vamos a resistir con golpes y esfuerzos,
hay algo que nos queda: ¡La forma de pensar!
El dinero no lo es todo, el control es cosa personal,
mira donde pisas, no vayas a tropezar.
Tu pasado no lo conozco, el futuro no importa mucho más,
defender o resistir es positivo, hay que vivir,
pienso que si no lo sientes ¿Que haces tu aquí?
Me gustaría que estuvieramos siempre juntos,
luchar del mismo lado, hacer duradera la amistad.
Vamos a defender con manos y gritos,
lo único que queda: ¡la sinceridad!
La política no lo es todo, la libertad una palabra más,
La copa que vas a tomar procura que no sea para olvidar...
¿Quien te implica si tu no quieres? Perteneces a ti mism@
La cosa puede ir más allá, está en tus manos... Acógela, o volará..”
(Maniática, “Lo que nos queda”)

La xerrada va ser prou interessant i el més destacable crec que va ser l’espai, el Casal Jaume I de la ciutat. Mai he entès com és possible que persones d’esquerres, moltes de les quals republicanes, puguin sentir-se còmodes en un indret amb el nom d’un rei amb afany d’imperi i que va fer fora a la població musulmana. És això avui en dia reivindicable?
(Continuarà...)

dissabte, 30 d’octubre de 2010

Barcelona era una fiesta

L'altre dia vaig anar a veure una pel·lícula completament recomanable, a la inauguració de l'In-Edit, el festival de cine documental musical de Barcelona. Es Diu "Barcelona era una fiesta" i la veritat és que m'ho vaig passar d'allò més bé. Alguns dels protagonistes de la contracultura barcelonina dels setanta ens ho expliquen, però no d'es d'un punt de vista nostàlgic, si no des d'una visió re-afirmativa. Orgies, drogues i rock'n'roll. Dibuixants com Nazario ("Anarcoma"), Gallardo ("Makoki"), Onliyú o Montesol, cantants com Pau Riba o Oriol Tranvia, escriptors com Pepe Riba (Ajoblanco) o Ramon de España ens van deixant anar algunes pistes per situar-nos en el temps i poder entendre millor el que va succeir aquells anys, des de les primeres manifestacions gays a les Rambles fins les Jornades Llibertàries del Parc Güell passant per Zeleste, per la revista Star i per la frenètica activitat d'algunes cases particulars o d'algunes redaccions de còmics (com ara l'espai des d'on es feia "El rollo enmascarado"). També imatges del Canet Rok i de Formentera, tot amb bon gust i ganes d’explicar i contextualitzar.

Crec que el director, Morrosko Vila-San-Juan, l'ha clavat i recomano totalment la seva visió, doncs, a més de riure una estona amb la llibertat creativa i humana dels protagonistes no voluntaris, els més joves us adonareu que hem perdut molta d'aquesta llibertat i que està arribant el moment de tornar-hi, doncs com expliquen i reafirmen aquests ja prop de sexagenaris, res no era bogeria juvenil i, més o menys, tothom continua pensant exactament igual... Impagables imatges d'Ocaña provocant a les Rambles i divertidíssima visió d'una orgia d'afectivitat, amor i humor a can Nazario... Si voleu la tornen a passar dimecres 3 a dos quarts de nou.

divendres, 22 d’octubre de 2010

L'Apartheid espanyol

Avui em llevo i sento a les notícies de mentida, les de la tele, que continua l'apartheid agressiu contra el poble basc. Jo no soc nacionalista, més aviat soc anti-nacionalista de per vida, però aquesta ignomínia algú hauria de pagar-la algun dia.

A qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat humana aquesta situació l'hi hauria de fer caure llàgrimes de vergonya, fàstic i impotència... I un advertiment abans no se’m tiri a sobre la Brunete mediàtica: jo també he plorat per alguna de les accions d’ETA. Però també m’ha fet plorar l’AVT.


