Si hay futuro (La Polla Records)

Un mundo entero se quema a si mismo para hacer pomadas para sus quemaduras.
Un arbol que arde, de él sale papel para que se escriba de la arbolación.
Los hombres trabajan para poder vivir, en fabricas de armas que los mataran.
Ciudades del futuro tumbas de los vivos, vivos del futuro muertos en ciudades...
Políticos locos guian a las masas que les dan sus ojos para no ver que pasa.
Aun con tu ceguera veras a los listos contar su dinero, listos pero muertos.
(La Polla Records, "Si hay futuro" de "No somos nada", 1987)

dilluns, 24 de gener del 2011

URGENT: Llibertat Karina Germano, "La Galle"

La Kari, Karina Germano López, es una gran amiga, és una amiga d'aquelles de les que fas durant la joventut, amb la qual vaig compartir moltes experiències col•lectives sense conèixer gaire de la seva vida, sense fer preguntes, preocupats exclusivament pel nostre dia a dia. Ja sabeu com va ser la nostra joventut, frenètica, antiautoritària, autodestructiva...
Amb el temps van anar coneixent què feia aquell tros de dona argentina a la Península Ibèrica: el seu pare, Rodolfo Germano, militant Montonero, havia desaparegut el 1976 en mans dels militars que després d'un cop d'Estat, havien decidit fer desaparèixer 30.000 argentins i argentines. La seva mare, Hilda López, havia aconseguit exiliar-se amb els seus dos fills a traves de Brasil.
La història encara és ben viva, fa tan sols un mes van condemnar, per fi, a la seva terra, a la terra que va patir i plorar totes aquelles desaparicions, el màxim responsable d'aquell genocidi brutalment planificat, i encara més salvatgement dut a terme, el general Videla. Fa tan sols un parell de mesos, un dels altres tres grans depredadors va morir de causa natural, el general Massera. Però a banda d'aquests generals, entre els torturadors, els "desparecedores", hi havia oficials i soldats dels diferents exercits argentins, juntament amb metges, cures i advocats que els hi donaven la coberura necessària o, en el cas dels cures, que els deien aquella hipòcrita frase "ego te absolvo".
El fet és que la Kari, "la Galle" com la coneixen allà, se'n va anar el 1998 a l'Argentina per intentar esbrinar què havia sigut del seu pare, on l'havien torturat, quan el van veure per darrera vegada, on havia deixat la seva darrera petjada, qui recordava les seves darreres paraules, i després d'incorporar-se a H.I.J.O.S. (Hijos por la Identidad y la Justicia contra el Olvido y el Silencio) i assabentar-se de fets prou dolorosos va ser detinguda el febrer de 2002 a Brasil acusada de segrest.
La van detenir juntament amb cinc activistes internacionalistes llatinoamericans, dos dels quals van reconèixer la seva participació en el segrest del publicista Washington Olivetto, i van negar qualsevol implicació de la Kari, ella, però, després d'un inimaginable periple judicial va ser condemnada a trenta anys de presó. Després de prop de sis anys a les presons brasileres, la seva mare, Hilda Lòpez, va aconseguir fer el camí a l'inversa i aprofitant un tractat bilateral va poder portar la Kari de nou a l'Argentina. Li faltaven 49 dies per obtenir legalment les "sortides transitòries", similars al tercer grau de l'Estat espanyol.
A l'Argentina, però, l'herència dels anys de dictadura no s'ha esvaït del tot, i el fiscal que revisa el seu cas, no és altre que Oscar Hermelo, qui aquells anys setanta era advocat i treballava a l'ESMA (Escola Mecànica de l'Amada), el més important centre de tortura i desaparició muntat per l'exercit, on va desaparèixer el pare de la Kari, precisament a mans del mateix grup de treball del qual formava part el mateix advocat-fiscal.
Avui en dia la Kari és moneda de canvi. La justícia s'està saltant les seves pròpies lleis, com aquí va passar recentment amb l'Amadeu Casellas, doncs fa més de dos anys que la Kari hauria d'estar al carrer. La realitat és que no te cap causa pendent en lloc del mon, que mai ha estat condemnada al seu país i que només està pagant per la lluita del seu pare i per les seves pròpies idees que expressa públicament de manera continuada i sense embuts. Ara sembla que hi ha una petita escletxa, amb la visita que la presidenta de Brasil farà a l'Argentina el proper dilluns, si vols donar un cop de mà signa per la seva llibertat enviant el teu nom, cognoms, professió i DNI a aquest mateix blog i, per suposat, fes córrer la veu. La teva solidaritat és necessària...Nou anys són massa, llibertat Karina Germano López.
Més informació: http://lagalle.wordpress.com/

Noves presentacions de Que pagui Pujol!

