Si hay futuro (La Polla Records)

Un mundo entero se quema a si mismo para hacer pomadas para sus quemaduras.
Un arbol que arde, de él sale papel para que se escriba de la arbolación.
Los hombres trabajan para poder vivir, en fabricas de armas que los mataran.
Ciudades del futuro tumbas de los vivos, vivos del futuro muertos en ciudades...
Políticos locos guian a las masas que les dan sus ojos para no ver que pasa.
Aun con tu ceguera veras a los listos contar su dinero, listos pero muertos.
(La Polla Records, "Si hay futuro" de "No somos nada", 1987)

diumenge, 27 de gener de 2013

La Biblioteca del Front (I)


Enceto avui un nou projecte dins aquest NDF. Projecte que podríem anomenar la Biblioteca del Front. Sense pressions, pausadament, intentaré facilitar-vos llibres de lliure accés que crec que poden  ajudar a comprendre diverses factors de les nostres vides o de la història...
I com que aquests dies estic centrat en allò que va succeir aquí durant la Transacció democràtica i borbònica, comencem amb una petita col·lecció de libres o treballs que analitzen o expliquen el que va passar entre 1970 i 1980 a l’estat espanyol.
Aprofito també per explicar que aquesta darrera obcecació pels anys setanta es deu a les jornades que estem preparant al voltant de la història recent de l’Estat, jornades que tindran lloc a Capmany (Alt Empordà) entre el 15 i el 17 de març. En una entrada anterior d’aquest NDF teniu el cartell amb el programa i en una entrada futura us explicaré detalladament en què consistiran...

ZAMBRANA, J. La alternativa libertaria. Catalunya 1976-1979. Barcelona: Edicions Fet a Mà, 2000.

LORENZO RUBIO, C. La revuelta de los comunes. Una primera aproximación al movimiento de presos sociales durante la Transición. València: Desorden Distro.


SOLA, E. La Vaquería de la calle Libertad Crónica callejera (y al parecer sin políticos) de la transición hispana a la movida y a la democracia, que se suele decir. Alcalà, Primavera 2006.

CARMONA PASCUAL, P. C. Libertarias y contraculturales: el asalto a la sociedad disciplinaria. Entre Barcelona y Madrid 1965-1979. Madrid, Universidad Complutense, 2012.

ALCALDE, J. J. Los servicios secretos en España. Madrid: Universidad Complutense, 2008. (Capítol 4rt de la 2a Part).

COLECTIVO DE ESTUDIOS POR LA AUTONOMÍA OBRERA. Luchas autónomas en la transición democrática. Madrid: Zero, 1977.

ESPAI EN BLANC (coord.). Luchas autónomas en los años 70. Madrid: Traficantes de Sueños, 2008.


DUHOURCQ, J. C.; MADRIGAL, A. Mouvement Iberique de Liberation. Mémoires de rebelles. Tolosa de Llenguadoc: Cras, 2007.

AMORÓS, M. i d’altres. Por la memoria anticapitalista. Reflexiones sobre la autonomía. Barcelona: Klinamen, 2009.

dissabte, 26 de gener de 2013

Llibertat creativa (I) Barcelona


Travesti vendería o cambiaría pene y tres testículos, nuevos, casi sin usar, por un órgano sexual femenino, a ser posible poco dilatado.
(Anunci aparegut a la secció de contactes de la revista Star, 22).