Democràcia? Si els filósofs grecs aixequessin el cap...

Ignomínia: Conducta, fet, que mereix el menyspreu públic.
Democracia: Sistema de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat en la presa de decisions d’interès col·lectiu.

Tinc un amic que ha escrit un llibre…

I ara pateix, encara no s'ha publicat i està cagat, doncs pensa que per haver-se sincerat en públic rebrà per totes bandes... Explica les seves experiències juvenils i ja sabem que en aquests casos és més que difícil deixar a tothom content, però és que a més parla de resistència cultural, social i política i això quan s'està ja a la quarantena i és te professionalment una vida semi-pública pot sorprendre a més d'un.

Pensa que alguns companys s'enfadaran per haver parlat d'ells, tot i que el meu amic ha intentat anar amb molt de compte i ha eliminat els noms en les situacions més delicades que explicava, doncs no era la seva intenció posar a ningú en un compromís. Pensa també que altres s'enfadaran per haver publicat alguna foto on surten, tot i que són fotos ja publicades o fotos que es van deixar fer en el seu moment, fotos que tenen al voltant de 25 anys. Pensa també que l'enemic s'enfadarà per parlar obertament amb noms i cognoms, tot i que aquesta informació està publicada en diaris i revistes d'aquells anys i res no s'ha tret de les mítiques agendes que, després d'algun enfrontament, passaven de ma en ma. El que el lliura de la possibilitat de quedar-se sense feina és que ell és empresari i ningú no el pot fer fora, però es relaciona molt amb funcionaris i també creu que això pot complicar aquestes relacions.

En qualsevol cas el llibre està ja imprimint-se o sigui que no hi ha marxa enrere, es diu "Que pagui Pujol! Una crònica punk de la Barcelona dels 80" i d'aquí a deu dies podreu començar a trobar-lo als llocs habituals, si voleu conèixer l'autor aquí teniu la llista de presentacions que ha organitzat sota el nom de "Que pagui Millet tour":

30/10- La Bisbal d'Empordà, Ateneu Llibertari, Pg. Marimon Asprer, 16. 19'00h.
2/11- Bcn-Sants, Espai Obert, Violant d'Hongria, 71, 1r. 19'00h.
5/11- Alacant, Seu Universitat Ciutat d'Alacant, Ramon y Cajal, 4. 20'00h.
6/11- Elx, Casal Jaume I, St. Jordi, 2. 20'00h.
9/11- Cornellà, Bodega Pujol, Eduard Gibert, 44. 19'00h.
11/11- Bcn-Gràcia, Aldarull, Martinez de la Rosa, 57. 19'30h.
12/11- Manresa, CGT, Circumval·lació, 77, 2n. 19'30h.
13/11- Berga, Ateneu Columna Terra i Llibertat, Balç, 4. 18'00h.
16/11- Bcn-Raval/Poble Sec, La Rimaia, Rda. St. Pau, 12. 18'30h.
18/11- Mataró, Taverna Atzucac, Carreró, 31. 19'00h.
19/11- Bcn-9 Barris, Ateneu Popular, Port Lligat, s/n. 20'00h.
20/11- Almenar, Sala d'actes, Pça. 11 de setembre. 19'30h.
23/11- L'Hospitalet, La Resistència, Rosalia de Castro, 92. 19'30h.
25/11- Bcn-Poble Nou, A.M. Puerto Hurraco Sisters, Taulat, 76. 20'00h.
26/11- Reus, Arxiu Històric Municipal, Pça. Castell. 20'00h.
27/11- Sallent, Ateneu Popular Rocaus, Sta. Llucia, 1. 18'00h.
2/12- Bcn-El Clot, C.C. La Farinera-Al Brot, Gran Via Corts Catalanes, 837. 19'00h.
3/12- Terrassa. Kasalet, Societat, 4. 20'00h.
4/12- Granollers, Anonims, Miquel Ricomà, 57. 18'00h.

