Si hay futuro (La Polla Records)

Un mundo entero se quema a si mismo para hacer pomadas para sus quemaduras.
Un arbol que arde, de él sale papel para que se escriba de la arbolación.
Los hombres trabajan para poder vivir, en fabricas de armas que los mataran.
Ciudades del futuro tumbas de los vivos, vivos del futuro muertos en ciudades...
Políticos locos guian a las masas que les dan sus ojos para no ver que pasa.
Aun con tu ceguera veras a los listos contar su dinero, listos pero muertos.
(La Polla Records, "Si hay futuro" de "No somos nada", 1987)

dimarts, 28 de setembre de 2010

Vaga general, vaga salvatge

No et creguis les mentides de TV res, avui:

http://29-s.net/

Felicitem a les companyes de Ràdio Pica, Contrabanda, Ràdio Bronka, Ràdio Trama, Directa, Kaos en la red, L'accent, Librered, Catalunya, Sants Ona Lliure, Llibertat, Indymedia, La Haine, Okupem les Ones, Diagonal i Gràcia Viva, que han unit esforços creant una bona plataforma per saber el que està passant avui arreu el territori, televisió, ràdio i tot el necessari per fer un seguiment a l'instant.

I demà recordem: Llibertat detinguts! (Que ja comencen a omplir calabossos després de les recomanacions de la politicastra de torn per a que els gossos es fixin especialment en les companyes de CGT).

Punks i treball. De vagues i sabotatges...

El treball com a mitjà de vida, com única forma possible de subsistència, no ens va interessar mai. Els anys vuitanta tots, absolutament tots, els punks treballavem el mínim necessari per subsistir. Fins els anys 84 o 85 el més habitual era buscar-nos la vida compaginant feinetes de temporada, campanya de Nadal, campanya de la fruita i campanya d’estiu, gairebé ningú del nostre cercle tenia una feina duradora: «Juegan a ser distintos y sobreviven. Una hace canguros [...] Otro trabaja en la panadería familiar [...] La mayoría ejerce trabajos sumergidos mal pagados. No les dan empleos de cara al público» (El Periódico, 13/7/1986). La crítica radical del treball, tot i que els grups punks des dels seus inicis ja la van fer pública, començà a visibilitzar-se organitzadament a Barcelona l’any 85 i el 86 es convocà públicament el 30 d’abril com a Dia Internacional del Sabotatge en contraposició al 1r de Maig, Dia Internacional del Treball. Els anys posteriors, la nit del 30 d’abril es convertí en una nit en què els grups d’amics (grups d’afinitat) sortien a fer entremaliadures; els objectius eren entitats bancàries, transports públics, partits polítics, establiments comercials poc ètics, com ara botigues de comerç d’éssers vius o armeries, i empreses en conflicte com les de missatgeria.

A banda d’aquestes accions crítiques amb el sindicalisme històric i d’alguna participació esporàdica en alguna commemoració del Primer de Maig (com la del 86, en plena activitat antirepressiva després dels fets del Concentrik, a la qual assistirem sota les sigles de la PUAJ i on cremàrem un gran ninot que representava un policia nacional i un guàrdia urbà) només vam participar organitzadament en un parell d’accions obreres i aquestes van ser les vagues generals del 6 de juny de 1985 i del 14 de desembre del 88. A la vaga de 1988 alguns grups autònoms i llibertaris ens havíem coordinat, es tractava de fer accions locals al matí, cadascú al seu barri, i trobar-nos al migdia al centre de la ciutat on prevèiem que seria necessària l’acció col•lectiva per tancar els establiments comercials i on hi havia la primera manifestació convocada. De bon matí Sants semblava un barri fantasma, tot restava tancat i no teníem gaire a fer, així que vam decidir baixar ja cap al centre per intentar controlar la zona comercial, allà ens vam dedicar a tancar els pocs establiments que havien obert, vam esmorzar a l’únic bar que vam trobar (tancant-lo abans de pagar, com era habitual en aquests casos) i quan ens vam apropar al lloc on havíem fet la cita amb la resta de grups algú ens digué que els amics de Poble Sec havien tingut una topada amb agents no uniformats de la Policia Nacional els quals havien detingut 5 companys (el Jose, el Ñoño, el Pedro, l’Emili i un cinquè company, amic d’un dels membres de l’Ateneu que els acompanyava aquell dia camí de la manifestació). Van tenir la mala sort d’intentar tancar un bar on hi havien uns policies esmorzant, els quals van pretendre detenir als companys sense esperar-se la resistència que aquests van oferir, l’endemà la foto dels nostres amics estesos a terra emmanillats va ser publicada a molts diaris, el Pedro i l’Emili arribaren a ser empresonats per l‘acció: «Un piquete de huelga fue a parar ayer a los calabozos de la Jefatura de Policía de Barcelona porque intentó cerrar un bar-restaurante en el que almorzaban varios policías. El hecho se produjo en un local situado en la confluencia de la Ronda de Sant Pau con la calle Parlament. Un piquete entró para obligar al cierre del establecimiento, mientras en el interior estaban almorzando varios inspectores de la Brigada Judicial de Barcelona, quienes se enfrentaron a los instigadores de la huelga y les detuvieron, tras una pelea. Un inspector fue trasladado a Perecamps debido a que un huelguista le roció los ojos con un spray. Los miembros del piquete arrojaron también un petardo en el interior del bar» (La Vanguardia, 15/12/1988). «Però el dia de la vaga, [...] va haver d’altres que, no seguint les consignes, [...] imaginaren celebrar la jornada llançant un petard de revetlla a la vorera propera a l’entrada d’un bar que era obert. Per desgràcia, hi estaven menjant o el que fos... un grup de policies de paisà que, sense identificar-se, es llançaren sobre aquest grup de persones que es dirigien cap a la manifestació. Aquests policies esperaven, de paisà, l’ocasió que justifiqués el catastrofisme del govern i l’ordre dels sindicats. El grup d’agredits per aquests policies, pel demés igualment en desacord amb la política general d’aquest govern [...] eren les víctimes propiciatòries del dia. Denunciem el dret a la brutalitat del que fa ostentació el que fa l’ofici de policia i exigim la llibertat dels que han estat detinguts per l’omnipresent policia» (octaveta signada amb una A encerclada).

Com a mostra del que podia significar el Dia Internacional del Sabotatge, el fanzine Resistencia Radikal de Basauri, al seu número 4, en relació a les accions del 30 d’abril del 86, deia: «Las noticias que llegan desde un pueblo de Barcelona, L’Hospitalet, son: se destrozan los karteles de una sede del PSOE, [...] en un garaje propiedad de un falangista y en una tienda de ropa (Maxim’s, sukursal amerikana) se hicieron pintadas, [...] se rompen los kristales de una sukursal de La Kaixa de Pensiones [...] se arrojó pintura en el buzón y silikona en las cerraduras, [...] el kajero automatiko del Banko Central es pringado con pintura, [...] en las kalles más céntrikas [...] se dibuja kon pintura la silueta de un pikoleto y se eskribe al lado –AFILIATE AL GAL- y lo firma –PSSOE, [...] se destroza la puerta de una sukursal del Banco de Bilbao, [...] se averían los semáforos del barrio, [...] fue una larga noche para la pasma, desde las 10 no dejaron de recibir anónimos, de robos, fuego, asaltos, uno de bomba [...] mandándoles en direkción kontraria a la ke aktuaba la gente».

divendres, 24 de setembre de 2010

Tres discos: sorpresa, exquisidesa i reafirmació

A Vic em van donar uns quants discos, és habitual, allà els discos corren com els caramels als avions, per sort, doncs no m'agraden gaire els dolços i mai menjo caramels d'avió, entre els discos sempre hi trobes alguns que et criden l'atenció, aquí us presentaré tres. Crec que la característica dominant és la senzillesa, no hi veig futures estrelles i sí persones creatives amb una necessitat d'expressar-se d'una manera determinada.

Primer la grata sorpresa, m'ha abduït, el conec fa anys però aquesta faceta seva no m'havia cridat l'atenció tot i que n'havíem parlat, es tracta del disc "Vuit dissabtes d'hivern" de Nando Caballero i l'Orquestra del Llanero Solitari. Nando, m'has meravellat, en aquests temps que corren, de minimalisme musical català, calculat al detall, planificat i dirigit amb un bon marketing, representes tot el contrari, estic segur, és més, estic convençut que no t'has pensat dues vegades el que estas fent, no saps que és el marketing i passes de segells, promoció i, m'aventuro a dir, que fins i tot passes de la musica... Però... L'has clavat, company, el disc m'ha arribat al fons del cor i de l'estómac, la musica catalana necessita ulleres per escoltar:
"Fa tant de temps que hem oblidat
Que no som gaire cosa, que estem fets de fang
Tot el que enlluerna s'acaba apagant
Busquem el nord i trobem la sang
Busquem el sud i trobem la fam
Ulleres i ulls, mirant ambdós costats
Ulleres i ulls, fogueres i vanitats". ("Ulleres i ulls", Nando Caballero i l'Orquestra...).

L'exquisidesa, el bon gust en majúscules, ve de la ma de La Troba Kung-Fú, mai he estat un acèrrim seguidor del Joan Garriga, sempre m'ha atret molt el que desprèn com a persona, la seva aura, l'anti-artista, l'home del poble, la seva llibertat creativa, però musicalment mai m'havia arribat al fons com ho ha fet La Troba amb aquest "A la panxa del bou", no puc destacar res, de principi a fi m'ha deixat bocabadat, des de la primera audició, tots els temes... Se que el Joan ha trobat els companys de viatge, des de l'equip humà de La Fourni, fins als col•legues d'escenari, o el maquinero del Toti, i això es nota al disc. Estic convençut de que Deu no els crea però ells s'ajunten.

I per acabar, Color Humano, aquella banda que ens va sobtar fa quinze anys, tot arribant de París, per la seva barreja de rock salvatge i ritmes tant llatins com africans... La vida dona dotze-mil cinc-centes divuit voltes, però la terra és rodona, diuen, i, de vegades, per sort, tot torna a començar. Color Humano es re-afirmen, el temps passa, sí, però en aquest cas ho tinc claríssim, passa per sort... Amb trenta anys de vegades no tens la lucidesa dels quaranta i pico, i Jose Capel i companyia amb aquest "Madibá" demostren que han aprés molt de la vida i que tot torna a començar, com deia: per sort. Continuen menjant-se la vida (i que duri!) però ara amb un esperit on hi cap la vitalitat de fa quinze anys però sense somnis de grandesa. S'agraeix.

Visca la musica!

dimecres, 22 de setembre de 2010

L'estrella de la ràdio

La primera vegada que vaig escoltar La Banda Trapera del Río, va ser al programa Al mil por mil de Radio Cadena, després ja vaig conèixer Radio 3 on començaven els 333 de Radio 3 i Esto no es Hawai de n’Ordovas i finalment, Ràdio PICA, amb una gran programació per a tots els públics inquiets (de programes en recordo bastant especialment Los silencios de la radio, La noche de los zombies –que feien el Mario i la Magda d’una de les bandes precursores del punk a Barcelona, Xeerox– i Punkitudes magnétikas que encara fa el Punky Xavi). Ràdio Obrera, l’emissora de Comissions Obreres i on el Vic i la Juana feien els dissabtes a la tarda Licuadora RO, a casa meva no s’escoltava gaire bé. Poc després el Vic i la Juana ens van fer lloc al seu programa, que durava un parell d’hores, i amb en Sisa i en Ferran vam començar a fer Likuadora punk, mitja horeta de punk cada setmana. A Ràdio Cornellà feia un programa el Johnny, mític personatge de la Ciutat Satèl·lit al qual Monstruación dedicaren una cançó a la seva primera cinta, a Ràdio Clot hi havia el Quique Albareda, que havia estat bateria del grup pioner Masturbadores Mongólicos i a Radio Cadena el Lluís Hidalgo i el Ferran Riera feien Tiempos de locura amb en Montesol. De mitjans escrits la informació la vam començar a rebre per l’Star que va ser la primera revista que entre còmics i altres esdeveniments underground també ens escrivia de punk i new wave, paral·lelament va arribar Disco Express que es va transformar en Disco Actualidad, també hi havia el gran Sal Común, per últim ja el setembre del 81, arribà Rock Espezial. En aquell moment la informació de debò la rebíem ja dels fanzines, que eren molt més àgils i rigorosos que aquelles revistes, simptomàtic és que Rock Espezial, tenint la redacció a Barcelona, al principi no publiqués en la majoria de números l’habitual secció de notícies musicals de la ciutat que portava Manuel Diumenjó, posteriorment la secció va passar a mans de Vic i Juana, notícia que vam celebrar àmpliament. Més endavant, crec que amb el canvi de nomenclatura de Rock Espezial a Rock de Lux la secció la va agafar en Ferran Riera. Ja a partir de l’any 85 seguíem una bona part de la informació musical a través de l’Egin, que un dia a la setmana (crec que primer els divendres i després els dimecres) dedicava les planes centrals a la música rock, principalment del País Basc però també d’altres zones de l’Estat, la secció es deia Bat, bi, hiru... i entre d’altres la portava el Jimmi, cantant de Tijuana in Blue amb qui vam tenir molta relació durant anys.

Rock Espezial durant aquells anys rebia moltes crítiques dels diferents sectors de la nova música barcelonina, així ja el febrer de 1982 a l’editorial del fanzine Radio Caroline, signada pel Vic, llegim: «No podemos negar que estamos contentos a pesar de que el ansiado número de Rock Espezial donde se hablaba del nuevo rock barcelonés haya sido lo temido: una estupidez manipuladora y sin conocimiento real y a fondo de la historia, no podemos negar que estamos contentos». Una altra mostra és la cançó «Rock Mamones Espezial» dels Kangrena, el Quoque mateix, cantant del grup, utilitzant el seu pseudònim The Liar, signà un article al Melodías Destruktoras en el qual argumentava la seva crítica a la revista.

diumenge, 19 de setembre de 2010

Homenatge a Labordeta

M'acabo d'assabentar, el cor s'ha ralentitzat per un moment i el pels se m’han posat de punta, ens ha deixat Jose Antonio Labordeta, un d'aquells aragonesos dignes, dels de debò, sempre em va recordar el meu avi... Se que a la meva mare també li haurà sabut molt greu... Dels pocs polítics dignes que he conegut, potser l'únic, potser perquè no era un polític i sí una persona, avui brindarem per ell.

Habrá un día en que todos
Al levantar la vista
Veremos una tierra
Que ponga libertad (bis)

Hermano aquí mi mano
Será tuya mi frente
Y tu gesto de siempre
Caerá sin levantar
Huracanes de miedo
Ante la libertad

Haremos el camino
En un mismo trazado
Uniendo nuestros hombros
Para así levantar
A aquellos que cayeron
Gritando libertad

Sonarán las campanas
Desde los campanarios
Y los campos desiertos
Volverán a granar
Unas espigas altas
Dispuestas para el pan

Para un pan que en los siglos
Nunca fue repartido
Entre todos aquellos
Que hicieron lo posible
Para empujar la historia
Hacia la libertad

También será posible
Que esa hermosa mañana
Ni tú, ni yo, ni el otro
La lleguemos a ver
Pero habrá que empujarla
Para que pueda ser

Que sea como un viento
Que arranque los matojos
Surgiendo la verdad
Y limpie los caminos
De siglos de destrozos
Contra la libertad
(“Canto a la libertad”, Jose Antonio Labordeta).

dissabte, 18 de setembre de 2010

Musica Viva

Aquest cap de setmana ha estat el del Mercat de Musica Viva de Vic, un any més els que es pensen que gestionen la musica del nostre país s’han ajuntat en aquesta població per fer negoci, és show business català en majúscules. A mi que no m’agraden ni els shows ni el business, moltes de les coses que allà s’hi veuen em fan gràcia, per sort no tothom està allà per fer negoci i participant-hi te n’adones d’aquestes diferencies.

Enguany m’he assabentat de interessants projectes com el de l’Ateneu de les Arts, a Viladecans, art i cultura des de baix, des de petits, ja està bé de titelles artistes (molta creativitat i poca consciència del que els envolta) que és el que li agrada al sistema capitalista, o sigui a les grans empreses culturals. També hem pogut veure i constatar la vitalitat d’alguns projectes discogràfics independents i l’enfonsament d’altres, per això només va fer falta passejar per la fira divendres al matí, quan el stand de Kasba Music emanava vida a caudals. Parlant de vitalitat m’ha vingut al cap el Mercat de Musica Morta de fa uns anys, quan els heavies, mai presents al MMVV van decidir fer-s’ho ells i al marge, com al marge s’ha fet els darrers anys l’Ilegal Sugar Festival, que munta una part del sector musical que mai es veurà representat al MMVV. Aquest any no s’ha pogut fer per la pluja però diuen les males llengües que allà, la gent de Bankrobber, un altre dels segells independents i dignes catalans, van conèixer als Surfng Sirles, que després tants han elogiat comercialment, demostrant que de fer al marge sorgeixen propostes lliures més interessants que no pas dels titellaires de torn.

No tinc temps aquí per a fer un repas del que és i ha estat el MMVV els darrers anys però si que recordaré que en Carles Sala va fer una bona feina tot i deixar-se influenciar massa pels seus amics, rituals mestissos, que per cert i per desgràcia han demostrat amb el pas dels anys que no eren aigua clara. També recordarem que en Jordi Turtós va decidir fer amb el Mercat un club d’amics, tallant les propostes obertes, i que la fira va perdre llavors molts habituals, com la gent de Producciones Serrano. Després arribà en Manel Muntanyés, qui venia d’un altre mon, fent que la fira perdés el rumb i la direcció per la seva desconeixença del sector. Actualment en Lluís Puig, tot i haver començat d’una manera una mica extraviada, està fent una feina més que digna, obrint portes, cuidant musics i treballadors, professionalitzant escenaris i no deixant-se influenciar molt pel poder culturalment polític que s’està concentrant a les seves mans.

Per cert, dels de Manresa, sense comentaris, el temps posarà les coses al seu lloc, com ho ha fet amb l’advocat de causes guanyades, crec que enguany s’ha hagut de suspendre el seu acte per inassistència absoluta de públic, o sigui que ningú va anar a escoltar-lo, espero i desitjo que això no signifiqui que en Pepe Boltón tornarà als escenaris, pel bé de tots...

dimecres, 15 de setembre de 2010

Contracultura punk a Barcelona

Jo amb catorze anys tenia ja una bona col·lecció de discos de l’Estat, però el de La Banda Trapera del Rio tot i haver-lo buscat no l’havia trobat, o sigui que ni tan sols sentir-lo sencer havia pogut. Me’l va gravar el Panotxa. El Panotxa era un punk de la primera generació, no dels punks dels pinxos, les samarretes trencades i els pèls de punta sinó dels primers punks, els dels pantalons a un pam de terra, els mitjons de colors, les camises mal cordades i les corbates obertes. Havia tocat a Basura, una de les primeres bandes punk barcelonines que havien enregistrat un single, i vivia al meu carrer. En aquells moments tenia una banda de psicopop que es deia Ultratruita i el dia que em va portar la cinta amb el disc de la Trapera i els singles de Basura i Mortimer em va fer feliç. Com a mostra del canvi de generació que es produí l’any 1981 al moviment punk barceloní, transcrivim una carta enviada a la Silvia Resorte per un anònim membre d’aquella primerenca escena punk i publicada al seu blog:

«El siguiente concierto que recuerdo fue en el Década, en la calle Galileo en Sants. [...] Recuerdo que el sonido era súper contundente, con muchísima energía pero aun así las canciones sonaban muy frescas y aun tenían un cierto aire 'pop' (no me malinterpretes... estoy pensando en grupos como los Rezillos, los Pistols, los Sham, Buzzcoks, y por supuesto los Ramones, probablemente lo que más escuchábamos en aquel tiempo) que luego se perdió. Los pogos eran bastante bestias pero muy divertidos. [...] Fue un concierto genial. Por aquel tiempo (como en todas partes) había de todo, pero la mayor parte de la gente éramos en el fondo bastante naive, y lo que queríamos era básicamente divertirnos, vestir diferente al resto y salir un poco de la mediocridad y el color gris dominante (progres, pijos, hevimetaleros, yonkis, fachas). Yo al menos personalmente lo veía así. La tercera y última vez que os vi fue en Sant Boi. [...] La música era bastante más rápida, prácticamente un chorro de ruido, la gente que iba a los conciertos bastante más agresiva. En los pogos no solo había empujones sino también bastantes puñetazos. [...] Los nuevos grupos punks (GBH, Discharge, Crass) ya no me gustaban tanto y empecé a escuchar otro tipo de música (Joy Division, PIL, Killing Joke, Cabaret Voltaire...) Encontraba el punk algo que ya había pasado, la nueva gente que se apuntaba era muy diferente a la del principio y ya no lo encontraba tan divertido».

La primera fornada punk a Barcelona la van formar Peligro, La Banda Trapera del Río, Basura, Mortimer, Rock Fumeta, Masturbadores Mongólicos i Marxa, grups que funcionaven entre el 1976 i el 1978. Poc després sorgiren Último Resorte, Flee Handmade i Clínic Humanoyds, cap al vuitanta bandes menys duradores com Ruidos Molestos o Disturbio, ja a finals del vuitanta-u feren les primeres actuacions Attak (que tingueren una vida de només deu mesos) i l’any següent Kangrena, Odio Social, Código Neurótico i Desechables, tot i que a aquests darrers no se’ls catalogava com a punks i ells mateixos marcaven les diferències. Al 83 s’hi estrenaren Shit SA, Napalm, Síndrome Tóxico i Epidemia, de la separació d’aquests últims sorgí Anti/dogmatikss que s’estrenaren l’any 84 com van fer GRB, Residuos Nukleares i Sentido Común, i ja l’any 85 van fer els primers assajos els Subterranean Kids.

Cas especial el de Frenopaticss que al llarg de tres anys llargs realitzaren només dues o tres actuacions. Aquells anys també es formaven molts grups que feien només un o dos concerts i sempre estaven integrats per membres d’altres grups estables com ara Puril Oi! (amb el Damned, el Poly, el Boliche i el Patrick, un skin anglès que fou dels primers en lluir aquesta imatge pels carrers de Barcelona...), No Future Barna (Saina, Ferran, Joni Destruye, Sisa i Pepe) o Los Bastardos de la Reina (Dieguillo, Juanito Resorte...).

A banda d’aquestes, s’han de destacar també dues formacions que sense ser punks barrejaven punk i rock dur, per una part Decibelios, grup que es comparava moltes vegades amb Plasmatics i d’altra Parabellum formació que es comparava amb Motorhead, tots dos grups actuaren en diverses ocasions al circuit punk, com ara El Garaje o Las Rías. Parabellum era un trio on tocaven Pablo Zedena (Pabli), i Joaquín Carretero (Heavy), tots dos passaren posteriorment per Cristian Dios i, més tard, per Los Restos del Naufragio. Cristian Dios va ser el nom utilitzat per la segona formació del grup abans anomenat Dios. Dios va barrejar conceptes com ara provocació punk amb elements de la música sinistra (o postpunk) i new wave, l’espectacle girava al voltant d’un odi visceral a la religió, sexe, sang i blasfèmies en directe. Amb el canvi de nom i formació el grup guanyà en composició i profunditat dels textos perdent visceralitat, en aquesta segona formació el baixista era el Ferran; tots cinc, Vic, Juana, Pabli, Heavy i Ferran són part important de la música d’aquells anys a la ciutat, curiosament la Juana s’havia iniciat com a cantant amb Decibelios, fent algunes actuacions de corista amb ells a finals de 1981.

Uns anys després van aparèixer també els Últimos de Cuba, una altra banda que anava sovint amb els punks però que no ho eren, feien rock de barri, als seus inicis es van fer famosos pels espectacles que muntava el Papus, el cantant, i per col·laborar activament en la vida social de Nou Barris, que és on es gestà l’Euskal Rock, per exemple.

dimarts, 14 de setembre de 2010

AMOR ANTIC

Quan el llum s’apaga arreu i ens envolta la foscor,
quan el passat i el futur han perdut el seu valor,
quan abans de la tempesta el silenci el trenca el tro,
com m’agrada veure’t a prop al bell mig de la batalla.
Arribarà el dia, demà,
farem història, plegats.
I quan plogui serà per fer créixer, renéixer,
aquella vella humanitat.
Quan els nous mapes polítics siguin tots d’un sol color,
quan no hi hagi qui governi mitjançant força i dolor,
quan la lletra no tingui preu i s’utilitzi sense por,
com m’agradarà tenir-te a prop quan s’acabi la batalla.
Arribarà el dia, demà,
farem història, plegats.
I quan plogui serà per fer créixer, renéixer,
aquella vella humanitat.

dilluns, 13 de setembre de 2010

Que la paguin els politics que els han deixat fer

Visc en un barri comunicat exclusivament pels FGC i els sindicats avui havien convocat una jornada de vaga parcial contra les retallades salarials, lògic si es te en compte que banquers i grans empresaris continuen fent beneficis en temps de crisi...

Com deia per sortir del barri, o cotxe, o bici, o FGC, i jo, a qui els cotxes causen al•lèrgia, i que no tinc la forma física com per sortir d'allà en bicicleta, m'he vist obligat a agafar els FGC; n'he agafat el darrer tren i dues estacions més tard, tot just arribat a l'urbs, els piquets l'han aturat (al menys això han dit per megafonia, mai se sap) i tots els passatgers ens hem vist forçats a sortir-ne, la gent es queixava mentre jo preguntava als pocs treballadors que hi havien que què hòsties feien treballant.

S'apropa la vaga general i tinc la sort de treballar en una empresa atípica, l'empresària, la qual no es pot afiliar als sindicats llibertaris, ha comprat esprais de pintura i silicona per donar suport a la vaga, és de les que creuen que s'hauria de fer vaga tot l'any i que quan tots comencéssim a passar gana i es posessin en perill les mínimes condicions de vida digna, llavors és quan entre tots i totes començaríem a fer trontollar el sistema financer...

Jo n'estic d'acord. Que duri la crisi!

dissabte, 11 de setembre de 2010

La importància de les petites coses sense importància

Fa uns mesos algú em va parlar d’un llibre sobre les ocupacions a Catalunya i em va recomanar molt especialment no comprar-me’l per la muntanya de falsedats, veritats a mitges, opinions personals disfressades d’història i invencions que reflectia, jo, força caut me’l vaig baixar d’internet, tot i que els llibres que s’ho mereixen m’agrada que estiguin a la biblioteca que tinc a casa. El primer que em va sorprendre, tenint en compte que m’havien avisat sobre el contingut, va ser que al primer paràgraf de la introducció l’autor es declarés historiador amb títol, el segon que dins la mateixa introducció ens avisés que havia patit la llei anti-terrorista. Després de llegir-lo, sense comentaris, no te’l compris que no val la pena però el que més em va sorprendre, tenint en compte que l’autor (Francisco de Paula Fernández Gómez) te un títol que suposo que als seus pares els hi costaria una pasta, és la bibliografia utilitzada, “mucho ruido y pocas nueces”.

Els fanzines dels anys vuitanta són molt més que el paper que els acull, són la història real d’uns anys, sense els quals és completament impossible fer una valoració sincera del que els joves d’aquells temps vam viure. Contrastant aquestes publicacions avui dia confirmes que la premsa oficial no només no informa, sinó que segueix unes directrius realment anti-informatives en assumptes de vital importància per al desenvolupament de la societat. Així qualsevol historiador de la Barcelona dels vuitanta si vol fer un treball fidedigne sobre qualsevol moviment alternatiu i/o contracultural haurà de consultar: Trepidación (de Terrassa i fet per Santi Palos), Blitzkrieg Bop (també de Terrassa, dels Código Neurótico), 32 Imbeciles –fanzine para el perfecto inútil (on feia coses el Tutti i crec que el Marol dels Puritanos), Plasma –fanzine vallesano y parte del extrarradio (dels companys de La Roca), Diecisiete Segundos –fanzine maníaco-depresivo (del bon amic Fernando Sanguinetti García que a finals dels vuitanta va tornar a l’Argentina d’on havia vingut amb la seva familia), Pravda (que feia entre d’altres persones l’incombustible Víctor i on dibuixava el seu germà The Gnome, cantant de Síndrome Toxico), Movimiento Moderno (d’en Juanjo Zambrano de Badalona, una de les persones a qui més deu la música viva d’aquest país, el Juan Cervera i on també col•laborava el Santi Carrillo de Rock Espezial), Blitz, Todos somos putas, Crisis i Antídoto (el primer de 1982, tots quatre del Boliche, el darrer realitzat amb més gent, la Semolina i la Pa, per exemple), Barna-Rock, Melodías Destruktoras, NDF i Bacteria (tots quatre fets pel Joni Destruye), Zulú, Último Grito, Modernista, Reacciones (per allà hi havia el Robert Grima, un altre cul inquiet de la música barcelonina), Vegetales Podridos (dels Último Resorte), Vollker (d’un altre gran amic i bon fotògraf, en Xavi Mercadé), Subtítulo (del col•lectiu Anadia), Katástrofe (d’uns companys d’escola entre els que hi havia el mític grafitaire Xupet Negre), Drama del Horror (Strong, Rosa i companyia), El Konyazo (que feia el Manu), Teorías Histéricas (de l’Alberto de St. Andreu), Pajarraka (dels companys autònoms de Gràcia), La Oruga –para la gente que se arrastra, La Cabra i Solo para Locos (tots tres de la penya de Nou Barris), Lo Korkó de Les Korts (d’en Jordi B-Core), Oi! i Gritos de Unidad (del Komite Oi! de Santa Koloma), Bokassa (del Pitu de Skatalà), El Watikano Informa, Contaminación (del Joan de Napalm, i el Xavi), Mohicanos y Cocolisos, Indulgencia Putrefacta i Lecturas (tots dos dels HHH), Fanzine del Bienestar Público (dels punks de L’Hospitalet), Desinfekción, Anti Social, Hozikon i En Pie de Guerra (dels companys de La Verneda), Kamikaze i La Ràbia (de Cornellà), Ikaria –La polla de déu (del col•lectiu anarcoindependentista del mateix nom), Guerra de Birra en la Barra (de Molins, s’ho curraven entre d’altres el Jordi i la Mercè que s’integraren a El Lokal), Carne de Psiquiatrico (de Cros 10), La Ràbia del Korkó (de Ràdio Corcó), Metano, Les Pilinguis-fanzine marica (dels Col•lectius Roses), Vida Subterranea, Más Maderos Muertos (del col•lectiu Muskaria Radikal), Gaddafi & the Wailers, Corrupción en Acción, Merry Melodies, Radio Caroline (el primer de tots on començaren a fer el Vic i la Juana, inoblidables activistes contra-culturals dels vuitanta) o Rompeolas (també fet pel Vic i la Juana juntament amb la gent d’Arte-facto, col•lectiu de dissenyadors on estava Mr. Ra).

Onze de setembre, la diada de la guerra paranoica capitalista contra el terror

Avui és onze de setembre, la diada de la guerra paranoica capitalista contra el terror que ho justifica tot, guerra que permet que actualment qualsevol de nosaltres sigui considerat un terrorista, com ens mostra la història que explicaré a continuació i que toca directament a un company del qual ja he parlat en aquest bloc, en Mario Ines Torres, qui per ser lluitador anti-franquista i solidari amb els represaliats del MIL entre d'altres, ha estat, un cop més considerat un perillós terrorista.

En Mario va ser membre dels GARI els anys setanta, va ser empresonat a França al voltant de tres anys i el 1984 detingut a Espanya, on vivia, durant 10 dies, la seva darrera detenció es va realitzar il•legalment a Finlàndia l'any 87, des d’on va ser il•legalment extradit a Espanya l’any seguent, poc després va ser alliberat. Va denunciar l'Estat finlandès per la seva extradició davant el Comitè de Drets Humans de l’ONU que li donà la raó. Pocs anys després, va demanar un nou passaport a un consolat espanyol, és a dir no tenia cap causa pendent, però a partir de 2001 la paranoia col•lectiva s'escampava, especialment per Nord-Amèrica, i finalment li tocà rebre, a Canadà, on vivia des de feia uns anys.

LA HISTÒRIA EXPLICADA PEL NATIONAL POST, PREMSA CANADENCA OFICIAL:

29 de setembre de 2007.
Un home espanyol descrit per els oficials d'immigració canadenca com a terrorista d’esquerres ha viscut per una dècada a British Columbia com "Lolo," cantant d'una banda de flamenc anomenada Los Canasteros.
Mario Ines Torres anava a ser deportat de Canadà per terrorisme fa un any quan els oficials d'immigració de Vancouver en van perdre la pista i van emetre una ordre de recerca pel seu arrest.
Encara no ha estat trobat, però abans de desaparèixer era un habitual de un bar de tapes de Vancouver, on cantava i tocava la guitarra, i també havia actuat al Vancouver Folk Festival.
"Quan canto, només transmeto la veu dels meus avantpassats. No vaig escollir cantar, ells em van escollir," diu Lolo en la pàgina d'Internet de la banda, la qual explica que la banda és anomenada com els gitanos del Sud d’Espanya.
"De fet és un company molt enrotllat," va dir Mark Bellini, director de la Cafeteria Kino, on Torres actuava.
"És molt espiritual i un xicot que toca de peus a terra. El que era al seu passat, no en tinc ni idea.
"Sé que no està a Canadà des de fa bastant de temps," va dir Bellini.
La biografia de Lolo a la pàgina web de Los Canasteros descriu com les feines de granger migrant i llargs períodes d’aïllament en les muntanyes va augmentar la seva empatia cap a l’emoció i el sofriment humà, l'essència del flamenc."
Però segons documents de la immigració canadenca, el seu passat també inclou molts anys com a violent d’esquerres i membre dels GARI, els Grups d'Acció Revolucionaria Internacionalista, i d’altres grups radicals.
En els setanta, Torres presumptament va segrestar un director de banc dins França, va posar dos cotxes bomba a Bèlgica, va robar explosius i va ser detingut en un apartament de París amb tres pistoles mentre es preparava per robar un banc.
Després de ser deportat de Finlàndia, va entrar a Canadà i treballar com a cantant flamenc a la Cafeteria Kino, que llavors regentava Margaret Moon.
Torres finalment es va casar amb ella, i es van mudar a una granja biològica a la remota D'Arcy, B.C.
"L'última vegada que vaig parlar amb ell acabava d’aconseguir la seva llicència per ser carnisser," va dir Bellini. Criava bestiar a la granja i el venia al proper poble de Whistler. "Finalment venia a restaurants d’alt nivell."
Torres tornava a B.C. de Mèxic l’ abril, de 2005, quan va ser parat a la frontera. Durant una entrevista al Centre de l'Agència de Serveis Fronterers de Canadà, Regió del Pacífic, va admetre que hi havia estat membre dels GARI.
"Va declarar que havia estat un membre de l'organització coneguda com els Grups d'Acció Revolucionària Internacionalista (GARI) de 1974 a 1975," va escriure l’agent d'immigració Joanne Jesmer en un informe datat el 7 de juny de 2007.
"Va declarar que aquesta organització va realitzar atracaments a bancs a ma armada per expropiar diners de bancs i va utilitzar explosius per destruir línies elèctriques per immobilitzar la indústria."
També va dir que era "bon amic" de Jean-Marc Rouillan, un altre membre dels GARI que compleix cadena perpetua per l’ assassinat el 1987 d’un dirigent de la marca automobilística francesa Renault.
Torres ha estat buscat des que no es va presentar a la citació per a la seva deportació en Vancouver el gener de 2006.
"Pel que jo se, és en algun lloc d’Amèrica Llatina," va dir Robert Lee, un autor gitano que va conèixer Torres. "Dubto que sigui a Canadà."
(...)
Malgrat el seu passat com a terrorista, Torres era ben conegut als cercles musicals flamencs i fins i tot va sortir en un documental del Consell Nacional de Cinematografia sobre els gitanos a Canadà.
"Els gitanos lluitaven contra els feixistes," diu en la pel•lícula.
"Vaig estar 10 dies i 10 nits sota tortura. Algunes persones em pregunten avui, 'Per què no tens nens ara?' Bé, perquè 10 dies i 10 nits amb electricitat en els teus genitals et fan estèril."

I EN EL MATEIX DIARI, LA CONTINUACIÓ DE LA PARANOIA:

Data desconeguda.
Això es va suposar que no passaria mai més. Després que el terrorista algerià Ahmed Ressam va ser detingut a la frontera de Canadà amb els EUA el 1999, mentre conduïa a Califòrnia per atemptar contra l’ aeroport de Los Angeles, el govern canadenc es va comprometre a tapar els buits de seguretat que li havien permès viure a Montreal sota una identitat falsa. Més reformes van seguir després dels atacs de l’onze de setembre de 2001.
(...)
"En tot plegat hi ha alguna cosa que no rutlla," va dir Martin Collacott, un antic ambaixador canadenc i crític del sistema d'immigració de Canadà. "Què és el que no estem fent i hauríem de fer? I quants d’altres són per aquí com ell?"

dijous, 9 de setembre de 2010

Sobre la SGAE i els autors

Fa mesos em va sorprendre molt una crida signada, crec que entre d'altres, per la CGT, on es demanava, també entre d'altres coses, el boicot als grups musicals associats a la SGAE.

Una primera reacció va ser preguntar-me si els sindicalistes pensen que els bancs són millors que la SGAE, doncs a la CGT, i d'altres sindicats llibertaris, tenen sindicat de banca i avui en dia em sembla bastant pitjor per a la humanitat treballar en un banc que no pas ser autor professional, i mai he vist que aquests sindicats demanin l'expulsió dels sindicats de banca i molt menys el boicot als seus treballadors. Òbviament aquest és un anàlisi fàcil, però, realment, el primer que em va venir al cap.

Ara el que m‘agradaria és provocar un debat una mica més seriós tenint coneixement de causa i sense caure en la demagògia.

Ser autor és una feina, i puc assegurar que una feina bastant més feixuga i arriscada que ser funcionari, per exemple. No tinc cap problema ni amb els treballadors de banca ni amb els funcionaris però jo fa anys que vaig decidir que preferia viure d’una forma més digna i, sí, soc autor.

La SGAE és un monstre producte del sistema capitalista en el que vivim però pretendre canviar el sistema començant per aquest entitat em sembla, francament, patètic. Som molts els autors, socis, que no combreguem amb el funcionament de la Societat, però venim d’un antic monopoli i, els que tenim una edat, no teníem ni tan sols l’oportunitat d’escollir amb qui gestionar els nostres drets. D’altra banda som molts els autors i socis que hem expressat públicament les nostres opinions sobre el funcionament viciat i viciós de la SGAE i ficar-nos a tots en el mateix sac em sembla d’una frivolitat absoluta.

Per desgràcia en aquest mon les feines es remuneren econòmicament, mitjançant diners, i és el sistema el que imposa que els autors cobrem la nostra feina de la manera en que ho fem. He llegit autèntiques barbaritats al respecte, del tipus "us imagineu que un arquitecte cobri cada cop que algú entri a l'edifici que ha dissenyat?". Bona comparació, amb els arquitectes, precisament, que cobren molts milers d'euros per un disseny, a mi ningú m'ha pagat mai per composar i crec que ningú te dret a demanar-me que treballi gratuïtament ni a demanar-me que després regali el resultat de la meva feina. Per suposat penso que "no als drets d'autor" exactament igual que crec que "no al funcionariat" perquè no crec en l'Estat, o "no als treballadors de banca" perquè no crec en el capitalisme, però en aquest mon capitalista, sí: una feina, una retribució...

I els autors no hem de ser menys.

dimecres, 8 de setembre de 2010

SOM

Persones a les quals la sang els bull
quan la mar es calma
i quan el vaixell, sense orgull,
es converteix en gàbia,
perquè no hi ha honors per als que trenquen
totes les ones de la mar brava,
ni els somnis, les raons,
les esperances.
L'aigua s'emporta la sorra de la platja
com l'Amadeu s'endú la dignitat dels qui el tanquen.

OCELLS PETITS

I ara,
fins i tot a la gàbia neixen ocells,
fent habitual l'indignitat.
Com es pot ensenyar a volar dins d'una gàbia?
Com es pot aprendre a volar dins d'una gàbia?

dilluns, 6 de setembre de 2010

Els principis

Vaig néixer al carrer Balmes 161, però molt aviat els pares es van traslladar a Sants, al costat de l’estació, on el Pasaje Puig-Garí (avui carrer) encara estava ple de barraques i sense urbanitzar. Barraques que van desaparèixer aprofitant un casual incendi.

Els anys setanta van ser els de les bandes juvenils, de les revoltes a les presons, de la COPEL... La Model era una gran influència per a tots els joves del barri i a més estava molt present als mitjans de comunicació, recordo que el meu pare ens portava, al meu germà i a mi, a veure a en Xirinacs; i encara que no s’aturava pel que pogués succeir, sé que en aquells moments el meu pare sentia un gran respecte per ell.

Els joves del barri, a banda de rebentar cabines telefòniques per treure una setmanada extra, somiaven en veure aixecar-se les tapes de les clavegueres i veure sortir uns quants presos fugits de la Model... A finals dels anys 70 les fugues de les presons eren contínues, a l’octubre de 1979 la policia descobrí un dels darrers túnels, el del carrer Vilamarí, que es va fer famós perquè en un principi creien que era obra d’ETA amb intenció d’atemptar contra la caserna de l’exèrcit que hi havia a Vilamarí amb Avinguda de Roma. El 15 de novembre de 1982 l’Audiència Nacional jutjà per aquest fet els autònoms Àngel Vega (sol•licità 20 anys de condemna), Francisco Cueto (7 anys), José Ramon Cornejo (18 anys), José Fèlix Ramos (?), Luis García Tamarit (en rebel•lia), Juan Conesa (51 anys) i Fernando Simón (44 anys).

