Si hay futuro (La Polla Records)

Un mundo entero se quema a si mismo para hacer pomadas para sus quemaduras.
Un arbol que arde, de él sale papel para que se escriba de la arbolación.
Los hombres trabajan para poder vivir, en fabricas de armas que los mataran.
Ciudades del futuro tumbas de los vivos, vivos del futuro muertos en ciudades...
Políticos locos guian a las masas que les dan sus ojos para no ver que pasa.
Aun con tu ceguera veras a los listos contar su dinero, listos pero muertos.
(La Polla Records, "Si hay futuro" de "No somos nada", 1987)

dimecres, 12 d’octubre del 2011

Pamplona: Iruña for Katakrak

Aquests dies es publica el disc homenatge a Tralla Records, aprofitant els vint anys de la seva primera referència, editat per Kasba Music sota el seu nou sub-segell Rock de Kasba, en ell hi ha una cançó que m'ha sobtat per una frase del seu text. El tema en questió és "Anys 90" del grup Cranc i la frase diu "Escoltàvem Belladona i no paràvem de flipar". Això m'ha portat records d'aquella Pamplona dels anys vuitanta que vaig conèixer i on Belladona era una de les formacions més actives. A continuació un text on intento explicar la situació que es vivia en aquella petita i bonica ciutat, en castellà, tal i com m'ha sortit i per a que el puguin llegir els iruindarres, o sigui pamplonques...

