Si hay futuro (La Polla Records)

Un mundo entero se quema a si mismo para hacer pomadas para sus quemaduras.
Un arbol que arde, de él sale papel para que se escriba de la arbolación.
Los hombres trabajan para poder vivir, en fabricas de armas que los mataran.
Ciudades del futuro tumbas de los vivos, vivos del futuro muertos en ciudades...
Políticos locos guian a las masas que les dan sus ojos para no ver que pasa.
Aun con tu ceguera veras a los listos contar su dinero, listos pero muertos.
(La Polla Records, "Si hay futuro" de "No somos nada", 1987)

dimecres, 12 d’octubre de 2011

Pamplona: Iruña for Katakrak

Aquests dies es publica el disc homenatge a Tralla Records, aprofitant els vint anys de la seva primera referència, editat per Kasba Music sota el seu nou sub-segell Rock de Kasba, en ell hi ha una cançó que m'ha sobtat per una frase del seu text. El tema en questió és "Anys 90" del grup Cranc i la frase diu "Escoltàvem Belladona i no paràvem de flipar". Això m'ha portat records d'aquella Pamplona dels anys vuitanta que vaig conèixer i on Belladona era una de les formacions més actives. A continuació un text on intento explicar la situació que es vivia en aquella petita i bonica ciutat, en castellà, tal i com m'ha sortit i per a que el puguin llegir els iruindarres, o sigui pamplonques...

Pamplona-Iruña tenía en la década de los ochenta alrededor de 180.000 habitantes, era una ciudad pequeña, donde aún se respiraba un ambiente popular de proximidad y se había convertido historicamente en la ciudad más rockera del País Vasco, bastión de referencia para artistas como Leño o Ramoncín, que durante varios años inició sus giras en esta población. Sus barrios vivían en constante ebullición y como respuesta a su catolicismo intrasigente y al hecho de ser tierra fronteriza se convirtió, al igual que Vitoria-Gasteiz, en una ciudad juvenil y culturalmente ácrata.
La explosión musical se inició gracias a la insistencia de los hermanos Goñi, Marino y Patxi, que a principios de los ochenta crearon Soñua, uno de los primeros sellos independientes del País Vasco, sello que durante los años venideros se dedicó a publicar todos aquellos primeros discos de bandas como La Polla Records, Kortatu, Hertzainak, Cicatriz o Potato y, por supuesto,también de las bandas de la propia ciudad. Marino y Patxi formaban parte, además, de una de las primeras bandas de Pamplona, Motos, y posteriormente cuando está se separó montaron Fiebre que se dieron a conocer a través de su participación en una cinta recopilatoria denominada Iruña for Katakrak. No es ninguna casualidad que en 1980 Marino realizara un programa en Radio Popular llamado, “Más o menos rock”, en el que, entre otros, colaboraban el “Drogas” o Jimmi, quien años después montarían Barricada y Tijuana in Blue respectivamente.
En 1980 nacía, de las cenizas de Sorgiñak Irratia, una de las pioneras a nivel estatal, la radio libre Radio Paraiso aunque a mitad de la década la radio más activa en la ciudad ya era Eguzki Irratia, surgida de los colectivos ecologistas en 1982. El estudio de la Eguzki estaba en un piso a pocos metros del mismo centro neurálgico de la actividad juvenil de la ciudad que representaba la calle Calderería, exactamente en la esquina de la calle del Carmen con la calle de la Curia, y a menudo sufría el acoso de las fuerzas represivas aprovechando cualquier manifestación que acabara con disturbios en sus alrededores, acoso que se unía a las constantes amenazas telefónicas de los mismos miembros de los cuerpos del orden que añoraban el pasado reciente en aquella Iruña post-franquista.
A mitad de la década se extendía por el Estado español el movimiento de ocupación de casas, y a finales de 1984 y principios del 85 se realizaron las primeras ocupaciones tanto en el País Vasco como en Madrid y Barcelona. Precisamente fue en Iruña donde se utilizó por primera vez la letra K como símbolo distintivo del movimiento, pues allí se creó el Katakrak como colectivo dinamizador de las demandas de espacios colectivos: “La idea surgió en la Eguzki Irratia, emisora libre de Iruña en la ke se juntan personas de distintas tendencias kulturales, musikales, formas de pensar, etc.; fundamentalmente jóvenes ke desarrollan formas de organización propias. Jóvenes a los que la sociedad les niega un trabajo, así komo los medios necesarios para desarrollar sus propias actividades. A partir de akí empezamos a movernos. Lo primero fue koncienciar a la gente del problema”, (La Puça i el general, nº 45, junio 1985). Muchos de los grupos musicales que pululaban por las calles del Casco Viejo de la ciudad se volcaron en su apoyo, de este modo nació Iruña for Katakrak casete colectivo solidario, ironizando sobre el USA for Africa (“We are the world, we are the children...”), que nos presentó toda aquella gran hornada de grupos pamplonicas rebeldes: Tijuana in Blue, Belladona, Malos Tratos, Porkería T, Ultimátum...
El 30 de marzo de 1985 miembros del colectivo realizaban la primera ocupación, un edificio situado en la calle Zapatería 40 del cual fueron desalojados tras unas horas; unos meses después, el día 21 de septiembre, volvían a intentarlo, con idéntico resultado, en este último caso la policía municipal con apoyo de la policía nacional realizó un desalojo violento que acabó con diversos heridos y detenidos. El 14 de diciembre hubo un último intento de ocupar la casa que no se materializó a causa de las numerosas fuerzas represivas apostadas en la misma puerta del edificio.