dijous, 21 d’octubre de 2010

Jo no t'espero. Jo espero la il·legalització de l'església catòlica

Avui Mossèn Ballarín, català, catòlic i barcelonista, o sigui un prohom de debò, ens ha donat, sense voler i parlant d'altres coses, les pistes de com s'ha mantingut l'església immaculada (com la verge) durant vint segles tot i les constants, continuades i repetides violacions d'infants que es duien a terme a esglésies, escoles, orfenats i d'altres centres educatius, o no, controlats per aquesta maleïda institució:
"Quan un capellà nou entra al clero l'única cosa que no pot fer és carregar-se al seu antecessor"
I així, amb aquesta filosofia de "mira al teu cap i tanca la boca" ha anat passant de generació en generació aquesta pràctica tant catòlica.

Això ve al cas perquè s'apropa la visita del Ratzinger a Barcelona i pretenen fer-nos creure que els barcelonins estem contents amb aquesta visita, però resulta que no...

Comença ja a visibilitzar-se la resposta i el que m'ha sobtat més, el que m'ha semblat que és d'agrair, és la convocatòria de vaga pel dia 7 feta pels treballadors d'autobusos metropolitans de la CGT.

En qualsevol cas, ja que els nostres avis i besavis es van oblidar de la Sagrada Família durant la Setmana Gloriosa que la història oficial ha anomenat Setmana Tràgica, espero que entre totes i tots aconseguim de qualsevol forma possible fer-li arribar a aquest mal home el nostre rebuig frontal i humà a la seva persona i a la institució que representa. A la seva persona perquè sabem que ell personalment ha estat al darrera de decisions per tal que no es fessin públiques aquestes violacions sistemàtiques (crims contra la humanitat en diria jo) i a la institució que representa per que en ser una secta s'ha possibilitat el manteniment d'aquestes pràctiques duran vint segles.

I consti que entenc que no totes les persones que formen part de la institució pensen i actuen igual però arribats a aquest punt tant humanament esgarrifós fa falta un canvi i l'únic canvi possible és la il·legalització de la institució.

dissabte, 16 d’octubre de 2010

El Jonny de Cornellà

Abans d'ahir ens va deixar el Jonny de Cornellà, Jonny Senne Picazo, personatge mític de l’escena punk local, d’ell us escrivia un parell de frases a l’entrada “L’estrella de la ràdio”, doncs feia un dels pocs programes audibles de l’àrea de Barcelona en aquella època.

Aquest any està resultant complicat per la gent de la meva generació: el Kike Kangrena, la Pa, el Natxo Skatalà, el Pitus de Reus, ara el Jonny… El temps passa factura.

Parlant del Kike, guitarrista de Kangrena, el proper 13 de novembre se li retrà homenatge a La Bàscula de Barcelona, mitjançant un concert que està organitzant la Silvia Resorte, des del més profund del meu cor li agraeixo la iniciativa, tot i que no podré assistir.

Ahir, quan vam anar a acomiadar-nos del Jonny ens vam trobar unes quantes velles amigues i companyes, algunes de les quals feia al voltant de vint-i-cinc anys que no veia. El que em va fer més il·lusió va ser retrobar-me amb la Georgina, persona de la qual en la meva joventut intentava prendre exemple, l’any 85 la van detenir mentre estava al meu costat i és una de les coses que més greu m’han sabut en aquesta vida, no haver pogut fer res. Al bigotis que la va detenir després d’etzibar-me un cop de peu i deixar-me tombat al terra, el vaig veure molt sovint els anys posteriors i era dels bigotis que m’acompanyaven a casa dia sí, dia també.