Pamplona-Iruña tenía en la década de los ochenta alrededor de 180.000 habitantes, era una ciudad pequeña, donde aún se respiraba un ambiente popular de proximidad y se había convertido historicamente en la ciudad más rockera del País Vasco, bastión de referencia para artistas como Leño o Ramoncín, que durante varios años inició sus giras en esta población. Sus barrios vivían en constante ebullición y como respuesta a su catolicismo intrasigente y al hecho de ser tierra fronteriza se convirtió, al igual que Vitoria-Gasteiz, en una ciudad juvenil y culturalmente ácrata.
La explosión musical se inició gracias a la insistencia de los hermanos Goñi, Marino y Patxi, que a principios de los ochenta crearon Soñua, uno de los primeros sellos independientes del País Vasco, sello que durante los años venideros se dedicó a publicar todos aquellos primeros discos de bandas como La Polla Records, Kortatu, Hertzainak, Cicatriz o Potato y, por supuesto,también de las bandas de la propia ciudad. Marino y Patxi formaban parte, además, de una de las primeras bandas de Pamplona, Motos, y posteriormente cuando está se separó montaron Fiebre que se dieron a conocer a través de su participación en una cinta recopilatoria denominada Iruña for Katakrak. No es ninguna casualidad que en 1980 Marino realizara un programa en Radio Popular llamado, “Más o menos rock”, en el que, entre otros, colaboraban el “Drogas” o Jimmi, quien años después montarían Barricada y Tijuana in Blue respectivamente.
En 1980 nacía, de las cenizas de Sorgiñak Irratia, una de las pioneras a nivel estatal, la radio libre Radio Paraiso aunque a mitad de la década la radio más activa en la ciudad ya era Eguzki Irratia, surgida de los colectivos ecologistas en 1982. El estudio de la Eguzki estaba en un piso a pocos metros del mismo centro neurálgico de la actividad juvenil de la ciudad que representaba la calle Calderería, exactamente en la esquina de la calle del Carmen con la calle de la Curia, y a menudo sufría el acoso de las fuerzas represivas aprovechando cualquier manifestación que acabara con disturbios en sus alrededores, acoso que se unía a las constantes amenazas telefónicas de los mismos miembros de los cuerpos del orden que añoraban el pasado reciente en aquella Iruña post-franquista.
A mitad de la década se extendía por el Estado español el movimiento de ocupación de casas, y a finales de 1984 y principios del 85 se realizaron las primeras ocupaciones tanto en el País Vasco como en Madrid y Barcelona. Precisamente fue en Iruña donde se utilizó por primera vez la letra K como símbolo distintivo del movimiento, pues allí se creó el Katakrak como colectivo dinamizador de las demandas de espacios colectivos: “La idea surgió en la Eguzki Irratia, emisora libre de Iruña en la ke se juntan personas de distintas tendencias kulturales, musikales, formas de pensar, etc.; fundamentalmente jóvenes ke desarrollan formas de organización propias. Jóvenes a los que la sociedad les niega un trabajo, así komo los medios necesarios para desarrollar sus propias actividades. A partir de akí empezamos a movernos. Lo primero fue koncienciar a la gente del problema”, (La Puça i el general, nº 45, junio 1985). Muchos de los grupos musicales que pululaban por las calles del Casco Viejo de la ciudad se volcaron en su apoyo, de este modo nació Iruña for Katakrak casete colectivo solidario, ironizando sobre el USA for Africa (“We are the world, we are the children...”), que nos presentó toda aquella gran hornada de grupos pamplonicas rebeldes: Tijuana in Blue, Belladona, Malos Tratos, Porkería T, Ultimátum...
El 30 de marzo de 1985 miembros del colectivo realizaban la primera ocupación, un edificio situado en la calle Zapatería 40 del cual fueron desalojados tras unas horas; unos meses después, el día 21 de septiembre, volvían a intentarlo, con idéntico resultado, en este último caso la policía municipal con apoyo de la policía nacional realizó un desalojo violento que acabó con diversos heridos y detenidos. El 14 de diciembre hubo un último intento de ocupar la casa que no se materializó a causa de las numerosas fuerzas represivas apostadas en la misma puerta del edificio.
Katakrak fue el colectivo embrionario y a partir de aquella propuesta libertaria, joven y transgresora, surgió todo un movimiento contracultural que se articulaba alrededor de pequeños colectivos como BAH (Borrachos Anónimos Hips, algo así como la sección pamplonica del PGB) o KKKKK (Komité Kaguen Kristo Krucifikao Kopón), y hasta de los propios conjuntos musicales (vinculados a traves de Kokorrock, Kolektivo de Konjuntos de Rock), pero también a través de los medios de comunicación alternativos. Además de las radios libres los otros medios de comunicación alternativos eran los fanzines: del círculo creativo de Radio Paraiso nació, en abril de 1983, La Regla, en el que tuvo bastante peso alguno de los miembros de Barricada, y de la unión de activistas de Eguzki Irratia y del Katakrak surgió, TxopTxop, que vió la luz en enero de 1985, entre sus instigadores se encontraba Jimmi, que ya llevaba un par de años colaborando en la revista Muskaria, y en la sección musical del periódico Egin, Bat, bi hiru. Paralelamente Eskroto, el otro cantante de Tijuana, creó junto a unos colegas (Patxi y Rafa, este último del grupo Virus de Rebelión) el punkzine Ni Fronteras Ni Banderas, probablemente uno de los fanzines de mayor repercusión de los realizados en Pamplona.