A finals de la dècada dels seixanta el jovent de l’estat espanyol comença a viure en primera persona un canvi que resultarà revolucionari a les acaballes del franquisme i durant els anys immediatament posteriors a la mort del dictador. La nova cultura sorgida principalment dels Estats Units però també del Regne Unit i de les experiències de Maig de 1968 a França comença a quallar entre un sector important de joves al qual la retrògrada cultura del nacional catolicisme franquista no satisfà. Els primers grups de rock allunyats dels cànons comercials i els primers viatges sota els efectes de drogues al·lucinògenes van acompanyats de les primeres experiències de vida a les comunes i, molt aviat, de les primeres publicacions que intenten donar veu a aquesta nova generació. Trencar, a partir d’un mateix, amb la fèrria quotidianitat de la vida en el territori controlat pel Règim és el principal objectiu. “El bon rotllo l’hem de fer entre nosaltres i entre nosaltres sí que podem intentar ser més lliures, menys acomplexats i també més combatius enfront als qui ens volen espantadets, quiets, incomunicats.” (Nosotros los malditos, pàg. 61).
La primera meitat dels anys setanta els joves somien amb una vida alliberada en totes les possibles vessants existencials. Necessiten alliberar-se, en primer lloc, d’una educació castrant que impedeix tot contacte natural entre persones i que limita el sexe a la reproducció beneïda per l’esperit sant, exclusivament entre home i dona i sempre sota el pas previ per l’altar; volen trencar amb la cadena productiva que marca la vida de tot ésser humà nascut en les terres dominades pels guies de la Creuada: escola, servei militar, feina, casament, reproducció i mort; intueixen que hi ha altres formes de diversió allunyades de les alternatives que ofereix l’OJE (Organització Juvenil Espanyola); i ,finalment, somien amb una vida plena, on cadascú decideixi lliurement quin és el seu camí en el seu dia a dia, sense imposicions de cap mena per part del propi entorn: la família, pilar de la societat ideada per Franco que girava al voltant de les lleis del Movimiento.
A Barcelona, la constant arribada al port de la ciutat dels vaixells ianquis de la Sisena Flota apropava músiques, no només desconegudes sinó també prohibides, a alguns dels joves que freqüentaven els locals nocturns més propers al port. A les discoteques i als bars de prostitutes del barri Xino es produeix el primer intercanvi cultural. Paral·lelament joves de classes afavorides viatgen lluny de les nostres fronteres, bé per estudis bé per plaer, i coneixen de primera mà les realitats dels joves londinencs, parisencs o californians, viatges que seran el principal punt d’infiltració al nostre país dels textos situacionistes, dels còmics underground o dels cantants i conjunts de folk o de rock progressiu.
24 de setembre de 1972, 6 hores de música progressiva a Sallent. Entre els organitzadors hi havia l'Agustín Rueda.
Pau Riba, Sisa i Oriol Tramvia, sorgits tots tres del Grup de Folk que funcionà a finals dels seixanta, eren alguns dels artistes que millor recreaven musicalment l’esperit llibertari d’aquells joves. Cadascun a la seva manera, sense idees musicals preconcebudes ni enquadrats específicament sota cap etiqueta. Ells mateixos eren el reflex de l’autoaprenentatge de la seva generació. Però no eren els únics, ni molt menys. L’esclat d’aquestes noves propostes musicals, silenciades o menyspreades pels mitjans addictes a les polítiques culturals del Govern, va tenir lloc els dies 26 i 27 de juliol de 1975 a Canet, quan es realitzà el primer festival Canet Rock, al qual assistiren al votant de quaranta mil joves ansiosos de viure noves experiències alliberadores. Entre les set de la tarda i les set del matí actuaren una dotzena de grups entre els quals