Si hay futuro (La Polla Records)

Un mundo entero se quema a si mismo para hacer pomadas para sus quemaduras.
Un arbol que arde, de él sale papel para que se escriba de la arbolación.
Los hombres trabajan para poder vivir, en fabricas de armas que los mataran.
Ciudades del futuro tumbas de los vivos, vivos del futuro muertos en ciudades...
Políticos locos guian a las masas que les dan sus ojos para no ver que pasa.
Aun con tu ceguera veras a los listos contar su dinero, listos pero muertos.
(La Polla Records, "Si hay futuro" de "No somos nada", 1987)

dimecres, 22 d’agost del 2012

LA LUCHA CONTINUA! Una cinta de fa 27 anys, aviat en vinil


S'iniciava un any que havia de ser frenètic, tan frenètic com havia acabat l'any anterior. 1984 ens va portar la visita de MDC, Ràtzia i Impact que injectaren vida en un sector del punk barceloní, el més actiu. Els amants de Ramones, Damned, GBH, Discharge o Crass van començar a sentir-se atrets per DRI, Wretched, Eu’s Arse o The Offenders. Per si això fos poc, el 1984 els punks de la ciutat van començar a organitzar-se més enllà d'afinitats musicals i / o estètiques, es va participar en les primeres manifestacions pacifistes, es van realitzar els primers contactes amb el MOC (Moviment d'Objectors de Consciència), es va ocupar la primera casa ... Els punks estaven ja farts de la repressió mental i anaven a plantar cara, deixant de ser bestioles rares per a un sector de la ciutadania, encara que ser bitxos estranys en els alienats cervells dels feixistes no els preocupava en absolut.
El 13 de gener del 85 el fanzine NDF, que portava prop de dos anys publicant-se i que va aguantar alguns més, va realitzar la seva segona festa, una celebració de la seva existència, i no només va deixar entreveure aquests canvis en el moviment punk, sinó que els va servir d'altaveu i els va potenciar. NDF va néixer el 1983, quan la major part dels punks es seguien preocupant principalment de si mateixos i de la seva autodestrucció i, carismàticament, es va definir des del principi com un fanzine punk anarco-pacifista, influenciat completament, però no de manera exclusiva, per la corrent crassiana que arribava del Regne Unit. Després van venir les violències policials i feixistes i amb elles el debat sobre la capacitat de resposta i el dret a l'autodefensa, però això és una altra història.
El cas és que el concert del 13 de gener a Zeleste es va gravar i tres mesos més tard va ser publicat en format cinta. Arribats a aquest punt s'ha de reconèixer el suport que Cristian Dios, cantant del grup Dios, va prestar a NDF per poder publicar la cinta, aquesta és la raó per la qual, a la cinta original, al costat del logo de NDF apareix el de Produccions La Virgen, segell inexistent amb el qual Cristian va decidir aparèixer en la casset davant la insistència d'un servidor que defensava que si Cristian col·laborava això s'havia de reflectir d'alguna manera en l'edició.
La lucha continua! És el fidel reflex del seu moment. Anti / Dogmatikss deixaven ja de ser els GBH catalans que havien estat durant els seus primers mesos de vida i es van accelerar, L'Odi Social deixaven enrere el Oi! i s'acceleraven i Autodefensa ... Autodefensa van néixer ja accelerats, eren fucking noise, però tan encantadors!
Asseguraria que va ser la primera cinta que es va fabricar de manera "industrial" en l'ambient punk de la ciutat, obrint les portes a un format econòmicament assequible que va ser el que més van utilitzar els punks barcelonins per poder autogestionar els seus treballs, després van venir les de Anti/Dogmatikss, GRB, Sentido Común, Subterranean Kids, HHH...
La cinta anava acompanyada d'un petit fanzine, fidel reflex també del seu temps. Una pàgina de cada grup i una portada introductòria amb un sincer agraïment a Ràdio PICA (la comunicació alternativa), al Moviment d'Objectors (l'antimilitarisme), al Col·lectiu Squat (el dret a l'habitatge i a d’altres formes de vida) i a Informe (la autogestió i la distribució alternativa) ... Aquestes van ser, i segueixen sent, algunes de les nostres lluites ...
Com finalitzava aquella introducció, de fa 27 anys,
AHIR, AVUI I SEMPRE ...
ANARQUIA!

PD: Gràcies a tots i totes les que la van fer possible ... A Chema de Zeleste per la paciència, a Cristian pel suport incondicional i als membres de les bandes per fer-me gaudir tant com em van fer gaudir amb les seves cançons ..

dissabte, 4 d’agost del 2012

Tempigas temp'