Paralelamente a la creación de Katakrak, durante los Carnavales de 1985, se intentó utilizar un solar vacio de la calle Calderería para realizar actividades populares, la primera de ellas la realización de un concierto con algunas de aquellas nuevas bandas de rock: se solicitó el permiso pertinente al Ayuntamiento, permiso que fue concedido junto a la cesión del escenario para la realización del mismo, pero el día previsto para la actuación los representantes municipales dieron marcha atrás a su decisión y enviaron un grupo de funcionarios para el desmontaje del tablado, ante lo cual los organizadores y los propios músicos ocuparon pacificamente la tarima para intentar evitarlo, motivo aprovechado por la alcaldía para enviar a los agentes del orden que con su actitud prepotente provocaron unos importantes disturbios. A partir de aquel día todos aquellos colectivos juveniles sumaron a sus demandas las de la construcción de una plaza (Eguzki Enparantza) en el solar, a lo cual el Ayuntamiento respondió edificando un muro que fue derribado por los jovenes en numerosas ocasiones, tantas como los funcionarios lo volvieron a levantar, cada vez con mayores cimientos para evitar el sabotaje colectivo, llegando a proteger el muro, durante un par de semanas, varias patrullas de la policia consistorial.
La ciudad se encontraba inmersa constantemente en disturbios, y la represión era especialmente cruel, la batalla por el centro de Pamplona era diaria y la tortura estaba a la orden del día, buena muestra de ello es que la gran mayoría de los grupos musicales de la ciudad lo reflejaron en sus letras, tanto Belladona: “Cierras los ojos, cruzan tu mente los sádicos rostro de los torturadores, solo quisieras librarte de ellos, más que los golpes duele la impotencia” (“Golpe tras golpe”, Belladona, Las mujeres y los negros primero), como Barricada: “La tortura en los interrogatorios, agresiones, angustia y dolor” (“Barrio conflictivo”, Barricada, Barrio conflictivo) o Tijuana in Blue “Siente la violencia, puedes ser el siguiente, asesinatos, violencia, a manos de un gobiero demente” (“Victimas de su poder”, Tijuana in Blue, A Bocajarro). Probablemente por ello, también la heroina intentaba hacerse un hueco en esas céntricas calles que conformaban el Casco Viejo, “Ese fantasma del polvo blanco, vacuna fácil contra la rebelión, juego perfecto, partida doble, bolsillos llenos, un sucio negocio” (“Chico vuelve”, Belladona, Las mujeres y los negros primero). La realidad cotidiana era que las manifestaciones surgían casi espontaneamente, ya fueran motivadas por las reivindicaciones nacionalistas vascas o por aquellos jovenes con sus nuevas y poco habituales demandas que se iniciaron con la necesidad de locales, continuaron con las protestas antitaurinas y llegaron a la osadía de realizar contramanifestaciones ateas frente a las procesiones cristianas de Semana Santa de 1986, contramanifestaciones que abrieron Jimmi y Eskroto, vestidos con atuendos eclesiáticos, y que eran seguidos por una pancarta en la que se leía “Cristianos a los leones”, esto, en una ciudad dominada por el Opus Dei como Pamplona, era un sacrilegio inaceptable y en más de una ocasión pudimos ver como crucfijos y otras herramientas litúrgicas eran utilizadas como armas de ataque por parte de aquellos cristianos y cristianas enloquecidos por la ira y hasta endiablados por la intrasigencia: “Entonces se liaron los mozorros con sus cirios y sus cruces, ayudados por los munipas, a repartir otra tanda de hostias a la gente, ke se tuvo que refugiar en los bares”, (Resiste, nº 2, 1986). Estas manifestaciones anticlericales se repitieron durante la Semana Santa de 1987 con la particularidad de que para evitar incidentes se realizaron el jueves, día previo a las procesiones católicas.
Ese mismo año de 1986 durante las fiestas de San Fermín la policía municipal utilizó una nueva táctica para limpiar la cudad, táctica consistente en desterrar gratuitamente, sin provocación previa, a cuantos punks se cruzaban en su camino, jovenes que eran detenidos sin motivo y trasladados en furgonetas policiales a una veintena de kilometros de la ciudad. La limpieza del Casco Viejo se había iniciado días antes de las fiestas populares con el cierre institucional de un par de bares (el 10 y el Sardina), cierres que motivaron diversas concentraciones, más o menos, etílicas, algunas de las cuales acabaron con graves altercados motivados por la acuación desmesurada de los miembros de la policía municipal faltos de sentido del humor y poco dados a la socialización cultural que representaban aquellos bares precintados. Esta situación de clausuras continuas en la calle Calderería y de actos públicos contra las mismas se mantuvo durante más de un año, llegándose a condenar a dos años de prisión a algunos de los participantes detenidos en los mismos.
Joder que bien se está en nuestra capital
txiquita y apañada, pero para que quieres más.
Cuando salimos fuera la echamos a faltar
pero hay alguien que sobra, ya sabes por quien va
(“La vida sigue igual”, Tijuana in Blue, A Bocajarro)