En qualsevol cas avui vull parlar del Jonny, del Jonny de Cornellà, de l'entranyable Jonny, del Jonny rebel, del que hauria estat molt feliç en un mon més just, de l'autodestructiu, del sensat, de l'escriptor... de l'AMIC. Va per ell:

Sellaré mis labios, coseré mis ojos
Taponaré mis oidos, dejando mis manos yertas
Mis piernas, mis pies serán raices
Hundiéndose en la tierra acogedora
Para que crean que ya no estoy aquí
Convirtiéndome lentamente en una piedra
Casi invisible, al pie de un Viejo Roble” (Jonny).

dissabte, 9 d’octubre de 2010

Kangrena

Febrer del 82, sóc un bon minyó, estic a punt de fer catorze anys, no he fet una sola campana en tota la meva vida escolar, trec notable de mitja i tinc futur com a atleta a la secció del FC Barcelona, m’agrada el punk rock, això sí. És dia feiner, estic malalt i els meus pares treballen, com tots els pares de la classe explotada. Estic sol a casa.

Bellugo el dial de l’aparell i em surt una emissora estranya que diu emetre des d’un vaixell, una emissora pirata, un vaixell pirata, sona Ya nadie cree en la revolución d’Almen TNT (probablement el primer disc autoeditat de Barcelona). Es tracta de Ràdio PICA, emissora en la qual faré un programa uns anys després (I don’t care de gener a maig de 1985), els dies que segueixen escolto per primera vegada la cançó «Kangrena» del grup de mateix nom i ja no hi haurà marxa enrere...

La cançó em va seduir, el cantant era el Quoque i recordo bé el dia en què el vaig conèixer, havíem parlat per telèfon per fer-los una entrevista i com que assajaven a El Masnou, a la casa on vivien el Kike, el Johnny i el Manolo, els altres membres del grup, vaig quedar amb ell a l’estació de França, on hi havia també la Margui, la seva col·lega. El Quoque (Jorge Masabeu) era una persona amb imatge 100% punk i jo un nen de catorze anys que anava amb la seva carpeta amb fulls per prendre notes de l’entrevista. Quan, ja al tren, em va preguntar si tenia un paper, jo, tot feliç, li vaig donar un full, i quan es va posar a riure, va treure un paper de fumar i es va liar un porro allà mateix, al tren, com si res, em vaig quedar a quadres, jo no m’havia fumat un peta en ma vida i tampoc va ser aquell el primer dia en què ho vaig fer... A casa dels Kangrena a El Masnou vaig veure les primeres plantes d’herba (les recordo enormes, jo era petitet). També allà vam enregistrar la primera maqueta d’Epidemia, i d’altres grups van poder-hi anar a gravar, ja que els Kangrena tenien l’únic equip digne de tota la província de Barcelona i ens acollien amb els braços oberts, des d’aquella primera trobada el Quoque va col·laborar als fanzines que jo feia durant molt de temps.

Yo no quiero que sigan creyendo que las drogas me van a hacer mal,
yo no quiero que sigan pensando que un día todo se acabará,
yo no quiero que estén esperando creyendo que todo se aclarará,
yo no quiero que sueñen con oro montándose historias que no son verdad.
Yo no quiero seguir escondido, no soporto lo que no es real,
yo no quiero seguir en las sombras, ni quiero siempre tener que escapar,
yo no quiero seguir las historias que Freddy Salvaje se sabe montar,
yo no quiero comer de tus manos, yo no quiero ser un animal.
Yo no quiero ser una ficha más, tablero maldito, la muerte es real,
yo no quiero ser un juguete más del juego violento...
¿Quién lo va a ganar?
«Yo no quiero», Kangrena

UN DESIG

I això passava cada any,
cada mes i cada setmana,
i cada dia, hora, minut i segon,
i passava arreu,
arreu del mon,
mon malson,
pudor a mort,
putrefacció:
era la carn del torturador

divendres, 8 d’octubre de 2010

Antisistema, sempre

Hi ha realitats davant les quals no pots romandre impassible, enfront les quals has de prendre una decisió i no pots ser indiferent de cap de les maneres, el Sistema és una d'aquestes realitats. Ens afecta de tal manera que ningú pot dir "a mi m'és igual com vivim".