Katakrak fue el colectivo embrionario y a partir de aquella propuesta libertaria, joven y transgresora, surgió todo un movimiento contracultural que se articulaba alrededor de pequeños colectivos como BAH (Borrachos Anónimos Hips, algo así como la sección pamplonica del PGB) o KKKKK (Komité Kaguen Kristo Krucifikao Kopón), y hasta de los propios conjuntos musicales (vinculados a traves de Kokorrock, Kolektivo de Konjuntos de Rock), pero también a través de los medios de comunicación alternativos. Además de las radios libres los otros medios de comunicación alternativos eran los fanzines: del círculo creativo de Radio Paraiso nació, en abril de 1983, La Regla, en el que tuvo bastante peso alguno de los miembros de Barricada, y de la unión de activistas de Eguzki Irratia y del Katakrak surgió, TxopTxop, que vió la luz en enero de 1985, entre sus instigadores se encontraba Jimmi, que ya llevaba un par de años colaborando en la revista Muskaria, y en la sección musical del periódico Egin, Bat, bi hiru. Paralelamente Eskroto, el otro cantante de Tijuana, creó junto a unos colegas (Patxi y Rafa, este último del grupo Virus de Rebelión) el punkzine Ni Fronteras Ni Banderas, probablemente uno de los fanzines de mayor repercusión de los realizados en Pamplona.
Paralelamente a la creación de Katakrak, durante los Carnavales de 1985, se intentó utilizar un solar vacio de la calle Calderería para realizar actividades populares, la primera de ellas la realización de un concierto con algunas de aquellas nuevas bandas de rock: se solicitó el permiso pertinente al Ayuntamiento, permiso que fue concedido junto a la cesión del escenario para la realización del mismo, pero el día previsto para la actuación los representantes municipales dieron marcha atrás a su decisión y enviaron un grupo de funcionarios para el desmontaje del tablado, ante lo cual los organizadores y los propios músicos ocuparon pacificamente la tarima para intentar evitarlo, motivo aprovechado por la alcaldía para enviar a los agentes del orden que con su actitud prepotente provocaron unos importantes disturbios. A partir de aquel día todos aquellos colectivos juveniles sumaron a sus demandas las de la construcción de una plaza (Eguzki Enparantza) en el solar, a lo cual el Ayuntamiento respondió edificando un muro que fue derribado por los jovenes en numerosas ocasiones, tantas como los funcionarios lo volvieron a levantar, cada vez con mayores cimientos para evitar el sabotaje colectivo, llegando a proteger el muro, durante un par de semanas, varias patrullas de la policia consistorial.
La ciudad se encontraba inmersa constantemente en disturbios, y la represión era especialmente cruel, la batalla por el centro de Pamplona era diaria y la tortura estaba a la orden del día, buena muestra de ello es que la gran mayoría de los grupos musicales de la ciudad lo reflejaron en sus letras, tanto Belladona: “Cierras los ojos, cruzan tu mente los sádicos rostro de los torturadores, solo quisieras librarte de ellos, más que los golpes duele la impotencia” (“Golpe tras golpe”, Belladona, Las mujeres y los negros primero), como Barricada: “La tortura en los interrogatorios, agresiones, angustia y dolor” (“Barrio conflictivo”, Barricada, Barrio conflictivo) o Tijuana in Blue “Siente la violencia, puedes ser el siguiente, asesinatos, violencia, a manos de un gobiero demente” (“Victimas de su poder”, Tijuana in Blue, A Bocajarro). Probablemente por ello, también la heroina intentaba hacerse un hueco en esas céntricas calles que conformaban el Casco Viejo, “Ese fantasma del polvo blanco, vacuna fácil contra la rebelión, juego perfecto, partida doble, bolsillos llenos, un sucio negocio” (“Chico vuelve”, Belladona, Las mujeres y los negros primero). La realidad cotidiana era que las manifestaciones surgían casi espontaneamente, ya fueran motivadas por las reivindicaciones nacionalistas vascas o por aquellos jovenes con sus nuevas y poco habituales demandas que se iniciaron con la necesidad de locales, continuaron con las protestas antitaurinas y llegaron a la osadía de realizar contramanifestaciones ateas frente a las procesiones cristianas de Semana Santa de 1986, contramanifestaciones que abrieron Jimmi y Eskroto, vestidos con atuendos eclesiáticos, y que eran seguidos por una pancarta en la que se leía “Cristianos a los leones”, esto, en una ciudad dominada por el Opus Dei como Pamplona, era un sacrilegio inaceptable y en más de una ocasión pudimos ver como crucfijos y otras herramientas litúrgicas eran utilizadas como armas de ataque por parte de aquellos cristianos y cristianas enloquecidos por la ira y hasta endiablados por la intrasigencia: “Entonces se liaron los mozorros con sus cirios y sus cruces, ayudados por los munipas, a repartir otra tanda de hostias a la gente, ke se tuvo que refugiar en los bares”, (Resiste, nº 2, 1986). Estas manifestaciones anticlericales se repitieron durante la Semana Santa de 1987 con la particularidad de que para evitar incidentes se realizaron el jueves, día previo a las procesiones católicas.
Ese mismo año de 1986 durante las fiestas de San Fermín la policía municipal utilizó una nueva táctica para limpiar la cudad, táctica consistente en desterrar gratuitamente, sin provocación previa, a cuantos punks se cruzaban en su camino, jovenes que eran detenidos sin motivo y trasladados en furgonetas policiales a una veintena de kilometros de la ciudad. La limpieza del Casco Viejo se había iniciado días antes de las fiestas populares con el cierre institucional de un par de bares (el 10 y el Sardina), cierres que motivaron diversas concentraciones, más o menos, etílicas, algunas de las cuales acabaron con graves altercados motivados por la acuación desmesurada de los miembros de la policía municipal faltos de sentido del humor y poco dados a la socialización cultural que representaban aquellos bares precintados. Esta situación de clausuras continuas en la calle Calderería y de actos públicos contra las mismas se mantuvo durante más de un año, llegándose a condenar a dos años de prisión a algunos de los participantes detenidos en los mismos.
Joder que bien se está en nuestra capital
txiquita y apañada, pero para que quieres más.
Cuando salimos fuera la echamos a faltar
pero hay alguien que sobra, ya sabes por quien va
(“La vida sigue igual”, Tijuana in Blue, A Bocajarro)