hi havia Pau Riba. També estava anunciada la participació de Sisa, que acabava de publicar Qualsevol nit pot sortir el sol, però la seva actuació va ser prohibida per ordre governativa, prohibició que va motivar que l’organització del festival fes sonar per l’equip de so la cançó que dóna títol a l’àlbum que fou corejada per tota l’audiència convertint aquells minuts en uns dels més emotius de la nit. Però no es tractava només de música. Multitud de paradetes intentaven acostar a aquells joves les seves propostes creatives, dibuixants de còmics, revistes underground o marginals, fins i tot La Vanguardia del dia 31 de juliol narrava com a una d‘aquelles paradetes es venien duros (monedes de cinc pessetes) a quatre pessetes, el responsable d’aquella insòlita transacció era el Picarol, dinamitzador contracultural i futur impulsor de Ràdio PICA.
L’any següent el festival es va repetir, però la situació no era la mateixa, el dictador era mort i la joventut ensumava d’altres possibilitats reals: “Com ja és habitual, les manifestacions polítiques van tenir el seu lloc en el Canet Rock, si bé els grups anarquistes i les seves banderes negres van aconseguir un caràcter predominant i els eslògans àcrates es van difondre entre les actuacions dels cantants o per les paradetes de la fira” (La Vanguardia, 10 d’agost de 1976). Aquell any, sí, tots tres cantants, Pau Riba, Sisa i Oriol Tramvia van poder actuar sense entrebancs a l’escenari principal. El festival encara es realitzà durant un parell d’anys més, i la darrera edició, la del 1978, ja va incloure la participació d’aquelles noves bandes que despuntaven per la seva proposta agressiva i plenament urbana, proposta que s’anomenà punk i que en aquell festival de Canet estava representada per Blondie, dels Estats Units, i per nous artistes locals com Els Masturbadors Mongòlics o La Banda Trapera del Río.
Unes setmanes abans, el 23 de juny, s’havia realitzat a un càmping de Castelldefels un festival de 24 hores de durada i dedicat gairebé de manera exclusiva a aquelles noves formacions. Organitzat pel col·lectiu Cuc Sonat, creat al voltant de Xavi Cot, veritable dinamitzador de la moguda punk a Barcelona, a més de les dues formacions que van actuar al Canet Rock hi actuaren Kaka de Luxe, Basura o Mortimer, entre d’altres. L’assistència es va xifrar en més de vint mil espectadors. Aquell jovent “de la música poètica–mística-alquímica (...) ha passat al rock urbà. De l’àcid a l’alcohol i al que sigui. De la família a les bandes urbanes, al desmadre, a l’orgia. Del rotllo místic a l’acció pràctica, a l’organització de grups. El que no ha variat en absolut és la seva actitud provocadora, individual, escandalosament al marge de la moda política.” (Nosotros los malditos, pàg. 54 i 55).
Quant a les publicacions, Star i Ajoblanco van ser els grans referents d’aquelles noves cultures juvenils però no van ser les úniques, amb el temps sorgiren d’altres publicacions més especialitzades com ara Alfalfa (dedicada a l’ecologia) o Globo (dedicada a les substàncies psicotròpiques). Star, estructurada al voltant de l’empenta de Juanjo Fernández, va ser una revista globalment transgressora (còmics, literatura, música, cine i molt més) que va publicar el seu primer número el juny de 1974 i els continguts de la qual van fer que patís els constants atacs de l’oligarquia cultural. El número 13 va conèixer el segrest governatiu com a conseqüència d’un còmic de Miracle, posterior cantant d’Els Masturbadors Mongòlics. Poc després, abans de publicar el número 16, la revista fou prohibida durant un any i el número que significava la seva reaparició, al juliol de 1976, fou de nou segrestat. No era per menys, des de les seves pàgines es caricaturitzava una societat decadent i es provocava agosaradament els seguidors de la llei i l’ordre establert. Un dels principals ingredients eren els còmics en els quals el sexe i les drogues eren explícits, però també els articles sobre les noves músiques tenien un pes específic, a l’igual que els articles socioculturals que tant podien tractar sobre la situació de la contracultura a d’altres països com de les noves xarxes que es teixien a la Península Ibèrica, o de les experiències vitals alternatives (comunes, substàncies prohibides, diversitat de les opcions sexuals...). Va publicar el seu últim número el 1980.
