Si hay futuro (La Polla Records)

Un mundo entero se quema a si mismo para hacer pomadas para sus quemaduras.
Un arbol que arde, de él sale papel para que se escriba de la arbolación.
Los hombres trabajan para poder vivir, en fabricas de armas que los mataran.
Ciudades del futuro tumbas de los vivos, vivos del futuro muertos en ciudades...
Políticos locos guian a las masas que les dan sus ojos para no ver que pasa.
Aun con tu ceguera veras a los listos contar su dinero, listos pero muertos.
(La Polla Records, "Si hay futuro" de "No somos nada", 1987)

dissabte, 9 d’octubre de 2010

Kangrena

Febrer del 82, sóc un bon minyó, estic a punt de fer catorze anys, no he fet una sola campana en tota la meva vida escolar, trec notable de mitja i tinc futur com a atleta a la secció del FC Barcelona, m’agrada el punk rock, això sí. És dia feiner, estic malalt i els meus pares treballen, com tots els pares de la classe explotada. Estic sol a casa.

Bellugo el dial de l’aparell i em surt una emissora estranya que diu emetre des d’un vaixell, una emissora pirata, un vaixell pirata, sona Ya nadie cree en la revolución d’Almen TNT (probablement el primer disc autoeditat de Barcelona). Es tracta de Ràdio PICA, emissora en la qual faré un programa uns anys després (I don’t care de gener a maig de 1985), els dies que segueixen escolto per primera vegada la cançó «Kangrena» del grup de mateix nom i ja no hi haurà marxa enrere...

La cançó em va seduir, el cantant era el Quoque i recordo bé el dia en què el vaig conèixer, havíem parlat per telèfon per fer-los una entrevista i com que assajaven a El Masnou, a la casa on vivien el Kike, el Johnny i el Manolo, els altres membres del grup, vaig quedar amb ell a l’estació de França, on hi havia també la Margui, la seva col·lega. El Quoque (Jorge Masabeu) era una persona amb imatge 100% punk i jo un nen de catorze anys que anava amb la seva carpeta amb fulls per prendre notes de l’entrevista. Quan, ja al tren, em va preguntar si tenia un paper, jo, tot feliç, li vaig donar un full, i quan es va posar a riure, va treure un paper de fumar i es va liar un porro allà mateix, al tren, com si res, em vaig quedar a quadres, jo no m’havia fumat un peta en ma vida i tampoc va ser aquell el primer dia en què ho vaig fer... A casa dels Kangrena a El Masnou vaig veure les primeres plantes d’herba (les recordo enormes, jo era petitet). També allà vam enregistrar la primera maqueta d’Epidemia, i d’altres grups van poder-hi anar a gravar, ja que els Kangrena tenien l’únic equip digne de tota la província de Barcelona i ens acollien amb els braços oberts, des d’aquella primera trobada el Quoque va col·laborar als fanzines que jo feia durant molt de temps.

Yo no quiero que sigan creyendo que las drogas me van a hacer mal,
yo no quiero que sigan pensando que un día todo se acabará,
yo no quiero que estén esperando creyendo que todo se aclarará,
yo no quiero que sueñen con oro montándose historias que no son verdad.
Yo no quiero seguir escondido, no soporto lo que no es real,
yo no quiero seguir en las sombras, ni quiero siempre tener que escapar,
yo no quiero seguir las historias que Freddy Salvaje se sabe montar,
yo no quiero comer de tus manos, yo no quiero ser un animal.
Yo no quiero ser una ficha más, tablero maldito, la muerte es real,
yo no quiero ser un juguete más del juego violento...
¿Quién lo va a ganar?
«Yo no quiero», Kangrena

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada