Si hay futuro (La Polla Records)

Un mundo entero se quema a si mismo para hacer pomadas para sus quemaduras.
Un arbol que arde, de él sale papel para que se escriba de la arbolación.
Los hombres trabajan para poder vivir, en fabricas de armas que los mataran.
Ciudades del futuro tumbas de los vivos, vivos del futuro muertos en ciudades...
Políticos locos guian a las masas que les dan sus ojos para no ver que pasa.
Aun con tu ceguera veras a los listos contar su dinero, listos pero muertos.
(La Polla Records, "Si hay futuro" de "No somos nada", 1987)

dissabte, 30 d’octubre del 2010

Barcelona era una fiesta

L'altre dia vaig anar a veure una pel·lícula completament recomanable, a la inauguració de l'In-Edit, el festival de cine documental musical de Barcelona. Es Diu "Barcelona era una fiesta" i la veritat és que m'ho vaig passar d'allò més bé. Alguns dels protagonistes de la contracultura barcelonina dels setanta ens ho expliquen, però no d'es d'un punt de vista nostàlgic, si no des d'una visió re-afirmativa. Orgies, drogues i rock'n'roll. Dibuixants com Nazario ("Anarcoma"), Gallardo ("Makoki"), Onliyú o Montesol, cantants com Pau Riba o Oriol Tranvia, escriptors com Pepe Riba (Ajoblanco) o Ramon de España ens van deixant anar algunes pistes per situar-nos en el temps i poder entendre millor el que va succeir aquells anys, des de les primeres manifestacions gays a les Rambles fins les Jornades Llibertàries del Parc Güell passant per Zeleste, per la revista Star i per la frenètica activitat d'algunes cases particulars o d'algunes redaccions de còmics (com ara l'espai des d'on es feia "El rollo enmascarado"). També imatges del Canet Rok i de Formentera, tot amb bon gust i ganes d’explicar i contextualitzar.

Crec que el director, Morrosko Vila-San-Juan, l'ha clavat i recomano totalment la seva visió, doncs, a més de riure una estona amb la llibertat creativa i humana dels protagonistes no voluntaris, els més joves us adonareu que hem perdut molta d'aquesta llibertat i que està arribant el moment de tornar-hi, doncs com expliquen i reafirmen aquests ja prop de sexagenaris, res no era bogeria juvenil i, més o menys, tothom continua pensant exactament igual... Impagables imatges d'Ocaña provocant a les Rambles i divertidíssima visió d'una orgia d'afectivitat, amor i humor a can Nazario... Si voleu la tornen a passar dimecres 3 a dos quarts de nou.

divendres, 22 d’octubre del 2010

L'Apartheid espanyol

Avui em llevo i sento a les notícies de mentida, les de la tele, que continua l'apartheid agressiu contra el poble basc. Jo no soc nacionalista, més aviat soc anti-nacionalista de per vida, però aquesta ignomínia algú hauria de pagar-la algun dia.

A qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat humana aquesta situació l'hi hauria de fer caure llàgrimes de vergonya, fàstic i impotència... I un advertiment abans no se’m tiri a sobre la Brunete mediàtica: jo també he plorat per alguna de les accions d’ETA. Però també m’ha fet plorar l’AVT.


Democràcia? Si els filósofs grecs aixequessin el cap...

Ignomínia: Conducta, fet, que mereix el menyspreu públic.
Democracia: Sistema de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat en la presa de decisions d’interès col·lectiu.

Tinc un amic que ha escrit un llibre…

I ara pateix, encara no s'ha publicat i està cagat, doncs pensa que per haver-se sincerat en públic rebrà per totes bandes... Explica les seves experiències juvenils i ja sabem que en aquests casos és més que difícil deixar a tothom content, però és que a més parla de resistència cultural, social i política i això quan s'està ja a la quarantena i és te professionalment una vida semi-pública pot sorprendre a més d'un.

Pensa que alguns companys s'enfadaran per haver parlat d'ells, tot i que el meu amic ha intentat anar amb molt de compte i ha eliminat els noms en les situacions més delicades que explicava, doncs no era la seva intenció posar a ningú en un compromís. Pensa també que altres s'enfadaran per haver publicat alguna foto on surten, tot i que són fotos ja publicades o fotos que es van deixar fer en el seu moment, fotos que tenen al voltant de 25 anys. Pensa també que l'enemic s'enfadarà per parlar obertament amb noms i cognoms, tot i que aquesta informació està publicada en diaris i revistes d'aquells anys i res no s'ha tret de les mítiques agendes que, després d'algun enfrontament, passaven de ma en ma. El que el lliura de la possibilitat de quedar-se sense feina és que ell és empresari i ningú no el pot fer fora, però es relaciona molt amb funcionaris i també creu que això pot complicar aquestes relacions.