Ajoblanco va fer un recorregut paral·lel en el temps: nascuda el 1974 i desapareguda també el 1980. Va ser una publicació amb uns objectius socials més clars, emmarcada en el creixent moviment llibertari des d’una òptica social, que va apropar als joves conceptes com ecologia o antipsiquiatria sense oblidar temes més quotidians en aquells moments com el sexe, les comunes o les drogues. Creada a l’entorn de Pepe Ribas, va ser notòria la col·laboració dels lectors tant en els seus continguts com en la seva distribució i alguns dels seus números van apropar-se als cent mil exemplars de tirada. Va patir també una prohibició temporal però com que els seus continguts visuals mai van ser tan explícits ni agosarats com els de la seva germana Star va ser capaç de sortejar millor la censura del Règim.
La capitalitat contracultural de Barcelona va provocar una forta atracció entre alguns sectors de creadors de l’Estat, especialment entre els dibuixants. Poc a poc, molts dels qui havien començat a publicar de manera autònoma i il·legal les seves produccions a les seves respectives poblacions d’origen començaren a instal·lar-se a la ciutat. La dinamització cultural provocada des de comunes com la del carrer Comerç, on hi vivien o s’hi arreplegaven alguns dels més destacats i provocadors dibuixants, com ara Nazario, Mariscal o Max, fou un fet. Tots tres eren nouvinguts a la ciutat i amb d’altres dibuixants conformaven el col·lectiu El Rrollo Enmascarado que havia publicat el còmic del mateix nom i que va ser prohibit per les autoritats.
Cap sector creatiu va quedar fora de l’esclat contracultural. Grups de teatre com Els Joglars o Comediants eren referència a tot l’Estat i, ja mort Franco, molts actors, tècnics i directors de teatre i cinema decidiren unir-se sindicalment amb els músics en l’Assemblea de Treballadors de l’Espectacle, entitat de marcat caràcter llibertari que es va presentar públicament amb una espectacular recreació de Don Juan Tenorio duta a terme a l’antic mercat del Born durant els dies 19 i 20 de novembre de 1976, tot just un any després de mort el dictador. La representació fou seguida aproximadament per vint mil espectadors i en la seva realització van participar alguns dels més destacats artistes contraculturals de tots els àmbits. Va ser una mena d’assaig de la capacitat autoorganitzativa dels artistes de la ciutat. Mesos després, juntament amb la CNT i el moviment llibertari organitzat als ateneus, van fer realitat les Jornades Llibertàries Internacionals, durant les quals Ajoblanco realitzà el diari Barcelona Libertaria i en la qual es van oferir desinteressadament dotzenes d’espectacles teatrals i musicals a més de nombrosos debats i xerrades de contingut polític i social. Va ser la primera vegada que van confluir aquells dos mons contraculturals però oposats en les formes, el rock laietà que després de deu anys d’existència agonitzava i el nou i estrident punk-rock que empenyia amb força. Es calcula que més de cinc-centes mil persones van passar pel Parc Güell (on es realitzaren els espectacles) i el saló Diana (espai que va acollir els debats i xerrades) entre els dies 22 i 25 de juliol de 1977.
Programa de les Jornades Llibertàries. Bona mostra que l'organització voluntària és possible. 