No pots dir "a mi m'és indiferent que els nens morin de diarrea en uns determinats països", per exemple, com no pots dir "jo no valoro si és bo o dolent que en Millet ens hagi robat milions d'euros a totes i estigui al carrer" o "jo no prenc postura en l'assumpte dels experiments humans realitzats als guatemalencs per part dels governants nacional socialistes ianquis". Són actes de conseqüències tan importants, i tan injustos, que tothom te una idea al respecte. I crec que qui diu que no pren partit ens diu indirectament quina és la seva opinió, doncs si una ferida no et fa mal és que no hi ha ferida i si una injustícia no et molesta és que per a tu no és injustícia.

El Sistema és l'engranatge que fa rutllar el mon de la manera en que rutlla, i està edificat des de la primera pedra sobre les desigualtats i les injustícies, i per perpetuar-se. D'aquesta manera tots sabem que un canvi de titella no comporta un canvi de Sistema i les notícies ens informen aquests dies del descontentament del poble ianqui davant la incapacitat de l'Obama per acomplir el "yes, we can" per què des d'allà on ell està, o sigui la Casa Blanca, no pot fer-hi res si no és plantant cara i convertint-se en un antisistema, i si ell no pot fer res, qui pot canviar alguna cosa sense destruir d’altres?

Arribats a aquest punt, hem de dir que sí, que som antisistema, que vam néixer i estem aquí per quedar-nos i que, independentment del que diguin els mitjans de comunicació de l'amo, tenim aproximadament entre tretze i cent anys i som antisistema per què estem contra les desigualtats i les injustícies, és a dir, creiem que el mon podria funcionar d'una altra forma, molt més justa i equilibrada, on no hi haguessin països que esclavitzessin d'altres països, on no hi haguessin classes privilegiades que esclavitzessin d'altres classes i on la justícia fos igual per a tots, independentment dels diners que tingui la teva família. Però com que això no passa, parlem, ens manifestem, ens omplen d'hòsties per totes bandes i els pro-sistema ens titllen pejorativament de ser antisistema... Com si haguessin descobert petroli a la Plaça Catalunya.

La qüestió és que els que ens titllen d'antisistema estan reconeixent que ells són pro-sistema i d'aquesta manera, obertament, ens diuen que estan d'acord en totes aquestes desigualtats i que el Sistema no s'ha de canviar, que ja està bé com està, o sigui ells són partidaris de l'ocupació militar de Palestina, de la persecució de gitanos a França i Itàlia, de l'apartheid ideològic al País Basc, de la llibertat d'en Millet, dels experiments ianquis a Guatemala, dels control fronterer mitjançant paramilitars a la frontera sud dels EUA, de les vendes especulatives de l'edifici de Banesto a Plaça Catalunya i del seu desallotjament violent, i de totes les injustícies creades per el Sistema, com deia, amb l'objectiu de perpetuar-se...

I qui són ells? Doncs no se si són molts, però el que sí que se és que tenen molts diners, moltes armes i que alguns escriuen i parlen als mitjans de comunicació del Sistema per defensar-lo i atacar obertament amb falsedats l'enemic, o sigui els antisistema. I se que tenen nom i cognoms i que, com deia, els trobem cada dia als mitjans de comunicació de l’amo.

Salut.

PD: Sembla ser que als quadres dirigents de Comissions “Obreres” no els hi ha agradat gaire la pancarta del banc i que han donat llum verda als que tenen poder repressor i carnet del sindicat per anar a pels antisistema, ahir vam veure i sentir al pobre frustrat que representa als que borden, molt valent i amb molts arguments davant les càmeres, jo vaig sentir vergonya humana per la seva mancança de dignitat, i quan dic seva parlo de la mancança d’aquest repressor però també de la de tots els que li han donat permís. Em va venir al cap el logotip de la vella empresa discogràfica “La voz de su amo” on sortia un gos assegut escoltant un altaveu...

divendres, 1 d’octubre de 2010

Tot començà amb una vaga...