En qualsevol cas el llibre està ja imprimint-se o sigui que no hi ha marxa enrere, es diu "Que pagui Pujol! Una crònica punk de la Barcelona dels 80" i d'aquí a deu dies podreu començar a trobar-lo als llocs habituals, si voleu conèixer l'autor aquí teniu la llista de presentacions que ha organitzat sota el nom de "Que pagui Millet tour":

30/10- La Bisbal d'Empordà, Ateneu Llibertari, Pg. Marimon Asprer, 16. 19'00h.
2/11- Bcn-Sants, Espai Obert, Violant d'Hongria, 71, 1r. 19'00h.
5/11- Alacant, Seu Universitat Ciutat d'Alacant, Ramon y Cajal, 4. 20'00h.
6/11- Elx, Casal Jaume I, St. Jordi, 2. 20'00h.
9/11- Cornellà, Bodega Pujol, Eduard Gibert, 44. 19'00h.
11/11- Bcn-Gràcia, Aldarull, Martinez de la Rosa, 57. 19'30h.
12/11- Manresa, CGT, Circumval·lació, 77, 2n. 19'30h.
13/11- Berga, Ateneu Columna Terra i Llibertat, Balç, 4. 18'00h.
16/11- Bcn-Raval/Poble Sec, La Rimaia, Rda. St. Pau, 12. 18'30h.
18/11- Mataró, Taverna Atzucac, Carreró, 31. 19'00h.
19/11- Bcn-9 Barris, Ateneu Popular, Port Lligat, s/n. 20'00h.
20/11- Almenar, Sala d'actes, Pça. 11 de setembre. 19'30h.
23/11- L'Hospitalet, La Resistència, Rosalia de Castro, 92. 19'30h.
25/11- Bcn-Poble Nou, A.M. Puerto Hurraco Sisters, Taulat, 76. 20'00h.
26/11- Reus, Arxiu Històric Municipal, Pça. Castell. 20'00h.
27/11- Sallent, Ateneu Popular Rocaus, Sta. Llucia, 1. 18'00h.
2/12- Bcn-El Clot, C.C. La Farinera-Al Brot, Gran Via Corts Catalanes, 837. 19'00h.
3/12- Terrassa. Kasalet, Societat, 4. 20'00h.
4/12- Granollers, Anonims, Miquel Ricomà, 57. 18'00h.

dijous, 21 d’octubre del 2010

Jo no t'espero. Jo espero la il·legalització de l'església catòlica

Avui Mossèn Ballarín, català, catòlic i barcelonista, o sigui un prohom de debò, ens ha donat, sense voler i parlant d'altres coses, les pistes de com s'ha mantingut l'església immaculada (com la verge) durant vint segles tot i les constants, continuades i repetides violacions d'infants que es duien a terme a esglésies, escoles, orfenats i d'altres centres educatius, o no, controlats per aquesta maleïda institució:
"Quan un capellà nou entra al clero l'única cosa que no pot fer és carregar-se al seu antecessor"
I així, amb aquesta filosofia de "mira al teu cap i tanca la boca" ha anat passant de generació en generació aquesta pràctica tant catòlica.

Això ve al cas perquè s'apropa la visita del Ratzinger a Barcelona i pretenen fer-nos creure que els barcelonins estem contents amb aquesta visita, però resulta que no...

Comença ja a visibilitzar-se la resposta i el que m'ha sobtat més, el que m'ha semblat que és d'agrair, és la convocatòria de vaga pel dia 7 feta pels treballadors d'autobusos metropolitans de la CGT.

En qualsevol cas, ja que els nostres avis i besavis es van oblidar de la Sagrada Família durant la Setmana Gloriosa que la història oficial ha anomenat Setmana Tràgica, espero que entre totes i tots aconseguim de qualsevol forma possible fer-li arribar a aquest mal home el nostre rebuig frontal i humà a la seva persona i a la institució que representa. A la seva persona perquè sabem que ell personalment ha estat al darrera de decisions per tal que no es fessin públiques aquestes violacions sistemàtiques (crims contra la humanitat en diria jo) i a la institució que representa per que en ser una secta s'ha possibilitat el manteniment d'aquestes pràctiques duran vint segles.

I consti que entenc que no totes les persones que formen part de la institució pensen i actuen igual però arribats a aquest punt tant humanament esgarrifós fa falta un canvi i l'únic canvi possible és la il·legalització de la institució.

dissabte, 16 d’octubre del 2010

El Jonny de Cornellà

Abans d'ahir ens va deixar el Jonny de Cornellà, Jonny Senne Picazo, personatge mític de l’escena punk local, d’ell us escrivia un parell de frases a l’entrada “L’estrella de la ràdio”, doncs feia un dels pocs programes audibles de l’àrea de Barcelona en aquella època.

Aquest any està resultant complicat per la gent de la meva generació: el Kike Kangrena, la Pa, el Natxo Skatalà, el Pitus de Reus, ara el Jonny… El temps passa factura.

Parlant del Kike, guitarrista de Kangrena, el proper 13 de novembre se li retrà homenatge a La Bàscula de Barcelona, mitjançant un concert que està organitzant la Silvia Resorte, des del més profund del meu cor li agraeixo la iniciativa, tot i que no podré assistir.

Ahir, quan vam anar a acomiadar-nos del Jonny ens vam trobar unes quantes velles amigues i companyes, algunes de les quals feia al voltant de vint-i-cinc anys que no veia. El que em va fer més il·lusió va ser retrobar-me amb la Georgina, persona de la qual en la meva joventut intentava prendre exemple, l’any 85 la van detenir mentre estava al meu costat i és una de les coses que més greu m’han sabut en aquesta vida, no haver pogut fer res. Al bigotis que la va detenir després d’etzibar-me un cop de peu i deixar-me tombat al terra, el vaig veure molt sovint els anys posteriors i era dels bigotis que m’acompanyaven a casa dia sí, dia també.

En qualsevol cas avui vull parlar del Jonny, del Jonny de Cornellà, de l'entranyable Jonny, del Jonny rebel, del que hauria estat molt feliç en un mon més just, de l'autodestructiu, del sensat, de l'escriptor... de l'AMIC. Va per ell:

Sellaré mis labios, coseré mis ojos
Taponaré mis oidos, dejando mis manos yertas
Mis piernas, mis pies serán raices
Hundiéndose en la tierra acogedora
Para que crean que ya no estoy aquí
Convirtiéndome lentamente en una piedra
Casi invisible, al pie de un Viejo Roble” (Jonny).

dissabte, 9 d’octubre del 2010

Kangrena

Febrer del 82, sóc un bon minyó, estic a punt de fer catorze anys, no he fet una sola campana en tota la meva vida escolar, trec notable de mitja i tinc futur com a atleta a la secció del FC Barcelona, m’agrada el punk rock, això sí. És dia feiner, estic malalt i els meus pares treballen, com tots els pares de la classe explotada. Estic sol a casa.

Bellugo el dial de l’aparell i em surt una emissora estranya que diu emetre des d’un vaixell, una emissora pirata, un vaixell pirata, sona Ya nadie cree en la revolución d’Almen TNT (probablement el primer disc autoeditat de Barcelona). Es tracta de Ràdio PICA, emissora en la qual faré un programa uns anys després (I don’t care de gener a maig de 1985), els dies que segueixen escolto per primera vegada la cançó «Kangrena» del grup de mateix nom i ja no hi haurà marxa enrere...

La cançó em va seduir, el cantant era el Quoque i recordo bé el dia en què el vaig conèixer, havíem parlat per telèfon per fer-los una entrevista i com que assajaven a El Masnou, a la casa on vivien el Kike, el Johnny i el Manolo, els altres membres del grup, vaig quedar amb ell a l’estació de França, on hi havia també la Margui, la seva col·lega. El Quoque (Jorge Masabeu) era una persona amb imatge 100% punk i jo un nen de catorze anys que anava amb la seva carpeta amb fulls per prendre notes de l’entrevista. Quan, ja al tren, em va preguntar si tenia un paper, jo, tot feliç, li vaig donar un full, i quan es va posar a riure, va treure un paper de fumar i es va liar un porro allà mateix, al tren, com si res, em vaig quedar a quadres, jo no m’havia fumat un peta en ma vida i tampoc va ser aquell el primer dia en què ho vaig fer... A casa dels Kangrena a El Masnou vaig veure les primeres plantes d’herba (les recordo enormes, jo era petitet). També allà vam enregistrar la primera maqueta d’Epidemia, i d’altres grups van poder-hi anar a gravar, ja que els Kangrena tenien l’únic equip digne de tota la província de Barcelona i ens acollien amb els braços oberts, des d’aquella primera trobada el Quoque va col·laborar als fanzines que jo feia durant molt de temps.

Yo no quiero que sigan creyendo que las drogas me van a hacer mal,
yo no quiero que sigan pensando que un día todo se acabará,
yo no quiero que estén esperando creyendo que todo se aclarará,
yo no quiero que sueñen con oro montándose historias que no son verdad.
Yo no quiero seguir escondido, no soporto lo que no es real,
yo no quiero seguir en las sombras, ni quiero siempre tener que escapar,
yo no quiero seguir las historias que Freddy Salvaje se sabe montar,
yo no quiero comer de tus manos, yo no quiero ser un animal.
Yo no quiero ser una ficha más, tablero maldito, la muerte es real,
yo no quiero ser un juguete más del juego violento...
¿Quién lo va a ganar?
«Yo no quiero», Kangrena

UN DESIG

I això passava cada any,
cada mes i cada setmana,
i cada dia, hora, minut i segon,
i passava arreu,
arreu del mon,
mon malson,
pudor a mort,
putrefacció:
era la carn del torturador

divendres, 8 d’octubre del 2010

Antisistema, sempre

Hi ha realitats davant les quals no pots romandre impassible, enfront les quals has de prendre una decisió i no pots ser indiferent de cap de les maneres, el Sistema és una d'aquestes realitats. Ens afecta de tal manera que ningú pot dir "a mi m'és igual com vivim".

No pots dir "a mi m'és indiferent que els nens morin de diarrea en uns determinats països", per exemple, com no pots dir "jo no valoro si és bo o dolent que en Millet ens hagi robat milions d'euros a totes i estigui al carrer" o "jo no prenc postura en l'assumpte dels experiments humans realitzats als guatemalencs per part dels governants nacional socialistes ianquis". Són actes de conseqüències tan importants, i tan injustos, que tothom te una idea al respecte. I crec que qui diu que no pren partit ens diu indirectament quina és la seva opinió, doncs si una ferida no et fa mal és que no hi ha ferida i si una injustícia no et molesta és que per a tu no és injustícia.

El Sistema és l'engranatge que fa rutllar el mon de la manera en que rutlla, i està edificat des de la primera pedra sobre les desigualtats i les injustícies, i per perpetuar-se. D'aquesta manera tots sabem que un canvi de titella no comporta un canvi de Sistema i les notícies ens informen aquests dies del descontentament del poble ianqui davant la incapacitat de l'Obama per acomplir el "yes, we can" per què des d'allà on ell està, o sigui la Casa Blanca, no pot fer-hi res si no és plantant cara i convertint-se en un antisistema, i si ell no pot fer res, qui pot canviar alguna cosa sense destruir d’altres?

Arribats a aquest punt, hem de dir que sí, que som antisistema, que vam néixer i estem aquí per quedar-nos i que, independentment del que diguin els mitjans de comunicació de l'amo, tenim aproximadament entre tretze i cent anys i som antisistema per què estem contra les desigualtats i les injustícies, és a dir, creiem que el mon podria funcionar d'una altra forma, molt més justa i equilibrada, on no hi haguessin països que esclavitzessin d'altres països, on no hi haguessin classes privilegiades que esclavitzessin d'altres classes i on la justícia fos igual per a tots, independentment dels diners que tingui la teva família. Però com que això no passa, parlem, ens manifestem, ens omplen d'hòsties per totes bandes i els pro-sistema ens titllen pejorativament de ser antisistema... Com si haguessin descobert petroli a la Plaça Catalunya.

La qüestió és que els que ens titllen d'antisistema estan reconeixent que ells són pro-sistema i d'aquesta manera, obertament, ens diuen que estan d'acord en totes aquestes desigualtats i que el Sistema no s'ha de canviar, que ja està bé com està, o sigui ells són partidaris de l'ocupació militar de Palestina, de la persecució de gitanos a França i Itàlia, de l'apartheid ideològic al País Basc, de la llibertat d'en Millet, dels experiments ianquis a Guatemala, dels control fronterer mitjançant paramilitars a la frontera sud dels EUA, de les vendes especulatives de l'edifici de Banesto a Plaça Catalunya i del seu desallotjament violent, i de totes les injustícies creades per el Sistema, com deia, amb l'objectiu de perpetuar-se...

I qui són ells? Doncs no se si són molts, però el que sí que se és que tenen molts diners, moltes armes i que alguns escriuen i parlen als mitjans de comunicació del Sistema per defensar-lo i atacar obertament amb falsedats l'enemic, o sigui els antisistema. I se que tenen nom i cognoms i que, com deia, els trobem cada dia als mitjans de comunicació de l’amo.

Salut.

PD: Sembla ser que als quadres dirigents de Comissions “Obreres” no els hi ha agradat gaire la pancarta del banc i que han donat llum verda als que tenen poder repressor i carnet del sindicat per anar a pels antisistema, ahir vam veure i sentir al pobre frustrat que representa als que borden, molt valent i amb molts arguments davant les càmeres, jo vaig sentir vergonya humana per la seva mancança de dignitat, i quan dic seva parlo de la mancança d’aquest repressor però també de la de tots els que li han donat permís. Em va venir al cap el logotip de la vella empresa discogràfica “La voz de su amo” on sortia un gos assegut escoltant un altaveu...

divendres, 1 d’octubre del 2010

Tot començà amb una vaga...

PART 1, 1909.

Un sector de la població barcelonina, fart de les desigualtats socials digué prou i el 26 de juliol de 1909 s'inicià una vaga general per demanar que a la guerra anessin els que la havien provocat i que no la patien, els rics i els cures. De forma natural, els i les vaguistes, per defensar-se dels primers atacs de la Guàrdia Civil començaren a creuar tramvies i a aixecar barricades, i farts d'anys d'esclavisme ideològic, també de manera natural començaren a assaltar i cremar esglésies (21 aproximadament), escoles religioses (al voltant de 25) i d'altres centres de repressió mental (uns 30 convents). La multitud va fer grans fogueres amb tot el que trobà en aquests llocs, que de la nit al dia havien deixat de ser sagrats, i Ramon Clemente García sortí al carrer a ballar un pasdoble amb la mòmia d'una monja davant l'alegria generalitzada dels seus veïns.

La burgesia catalana restà amagadeta durant cinc dies, fins que arribaren els soldats i s'inicià una desmesurada repressió, encoratjada, ara sí, per els que sempre havien tingut el poder i el control "manu militari" de la ciutat, els rics i els cures, i aplaudida pels seus propis mitjans de comunicació.

L'Escola Moderna fou clausurada, igual que tots els centres i ateneus obrers de la ciutat, amb l'excusa que des d'allà s'havia instigat la revolta, la premsa obrera fou prohibida i cinc persones entre les quals Francesc Ferrer i Guardia i Ramon Clemente García foren executades per ordre de la Consellera de Justícia (perdó, no se on tinc el cap), per ordre del Governador Civil, Crespo Azorín.

PART 2, 2010.

Un sector de la població barcelonina, fart de les desigualtats socials digué prou i el 29 de setembre de 2010 s'inicià una vaga general per demanar que la crisi la paguessin els que la havien provocat i que no la patien, els rics i els polítics. De forma natural, els i les vaguistes, per defensar-se dels primers atacs dels Mossos d'esquadra començaren a creuar contenidors i a aixecar barricades, i farts d'anys d'esclavisme econòmic, també de manera natural començaren a assaltar botigues de marques multinacionals (quatre o cinc). La multitud va fer petites fogueres amb tot el que trobà a ma, i algú repartí pantalons de marca davant l'alegria generalitzada dels seus veïns.

La burgesia barcelonina restà lluny del centre de la ciutat durant cinc horetes, fins que els Mossos iniciaren una desmesurada repressió, encoratjada, com sempre, per els que sempre havien tingut el poder i el control "manu militari" de la ciutat, els rics i els polítics, i aplaudida pels seus propis mitjans de comunicació.

La nostra Escola Moderna fou desallotjada amb l'excusa que des d'allà s'havia instigat la revolta.

Han passat 101 anys però res no ha canviat, les conquestes dels nostres avis i besavis s'han anat en orris i haurem de tornar a conquerir drets, esperem que no ens desallotgin les cases ocupades, que no ens tanquin els ateneus, que no clausurin els mitjans de comunicació lliures i que, ara sí, la Consellera de Justícia no torni a engarjolar cap dels nostres durant vint-i-pico anys per haver-se atrevit a atacar frontalment el poder econòmic que ella representa.