Nova mobilització per Karina Germano "La Galle"


El proper 19 de octubre les organitzacions pro-drets humans argentines han convocat una nova jornada demanant l’alliberament de Karina Germano. A Barcelona, les entitats i persones que s’han adherit a la campanya “La Galle a la calle” han convocat una concentració enfront el Consolat argentí el mateix dia 19 a les 13’30 hores.
A mitjans de març de 1974, durant la etapa democràtica prèvia al cop d’Estat del general Videla, els cossos policials i para-policials argentins realitzaren una important batuda contra els activistes d’esquerres, la intensitat de l’acció va ser de tal magnitud que se’n va reflectir als mitjans de comunicació de l’Estat espanyol, que escrivien sobre “més d’un centenar de detinguts”. La “Galle” va ser una d’elles, amb només deu anys va ser segrestada, amb el seu pare i el seu germà petit, per un escamot de la Triple A que posteriorment els portà a una comissaria de Buenos Aires. Els seus pares eren militants Montoneros i en sortir vius d’aquell primer “marcatge” van passar a la clandestinitat, dos anys més tard, i tant sols 28 dies després del cop d’Estat, Rodolfo Germano, el pare de Karina, era ferit i detingut. Mai més se’l tornaria a veure fora d’un centre de tortura.
L'exili va ser característica comuna per a dues generacions de xilens, uruguaians i argentins: la gran majoria d'activistes nascuts als anys 40 i 50 de tots tres països el van patir; les raons, però, no van ser les mateixes, Galeano va escriure: "De Montevideo me había marchado porque no me gusta estar preso; de Buenos Aires, porque no me gusta estar muerto".
Hilda López, mare de Karina, va fugir de l'Argentina i tot passant per Brasil va arribar primer a Suècia, després al País Basc i finalment a Barcelona, on els tres, mare i fills, es van establir definitivament el 1979. La joventut de Karina va anar lligada a l'esclat punk, molta contracultura i el primer activisme llibertari d'aquesta mal anomenada democràcia, fins que el 1998 decidí tornar sobre les seves passes, a l'Argentina, tot cercant les darreres petjades del seu pare. Un cop a Buenos Aires s'incorporà a l'organització HIJOS i participà en moltes de les seves activitats fins que el gener de 2002 va ser detinguda a les rodalies de Sao Paulo, a Brasil.
L'onze de desembre de 2001 és segrestat el més important publicista brasiler, Washington Olivetto, prop de dos mesos més tard, l'u de febrer de 2002 són detingudes sis persones identificades com Mauricio Hernández Norambuena, Alfredo Canales Moreno, Marco Rodríguez Ortega, (tots tres xilens), William Gaona Becerra, Marta Urrego Mejía (colombians) i l'argentina-espanyola Karina Germano López. L'historial del primer és abastament conegut, militant del FPMR (Front Patriòtic Manuel Rodríguez) va participar en nombroses accions contra la dictadura xilena, arribant a atemptar contra el general Pinochet, detingut el 1993 va fugir de una presó d'alta seguretat en una arriscada operació tot fent aterrar un helicòpter al pati del recinte penitenciari. Els altres dos xilens eren militants del MIR-EGP (Moviment d'Esquerra Revolucionària-Exercit Guerriller dels Pobres). La resta no tenia antecedents. El mateix dia l'empresari va ser alliberat.
Norambuena i Canales, van reconèixer haver participat en la negociació del rescat i exculparen tots els companys, dies després la policia va declarar haver identificat mitja dotzena d'activistes xilens que havien participat a l'acció i s'havien fugat però la Justícia brasilera condemnà a tots sis detinguts a 16 anys de presó. Karina sempre ha reconegut haver anat a Brasil a muntar un pis per a companyes activistes al mateix temps que ha negat cap implicació en el segrest. Se la va sotmetre a 14 acaraments, no va ser reconeguda, les seves empremtes no van aparèixer a cap dels elements utilitzats en l'acció i al pis on els van detenir no hi havia cap arma. Un any i mig més tard, després de l'apel·lació de la fiscalia, a tots els hi augmentaren la condemna a 30 anys.
Després de quatre anys de presó i de topar-se amb un motí al maig de 2006, Hilda López decideix intentar el trasllat de Karina a l'Argentina. Aprofitant un tractat bilateral, el 9 de novembre la presa arriba al seu país, li manquen 49 dies per rebre les sortides transitòries, semblants al tercer grau de l'Estat espanyol. El tractat estipula que la presa sempre estarà sotmesa a la llei del país que l'ha jutjat.
En arribar a Ezeiza l'advocat Eduardo Soares inicia els tramits per aconseguir les transitòries, la primera notícia, però, no podia ser més macabra, el fiscal que revisarà el seu cas és Oscar Hermelo, el mateix que durant la dictadura era advocat del grup de torturadors que va fer desaparèixer el seu pare. Les sortides transitòries són denegades. Sota la pressió del fiscal, el jutge barreja la pena brasilera amb les lleis argentines que estipulen complir la meitat de la condemna per obtenir beneficis.
En segona instància el jutge que revisarà la causa és Gustavo Mitchell, de nou males notícies: Mitchell estava imputat en casos de filles de desaparegudes entregades als seus torturadors... La demanda va ser desestimada.
El cas arribà a la Cort Suprema, tres dels jutges aprovaren la concessió, quatre s'hi negaren, semblava que s'havien esgotat les vies però la pressió ciutadana ha fet renéixer l'esperança, la Cort Suprema revisarà el cas aprofitant que el proper 26 de novembre Karina complirà un terç de la condemna i segons la llei brasilera hauria de rebre la llibertat condicional.

La visita dels Millions of Dead Cops

La visita dels MDC del febrer del 84 va significar la primera revolució del moviment punk barceloní. Jo feia tan sols un parell de dies que havia complert 16 anys i fins aquell moment l’evolució de l’escena havia estat progressiva, sense grans sobresalts, sense dates marcades.
Dels primers grups provocadors com Basura o Mortimer es va passar als Último Resorte, innocents i molt poppies musicalment, ells poc a poc van anar afegint agressivitat a la seva proposta i llavors aparegueren Frenopaticss, i, de seguida, Attak i Kangrena. Aquell 1984 tot just s’havien estrenat els Anti/Dogmatikss. Més influenciats en aquells inicis per GBH que per cap altra banda. A Barcelona la velocitat l’associàvem  a Discharge i Disorder més que no pas a les bandes dels EUA... Aquell va ser un dels arguments d’aquella primera revolució. La visita dels MDC va donar llum a la velocitat extrema en la vessant musical.
El segon argument va ser l’estètic. La primera fornada del punk barceloní va ser la de les corbates mal cordades, les camises per fora dels pantalons, el cabell mal tallat i despentinat, els pantalons cenyits i curts que ensenyaven els mitjons... Estèticament el moviment es centrava més en la deixadesa que no pas en la creació provocativa, així es va arribar fins el 1981 quan van aparèixer els pèls de punta, les jaquetes de cuir, les botes militars i els pinxos. Una estètica completament agressiva que girava al voltant del color negre i els additius metàl·lics. La visita dels MDC va representar, també en l’aspecte estètic, la tercera fase: tornar al “sigues tu mateix” inicial però “normalitzant” l’aspecte i centrant la imatge en la comoditat personal... Es van començar a veure molts cabells llargs i calçat esportiu, per exemple, en general la imatge personal va deixar de banda tots aquells aspectes que cridaven l’atenció i es va decidir que més important era l’interior de les persones que no pas l’aspecte extern...
Per acabar d’arrodonir la importància de la visita el tercer argument de la revolució va ser la vessant social o política. En la primera etapa els joves punks cercaven de forma exclusiva la diversió i la provocació “naïf”, utilitzaven un llenguatge incòmode i buscaven el seu benestar circumstancial. A la segona fase el cavall de batalla era l’agressivitat verbal, la provocació incloïa aspectes autodestructius i el benestar personal podia incloure o portar al malestar de l’entorn... L’arribada dels MDC, amb els seus discursos de cinc minuts abans d’interpretar un tema de 50 segons, va significar la maduresa social col·lectiva d’aquells joves desarrelats. En Franco (aquest era el nom del baixista del grup) xerrava i xerrava en el seu spanglish intentant explicar-nos el significat social i/o polític de les seves cançons mentre nosaltres el miràvem sorpresos, astorats, tot preguntant-nos per què no tocaven un altre tema en comptes de xerrar tant. Poc a poc, en els dies posteriors, aquells discursos van anar penetrant, fent-se un lloc, en els cervells d’alguns dels qui vam viure les actuacions dels MDC, i aquelles reflexions es van anar convertint en preguntes filosòfiques bàsiques com ara de on venim? Què volem? A on anem? I l’aspecte social, la relació dels joves punks barcelonins amb d’altres grups socials va canviar radicalment.
Aquell dia i per sempre més vam deixar enrere la innocència i vam decidir deixar d’autodestruir-nos per a començar a destruir els nostres enemics.
I fins avui...
(Article realitzat pel fanzine POGO!)

diumenge, 17 de juliol de 2011

Campanya internacional "La Galle a la calle"