Nova mobilització per Karina Germano "La Galle"


El proper 19 de octubre les organitzacions pro-drets humans argentines han convocat una nova jornada demanant l’alliberament de Karina Germano. A Barcelona, les entitats i persones que s’han adherit a la campanya “La Galle a la calle” han convocat una concentració enfront el Consolat argentí el mateix dia 19 a les 13’30 hores.
A mitjans de març de 1974, durant la etapa democràtica prèvia al cop d’Estat del general Videla, els cossos policials i para-policials argentins realitzaren una important batuda contra els activistes d’esquerres, la intensitat de l’acció va ser de tal magnitud que se’n va reflectir als mitjans de comunicació de l’Estat espanyol, que escrivien sobre “més d’un centenar de detinguts”. La “Galle” va ser una d’elles, amb només deu anys va ser segrestada, amb el seu pare i el seu germà petit, per un escamot de la Triple A que posteriorment els portà a una comissaria de Buenos Aires. Els seus pares eren militants Montoneros i en sortir vius d’aquell primer “marcatge” van passar a la clandestinitat, dos anys més tard, i tant sols 28 dies després del cop d’Estat, Rodolfo Germano, el pare de Karina, era ferit i detingut. Mai més se’l tornaria a veure fora d’un centre de tortura.
L'exili va ser característica comuna per a dues generacions de xilens, uruguaians i argentins: la gran majoria d'activistes nascuts als anys 40 i 50 de tots tres països el van patir; les raons, però, no van ser les mateixes, Galeano va escriure: "De Montevideo me había marchado porque no me gusta estar preso; de Buenos Aires, porque no me gusta estar muerto".
Hilda López, mare de Karina, va fugir de l'Argentina i tot passant per Brasil va arribar primer a Suècia, després al País Basc i finalment a Barcelona, on els tres, mare i fills, es van establir definitivament el 1979. La joventut de Karina va anar lligada a l'esclat punk, molta contracultura i el primer activisme llibertari d'aquesta mal anomenada democràcia, fins que el 1998 decidí tornar sobre les seves passes, a l'Argentina, tot cercant les darreres petjades del seu pare. Un cop a Buenos Aires s'incorporà a l'organització HIJOS i participà en moltes de les seves activitats fins que el gener de 2002 va ser detinguda a les rodalies de Sao Paulo, a Brasil.
L'onze de desembre de 2001 és segrestat el més important publicista brasiler, Washington Olivetto, prop de dos mesos més tard, l'u de febrer de 2002 són detingudes sis persones identificades com Mauricio Hernández Norambuena, Alfredo Canales Moreno, Marco Rodríguez Ortega, (tots tres xilens), William Gaona Becerra, Marta Urrego Mejía (colombians) i l'argentina-espanyola Karina Germano López. L'historial del primer és abastament conegut, militant del FPMR (Front Patriòtic Manuel Rodríguez) va participar en nombroses accions contra la dictadura xilena, arribant a atemptar contra el general Pinochet, detingut el 1993 va fugir de una presó d'alta seguretat en una arriscada operació tot fent aterrar un helicòpter al pati del recinte penitenciari. Els altres dos xilens eren militants del MIR-EGP (Moviment d'Esquerra Revolucionària-Exercit Guerriller dels Pobres). La resta no tenia antecedents. El mateix dia l'empresari va ser alliberat.
Norambuena i Canales, van reconèixer haver participat en la negociació del rescat i exculparen tots els companys, dies després la policia va declarar haver identificat mitja dotzena d'activistes xilens que havien participat a l'acció i s'havien fugat però la Justícia brasilera condemnà a tots sis detinguts a 16 anys de presó. Karina sempre ha reconegut haver anat a Brasil a muntar un pis per a companyes activistes al mateix temps que ha negat cap implicació en el segrest. Se la va sotmetre a 14 acaraments, no va ser reconeguda, les seves empremtes no van aparèixer a cap dels elements utilitzats en l'acció i al pis on els van detenir no hi havia cap arma. Un any i mig més tard, després de l'apel·lació de la fiscalia, a tots els hi augmentaren la condemna a 30 anys.
Després de quatre anys de presó i de topar-se amb un motí al maig de 2006, Hilda López decideix intentar el trasllat de Karina a l'Argentina. Aprofitant un tractat bilateral, el 9 de novembre la presa arriba al seu país, li manquen 49 dies per rebre les sortides transitòries, semblants al tercer grau de l'Estat espanyol. El tractat estipula que la presa sempre estarà sotmesa a la llei del país que l'ha jutjat.
En arribar a Ezeiza l'advocat Eduardo Soares inicia els tramits per aconseguir les transitòries, la primera notícia, però, no podia ser més macabra, el fiscal que revisarà el seu cas és Oscar Hermelo, el mateix que durant la dictadura era advocat del grup de torturadors que va fer desaparèixer el seu pare. Les sortides transitòries són denegades. Sota la pressió del fiscal, el jutge barreja la pena brasilera amb les lleis argentines que estipulen complir la meitat de la condemna per obtenir beneficis.
En segona instància el jutge que revisarà la causa és Gustavo Mitchell, de nou males notícies: Mitchell estava imputat en casos de filles de desaparegudes entregades als seus torturadors... La demanda va ser desestimada.
El cas arribà a la Cort Suprema, tres dels jutges aprovaren la concessió, quatre s'hi negaren, semblava que s'havien esgotat les vies però la pressió ciutadana ha fet renéixer l'esperança, la Cort Suprema revisarà el cas aprofitant que el proper 26 de novembre Karina complirà un terç de la condemna i segons la llei brasilera hauria de rebre la llibertat condicional.

