Si hay futuro (La Polla Records)

Un mundo entero se quema a si mismo para hacer pomadas para sus quemaduras.
Un arbol que arde, de él sale papel para que se escriba de la arbolación.
Los hombres trabajan para poder vivir, en fabricas de armas que los mataran.
Ciudades del futuro tumbas de los vivos, vivos del futuro muertos en ciudades...
Políticos locos guian a las masas que les dan sus ojos para no ver que pasa.
Aun con tu ceguera veras a los listos contar su dinero, listos pero muertos.
(La Polla Records, "Si hay futuro" de "No somos nada", 1987)

dimecres, 17 d’abril del 2013

I un cop més l'Apartheid!!!


I un cop més l’apartheid espanyol.
I un cop més la seva capital prohibida al negrot basc.
Al negrot basc que constantment ensenya la llengua.
L’ensenya als joves mitjançant les seves cançons.
I la hi ensenya als feixistes també mitjançant les mateixes cançons.
Mitjançant el que diuen.
Mitjançant el que escriu.
Mitjançant el que canta.
“Maleït negrot basc!” deuen dir a les seves butaques de les institucions,
dels mitjans de comunicació,
de les empreses de seguretat,
dels clubs “d’alterne”...
Negrot de cultura
I basc de naixement...
Un gran home!
Bob X o Malcolm Marley,
Linton Abu Jamal o Mumia Kwesi Johnson,
tot tocant la trikitixa,
cantant-li a la humanitat,
cridant a la terra:
No tenim por!
Portem trenta anys a la línia del front
i ara no ens faran pas tremolar.
Fermin zorionak.
Beti izango dugu Burjassot,
ta Barcelona, 
ta Berlin, 
ta Bilbao...


PD: T’estimo, i quedem a la barricada a les tres...

dimecres, 10 d’abril del 2013

La memòria és cosa de totes


Companyes, companys:
això és una crida una mica especial per a mi. Potser alguns penseu que els amics d’A les Trinxeres s'estan posant pesats, però la realitat és que el que demanen és cosa de tots.
Se'ns omple la boca parlant de memòria històrica, però ells i elles, de manera altruista, porten deu anys recorrent les muntanyes perquè no s'oblidi als qui van donar la vida per la llibertat.
S'han anat posant plaques d'homenatge i record, l'última fa menys d'un mes al company Agustín Rueda. Moltes vegades, en haver familiars i amics dels homenatjats, es facilita la tasca d'aconseguir els diners.
Aquesta vegada els companys d’A les Trinxeres volen reconèixer a dos lluitadors anònims. Mai abans havien demanat la col·laboració col·lectiva per a les seves activitats.
No demanen molt, es pot col·laborar des de 5 euros.
Els governants, els poderosos, els que representen allò contra el que van lluitar, mai reconeixeran la seva tasca, per això és cosa nostra que la seva mort no caigui en l'oblit.
Som nosaltres els qui ens hem de preocupar de mantenir viva la nostra memòria i per això, la tasca d’A les Trinxeres és una tasca col·lectiva.
Demostrem que la seva tasca és també en el nostre nom.
Col·labora amb la realització d'una placa d'homenatge a dos companys caiguts en la lluita:

dilluns, 8 d’abril del 2013

Sobre la privatització de la seguretat i de la justícia


Avui la justícia fa un pas endavant.
Però el més curiós del cas és que l’estament judicial ha decidit fer el pas endavant amb la justícia.
I això és d’agrair.
Perquè en aquesta societat estament judicial i justícia no van de la mà.
O no sempre van de la ma.
O gairebé mai van de la ma.
Ho veiem, ho corroborem, dia a dia.
La privatització de la sanitat ens afecta a totes.
La privatització de l'educació ens afecta a totes.
La privatització de la cultura ens afecta a totes.
I la privatització de la seguretat, també.
També, ens afecta a totes.
I quan parlem de la privatització de la seguretat ens referim al fet que els cossos de seguretat de les diferents institucions mai han estat al servei de la ciutadania.
Actuen al servei d'uns interessos privats.
Però això no és nou.
Sempre ha estat així.
La policia està per ajudar a mantenir l'status dels poderosos.
Els que van matar l'abril de 2012 a Bilbao a l’Iñigo Cabacas són els mateixos que van matar el Gustau Muñoz el 1977 a Barcelona.
Els que van matar al juliol de 2012 a Girona al Juan Pablo Torroija són els mateixos que van matar a l’Agustín Rueda en 1978 a Carabanchel.
Són els mateixos que van matar l’Idrissa Diallo al CIE de Barcelona el gener de 2012, els mateixos que van matar al Pedro Álvarez el 1992 ...
I els que els dirigeixen són els que van matar a Jose Antonio, que el 6 de març va morir a Bilbao abans de ser desnonat.
Perquè hi ha moltes diverses formes de matar.
Com que hi ha moltes diverses formes de repressió.
Podem parlar, també, de la repressió judicial.
Com sinó hem d’entendre la realitat dels desnonaments, o el cas d’indefensió de l’Enric Duran?
Com sinó hem d’entendre la impunitat policial, molt poques vegades perseguida per l’estament judicial?
O no suficientment perseguida.
O gairebé mai perseguida.
Avui ha declarat un escopeter de la Brigada Mòbil dels Mossos d’Esquadra.
No li concedirem la mateixa presumpció d’innocència que li van concedir a l’Ester Quintana.
La presumpció d’innocència del tret a la cara.
Com es dorm després d’haver estat protagonista d’una salvatjada com la del 14 de novembre passat?
Però ell, qui va prémer el gallet, no és l’únic problema.
L’altre problema, a banda de la predisposició a la violència dels membres de les forces de seguretat, és la utilització d’eines perilloses, com les bales de goma, que en mans de persones no aptes per la seva manipulació es converteixen en armes mortals.
I d’això són responsables els qui els manen.
Les forces econòmiques i polítiques del capital.
Demà farà un any de l’assassinat a Bilbao de l’Iñigo Cabacas.
Iñigo, no t’oblidem.
Que l’Ester sigui l’última víctima.