Si hay futuro (La Polla Records)

Un mundo entero se quema a si mismo para hacer pomadas para sus quemaduras.
Un arbol que arde, de él sale papel para que se escriba de la arbolación.
Los hombres trabajan para poder vivir, en fabricas de armas que los mataran.
Ciudades del futuro tumbas de los vivos, vivos del futuro muertos en ciudades...
Políticos locos guian a las masas que les dan sus ojos para no ver que pasa.
Aun con tu ceguera veras a los listos contar su dinero, listos pero muertos.
(La Polla Records, "Si hay futuro" de "No somos nada", 1987)

dissabte, 26 de febrer del 2011

69-78 prescrit, un altre desengany

Dimecres vaig assistir a l'estrena de la pel·lícula documental 69/78 Prescrit, convidat per la Maria Rueda, germana d'Agustin Rueda. A l'Agustin el van matar funcionaris de la presó de Carabanchel després d'una brutal sessió de tortura el 1978. Era un activista llibertari de Sallent membre dels grups autònoms.
No entraré a valorar la qualitat artística del treball realitzat pels directors dels quatre documentals que conformen la pel·lícula, tant sols vull constatar el desacord en el tractament que s'ha donat a la mateixa del cas de l'Agustin: en Tirado, amic de la infància de l'Agustin, tot i haver col·laborat en la filmació, després de poder visionar en privat la pel·lícula s'hi negà a presenciar l'estrena, la Maria Rueda i la seva filla van mostrar públicament el seu malestar a la roda de premsa prèvia, com va fer el Juan Pedro, membre de l'Associació d'Amics de l'Agustin que també col·laborà en l'enregistrament, a la xerrada posterior a l'estrena.
La Maria va accedir a ser filmada frívolament (maquillant-se, desmaquillant-se, jugant amb el gat...) exclusivament com a recurs visual, i quan va veure que aquestes imatges eren l'eix de la pel·lícula se li va caure l'ànima al terra. Ella no volia ser la protagonista d'una pel·lícula sobre l'Agustín per molt artística que fos, l'únic protagonista possible és l'Agustin.
Com a resposta a les paraules del Juan Pedro el director va comentar que aquest país te problemes de comunicació, jo el que diria és que en aquest país hi ha persones que tenen problemes de comunicació, doncs quan totes les persones que han col·laborat en un treball d'aquesta mena es senten enganyades i manipulades, el problema comunicatiu és unidireccional.
Si es volia fer una pel·lícula artística, crec que s'hauria d'haver contractat artistes, però és molt trist pretendre fer una pel·lícula artística sobre el patiment dels altres i a sobre que els protagonistes es pensin que s'està fent un documental històric.
Això per no parlar de la possibilitat de fer un documental (no oblidem que pagat per Memorial Democràtic) tan asèptic i políticament correcte d'aquelles lluites tant incorrectes.
Salut.

TRENCAR

El Joan estava fart
de que el seu nom fos el d'un sant,
de que els seus mestres violentessin
la paraula ENSENYAR,
de que el sexe fos tabú
i que li parlessin del futur...
I va sortir al carrer
i va començar a trencar.
El Joan estava fart
de, sempre, sentir parlar
de l'hora i de la feina,
no és moment de treballar,
he de cridar-ho sense embuts:
la vostra feina no la vull!
I va
sortir
al carrer
i va començar a trencar.
Trencar aparadors que ens venen
dones maques de ficció.
Trencar caixers automàtics,

esclavistes del seu temps.
Trencar els vidres de l'escola:
que passi el vent com un tifó
per
què
els mestres ens ensenyin
a compartir sense por.
El Joan estava fart
d'enganyar la vida plorant,
de que els seus amics ploressin
sense cap possibilitat
de poder canviar el futur,
i va decidir fer com tu
va
sortir
al carrer
i va començar a trencar...

LA PRIMERA TARDOR

Els grans seien en cadires de fusta a les portes de les cases,
el temps restava mort, aquella primera tardor.
Poc pensaven els grans que l’aigua arribaria a l’interior de les cases
i que els aljubs s’omplirien de terra per mancança d’us...