Que paguin Millet i l'Hereu que l'hi va vendre els terrenys per fer l'hotel.

(Per cert, en record de la Setmana Gloriosa de 1909, d’aqui a un mes i poc ve el sant pare dels pederastes, i és que els nostres besavis es van oblidar de la sagrada familia...)

Notícies del front. Després de la batalla.

Avui sí, avui són autèntiques notícies del front. Noiicies que fan que el meu estat d'ànim vers els uniformes no sigui el més adequat per endinsar-me a l'aeroport i agafar un avió. Finalment la benevolència paternal d'un picoleto que podria ser el meu fill i al qual no li ha agradat gaire la meva resposta: "no crec que això a tu t'importi" a la seva pregunta "que vas a fer a Bilbao?", m'ha permès agafar l'avió tot i que durant uns minuts n'he dubtat de que em deixés fer-ho.

Hi ha notícies del front bones, molt bones i dolentes.

És una bona notícia llegir de bon matí que un grup de companyes va assaltar la llibreria Europa, res a comentar.

És una molt bona notícia, el més destacable de la jornada sense dubte, la creació de l'Agencia 29-S, agència que ens va permetre conèixer a l'instant el seguiment i les conseqüències de la vaga arreu del territori. He viscut ja unes quantes vagues generals i la tasca realitzada per l'Agència va ser impressionant. Gràcies a totes les que la van fer possible doncs realment, i per primera vegada, les vaguistes, les solidàries i per extensió tothom que ho va voler va poder assabentar-se al moment del que estava succeint. D'aquesta manera sabem que, per molt que els "periodistes" a sou del capital ens pretenguin vendre la moto, els enfrontaments violents no els van començar "joves aliens a la vaga cap al migdia al voltant de la Plaça Universitat", si no Mossos d'esquadra amb passamuntanyes que van atacar els piquets obrers a Sants ja de bon matí, escalfant, a més de a treballadors, també l'ambient de cara a la trobada de piquets de les dotze a Plaça Catalunya, on sí, esclatà la ràbia.
Abans, el dia abans era la mateixa Mar Serna la que senyalava, com a futuròloga o il·luminada, qui seria el culpable del que pogués passar l'endemà, parlant obertament de la CGT en una roda de premsa, sí, "senyora", i disculpa per la paraula, això és dignitat humana i seny polític de qui te un càrrec. Què passa? Us comença a fer por la CGT?

Estic convençut que la creació de l'Agència ha estat la gran victòria de la jornada d'ahir, igual que estic convençut que a l'humanament indigne (no digne) i al políticament inepte (no apte) de l'Hereu no li ha fet cap gràcia, com estic igualment convençut que algú haurà de pagar els plats trencats i que a partir d'avui començarà la guerra més o menys oberta o encoberta contra aquests mitjans que els han fet tant de mal, doncs han acabat amb el monopoli informatiu i sabem el que això significa. Haurem d'estar ben atents al que pugui passar i respondre col·lectivament als atacs més o menys legals o il·legals que pugui patir qualsevol dels mitjans que integraven l'Agència independentment de la seva filiació.

Ahir també es va tornar a retratar l'Alvarez, qui fa anys que no treballa però es considera representant dels treballadors, i va titllar de "brètols" als que van resistir les envestides policials, aquest "home", i disculpa per la paraula, no sap el que és la dignitat del jovent català que ha aprés més dels besavis que no pas ell dels seus pares... No serà que li haurà molestat que algú comenci a anomenar les coses pel seu nom i ho faci obertament a la Plaça Catalunya i mitjançant una pancarta gegant? La seva dignitat la cotitza ell mateix a la baixa.

I per acabar la notícia més dolenta, una de les més importants en un sistema on es diu que existeix la llibertat d'informació però de la qual casualment els mitjans de "comunicació" no n'han informat: de nou els mossos han tornat a agredir a consciència un periodista, un professional de la informació a qui casualment ja van agredir a les manifestacions estudiantils de fa un any i pico... Suposo que els va denunciar per aquells fets i suposo també que no els hi va fer cap gràcia. El greu és que una persona a servei de l'Estat i amb passamuntanyes es prengui la justícia d'aquesta manera davant un nombrós grup de periodistes i això no sigui noticia en cap mitjà "oficialista". Saura t'estas cobrint de fems... Com molts periodistes...