Després de les molt bones sensacions que em van deixar les presentacions fetes quan va sortir el llibre i davant les peticions que m’han arriba per fer-ne de noves m’he animat i aquest mateix divendres a Girona començo una nova gira, aquí teniu les dates:

28/1- Girona, Kan Kolmo, c/Carme 41, 19'00h.
5/2- Tarragona, Ateneu Llibertari Alomà, c/Miquel Sitges 9, 20'00h.
12/2- Barcelona, L’Harmonia del Palomar, Ateneu Llibertari, c/Coroleu 82, 19'00h.
13/2- Barcelona, Vallcarca, Blokes Fantasmas, 18'30h. SUSPESA!!
18/2- Vic, CSA La Torratxa, c/Joan Serrallonga 3, 20’30h.
25/2- Cornellà, CSOA La Força, Avda. La Fama 41, 20'30h.
5/3- Barcelona, Zona Franca, CC La Báscula, c/Foc s/n, 18’30h.
11/3- Pont de Suert, Local dels Diables i les diablesses, 19'30h.
20/3- Barcelona, 9 Barris/Collserola, Can Masdeu, 16'30h.
25/3- Ciutat de Mallorca, Ateneu Llibertari Estel Negre, c/Palau Reial 9, 2n, 20'00h.
26/3- Manacor, Cafè Can Lliro, c/Joan Lliteras 42, 19'00h.
6/4- Gavà, Biblioteca Josep Soler Vidal, Pça. Jaume Balmes, 19'00h.
13/4- Barcelona, Hostafrancs, Abacus, c/Creu Coberta 93, 19'00h.
7/5- Ponts, La Sala, 17'00h.
12/5- El Prat de Llobregat, Cèntric Espai Cultural, Pça. Catalunya 39-41, 19'00h.

dilluns, 17 de gener del 2011

I la vida continua

I igual que se’n van arriben, per donar-nos una estona de felicitat, entre moltes altres coses. I si tot va bé, els dies de felicitat es converteixen en anys de felicitat, i comencen a fer sorollets que amb el temps són paraules, i comencen a bellugar parts del cos que amb els anys son passos, i ens omplen, com mai ningú ni res ens ha omplert.

Que tot el patiment de la teva mare,
criatura de sorra i de carn,
que tota l’angoixa del teu pare,
feta d’amor la teva sang,
que tot l’amor de la teva mare,
d’una nit vora del mar,
i l’alegria del teu pare,
ets bateg compassat.
Que tot t’ajudi a ser lliure
i ningú no et trepitgi mai,
que puguis obrir totes les portes
i que t’ensenyin a volar.
(A Pol- i a la seva mare i al seu pare)

Estamos de luto por tantas cosas

Fa uns dies vaig rebre una carta d'aquelles que et deixen el cap una mica tocat, i el cor entre content i trist, una persona fins aquell moment desconeguda, l'Alvaro García, m'informava de que s'havia assabentat per aquest blog de la mort d'en Jonny Senne, el Jonny de Korneyà. Pocs dies desprès m'enviava aquestes línies en el seu record:

            Llevaba seis años sin verle, y ya no le veré nunca más. Hoy he sabido, por pura casualidad y con tres meses de retraso, de la muerte del Jonny, el Jonny de Cornellà, para el Estado Joan Senne Picazo. Y se me ha subido la bilis a la garganta y se me han asomado las lágrimas a los ojos, por una persona con la que me crucé hace años y que luego salió de mi vida como había entrado, sin hacer ruido. Y he tenido el arranque de escribir unas palabras en su memoria, y además he tenido la tentación de hacerlo a su manera, es decir, borracho perdido en la barra de un bar. Pero eso es algo que solo el Jonny podía hacer sin perder la dignidad. Acodado en la esquina de la barra de un antro -cuanto más oscuro mejor-, envuelto en una nube de humo propio y ajeno, escribía como un maníaco en un minúsculo bloc de anillas. Así lo conocimos en Granada, y así lo acogimos como un refugiado más de los muchos que llegaban allí continuamente.
            Nunca me permitió leer el contenido de sus libretas. Me queda Rendijas de oscuridad, un libro de poesía que se editó él mismo, un libro tan punk que no tiene ni ISBN. Sigo abriendo el Rendijas de vez en cuando, aunque cuantos más años cumplo más miedo me da ese libro, y aún me sorprenden versos que conozco de memoria (buenos días, pequeña punkarra de los ojos grises). Yo no soy una persona inclinada a la lírica, y me siento incapaz de decir si el Jonny fue o no un buen poeta. De lo que no tengo ninguna duda es de que fue un poeta de verdad. La desesperación y la profunda tristeza de sus versos no eran un problema estético o formal. Hay un umbral en que ni la métrica ni los acentos importan ya una mierda. Un día de agosto me lo encontré en el Albaicín, a las cuatro de la tarde, vestido completamente de negro bajo aquel sol que mordía. Botas, pantalón pitillo, camisa, chaleco, chupa de cuero y pañuelo al cuello. Ni siquiera sudaba. Nos saludamos y nos sentamos a la sombra a fumarnos un cigarro. Jonny, le dije, ¿qué coño haces vestido de negro hasta el cuello, subiendo cuestas por el Albaicín a las cuatro de la tarde en pleno mes de agosto? Sin mirarme siseó: Estamos de luto por tantas cosas... Yo no tuve respuesta. A mí me pareció simplemente una frase contundente de las suyas, porque yo entonces era un niñato y no me enteraba de nada. Hoy se que el luto del Jonny se hacía de daños causados y recibidos, fracturas en el alma, puentes dinamitados, ocasiones perdidas para siempre, derrotas individuales y colectivas, adicciones, amistades perdidas y amigos muertos. Estamos de luto por tantas cosas, y era como decir: qué me importa el sol de afuera, si el infierno ya lo traigo dentro.
            Nuestro infierno lo traemos todos, pero lo que diferenciaba al Jonny era su actitud ante él. El Jonny fue -o así me lo parece- un hombre capaz de mirar al dolor cara a cara, sin paliativos, sin ilusiones, sin miedo ni esperanza. Y el dolor le devolvía la mirada. Sólo he conocido a tres personas así, y porque el Jonny fue una de ellas estoy aquí escribiendo. Su única defensa era la poesía, y por eso afirmo que fue un poeta de verdad: porque le iba la vida en ello. Como era un proletario y un macarra, jamás estudió literatura, ni le presentaron a un editor, ni asistió a un acto literario con copa de vino al final. Nada de eso se estilaba en la Cornellà indomable y chunguísima de su juventud. Tanto peor para las letras españolas. Tanto mejor para Cornellà.
            Puesto que llevaba el estigma del dolor, el Jonny no fue alguien muy querido en Granada, ni siquiera en aquella época en que aún no racionábamos el cariño. La tristeza es la lepra de nuestros tiempos, y eso que él la llevaba con mucha elegancia. No niego que el Jonny no tenía buen beber, y eso no ayuda a nadie. Tampoco niego que en cierta medida fuera víctima de su personaje -como lo somos todos-, pero a pesar de tanta oscuridad filtrándose por todas sus rendijas él poseía, detrás de sus gafas de Drácula de Coppola, la mirada más cálida y más amable que yo he visto jamás. Supongo que la miopía le ayudaba. Pero esa mirada no mentía nunca.
            La última vez que lo vi fue en 2004, por un encuentro casual en Cornellà, donde él había vuelto hacía tiempo. Nos divertimos enviándonos notas de una punta a otra de la barra, con la camarera, amiga suya, haciendo de paciente mensajera. Estuvimos hablando de un proyecto común que nunca realizamos, donde él pondría el texto y yo las ilustraciones. Se iba a titular La generación perdida, e iba a hablar de todos sus amigos que sucumbieron asesinados con heroína. Eran sus muertos y yo los hice míos. Ahora el Jonny es otro de mis muertos, pero dudo mucho que su generación estuviera más perdida que la mía. Es solo que a la suya la exterminaron. Aquella noche nos abrazamos, hicimos proyectos y nos dijimos que nos vemos pronto y tal y cual. Y hasta hoy.
            Ahora me pregunto qué ha sido de las libretas del Jonny, de su chaleco de cuero, de la navaja automática que perdió una noche al póker, y sobre todo qué ha sido de su mítico baúl, el querido, enorme y desgastado baúl con el que viajaba y donde guardaba sus escasas pertenencias y sus libros y libretas. Lo que realmente me gustaría es que lo hubieran enterrado dentro de su baúl. Sería un acto de justicia poética de los que rara vez se ven.
            A sus amigos de verdad nunca llegué a conocerlos; a quienes tuvieron que sufrir su mal beber les suplico indulgencia; a los que lo vieron pasar por Granada les pido que lo recuerden con cariño por un minuto, y no necesariamente en silencio. Yo me honraré siempre de haber sido colega suyo, ya que no amigo íntimo, y de haberlo tenido en mi casa, durmiendo en mi sofá de eskai de cuarta mano. De él me quedan (además de un par de anécdotas espinosas) su mirada y sus versos. Le estaré siempre agradecido por la pequeña parte de mi educación que le corresponde, y nunca me olvidaré de él ni de su generación perdida.
(Alvaro García, Barcelona 2.010)