Y LLEGÓ EL FRIO...

Los estorninos llegaban por miles,
el cielo parecía oscurecer,
mientras los pequeños pajaros
seguían su viaje, al norte o al sur,
y los hombres sabían que el tiempo iba a cambiar
y que la tierra, grande o pequeña,
no es de nadie,
y que no hay fronteras que no se puedan volar.
Y los estorninos dejaron de llegar
desaparecieron como el otoño, el invierno y el verano,
y no borraron con su vuelo
las fronteras de la humanidad.
Y los hombres olvidaron
que la tierra no es de nadie,
hasta que llegó el gran invierno
y no había estorninos para alertar...
del cambio del clima que ya no era cambio...

LA DARRERA TARDOR

Els nens jugaven amb les fulles seques que queien dels arbres,
en sortir de l’escola, aquella darrera tardor.
I arribà la sequera...
Poc pensaven els nens que mai més tornarien a necessitar botes d’aigua
i que aquelles serien les darreres fulles que veurien caure dels arbres...

dissabte, 12 de febrer del 2011

REBELDES

A lo largo de mi vida,
por que soy más bien delgado,
me he cruzado cara a cara
muchas clases de personas,
resistentes y rebeldes.
Pero entre los segundos:
Los hay que siempre opinan
pues están hechos de sangre
y los que no saben callar
aun siendo de silencio,
los hay que siempre hablan
y los que palabrean,
los hay que dan la cara
y los que viven de espaldas,
los hay que a veces callan
y los que solo gritan,
los que esperan la muerte
y los que no se atreverán ni a morir.

(A los amigos de Karina Germano)

Barricada (Capítol 1)

De Barricada vaig sentir-ne parlar per primera vegada l'any 85, a començaments d'any. Aquella frase de la cançó "Callejón sin salida" ens era massa propera com per no fixar-nos-hi:
"Leo algo en la pared: policía asesina!"
Pertanyia al disc "Barrio Conflictivo" (Soñua), segon disc de la banda que havia sortit al desembre de 1984 i estava dedicat al barri de la Txantrea d'Iruña, els havia ajudat a arreglar les cançons el Rosendo. En aquell disc hi havien alguns temes que des d'aquell moment van passar a la història, com el mateix "Barrio conflictivo" ("La tortura en los interrogatorios, agresiones, angustia y dolor" o "En tus calles no hay sitio para ellos, que se vayan, no los queremos ver") o una de les cançons d'amor  amb la qual molts, gairebé tota una generació, ens vam enamorar, "Mañana será igual":
"Esa foto vigilante, de él ya no esperas nada, desnuda mimas tu cuerpo, desnuda llegan las canas, y es verdad, ya no existen principes azules".
A partir d'aquell primer contacte ens vam començar a fixar en el grup i vam descobrir el seu primer disc, publicat prop de dos anys abans també pel segell independent Soñua. "Noche de rock & roll" era un disc més proper al rock dur clàssic, comptava amb el suport de Ramoncín a la producció i presentava títols també mítics com "En la silla eléctrica" ("Si te estorban las cadenas, rómpelas y ponte en pie, lucha por no ser esclavo y no preguntes por qué").
Paral·lelament a tot això, naixia a l'Estat espanyol el moviment d'ocupació de cases, i a finals de 1984 i principis del 85  es van realitzar les primeres ocupacions tant al Païs Basc (Iruña i Andoain) com a Madrid i Barcelona. Precisament va ser a Iruña on es va utilitzar per primera vegada la lletra K com a símbol distintiu del moviment, doncs allà es va crear el Katakrak com a grup dinamitzador de les demandes d'espais col·lectius i molts dels grups que pul·lulaven pels carrers del casc antic de la ciutat s'hi van abocar en el seu suport. D'aquesta manera va néixer "Iruña for Katakrak" casset recopilatori solidari, a l'estil de "USA for Africa", que ens va presentar tota aquella gran fornada de grups pamploniques rebels i solidaris, Tijuana in Blue, Belladona, Porkeria T... Els Barricada ens van acabar de fer obrir els ulls amb la seva versió de "Solamente una vez" que havia popularitzat Julio Iglesias: "hòsties, aquests tios de heavies no en tenen res, aquesta versió és la versió castellana del My Way de Sid Vicious, han fet el mateix que Sid va fer amb el Sinatra..."
Aquell mateix any 85 van treure un darrer single amb Soñua que portava un tema de "Barrio conflictivo" i la primera versió de la cançó "Okupación":
No tienes opción, romántico callejero, las tuercas van a saltar. Tu sitio lo tendrás que tomar cueste lo que cueste”.
El que va venir després va ser com una puntada de peu a l’estòmac, una empenta a la rebel·lió, però ho explicarem en un altre capítol.

(continuarà)

divendres, 11 de febrer del 2011

La terra està sorda

Aquest mati m’he aixecat i m’he posat un disc que m’acaben de regalar, sabia que m’agradaria però francament no m’esperava el que m’he trobat. “La tierra está sorda” és el darrer treball de Barricada, un disc monotemàtic dedicat exclusivament a la Guerra Civil amb algun detallet sobre els anys previs (“Casas Viejas”). El Drogas ha fet un treball descomunal, crec que aquesta és una recopilació musical que passarà a la història. I dic recopilació per què inclou dos cd’s, un dvd i un llibre, sobrepassant en molt un disc comú.
El llibre fa goig, amb mida propera a un vinil LP, ens apropa la nostra història de cent anys enrera. S’obre amb prop d’una vintena de textos, semblants a la columna periodística, on altres prop de vint persones posen noms i cognoms a vivències diverses, però relacionades totes amb la Guerra Civil, i que serveixen per apropar-nos humanament, en ple segle XXI, aquella guerra: des de historiadors, fins a familiars dels vençuts, de voluntaris recuperadors de la memòria a persones que nascudes en families victorioses van decidir canviar de bàndol en prendre consciència del que havia passat. Continua el llibre amb una gran bibliografía on podem aprofondir en el nostre coneixement sobre la Guerra Civil des de diversos aspectes, tant l’historic general, com el detallista, tant de manera humana i familiar com de forma militant, tant en aspectes sectorials (dones, nens, religió, exili, guerrilla...) com per zones geogràfiques, de manera que el treball literari és principalment educatiu. És després d’aquesta gran introducció que tema a tema, ajudat per fragments d’aquests llibres recomanats, el Drogas va introduint les cançons del disc, explicant-nos d’on surten, la seva història, i acompanyant-les sempre d’una il·lustració.
El CD principal, segueix la línia habitual de Barricada, rock potent, donant una presència importantíssima als textos, que a moments aconsegueixen posar-te els pèls de punta. El treball documental és impressionant, d’aquesta manera veiem passar davant nostre els professors que van intentar donar coneixements al poble, seguim els passos dels guerrillers que van plantar cara al feixisme un cop perduda la guerra, entrem a les presons i camps de concentració feixistes, visitem i escoltem a les preses, veiem desfilar als vencedors i ensumem la pudor a mort que feien aquelles sotanes evangelitzadores...
El segon CD porta el títol de “En la memoria” i és l’enregistrament d’un concert acústic del grup ofert a Zafra (Caceres) el 19 de març de 2010 del qual s’han inclòs tretze versions dels temes de “La tierra está sorda”. Aquest és el primer disc que he escoltat aquest matí, i el fet de ser versions acústiques fa que les cançons se’t apropin humanament, podent gaudir de la profunditat dels textos sense distorsions musicals, la veritat és que a mi m’ha entrat del tot, fins el cor.
La quarta part és el DVD, amb talls diversos d’enregistraments de concerts, videoclips i d’altre material. No he arribat a veure’l, però no en dubto que serà tant interessant com les altres tres parts...
“Huelen a muerto las sotanas...”