PART 1, 1909.

Un sector de la població barcelonina, fart de les desigualtats socials digué prou i el 26 de juliol de 1909 s'inicià una vaga general per demanar que a la guerra anessin els que la havien provocat i que no la patien, els rics i els cures. De forma natural, els i les vaguistes, per defensar-se dels primers atacs de la Guàrdia Civil començaren a creuar tramvies i a aixecar barricades, i farts d'anys d'esclavisme ideològic, també de manera natural començaren a assaltar i cremar esglésies (21 aproximadament), escoles religioses (al voltant de 25) i d'altres centres de repressió mental (uns 30 convents). La multitud va fer grans fogueres amb tot el que trobà en aquests llocs, que de la nit al dia havien deixat de ser sagrats, i Ramon Clemente García sortí al carrer a ballar un pasdoble amb la mòmia d'una monja davant l'alegria generalitzada dels seus veïns.

La burgesia catalana restà amagadeta durant cinc dies, fins que arribaren els soldats i s'inicià una desmesurada repressió, encoratjada, ara sí, per els que sempre havien tingut el poder i el control "manu militari" de la ciutat, els rics i els cures, i aplaudida pels seus propis mitjans de comunicació.

L'Escola Moderna fou clausurada, igual que tots els centres i ateneus obrers de la ciutat, amb l'excusa que des d'allà s'havia instigat la revolta, la premsa obrera fou prohibida i cinc persones entre les quals Francesc Ferrer i Guardia i Ramon Clemente García foren executades per ordre de la Consellera de Justícia (perdó, no se on tinc el cap), per ordre del Governador Civil, Crespo Azorín.

PART 2, 2010.

Un sector de la població barcelonina, fart de les desigualtats socials digué prou i el 29 de setembre de 2010 s'inicià una vaga general per demanar que la crisi la paguessin els que la havien provocat i que no la patien, els rics i els polítics. De forma natural, els i les vaguistes, per defensar-se dels primers atacs dels Mossos d'esquadra començaren a creuar contenidors i a aixecar barricades, i farts d'anys d'esclavisme econòmic, també de manera natural començaren a assaltar botigues de marques multinacionals (quatre o cinc). La multitud va fer petites fogueres amb tot el que trobà a ma, i algú repartí pantalons de marca davant l'alegria generalitzada dels seus veïns.

La burgesia barcelonina restà lluny del centre de la ciutat durant cinc horetes, fins que els Mossos iniciaren una desmesurada repressió, encoratjada, com sempre, per els que sempre havien tingut el poder i el control "manu militari" de la ciutat, els rics i els polítics, i aplaudida pels seus propis mitjans de comunicació.

La nostra Escola Moderna fou desallotjada amb l'excusa que des d'allà s'havia instigat la revolta.

Han passat 101 anys però res no ha canviat, les conquestes dels nostres avis i besavis s'han anat en orris i haurem de tornar a conquerir drets, esperem que no ens desallotgin les cases ocupades, que no ens tanquin els ateneus, que no clausurin els mitjans de comunicació lliures i que, ara sí, la Consellera de Justícia no torni a engarjolar cap dels nostres durant vint-i-pico anys per haver-se atrevit a atacar frontalment el poder econòmic que ella representa.

Que paguin Millet i l'Hereu que l'hi va vendre els terrenys per fer l'hotel.

(Per cert, en record de la Setmana Gloriosa de 1909, d’aqui a un mes i poc ve el sant pare dels pederastes, i és que els nostres besavis es van oblidar de la sagrada familia...)

Notícies del front. Després de la batalla.