Fa prop de dos mesos que no escric res, la veritat és que m'he saturat... Entre el flash que ha significat l'esclat de la "revolta" de les acampades, davant el qual no volia parlar per parlar i preferia analitzar i esperar una miqueta a veure cap a on anava, la injecció anímica que ha significat l'edició en castellà del "Que pagui..." i les darreres presentacions (deu en menys de quaranta dies), he estat capficat en les meves coses... Avui però toca...
Fa uns dies vaig rebre un correu de la Claudia, inesgotable companya lluitadora, qui des de l'Argentina m'informava de la nova campanya per demanar l'alliberament de la Kari (Karina Germano, la "Galle"). Després de més de deu anys al talego la Kari ha complert ja un terç de la condemna i res no hauria de impedir la seva sortida al novembre, però ja sabem que les lleis no són per a totes per igual en els sistemes democràtics capitalistes i d'aquesta manera la judicatura argentina ha mantingut a la Kari a la presó d'Ezeiza mentre que legalment hauria d'estar al carrer des de fa més de dos anys i mig, també aquí, a l'Estat espanyol, sabem que això passa i no oblidem que la senyora escandalitzada per que un divertit dia de juny li van pintar l'abric, va mantenir a l'Amadeu al talego uns quants anys més dels que legalment li pertocava... En fí, com que ells tenen les armes però nosaltres tenim la raó continuarem insistint fins que la nostra companya sigui alliberada i podem festejar-ho plegats.
La nova campanya "La Galle a la calle" te l'objectiu, com he dit, de que al novembre sigui alliberada però com que no ens refiem tindrà un primer moment àlgid el 9 de setembre, data escollida per al primer reclam internacional. Aquí a Barcelona hi hauran actes informatius a diferents barris els dies 5, 6, 7 i 8, i el dia 9 acabarem aquesta primera part de la campanya amb una concentració enfront el Consolat... Si en alguna altra població us hi voleu apuntar, no dubteu en contactar amb mi, entre d'altre material comptem amb un bonic i emotiu documental anomenat "Luchar por ella".
Òbviament quants més suports rebem més fàcil serà tot plegat, si coneixeu gent que faci ràdio, fanzines, que hi col·labori a publicacions diverses, qualsevol persona que pugui ajudar a comunicar la campanya, serà benvinguda. Quants més siguem, més riurem i més força tindrem...
Salut i llibertat.

Mis sueños

karina01.jpg
Mis sueños, mis sueños  son sumamente utópicos. Se tratan de realidades sociales casi ideales. Me imagino una forma de vida en una colectividad armoniosa, donde dejemos de ser mercancía en este mercado de la vida. Donde cada una de las personas seamos valoradas por nuestros talentos naturales, por los sentimientos que podamos brindar a los demás. Una sociedad basada en la libertad, libertad de amar, libertad de pensamiento, libertad de acción, y que ser libre sea lo cotidiano, sin necesidad de tener que estar batallando para ello.
Como fui formada para la sociedad soñada del “hombre nuevo”, que por allá en los `70 la consideraban ya un hecho, no me cuesta entender que se perdió esa batalla, y que aún se continúan pagando las consecuencias. Así pues, mis sueños pasan por una realidad más cercana a las posibilidades en las que me toca vivir.
No dejo de soñar en una justicia social, con igualdad de oportunidades para todos/as, pero intento transformarlas en productivas para la actualidad que me rodea.
Esta transformación la fundamento por la incredulidad de que un cambio tan profundo pueda ser real, ya que considero que ese cambio sólo puede ser posible por medio del compromiso de todos/as y sus voluntades. No considero que nuestro pueblo esté pensando en ello. Sí confío que en un futuro nuevas generaciones lo logren con nuevas formas. Por eso mis sueños más cercanos tratan sobre generar la mayor cantidad de herramientas para que en un futuro más próximo que lejano, se encuentre la fórmula correcta para conseguir esa sociedad idealizado por tantos en nuestra historia.
Sueño con la libertad. Con mi libertad, con la libertad de todos/as. Me veo pisando las calles de cualquier ciudad, nadando en ríos, mares, lagos o pantanos. Me siento amar y ser amada. Cierro los ojos y degusto un buen vino o una simple cerveza. Me veo vibrar de las risas que resuenan en mi interior. Camino viendo un horizonte de naturaleza, vagando como tantas veces por alguna porción montañosa, sintiendo la lluvia o el sol acariciar mi piel. Sueño con la presencia maravillosa de los/as compañeros/as que a lo largo de mi vida he compartido tantas cosas.
Mis ilusiones son que sigamos aprendiendo, que de a poco logremos erradicar la crueldad con la que debemos convivir a diario. Que no haya más presos/as, que no exista la miseria, que podamos decidir todo por nosotros mismos, que nos dejen vivir en paz, que la ternura invada las ganas de vivir de cada persona, generando la amplitud de pensamiento y la conciencia colectiva nos genere esa ideal calidad de vida.
Todo eso y más sueño, sueño que nuestro extraordinario planeta resista a los ataques de insensatez humana, que nos continúe dando la vida que nos merecemos.
GALLE
EZEIZA, JUNIO 2011

diumenge, 22 de maig de 2011

Hombre libre

Desconfía, el ladrón,
y delinque, el policía,
es injusto, el señor juez,
y está preso, el hombre libre.

El dinero es felicidad,
quien lo tiene, es avaricia,
es más rico, el hombre pobre,
y está preso, el hombre libre.

El político, corrupción,
el padre, obediencia ciega,
la educación, de un solo patrón,
y está preso, el hombre libre.

Tergiversa, el mensajero,
es impuesta, la libre elección,
se asfixia, quien quiere vivir,
y está preso, el hombre libre.

El futuro, negro carbón,
utopía, el auténtico amor,
la humanidad, salta al vacio,
y está preso, el hombre libre.

Es mentira, la televisión,
producto de un robo, la propiedad,
yo maldigo, tanta represión,
que tiene preso, al hombre libre.

Buenos días, te desearé,
cuando escuches esta oración,
se hayan hundido, todos los muros,
y quede libre, el hombre preso.

dissabte, 7 de maig de 2011

Cop a la CUP!

Aquesta setmana una amiga em va enviar un correu electrònic força surrealista. Em demanava el meu suport públic a la candidatura barcelonina de les CUP per donar especial suport als independents que han decidit presentar-se a les seves llistes. I em demanava aquest suport acompanyant el seu missatge d'una carta on figuraven els noms d'aquests independents però on no es llegia en cap moment INDEPENDÈNCIA I SOCIALISME i en canvi si que es parlava de REVOLUCIONAR BARCELONA... Tot plegat em va semblar patètic, la veritat, i espero que cap amic s'enfadi ni es senti ofès, però, per què no dir-ho, em va semblar una ensarronada impressionant i em va entristir per què tinc amics que han decidit presentar-se per aquesta llista i em costa d'entendre que un cop pressa aquesta decisió no es defensi publicament (al menys en aquest text de manera clara) el que la CUP barcelonina defensa... O sigui INDEPENDÈNCIA I SOCIALISME.
Unitat popular, es diu fàcil, vas unint lletres i ja ho tens... En realitat que quedi on quedi la unitat popular, no importa gaire, però políticament és molt interessant parlar-hi, utilitzar aquests termes...L'estelada, s'utilitza fàcil també, agafes uns llàpisos, vermell i groc, vas fent ratlletes i au! Una estelada que representa la nostra ideologia... No pas un país, no! Representa un partit polític, el nostre... Socialisme, això sí, això és unitat popular, el poble és socialista o no n'és... Independència, exactament igual, el poble és independentista o n'és, qui queda fora no és poble i nosaltres continuarem sent la unitat popular...
I agafes els ingredients, remenes una mica, i que et surt?
REVOLUCIONAR BARCELONA!
Com un joc de màgia, on hi ha mags però també qui veu el truc...
Salut.
PD: I ja aprofitant, i per ajudar a entendre-ho tot plegat, us recomano el llibre "Política estúpida" de l'amic Ángel F. Bueno i editat per Aldarull edicions. Senzill, directe, didàctic, concís, lleuger i pràctic... Genial!

Nota: El títol més adient per aquest text hauria estat Un toc a la CUP!, però m'ha fet gràcia el joc de paraules, digueu-me idiota...

Puedo

Puedo tropezar dos veces
con el mismo uniforme,
puedo convertirme en gato
y ser asesinado hasta seis veces
por pretender saltar el muro de esta cárcel.
Puedo perder un ala
y estrellarme
contra el suelo,
puedo oir el tic-tac del reloj
avanzando lento.
Puedo sentir el palpitar de mi corazón,
más rápido que el vuestro.
Pero no puedo
apagar mi fuego,
ese que quema mis cadenas,
ese que arde, a poco y lento,
ese que ni la sangre apaga,
ese que más alza la llama
cuanto más cerca siente
la libertad, mañana...

Aprendiz

Cada día
intento aprender
a crecer recto como el árbol,
pero el viento me modela,
el corrimiento de tierras me tuerce
y, en los días extremos,
el relámpago me hace arder.
Aún así,
cada día,
sigo intentado aprender
a crecer recto como el árbol,
pero manteniendo siempre,
en el alma de mi corazón,
la fuerza del viento
y el calor del relámpago,
y en mi cabeza
las raices.

divendres, 22 d’abril de 2011

Oda a la terra lliure

Jo sóc d'astí, sóc d'ixo poble
dels aljubs i dels arnalls,
on les roques eren sorra
i pertanyien a un gran llac.
Poble de terra argilosa,
envermellida per la sang,
poble que tot ho oblida
pensant que fa un pas endavant.
Jo sóc d'astí, sóc d'ixo poble
que ara fa prop de cent anys
es va despertar un bon dia
compartint i alliberat,
on Joaquín Costa és una estàtua
i el te ja no es posa a secar,
ningú recorda qui ens va portar l'aigua,
i amb l'aigua, la llibertat.
Jo sóc d'astí, sóc d'ixo poble
on els xicarrons no volen jugar
per què la bassa d'Albelda
ningú ja no sap on està,
on han tallat les oliveres
doncs tots mengem globalitzats,
ja no en queden ni les soques
per escalfar-nos les mans.
Jo sóc d'astí, sóc d'ixo poble,
sóc de la roca com el te,
sóc fet de sang com aquesta terra,
terra que mai oblidaré.
Jo sóc d'astí, sóc d'ixo poble
que resta sota el formigó,
jo sóc d'astí, sóc d'ixo poble,
d'ixo poble que ara ja es mort...

Una opinió sobre la Directa que no es publicarà a la Directa

Hi ha gent a la qual no li agrada la Directa tal com és però n'escriu, la utilitza per que espera treure'n partit i per això avui l'accepta mentre intenta en el seu tarannà quotidià anar fent-la seva, desbancant els competidors. Aquesta setmana, al número 225, hi ha un article que tracta d'això, de iniciar una batalla interna per a que la Directa no sigui plural i es converteixi en una revista tan sectària com l'autor d'aquest article.
Jo sempre he estat un gran seguidor de la Directa, la considero la meva revista i quan tinc alguna cosa a dir públicament intento fer-ho a les seves planes, avui no. Avui no per respecte a les companyes que hi són al darrera, que treballen cada dia per que puntualment els dimecres surti al carrer, per que no es mereixen aquesta batalla que aquest impresentable psicòleg ha volgut començar i a la qual la millor resposta és no fer ni cas a les planes del setmanari. Si vol una guerra que es doni de cap contra la paret o que se'n vagi a una de les cantonades de la seva pàtria, a Salses o a Guardamar (tot i que no tinc res contra els habitants d'aquests pobles) però la Directa que la deixi tranquila i INDEPENDENT, tal com és.
El més trist, però, és que els responsables de la publicació no se'n hagin adonat del que plantejava aquest patriota i li hagin fet el joc publicant l'article, un article on s'homenatja un repressor per ser "un home coherent" i català, un repressor que va ser cap dels serveis secrets de la Generalitat al 34 i brutal defensor de la burgesia catalana, tot i que l'article deixar anar una ferum antianarquista que s'ensuma de Fraga a Maó... Que li queda ara a la Directa? Fer un article sobre en Felip Puig per ser coherent i també català?
L'autor de l'article és psicòleg, o sigui sap molt bé el que està fent, crear mal rotllo en un espai obert a diverses tendències. En un temps en que som molts els que pensem que ha arribat el moment de ser prou pacients per unir en comptes de dividir. Per què ens vol dividir aquest home? Quines són les seves raons?
No vull entrar en qüestions històriques però sí en qüestions literàries, i és que el llenguatge de l'article d'opinió no podia ser més rancuniós i patètic, digne d'Intereconomía: "grupuscles armats", "bandes anarquistes", "perseguir aferrissadament facinerosos", "els seus sequaços"...
La meva pregunta és: A que ve aquest article ara? De qui és seqüaç aquest psicòleg? Ve a que entrem en campanya electoral i aquest senyor es presenta per algun "grupuscle" sense possibilitats i s'ha de fer notar? Ve a que s'ha iniciat la batalla per aconseguir un mitjà propi que no tenen la capacitat de crear? Ve a que els llibertaris els hi fem nosa per que tornem a estar presents a la societat?
La veritat és que m'és igual a què vingui aquest article d'opinió a la Directa, sempre hem sabut qui són els sectaris, aquells que utilitzen un símbol de tot un país per a fer populisme, aquells que ens volen uniformes i no accepten ni la diversificació ni l'horitzontalitat, aquells que tergiversen la història per a fer-la com a ells els hi convé, doncs no oblidem que encara que no ho digui a l'article, l'homenatjat també va ser un pistoler quan li va interessar, igual que quan per diners i càrrec li va interessar va lluitar contra els pistolers del poble.
El més patètic però és quan explica que el repressor va entrar provocativament a un cafè sovintejat pels llibertaris i va dir "Sóc en Miquel Badia i m'han dit que algú d'aquí em busca", això es llegeix a l'article com si fos una heroïcitat, la heroïcitat de qui te la força i les armes del poder enfront la classe obrera, francament l'autor es delata, es nota, es sent, a ell li agradaria estar a dalt i sentir el poder per poder fer el mateix, a on aniria ell? A La Rimaia? A Can Vies? A algun ateneu llibertari?
No se de que s'estranya, doncs, quan el 28 d'abril de 1936 l'activista llibertari Justo Bueno Pérez li va respondre al carrer Muntaner "era jo el que et buscava" i allà mateix se'l va ventilar... Com dirien els de TMB: "qui la fa la paga"...
En qualsevol cas, com he dit, no volia entrar en qüestions històriques, l'important és el nostre dia a dia, hem de conèixer als qui ens volen dividir (com algun dia coneixerem les seves raons), hem de conèixer els qui volen que els mitjans més forts que tenim deixin de ser-ho (igual que algun dia en sabrem el per què), i un cop coneguts aquests personatges els hem d'aïllar, no hem de permetre que aconsegueixin els seus fins que en aquest cas són l'enfonsament de la xarxa que tants d'anys ens ha costat crear... Els qui volen defensar el capitalisme, la burgesia i les estructures socials verticals que se'n vagin a La Vanguardia...
I ja per acabar, si tenim dubtes, sempre li podem preguntar a l'Evaristo, que ens respondrà sense complexos:
"Un patriota, un idiota"
Ah! Sí, me'n oblidava, el personatge en qüestió es diu Quim Gibert...
Visca la terra, mori l'Estat!

diumenge, 3 d’abril de 2011

Crisi econòmica, crisi musical i burgesia catalana

En el nostre planeta, que no te perquè ser l'únic, hi ha especies animals en les quals els seus individus per sentir-se membres de l'espècie necessiten formar-ne part del ramat. Una de les diferències amb l'ésser humà, tot i el nostre innegable animalisme, és que hi ha persones que prefereixen sortir-ne del ramat i ser individus crítics. Aquesta capacitat individual, per a qui ostenta el poder, és un element negatiu doncs les persones, quan se senten part del grup, quan formen part del ramat allunyat de l'existència d'aquest raonament crític, són més fàcilment manipulables, així ens ho ha demostrat la història infinitat de vegades. La burgesia catalana, com a poder real en aquest sistema capitalista que vivim no n'és menys, i, òbviament, preferiria tenir com a súbdits persones membres d'un col·lectiu homogeni en tots els aspectes vitals, inclòs l'aspecte cultural i dintre d'aquest també el musical. D'altra banda, avui en dia, una de les formes més clares que tenen els poderosos de mostrar la seva força és el poder de la comunicació representat pels mitjans. I per acabar de situar en context aquest article no oblidem que patim un moment de crisi creat per aquest capitalisme, representat, al nostre territori, per aquesta burgesia. Crisi que NO TOTHOM pateix per igual i que pot fer despertar consciències adormides en els que més durament la pateixen.
Un cop fet aquest petit i breu anàlisi introductori aniré al gra.
El periodista argentí Horacio Verbitsky va escriure: Periodismo es difundir aquello que alguien no quiere que se sepa; el resto es propaganda.
Quan al nostre país la gran majoria dels mitjans de comunicació es posen d'acord, no és casualitat. Per sort, però, he pogut escriure "la gran majoria" en comptes de TOTS, per que òbviament la gran majoria dels mitjans de comunicació estan a les mans de la nostra burgesia, però NO TOTS, i n'hi ha que encara resisteixen.
Si a més tenim en compte el moment de crisi econòmica en que vivim, crisi que fa més grans les diferències econòmiques i que crea més pobresa mentre continua creant la mateixa riquesa, que, no casualment, continua enriquint als de sempre, el nostre esperit crític ens indica que aquest periodisme homogeneïtzat en comptes d'informar està fent propaganda.
I si afegim la importància que te per alguns que la música catalana sigui nyonya (música per a tietes crec que va dir Pau Riba, jo aniria més lluny i diria música per a padrines de Sarrià i Pedralbes) i reflecteixi el mon que es viu dins una bombolla social, allunyada de la realitat de molts barris, a mi em sembla que alguna cosa fa pudor.
A Cuba durant molts anys el poder va voler fer creure al poble que TOTS eren Fidel, aquí, a casa nostra, ens volen fer creure que musicalment a TOTS ens agrada el mateix.
Ryszard Kapuscinski, un altre periodista, va deixar escrit:Si entre las muchas verdades eliges una sola y la persigues ciegamente, ella se convertirá en falsedad, y tú en un fanático. No hi ha mal pitjor per a la música catalana que aquesta homogeneïtzació.
A continuació algunes de les coses que ens diuen els nostres periodistes (molts d'ells amics meus) en relació a aquests que estan tan de moda a la Catalunya en crisi del segle XXI:
"Portem anys i panys esperant (...) que un artista alternatiu en català (...) es posi en boca de TOTHOM" (Jordi Bianciotto, Nativa, novembre 2009).
"¿Com es porta la pressió de gravar un disc que TOT Catalunya espera?" (Nando Cruz, El Periódico, 15 de març de 2011).
"Unes lletres (...) en que TOTHOM es pot reconèixer" (Juan Manuel Freire, El Periódico, 24 de març de 2011).
"En TOT moment, un fenomen qualificat com a positiu per TOTHOM" (Helena Morén Alegret, www.enderrock.cat, 17 de març de 2011).
"TOTS ens trobarem amb una grata sorpresa" (Xavier Mercadé, www.elpunt.cat, 15 de març de 2011).
Però, per molt que ens vulguin homogenis, recordo els meus somnis d'infància, que no tenen per què ser els de TOTHOM: Tota la Gàl·lia està ocupada pels romans... Tota? No!
Salut i reflexió crítica.

Nota de l'autor: Les majúscules són collita pròpia.
Nota de l'eutor 2: Aquest article ha estat publicat originalment a la revista digital Nativa de la qual teniu un enllaç en aquesta mateixa plana...

dijous, 24 de març de 2011

24 de març de 2011, a 35 anys del cop d'Estat a l'Argentina

Avui toca no oblidar el passat, avui a 35 anys del cop d'Estat més cruel, més sanguinolent, de la segona meitat del segle XX, per no oblidar tampoc el nostre passat, el de casa nostra, per no oblidar tampoc la lluita pel futur dels nostres fills, per no oblidar els nostres amics ni els amics dels nostres amics. Per la Galle, la nostra estimadíssima Kari, que porta ja massa anys a la presó d'Ezeiza per culpa, precíssament, d'aquell malait cop d'Estat que es va endur per sempre el seu pare, Rodolfo "Rocco" Germano. Per Mario Moretti, pel Rodolfo, per tots aquells amics argentins que van arribar a aquesta cantonada del mon fugint de la violència sense sentit... Que van arribar aquí seguint el que va escriure Galeano: De Uruguay me fui por que no me gusta estar preso, de Argentina por que no me gusta estar muerto. Per la fortalessa de la Hilda, per tot l'amor que transpiren les seves paraules, pels anys de lluita de Claudia Korol, que ni s'agenolla ni s'agenollarà, per la literatura prohibida, per la música censurada, per poder continuar cridant en veu alta sense hipocresies: VIVA LA VIDA, MUERA LA MUERTE!!! El nostre més sentit reconeixement a tots el que van donar la vida, d'una manera o d'una altra, per tal que la realitat argentina fos una realitat de respecte, igualtat i llibertat... Salut.

diumenge, 20 de març de 2011

Ausencia

Estoy hecho de tu ausencia
pues tu ausencia es mi dolor,
dolor que nunca marchita
y florece con amor.
Una birra en la nevera,
siempre fresca para ti,
el dolor que siente el alma
es imposible describir.
A veces siento tu abrazo
cuando escucho una canción,
también oigo tus palabras
en momentos de tensión.
Ese vacio me rompe
y me siento medio yo,
y cuando leo tu nombre 
estalla mi corazón...
En mil pedazos por tu ausencia
y en otros mil por tu amor.

dissabte, 5 de març de 2011

No contestan

Brujo és el nom artístic d’un personatge nascut a Irun i que actualment viu a Barcelona. Feia temps que no em trobava un cantant amb la seva capacitat, la seva capacitat melòdica però també la seva agilitat sil·làbica. En directe feia diversos anys que no veia ningú que em convencés a la primera, que entrés en trànsit dalt l’escenari i em contagiés amb el seu vers i la seva musica. Es mou entre el reggae i el hip hop on hi ha tot un mon musical compost de dance-hall, dub stepa, dub, etc... i les seves versions dures i accelerades, jungle i drum’n’bass.
Acaba de presentar un primer disc amb només sis temes però que a mi, que mai m’havia capficat en aquests estils, em te completament enganxat, es diu Ex-cusas i aquí us deixo un parell de fragments d’una de les seves cançons, que a mi és la que més m’agrada i es diu “No contestan”.

(...)
Son respuestas naturales, lo que ves, en manifestaciones.
Tu no escuchas, solo construyes prisiones.
Luego, claro, el pueblo teme y tu condenas reacciones.
Vaya broma, proclamas la paz y te follas a la paloma,
cortinas de humo esconden pelotas de goma.
(...)
Tu haces matemáticas para llenar tus urnas,
juras, perjuras, por tu madre hasta prometes,
pero tu nunca bebes de ese agua que nos ofreces.
Tu democracia es mafia, tu demagogia tapia.
Tu lógica económica complica la desgracia,
una avaricia arrastra cadáveres sin umbrales
y se suman en la fosas errores colaterales.
La tierra grita: me hundo, yo vomito rabia
y no voy a cambiar el mundo,
pero eso no cambia este mensaje que difundo.
(...)
No contestan, no contestan, no les interesa, no les interesa…
Por cada niño que no tenga pa comer,
mataría a un político pues solo buscan poder.
Por cada madre que muera en las guerras,
mataría uno por uno a todos los hijos de perra
que hablan en nombre de la democracia,
que prometen mejoras y solo nos traen desgracia
con el único objetivo de meterme en su rol,
para así jugar conmigo, obteniendo el control.
Ojala se caiga el sol y haga de todo ceniza.
Solo hay mala intención, no hay reacción, no minimiza,
muchos hombres con sueños, solo pocos se realizan,
muchos con sueños y con hambre , la realidad les atiza.
Busco pero no encuentro sentido a este destino,
solo veo desgracias en las cunetas del camino.
Y así sigo avanzando, a cada paso que doy,
y así sigo fumando, un poco, para entender donde estoy.
No contestan, no contestan, no les interesa, no les interesa…
(…)

dissabte, 26 de febrer de 2011

69-78 prescrit, un altre desengany

Dimecres vaig assistir a l'estrena de la pel·lícula documental 69/78 Prescrit, convidat per la Maria Rueda, germana d'Agustin Rueda. A l'Agustin el van matar funcionaris de la presó de Carabanchel després d'una brutal sessió de tortura el 1978. Era un activista llibertari de Sallent membre dels grups autònoms.
No entraré a valorar la qualitat artística del treball realitzat pels directors dels quatre documentals que conformen la pel·lícula, tant sols vull constatar el desacord en el tractament que s'ha donat a la mateixa del cas de l'Agustin: en Tirado, amic de la infància de l'Agustin, tot i haver col·laborat en la filmació, després de poder visionar en privat la pel·lícula s'hi negà a presenciar l'estrena, la Maria Rueda i la seva filla van mostrar públicament el seu malestar a la roda de premsa prèvia, com va fer el Juan Pedro, membre de l'Associació d'Amics de l'Agustin que també col·laborà en l'enregistrament, a la xerrada posterior a l'estrena.
La Maria va accedir a ser filmada frívolament (maquillant-se, desmaquillant-se, jugant amb el gat...) exclusivament com a recurs visual, i quan va veure que aquestes imatges eren l'eix de la pel·lícula se li va caure l'ànima al terra. Ella no volia ser la protagonista d'una pel·lícula sobre l'Agustín per molt artística que fos, l'únic protagonista possible és l'Agustin.
Com a resposta a les paraules del Juan Pedro el director va comentar que aquest país te problemes de comunicació, jo el que diria és que en aquest país hi ha persones que tenen problemes de comunicació, doncs quan totes les persones que han col·laborat en un treball d'aquesta mena es senten enganyades i manipulades, el problema comunicatiu és unidireccional.
Si es volia fer una pel·lícula artística, crec que s'hauria d'haver contractat artistes, però és molt trist pretendre fer una pel·lícula artística sobre el patiment dels altres i a sobre que els protagonistes es pensin que s'està fent un documental històric.
Això per no parlar de la possibilitat de fer un documental (no oblidem que pagat per Memorial Democràtic) tan asèptic i políticament correcte d'aquelles lluites tant incorrectes.
Salut.

TRENCAR

El Joan estava fart
de que el seu nom fos el d'un sant,
de que els seus mestres violentessin
la paraula ENSENYAR,
de que el sexe fos tabú
i que li parlessin del futur...
I va sortir al carrer
i va començar a trencar.
El Joan estava fart
de, sempre, sentir parlar
de l'hora i de la feina,
no és moment de treballar,
he de cridar-ho sense embuts:
la vostra feina no la vull!
I va
sortir
al carrer
i va començar a trencar.
Trencar aparadors que ens venen
dones maques de ficció.
Trencar caixers automàtics,

esclavistes del seu temps.
Trencar els vidres de l'escola:
que passi el vent com un tifó
per
què
els mestres ens ensenyin
a compartir sense por.
El Joan estava fart
d'enganyar la vida plorant,
de que els seus amics ploressin
sense cap possibilitat
de poder canviar el futur,
i va decidir fer com tu
va
sortir
al carrer
i va començar a trencar...

LA PRIMERA TARDOR

Els grans seien en cadires de fusta a les portes de les cases,
el temps restava mort, aquella primera tardor.
Poc pensaven els grans que l’aigua arribaria a l’interior de les cases
i que els aljubs s’omplirien de terra per mancança d’us...

Y LLEGÓ EL FRIO...

Los estorninos llegaban por miles,
el cielo parecía oscurecer,
mientras los pequeños pajaros
seguían su viaje, al norte o al sur,
y los hombres sabían que el tiempo iba a cambiar
y que la tierra, grande o pequeña,
no es de nadie,
y que no hay fronteras que no se puedan volar.
Y los estorninos dejaron de llegar
desaparecieron como el otoño, el invierno y el verano,
y no borraron con su vuelo
las fronteras de la humanidad.
Y los hombres olvidaron
que la tierra no es de nadie,
hasta que llegó el gran invierno
y no había estorninos para alertar...
del cambio del clima que ya no era cambio...

LA DARRERA TARDOR

Els nens jugaven amb les fulles seques que queien dels arbres,
en sortir de l’escola, aquella darrera tardor.
I arribà la sequera...
Poc pensaven els nens que mai més tornarien a necessitar botes d’aigua
i que aquelles serien les darreres fulles que veurien caure dels arbres...

dissabte, 12 de febrer de 2011

REBELDES

A lo largo de mi vida,
por que soy más bien delgado,
me he cruzado cara a cara
muchas clases de personas,
resistentes y rebeldes.
Pero entre los segundos:
Los hay que siempre opinan
pues están hechos de sangre
y los que no saben callar
aun siendo de silencio,
los hay que siempre hablan
y los que palabrean,
los hay que dan la cara
y los que viven de espaldas,
los hay que a veces callan
y los que solo gritan,
los que esperan la muerte
y los que no se atreverán ni a morir.

(A los amigos de Karina Germano)

Barricada (Capítol 1)

De Barricada vaig sentir-ne parlar per primera vegada l'any 85, a començaments d'any. Aquella frase de la cançó "Callejón sin salida" ens era massa propera com per no fixar-nos-hi:
"Leo algo en la pared: policía asesina!"
Pertanyia al disc "Barrio Conflictivo" (Soñua), segon disc de la banda que havia sortit al desembre de 1984 i estava dedicat al barri de la Txantrea d'Iruña, els havia ajudat a arreglar les cançons el Rosendo. En aquell disc hi havien alguns temes que des d'aquell moment van passar a la història, com el mateix "Barrio conflictivo" ("La tortura en los interrogatorios, agresiones, angustia y dolor" o "En tus calles no hay sitio para ellos, que se vayan, no los queremos ver") o una de les cançons d'amor  amb la qual molts, gairebé tota una generació, ens vam enamorar, "Mañana será igual":
"Esa foto vigilante, de él ya no esperas nada, desnuda mimas tu cuerpo, desnuda llegan las canas, y es verdad, ya no existen principes azules".
A partir d'aquell primer contacte ens vam començar a fixar en el grup i vam descobrir el seu primer disc, publicat prop de dos anys abans també pel segell independent Soñua. "Noche de rock & roll" era un disc més proper al rock dur clàssic, comptava amb el suport de Ramoncín a la producció i presentava títols també mítics com "En la silla eléctrica" ("Si te estorban las cadenas, rómpelas y ponte en pie, lucha por no ser esclavo y no preguntes por qué").
Paral·lelament a tot això, naixia a l'Estat espanyol el moviment d'ocupació de cases, i a finals de 1984 i principis del 85  es van realitzar les primeres ocupacions tant al Païs Basc (Iruña i Andoain) com a Madrid i Barcelona. Precisament va ser a Iruña on es va utilitzar per primera vegada la lletra K com a símbol distintiu del moviment, doncs allà es va crear el Katakrak com a grup dinamitzador de les demandes d'espais col·lectius i molts dels grups que pul·lulaven pels carrers del casc antic de la ciutat s'hi van abocar en el seu suport. D'aquesta manera va néixer "Iruña for Katakrak" casset recopilatori solidari, a l'estil de "USA for Africa", que ens va presentar tota aquella gran fornada de grups pamploniques rebels i solidaris, Tijuana in Blue, Belladona, Porkeria T... Els Barricada ens van acabar de fer obrir els ulls amb la seva versió de "Solamente una vez" que havia popularitzat Julio Iglesias: "hòsties, aquests tios de heavies no en tenen res, aquesta versió és la versió castellana del My Way de Sid Vicious, han fet el mateix que Sid va fer amb el Sinatra..."
Aquell mateix any 85 van treure un darrer single amb Soñua que portava un tema de "Barrio conflictivo" i la primera versió de la cançó "Okupación":
No tienes opción, romántico callejero, las tuercas van a saltar. Tu sitio lo tendrás que tomar cueste lo que cueste”.
El que va venir després va ser com una puntada de peu a l’estòmac, una empenta a la rebel·lió, però ho explicarem en un altre capítol.

(continuarà)

divendres, 11 de febrer de 2011

La terra està sorda

Aquest mati m’he aixecat i m’he posat un disc que m’acaben de regalar, sabia que m’agradaria però francament no m’esperava el que m’he trobat. “La tierra está sorda” és el darrer treball de Barricada, un disc monotemàtic dedicat exclusivament a la Guerra Civil amb algun detallet sobre els anys previs (“Casas Viejas”). El Drogas ha fet un treball descomunal, crec que aquesta és una recopilació musical que passarà a la història. I dic recopilació per què inclou dos cd’s, un dvd i un llibre, sobrepassant en molt un disc comú.
El llibre fa goig, amb mida propera a un vinil LP, ens apropa la nostra història de cent anys enrera. S’obre amb prop d’una vintena de textos, semblants a la columna periodística, on altres prop de vint persones posen noms i cognoms a vivències diverses, però relacionades totes amb la Guerra Civil, i que serveixen per apropar-nos humanament, en ple segle XXI, aquella guerra: des de historiadors, fins a familiars dels vençuts, de voluntaris recuperadors de la memòria a persones que nascudes en families victorioses van decidir canviar de bàndol en prendre consciència del que havia passat. Continua el llibre amb una gran bibliografía on podem aprofondir en el nostre coneixement sobre la Guerra Civil des de diversos aspectes, tant l’historic general, com el detallista, tant de manera humana i familiar com de forma militant, tant en aspectes sectorials (dones, nens, religió, exili, guerrilla...) com per zones geogràfiques, de manera que el treball literari és principalment educatiu. És després d’aquesta gran introducció que tema a tema, ajudat per fragments d’aquests llibres recomanats, el Drogas va introduint les cançons del disc, explicant-nos d’on surten, la seva història, i acompanyant-les sempre d’una il·lustració.
El CD principal, segueix la línia habitual de Barricada, rock potent, donant una presència importantíssima als textos, que a moments aconsegueixen posar-te els pèls de punta. El treball documental és impressionant, d’aquesta manera veiem passar davant nostre els professors que van intentar donar coneixements al poble, seguim els passos dels guerrillers que van plantar cara al feixisme un cop perduda la guerra, entrem a les presons i camps de concentració feixistes, visitem i escoltem a les preses, veiem desfilar als vencedors i ensumem la pudor a mort que feien aquelles sotanes evangelitzadores...
El segon CD porta el títol de “En la memoria” i és l’enregistrament d’un concert acústic del grup ofert a Zafra (Caceres) el 19 de març de 2010 del qual s’han inclòs tretze versions dels temes de “La tierra está sorda”. Aquest és el primer disc que he escoltat aquest matí, i el fet de ser versions acústiques fa que les cançons se’t apropin humanament, podent gaudir de la profunditat dels textos sense distorsions musicals, la veritat és que a mi m’ha entrat del tot, fins el cor.
La quarta part és el DVD, amb talls diversos d’enregistraments de concerts, videoclips i d’altre material. No he arribat a veure’l, però no en dubto que serà tant interessant com les altres tres parts...
“Huelen a muerto las sotanas...”