En Juan Conesa el vam conèixer uns anys després quan va sortir lliure i es va reincorporar de ple a les lluites socials dels noranta, i va deixar la vida en un desgraciat accident al Cine Princesa mentre aquest estava ocupat.

En Fernando Simón era el company detingut amb l’Agustín Rueda l’octubre del 77 quan intentaven introduir a l’Estat espanyol entre 150 i 200 kg d’explosius procedents de França.

L’Agustín Rueda Sierra era un company de Sallent a qui les infrahumanes condicions laborals i de vida de les colònies mineres van empènyer a l’activisme. Va morir a la presó de Carabanchel el 14 de març del 78 com a resultat de la brutal pallissa que va rebre per part dels funcionaris del centre amb l’excusa d’haver localitzat un altre túnel dins de la presó. Algun dia parlaré del seu vincle amb la musica...

diumenge, 5 de setembre de 2010

Independitza't

M'he independitzat moltes vegades al llarg de la meva vida, no és que cregui en la independència, és que la independència camina amb mi...

De petit vaig decidir independitzar-me de la maleïda església catòlica, opressora, castradora i, com ja sabíem, pederasta. Quan encara no era ni adolescent vaig decidir no informar als meus pares de que em tocava fer la confirmació, o sigui que em vaig confirmar com ateu quan alguns encara pensaven que no tenia criteri.

Després em vaig independitzar dels militars, no vaig fer la "mili", a mi que m'esperessin asseguts, o millor dempeus per a que els hi sortissin moltes ampolles... A l'imbècil que es creia amb el poder de decidir si érem o no érem aptes el que més el provocava eren les meves botes militars, que em posava perquè em donava la gana i no perquè ells amb la seva xul•leria i les seves amenaces ho manessin.

Gairebé al mateix temps em vaig independitzar dels pares, tot i que aquests ho van entendre i això, el fet de que ho entenguessin, provocà que continues la nostra relació, tot i que, és clar, d'una altra manera molt més sana.

No soc espanyol, em vaig independitzar fa molts anys, quan vaig entendre i aprendre com s'havia forjat l'actual Estat... I quan em pregunten sempre responc com Mario Ines Torres: indígena pirenaic. (Per cert a Mario Ines Torres el continuen emprenyant de tant en tant després de trenta anys, el poder no oblida i no deixarà que cap de nosaltres descansi tranquil ni que sigui a l'altra part del mon, però d'això ja parlaré un altre dia).

És a dir, crec en la independència i per tant soc independentista...

Però...

És clar, sempre hi ha un però... En aquest cas el però el posen persones vives com els Laporta, Colom,  Bertran... Es temps de crisi i la història ens ensenya que toca tirar pilotes fora... A mi la història m'ha ensenyat que amb segons qui millor no ajuntar-se.

Mentre uns continuen embutxacant-se milions, mentre els altres reparteixen la pasta del poble entre els seus acòlits (o sigui mentre la burgesia catalana dona suport econòmic tant a l'independentisme català com a l'espanyolisme més ranci), a nosaltres ens toca plantar cara tot recordant qui és l’enemic proper...

Català o espanyol, explotador bo...

Visca la terra!

Barcelona: dinamita y petróleo

"…y cuando parecía que no quedaba nada por demoler, de Barcelona hicieron una fogata.

Y la ciudad entera fue una fiesta, una fiesta en la que hasta las momias de las monjas (…) fueron sacadas a bailar por las calles."

-"La Barcelona de la dinamita, el plomo y el petróleo. 1884-1909 (apuntes para un recuento final de cadáveres)"-.

"Advertencia: este libro contiene errores, insultos al clero y tuteo a la autoridad".

El Grupo de afinidad Quico Rivas és el culpable d'aquest gran i mordaç treball de documentació sobre 25 anys de lluita de classes a la Barcelona del canvi del segle, 25 anys durant els quals es succeïren més de 200 fets relacionats amb la revolució social, 25 anys durant els quals els òrgans de comunicació llibertaris explicaven com fabricar nitroglicerina, dinamita i d'altres substancies tòxiques per tal de fer caure l'ordre establert, doncs ja tenien clar que aquesta era l'única possibilitat de canvi autèntic.

Em satisfà adonar-me'n que un dels autors havia estat guitarrista d'Último Resorte, un dels primers grups punks de la Barcelona de 100 anys després:
"Cerraría sus bocas conformistas, como pasan los años... Monotonía"

El treball es divideix en dos capítols, el primer, "Dinamita y plomo", enumera noticies de premsa, més de dos-cents fets i successos d'aquells 25 anys... El segon, "Y petróleo, sex dies irae", reprodueix al voltant de dues-centes imatges de la "Setmana Gloriosa", també coneguda com a "Setmana tràgica", doncs ja sabem que la manipulació històrica és una de les grans obres del poder.

"Porque si algo no les podemos reprochar (a nuestros intrépidos antepasados) es el empeño que hace cien años pusieron en repartir lo mismo que hasta entonces se les había hecho tragar: hostias."

"Si en terminos generales, dice el dicho, dos de tres no está mal, cuando se tratra de iglesias o conventos o escuelas oscurantistas hechos cenizas, ochenta de ciento cincuenta no está nada mal."

"A la guerra que vayan los ricos y los curas."

El llibre el podeu trobar a La Ciutat Invisible, a El Lokal, al C.S. Espai Obert i a d'altres espais semi-alliberats de la ciutat de Barcelona.

I donat el nom del grup que signa el treball, un darrer record a Quico Rivas qui ens deixà ara fa un parell d'anys:
-«Ante el eclipse de la lucha de clases, muchas clases de lucha», esta es una de las consignas acuñadas por «Los Refractarios», el grupo de afinidad al que pertenezco. Como decía Eliseo Reclús, «la anarquía no es desorden ni caos sino la suma de todos los órdenes». (Quico Rivas)