Avui sí, avui són autèntiques notícies del front. Noiicies que fan que el meu estat d'ànim vers els uniformes no sigui el més adequat per endinsar-me a l'aeroport i agafar un avió. Finalment la benevolència paternal d'un picoleto que podria ser el meu fill i al qual no li ha agradat gaire la meva resposta: "no crec que això a tu t'importi" a la seva pregunta "que vas a fer a Bilbao?", m'ha permès agafar l'avió tot i que durant uns minuts n'he dubtat de que em deixés fer-ho.

Hi ha notícies del front bones, molt bones i dolentes.

És una bona notícia llegir de bon matí que un grup de companyes va assaltar la llibreria Europa, res a comentar.

És una molt bona notícia, el més destacable de la jornada sense dubte, la creació de l'Agencia 29-S, agència que ens va permetre conèixer a l'instant el seguiment i les conseqüències de la vaga arreu del territori. He viscut ja unes quantes vagues generals i la tasca realitzada per l'Agència va ser impressionant. Gràcies a totes les que la van fer possible doncs realment, i per primera vegada, les vaguistes, les solidàries i per extensió tothom que ho va voler va poder assabentar-se al moment del que estava succeint. D'aquesta manera sabem que, per molt que els "periodistes" a sou del capital ens pretenguin vendre la moto, els enfrontaments violents no els van començar "joves aliens a la vaga cap al migdia al voltant de la Plaça Universitat", si no Mossos d'esquadra amb passamuntanyes que van atacar els piquets obrers a Sants ja de bon matí, escalfant, a més de a treballadors, també l'ambient de cara a la trobada de piquets de les dotze a Plaça Catalunya, on sí, esclatà la ràbia.
Abans, el dia abans era la mateixa Mar Serna la que senyalava, com a futuròloga o il·luminada, qui seria el culpable del que pogués passar l'endemà, parlant obertament de la CGT en una roda de premsa, sí, "senyora", i disculpa per la paraula, això és dignitat humana i seny polític de qui te un càrrec. Què passa? Us comença a fer por la CGT?

Estic convençut que la creació de l'Agència ha estat la gran victòria de la jornada d'ahir, igual que estic convençut que a l'humanament indigne (no digne) i al políticament inepte (no apte) de l'Hereu no li ha fet cap gràcia, com estic igualment convençut que algú haurà de pagar els plats trencats i que a partir d'avui començarà la guerra més o menys oberta o encoberta contra aquests mitjans que els han fet tant de mal, doncs han acabat amb el monopoli informatiu i sabem el que això significa. Haurem d'estar ben atents al que pugui passar i respondre col·lectivament als atacs més o menys legals o il·legals que pugui patir qualsevol dels mitjans que integraven l'Agència independentment de la seva filiació.

Ahir també es va tornar a retratar l'Alvarez, qui fa anys que no treballa però es considera representant dels treballadors, i va titllar de "brètols" als que van resistir les envestides policials, aquest "home", i disculpa per la paraula, no sap el que és la dignitat del jovent català que ha aprés més dels besavis que no pas ell dels seus pares... No serà que li haurà molestat que algú comenci a anomenar les coses pel seu nom i ho faci obertament a la Plaça Catalunya i mitjançant una pancarta gegant? La seva dignitat la cotitza ell mateix a la baixa.

I per acabar la notícia més dolenta, una de les més importants en un sistema on es diu que existeix la llibertat d'informació però de la qual casualment els mitjans de "comunicació" no n'han informat: de nou els mossos han tornat a agredir a consciència un periodista, un professional de la informació a qui casualment ja van agredir a les manifestacions estudiantils de fa un any i pico... Suposo que els va denunciar per aquells fets i suposo també que no els hi va fer cap gràcia. El greu és que una persona a servei de l'Estat i amb passamuntanyes es prengui la justícia d'aquesta manera davant un nombrós grup de periodistes i això no sigui noticia en cap mitjà "oficialista". Saura t'estas cobrint de fems... Com molts periodistes...