La visita dels Millions of Dead Cops

La visita dels MDC del febrer del 84 va significar la primera revolució del moviment punk barceloní. Jo feia tan sols un parell de dies que havia complert 16 anys i fins aquell moment l’evolució de l’escena havia estat progressiva, sense grans sobresalts, sense dates marcades.
Dels primers grups provocadors com Basura o Mortimer es va passar als Último Resorte, innocents i molt poppies musicalment, ells poc a poc van anar afegint agressivitat a la seva proposta i llavors aparegueren Frenopaticss, i, de seguida, Attak i Kangrena. Aquell 1984 tot just s’havien estrenat els Anti/Dogmatikss. Més influenciats en aquells inicis per GBH que per cap altra banda. A Barcelona la velocitat l’associàvem  a Discharge i Disorder més que no pas a les bandes dels EUA... Aquell va ser un dels arguments d’aquella primera revolució. La visita dels MDC va donar llum a la velocitat extrema en la vessant musical.
El segon argument va ser l’estètic. La primera fornada del punk barceloní va ser la de les corbates mal cordades, les camises per fora dels pantalons, el cabell mal tallat i despentinat, els pantalons cenyits i curts que ensenyaven els mitjons... Estèticament el moviment es centrava més en la deixadesa que no pas en la creació provocativa, així es va arribar fins el 1981 quan van aparèixer els pèls de punta, les jaquetes de cuir, les botes militars i els pinxos. Una estètica completament agressiva que girava al voltant del color negre i els additius metàl·lics. La visita dels MDC va representar, també en l’aspecte estètic, la tercera fase: tornar al “sigues tu mateix” inicial però “normalitzant” l’aspecte i centrant la imatge en la comoditat personal... Es van començar a veure molts cabells llargs i calçat esportiu, per exemple, en general la imatge personal va deixar de banda tots aquells aspectes que cridaven l’atenció i es va decidir que més important era l’interior de les persones que no pas l’aspecte extern...
Per acabar d’arrodonir la importància de la visita el tercer argument de la revolució va ser la vessant social o política. En la primera etapa els joves punks cercaven de forma exclusiva la diversió i la provocació “naïf”, utilitzaven un llenguatge incòmode i buscaven el seu benestar circumstancial. A la segona fase el cavall de batalla era l’agressivitat verbal, la provocació incloïa aspectes autodestructius i el benestar personal podia incloure o portar al malestar de l’entorn... L’arribada dels MDC, amb els seus discursos de cinc minuts abans d’interpretar un tema de 50 segons, va significar la maduresa social col·lectiva d’aquells joves desarrelats. En Franco (aquest era el nom del baixista del grup) xerrava i xerrava en el seu spanglish intentant explicar-nos el significat social i/o polític de les seves cançons mentre nosaltres el miràvem sorpresos, astorats, tot preguntant-nos per què no tocaven un altre tema en comptes de xerrar tant. Poc a poc, en els dies posteriors, aquells discursos van anar penetrant, fent-se un lloc, en els cervells d’alguns dels qui vam viure les actuacions dels MDC, i aquelles reflexions es van anar convertint en preguntes filosòfiques bàsiques com ara de on venim? Què volem? A on anem? I l’aspecte social, la relació dels joves punks barcelonins amb d’altres grups socials va canviar radicalment.
Aquell dia i per sempre més vam deixar enrere la innocència i vam decidir deixar d’autodestruir-nos per a començar a destruir els nostres enemics.
I fins avui...
(Article realitzat pel fanzine POGO!)