dissabte, 19 de gener de 2013

Un racó llibertari a Barcelona


L’any 1987 avançava al ritme que marca el pas del temps, però per un jove de dinou anys semblava passar molt més de pressa. És com si un dia s’hagués ocupat Cros 10 i l’endemà s’hagués inaugurat El Lokal. Però no.
L’Ateneu Alternatiu i Llibertari de Sants i l’espai del carrer de la Cera van ser, durant els primers anys, espais paral·lels. Nosaltres, els ocupes, vam obrir el local més ràpid, ja que no es podia mantenir tancat un centre social ocupat, de fet, segurament, l’endemà d’ocupar-lo ja vam penjar el rètol de l’Ateneu, ells en canvi van trigar uns mesos en inaugurar-lo, però la història inicial dels dos espais és gairebé la mateixa o, curiosament, quan no és paral·lela és contraposada. Si nosaltres, al juny, ocupàvem, ells, aquell mateix mes, llogaven; si nosaltres durant l’estiu endreçàvem i netejàvem per fer presentable l’espai, ells feien el mateix... Però en canvi, si nosaltres, els joves, continuàvem cercant el vincle amb les lluites passades emprant els substantius ateneu i llibertari per anomenar el nou espai que vam fer néixer a Sants, ells, els grans, al contrari, cercaven els vincles amb les lluites futures desfent-se d’ells.
Després del fracàs de les primeres ocupacions de 1984 i 1985, vaig donar uns tombs tot cercant el meu espai i a principis d’aquell 1987 era un bitxo estrany al moviment llibertari barceloní: militant de CNT-C (actual CGT) i de l’Ateneu Llibertari de Poble Sec. Crec no equivocar-me en assegurar que no hi havia cap altre exemplar així, imagino que perquè amb 18 anys se’t permet gairebé tot. Aquell any vam decidir descapitalitzar humanament l’Ateneu i, mentre uns obrien El Lokal, jo tornava, per primera vegada, al meu barri. Per sort no ens vam carregar l’Ateneu gràcies a la constància dels altres companys que fins al dia d’avui l’han mantingut.
El fet és que arrel de les primeres ocupacions havia aparegut, entre molts d’altres, un grupet de joves santsencs i, tot i que encara desenvolupàvem la nostra acció quotidiana al centre de la ciutat, començàvem a plantejar-nos eixamplar la xarxa creant un col·lectiu llibertari al nostre barri. Aquells joves sortien del col·lectiu ecologista Amanita Alternativa però la seva acció se’ls quedava petita i començaven a actuar autònomament sota el nom de Muskaria Radikal, jo, per la meva banda, tot i la doble militància, continuava donant vida a un col·lectiu unitari: NDF.
El fet és que mentre uns trobàvem els vincles amb les lluites passades, els altres els trobaven amb les futures i, com que, a la fi, la nostra realitat era la mateixa, havent ja creat els col·lectius però encara tots sense local propi, o sigui sense Cros 10 i sense El Lokal, vam compartir la nostra primera lluita conjunta, la campanya contra les eleccions municipals a la que vam presentar en Floquet de Neu com a candidat. Van ser aquests els fonaments d’una nova xarxa que arribà fins l’any 2012 ja que de Cros 10 va sorgir la Kasa de la Muntanya i d’El Lokal...
El que ha sorgit d’El Lokal ho podeu llegir al llibre “El Lokal, des de 1987 un racó llibertari a Barcelona”...

dimarts, 15 de gener de 2013

Apropant-nos a la Transacció democràtica


Jornades sobre la Transacció democràtica des d'una visió llibertària. Homenatge a l'Agustín Rueda en el  35è aniversari del seu assassinat. Col·locació d'una placa commemorativa  i exposició. Presentació del llibre sobre els grups autònoms armats. Debat sobre la Transacció. Passi de dos documentals sobre aquells anys.

diumenge, 13 de gener de 2013

Pero... Això d'ara són vagues?(II)


Continuant amb una molt petita història de les vagues durant els anys setanta, us explicaré un parell de casos de Madrid. Aquells eren uns anys en què les vagues s’estenien entre empreses i una vaga a una fàbrica podia convertir-se en vaga sectorial i contagiar-se encara més enllà. Aquest va ser el cas de la vaga del Metro a Madrid: el 5 de gener de 1976 s’inicià la vaga dels treballadors del Metro, conflicte que s’estengué ràpidament al cinturó industrial de la capital provocant la solidaritat del sector de serveis del centre de la ciutat, dies després la vaga arribava als sectors de Banca, Assegurances, Arts Gràfiques, Correus i als obrers de RENFE, el dia 14 la vaga afectava a 400.000 persones... Creieu que aquesta solidaritat seria possible avui dia?
Les vagues s’iniciaven tot semblant sorgir del no-res, de processos soterrats d’anàlisi obrer o de necessitats materials, i en alguns casos es convertien en vagues salvatges que afegien demandes radicals que buscaven canvis revolucionaris, però (sense menysprear aquelles vagues que finalitzaren amb victòries obreres, que foren moltes) de sobte la bombolla revolucionària es desinflava i, amb sort, quan els primers acomiadats eren readmesos, tots els obrers tornaven al treball, encara que moltes vegades aquells acomiadats primerencs foren els autèntics caps de turc d’aquelles lluites que exigien millores per a tots. Aquest va ser el cas de la vaga d’Induyco a Madrid.
Induyco era la fàbrica tèxtil d’El Corte Inglés, on treballaven majoritàriament dones. El gener de 1977 l’assemblea presentà la seva plataforma reivindicativa per a la negociació del conveni i quatre treballadores (tres dones i un home) foren acomiadades, les obreres respongueren amb aturades intermitents i una manifestació que fou brutalment reprimida per la policia; davant aquestes aturades parcials, la direcció acomiadà 7.000 treballadores i tancà la fàbrica durant setmanes, pretenent que qui volgués tornar a la feina ho havia de demanar per escrit tot explicant els motius pels quals volia tornar a treballar. El 14 de febrer 2.500 treballadores intentaren tornar a la feina i només 1.000 foren readmeses, l’assemblea llavors decidí organitzar piquets per evitar l’entrada d’esquirols i, alhora, rebutjà la proposta de CCOO per finalitzar la vaga. La resposta empresarial fou enviar a les forces de l’ordre per acabar amb els piquets. Finalment, a mitjans de març, després de dos mesos de conflicte, les obreres tornaren als llocs de treball sense haver aconseguit la readmissió de les quatre treballadores acomiadades en primera instància.
L’autonomia obrera fou una opció real a les fàbriques entre 1972 i 1977, tot just fins que els sindicats foren legalitzats i tota la representació estatal fou atribuïda a CCOO i UGT, aprofitant la negativa de la CNT a negociar amb l’Estat les condicions laborals a empreses privades en pretendre negociar directament amb els empresaris com es feia abans de la Guerra Civil. Fins aquell moment els treballadors, sense més representació que la dels delegats de la CNS, es veien capacitats per prendre les rendes de les seves demandes tot pagant un alt preu a causa de la repressió.
Les reivindicacions van créixer fins arribar al mes de març de 1976, a Vitòria, quan el dia 3, en una ciutat paralitzada per les vagues i on tota la vida social girava al voltant de les assemblees obreres, es desfermà la violència per part de les forces de l’ordre i cinc treballadors foren assassinats. La resposta obrera fou exemplar, vagues per tot l’Estat, assemblees, manifestacions... I més morts... Molts més morts... Els governants s’adonaren de forma efectiva de què demanava la classe obrera i què s’havia aconseguit amb les mesures repressives contra les seves justificades demandes, a partir d’aquell moment l’estratègia del capital s’accelerà. El mateix mes de març Santiago Carrillo, màxim dirigent del Partit Comunista, parlà per primera vegada de “ruptura pactada”, quatre mesos després Adolfo Suárez era anomenat President del Govern i ja entrat el 1977 els sindicats i els partits eren legalitzats, inclòs el Partit Comunista, cap ni un a la seva esquerra. Poc més d’un any i mig després dels fets de Vitòria es signaren els Pactes de la Moncloa i els mitjans de comunicació s'esforçaren en deslegitimar el poder decisori de l'assemblea: “L’assemblea –òrgan esporàdic, sense control d’assistents manipulables, sense regles i minoritària- està jugant un paper negatiu en menysprear i inclús impedir de fet en algunes ocasions el desenvolupament de les centrals sindicals. L’assemblearisme es resisteix a comprendre que la seva època heroica de lluita contra el sindicalisme feixista ja ha passat” (Diario 16, 27/11/1977).
Tanmateix, a partir de mitjans de 1976 molts d’aquells obrers autònoms s’integraren a la CNT, especialment a Catalunya, País Valencià i Andalusia, tot cercant una plataforma forta que els permetés incidir en la política laboral de l’Estat. A Catalunya, el suport de CNT als treballadors de Roca fou el tret de sortida: “De tots els sindicats, solament la CNT havia donat suport de principi a fi a la vaga dels treballadors de Roca, no intentant suplantar ni erigir-se en directors de la vaga. Aquest fet fou important per a que sectors obrers vinculats als moviments autònoms o simplement treballadors amb un sentit del sindicalisme no claudicant i participatiu s’apropessin a les posicions que la CNT de Catalunya defensava” (L’alternativa llibertària, p91).

dissabte, 12 de gener de 2013

Però... Això d'ara són vagues? (I)


En relació als fets de les darreres vagues generals, mai ve malament una mica d’història. Les vagues als anys setanta eren molt diferents de com les coneixem avui dia, vagues a les quals la burocràcia sindical s’encarrega de desviar la força obrera i d’evitar sempre qualsevol intent de trencament amb les estructures socials que els hi donen de menjar.
Després el forat que va seguir al Cop d’Estat de juliol de 1936, tot i alguns casos d’esclat reivindicatiu, les lluites obreres es reprengueren amb força els inicis dels anys 70 i a mida que les Comissions Obreres es convertien en el front obrer del PSUC i del PCE els diversos corrents que apostaven per les assemblees com a màxima expressió dels obrers (Plataformes Anticapitalistes, Comissions Obreres d’Empreses, Grups Obrers Autònoms...), juntament amb d’altres grups aliens al sindicalisme burocràtic (marxistes antiautoritaris, consellistes, llibertaris...), s’aixoplugaven sota el paraigua de l’Autonomia Obrera i prenien protagonisme a les grans empreses. Les lluites guanyaven autonomia i arribaven a quotes d’horitzontalitat impensables avui dia. L’únic sindicat legal era la CNS (Central Nacional Sindicalista, coneguda com a Sindicato Vertical) i els tripijocs de les altres organitzacions eren, encara, exclusivament interns, cercant el control dels propis col·lectius. En aquelles condicions era força difícil manipular les nombroses assemblees obreres. “En tant que moviment organitzat de masses, no va haver moviment sindical abans de 1976. Va haver grans vagues, però els sindicats només existien sota formes embrionàries dins de la CNS. Per als treballadors no hi havia una altra elecció que els sindicalisme d’Estat o la vaga salvatge” (Los incontrolados, p13).
El tret de sortida per aquestes vagues salvatges fou la vaga de Harry Walker a Barcelona, realitzada entre desembre de 1970 i febrer de 1971, però a aquesta li seguiren molts altres conflictes com el de Cemoto, empresa fabricant de les motocicletes Bultaco, a Sant Adrià del Besòs, entre abril i maig de 1976, o el de Roca a Gavà, entre 1976 i 1977, fins a arribar a la vaga de Benzineres de setembre i octubre de 1978. A Madrid es produïren les vagues del Metro, el gener de 1976, la de Induyco, una empresa filial d’El Corte Inglés que es desenvolupà entre gener i febrer de 1977, la de Comerç o la de Construcció.
En aquells moments els obrers iniciaven les lluites principalment per demandes laborals però en molts casos les exigències obreres adquirien un llenguatge polític degut a la repressió (el punt de sortida era que totes les vagues estaven prohibides) i a la consegüent solidaritat necessària. Bona mostra d’això n’és el conflicte a l’empresa Roca, un conflicte que durà un any i que s’anà radicalitzant degut a les postures intransigents dels empresaris i a la utilització de mesures de força per part d’aquests.
Entre març i abril de 1976 els treballadors de Roca mantingueren una primera vaga de quaranta-un dies per demanar millores salarials, durant aquest primer pols els treballadors constataren la necessitat d’escollir representants aliens al Sindicat Vertical i començaren a organitzar-se de manera assembleària. Sis mesos després realitzaren dues noves aturades de 24 hores a les quals la direcció respongué amb la sanció de set dies sense feina ni sou a un dels representants escollits per l’assemblea i aquesta decidí plantar cara amb una vaga indefinida a partir del 9 de novembre, després d’haver ocupat la fàbrica que va ser desallotjada per la força pública. “La ciutat de Gavà fou tancada amb pany i forrellat per les barricades dels treballadors i durant una setmana les forces policials no es van atrevir a envair la ciutat. Quan entraren arrasant tot el que trobaven als carrers, no hi va haver morts de pur miracle però sí multitud de ferits i, per suposat, dos centenars de detinguts, 30 dels quals ingressaren a presó” (La CNT en la encrucijada, p. 265).
La Guàrdia Civil començà a actuar durament a les assemblees celebrades al carrer mentre grups parapolicials atacaven les vivendes d’alguns treballadors situades a la colònia obrera de Gavà (coneguda com a Poblado Roca), on residien moltes de les famílies dels empleats, i la direcció, per la seva banda, actuà sobre els treballadors fins arribar als 46 acomiadaments. El 24 de novembre La Vanguardia informava que, el dia anterior, d’una plantilla de 4809 treballadors havien ocupat el seu lloc de treball tan sols 228 empleats, incloent càrrecs directius... Al desembre els obrers, davant l’aïllament a què foren sotmesos per part dels mitjans de comunicació i de determinats partits i sindicats d’esquerres (“Una de les primeres victòries dels proletaris de Roca fou provocar als partits i sindicats a que es pronunciessin contra ells de la manera miserable en què ho van fer” –Los incontrolados, p23), decidiren crear els Comitès de suport a Roca que realitzaren actes informatius arreu i aproparen el conflicte a d’altres sectors de la població. Paral·lelament, el dia 2 del mateix mes la drogueria propietat de la família del delegat acomiadat en iniciar-se el conflicte fou atacada amb còctels molotov, acció que ja s’havia intentat en una ocasió durant el mes de novembre, quan també va ser atacada la seva vivenda. Aquell mateix dia 2 la vivenda d’un altre dels delegats fou també atacada amb artefactes incendiaris. L’11 de gener els sindicats, que encara no eren legals en la teoria però sí en la pràctica, convocaren legalment una manifestació de suport a Cornellà, manifestació que acabà amb durs enfrontaments amb la Policia Armada i deu treballadors de la fàbrica detinguts, hores abans els sindicats havien desconvocat l’acte però ningú avisà als principals interessats, els propis treballadors en vaga. L’1 de febrer de 1977 la Magistratura declarà improcedents trenta-cinc dels quaranta-sis acomiadaments, el mateix dia que un escamot ultradretà fortament armat assaltà la casa d’un dels treballadors detinguts enviant a dos dels seus companys, que formaven part dels grups d’autodefensa organitzats després dels primers atacs de novembre i desembre, a l’hospital, aquesta acció fou reivindicada un parell de dies més tard per la Triple A (AAA -Aliança Apostòlica Anticomunista). L’11 de febrer els treballadors tornaven a la feina després de més de tres mesos de vaga i havent, l’empresa, readmès a tots els acomiadats a excepció d’un.
(Continuarà)

Tots som l'Ester Quintana

Han estat dos mesos veritablement durs. Tot i els molts fronts oberts la salvatge, cruel, brutal i innecessària agressió que va patir l'Ester ens va esgarrifar, i encara ens esgarrifa. No és broma. La guerra a casa nostra. Amb els seus danys colaterals. I els agressors lliures, ja que encara que fos un qui premés el gatell, hi ha qui va donar l'ordre, hi ha qui ho va veure i calla, etc... Sí, els agressors lliures i com si res, qui sap si és aquell paio tan ben plantat que porta el seu nen  a la mateixa escola del teu fill, o si és l'home de la fornera que et ven el pa cada dia. Aquesta és la realitat: estan entre nosaltres.
L’Ester va pretendre participar a la manifestació anticapitalista el dia de la vaga general però la columna a la qual participava, la de Sant Martí, va arribar al Passeig de Gràcia quan la multitudinària assistència de gent havia provocat que les dues convocatòries realitzades es barregessin i, simplement, va romandre al carrer gaudint del final de la jornada reivindicativa. Quan amb els companys va decidir tornar al barri va ser, ja, massa tard.
Els integrants de la Brigada Mòbil havien iniciat una espectacular operació, sense cap ni peus, motivada tan sols pel seu afany de protagonisme i per la intenció de provocar el pànic entre els manifestants, i el centre de la ciutat era una gran àrea de caça on les preses eren els ciutadans que encerclats pel dispositiu policial no trobaven la manera de sortir-ne. La zona escollida per l’acció, delimitada pel Passeig de Sant Joan, la Rambla de Catalunya, el carrer Consell de Cent i el Passeig Isabel II, va provocar que milers de ciutadans, de tots els sexes, les edats i les filiacions polítiques possibles, es trobessin atrapats i sense facilitat de fugida. Poc abans de les nou, al Passeig de Gràcia entre Plaça Catalunya i Gran Via, l’Ester i els seus companys es veien encerclats i en sortir corrent per intentar guarir-se un projectil impactava a tota velocitat a la part esquerra de la cara de l’Ester destrossant-li l’ull, el pòmul i la mandíbula.
La majoria dels seus amics vàrem trigar al voltant d’un dia en assabentar-nos del que havia succeït però conscients, pel fet de conèixer la personalitat de l’Ester, de que l’agressió havia estat completament gratuïta vàrem començar a mobilitzar-nos per intentar no deixar impune aquesta brutal i salvatge agressió. Contactar amb els advocats que la plataforma antirepressiva Rereguarda havia posat al servei de la ciutadania va ser fàcil, igual que fer-ho amb Stop Bales de Goma, el grup d’afectats per aquest tipus d’agressions policials que porten anys dinamitzant la resposta. Fins que no t’afecten personalment de manera directa o indirecta aquest tipus de fets és difícil valorar la importància de la tasca que aquests grups desenvolupen desinteressadament. Tres dies després convocàvem una assemblea oberta a l’Ateneu La Flor de Maig per tal d’organitzar la resposta i explicar a tots els amics i amigues, i a tothom que ho volgués conèixer de primera mà, la situació de l’Ester. La resposta va ser inesperada, l’afluència de persones preocupades pels fets va dificultar l’organització davant la nostra inexperiència però al mateix temps ens va deixar clar que l’Ester no estava sola i que la voluntat general era fer visible el greu problema que patim a Barcelona degut a la impunitat dels membres d’aquest cos del Mossos d’Esquadra.
L’endemà, en una reunió al barri entre els amics més propers a l’Ester algú proposava fer una campanya visualment atractiva pels mitjans de comunicació exterioritzant la realitat i fent que tots els ciutadans poguessin introduir-se momentàniament a la pell de l’Ester amb el senzill acte de posar-se un pedaç negre a l’ull esquerre: Tots som Ester, a qualsevol persona li pot passar el que li ha succeït a ella,no fa falta n tan sols acudir a una manifestació, pot ser sortint d’un bar, baixant d’un taxi, anant a casa d’uns amics... En aquella mateixa reunió es va acceptar el nom de la campanya, un expeditiu “Ojo con tu ojo”.
La marxa de la campanya més o menys ja la deveu conèixer: milers i milers de persones, ciutadans anònims, famílies senceres, grups d’educadors, públic d’espectacles diversos, treballadors de centres d’assistència primària... Totes les edats, tots els sexes, totes les condicions socials... Tots ells s’han solidaritzat amb l’Ester alhora que han demanat la prohibició de les bales de goma i dels nous projectils emprats pels Mossos, una onada popular que a les xarxes socials s’ha convertit en tsunami... I també gent pública, reconeguda massivament per la seva professió, “artistes” que s’han solidaritzat com a persones, com a éssers humans,i als quals hem pogut arribar, conscients de la importància que per als mitjans de comunicació tindria la seva imatge sense ull esquerre, gràcies al tarannà cultural que l’Ester desenvolupava des de la xarxa social i cultural al seu barri...
En nom de l’Ester: gràcies a totes! La solidaritat és la nostra força.