Com veieu, entre entrada i entrada al blog el temps avança, s'escapen els mesos com segons i les setmanes són imperceptibles... Però, és clar, tot te les seves raons. Entre el dia a dia, que cada moment que passa és més complicat i ens veiem forçats a estar més actius, entre la quotidianitat forçada per el fet d'haver de buscar-se la vida per la supervivència i entre la necessitat de continuar donant sortida a projectes que ajudin a tombar aquest sistema injust i cruel, no em sobren pas hores per escriure aquí més del que ho faig.
Com alguns ja sabeu, després d'haver-nos ajuntat per a participar al concert de solidaritat amb la Kari que es va realitzar el desembre, els Pixamandúrries estem assajant i fent algunes actuacions allà on ens deixen, ara, després de setze anys sense penjar-me el baix puc confirmar allò que em deien alguns, que tocar un instrument és com anar en bici, un cop fet mai més s'oblida...
Així doncs estarem el divendres 24 a les festes alternatives de Sants, un concert que em fa especial il·lusió, il·lusió per que és el meu barri, per què hi ha una xarxa social important a la qual s'ha de donar suport, per què a aquesta xarxa hi ha la gent de La Ciutat Invisible que va publicar el meu llibre, per què també entre els organitzadors hi ha els grans amics que formaven Ràbia Positiva i que ara s'han dividit a tres grups diferents, a qual millor, i per què, a més, ens obriran la nit els amics de Cranc... La veritat és que penso que ha valgut la pena esperar aquests setze anys, per què el premi és un premi de veritat.
I aquí us deixo un text que acabem d'enregistrar els Pixamandúrries per a un recopilatori editat a Rússia, i que parla del pas del temps.
Tempigas temp'
kaj captos gin ne vi,
gi igas vin klauno
au stranga knabo.
Brulas pro gi vortoj,
la bonja kaj la malbonaj,
kaj brulas la sangon,
ricula kaj povrula!

El temps fa temps
i no l'atraparas,
et fa un pallasso
o un nen estrany.
Crema les paraules,
les bones i les dolentes,
i crema la sang,
la dels rics i la dels pobres!

El silenci que cau

Si els silenci que ens ve
és blanc com la neu que cau,
podrem trepitjar-lo i gaudir-ne plegats,
si per contra és un silenci fosc
haurem de tornar a greixar la Sten.

diumenge, 29 d’abril del 2012

Cuando te fuiste

Cuando te fuiste
aún comprábamos con pesetas,
cuando te fuiste
recién conseguí el primer celular,
cuando te fuiste
mi pequeña no sabía que era la escuela
y si me descuido
ahora me hace papá...

Cuando te fuiste
aún no conocía a tu vieja,
cuando te fuiste,
quedaron cosas por explicar,
cuando te fuiste
deseamos que supieras de tu viejo,
cuando te fuiste
espero nos llevaras contigo para no olvidar.

Cuando te fuiste
no hubo lágrimas que derramar,
inconscientemente,
las conseguimos reservar,
quizás intuyendo,
siempre temiendo,
para llorar
lo que vendría detrás...

Cuando te fuiste
nos azotó la sequía,
cuando te fuiste,
oscuridad,
cuando te fuiste,
nos abrazamos todos
intentando engañar
a la soledad.

Cuando te fuiste
pero ¿Acaso te fuiste?
Tu secuestro
una eternidad
¿Recuerdo siquiera
cuando te fuiste?
¿O me costó darme cuenta
que no te podía hablar?

Quien iba a imaginar,
cuando te fuiste,
con un océano en medio,
en poder pensar:
en una de esta
nos reencontramos
y cruzamos la calle
en libertad.

LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS!

M'acabo d'adonar de que he estat set mesos sense escriure... Sense escriure aquí, és clar, doncs la veritat és que darrerament no paro d'escriure... Han estat set mesos durs, cada cop són més durs els mesos, i els dies, i les setmanes, i hi ha dies en que fins i tot són durs els minuts i els segons. Esta tibant de la corda i sembla que no se'n adonin del que passa al carrer, em fa la sensació de que es consideren senyors feudals als quals devem obediència però al mateix temps la sensació que tinc és que l'esclavatge econòmic s'ha acabat... Avui, precisament, agafarem l'autopista i no pagarem, no els tenim por per més companyes i companys que tanquin a la garjola, per desgràcia sempre hem tingut companyes i companys a la presó i si cal tornarem a fer forats per treure'ls...
En aquests mesos el més important que ha passat al voltant de la meva vida és l'alliberament de la presonera política Karina Germano a l'Argentina. Després d'una intensa campanya internacional que ha durat un any hem aconseguit l'objectiu, sota les pressions polítiques la Justícia argentina va reconèixer que se li estava aplicant una llei de forma injusta i el febrer un jutge reconegué que li pertocava la llibertat condicional, que li fou concedida a principis d'abril.
Paral·lelament a l'Estat espanyol i especialment a casa nostra podem tornar a pintar les parets amb aquelles mateixes frases que van utilitzar els nostres pares fa quaranta anys: "Llibertat presos polítics", doncs ja no hi ha manera d'amagar aquesta realitat, els empresonats després la vaga del 29 de març són presoners polítics d'aquest pseudo-Estat filo-feixista que dirigeix en Mas, cap garantia envers els detinguts, que més que enfrontar-se a un judici just en un Estat democràtic, s'enfronten, de nou, a un Consell de Guerra com els que van patir els nostres pares quan van decidir lluitar contra la Dictadura per tots els mitjans possibles.
LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS!