Hola Jaume,
feia molt de temps que no ens vèiem , i quan
ens vàrem trobar fa tres mesos tampoc vàrem xerrar gaire, és clar que les
circumstàncies no acompanyaven.
Recordes quan fa anys els nostres fills, el
teu fill i la meva filla, anaven a la mateixa classe? Quan ens vàrem conèixer
eres monitor de l’escola, m’agradaria saber si, si poguessis tornar enrere, ho
faries. Si això que fas ara, ho fas per convicció o per diners.
No em vas fer la típica pregunta de a què m’hi
dedicava, així que te la respondré en aquesta carta, tot intentant imaginar-me
el que m’hauries volgut preguntar a l’hora que t’escriuré el que t’hauria
volgut dir.
De la feina no em puc queixar, em dedico a
publicar discos i a escriure, fa unes setmanes va sortir el meu segon llibre. Ah! És clar, això ja ho saps, t'ho van dir uns companys que li van fer unes fotos, oi? O tu també hi eres?.
Per si no ho sabies, d’això se’n diu “cultura”: C, U, L, T, U, R, A: cultura.
En formen part la música, la literatura... No, la teva feina no és cultura.
Tampoc et molestis en explicar-me a que t’hi
dediques perquè ja m’ha quedat clar, tot i que en el primer moment de veure’t
he dubtat. He pensat, que fa el Jaume aquí? Ha vingut com a ciutadà o està
treballant?
Ja ho saben els teus fills a què t’hi
dediques?
Et vas apropar i en dubtar em vaig fixar en
tot el que t’envoltava: la motxilla, la caputxa... Venies cap a nosaltres molt
somrient com si t’alegressis de veure’ns. A mi em van venir, directament al
cap, imatges de l’escola dels nostres fills. Quan celebràvem la “Festa de la
primavera”. Els primers anys eres un més però de sobte, en canviar de feina,
vas començar a donar ordres i a pretendre organitzar tu la jornada... La resta
de mares i pares et vàrem deixar de banda. Deformació professional, pensàvem.
Llavors, mentre observava el teu entorn vaig
fixar-me en el teu company, que molt desagradablement ens va donar l’esquena.
L’únic que vaig poder veure és que era una mica calb i que, com tu, duia
motxilla i caputxa... Vaig començar a tenir-ho clar i llavors va arribar la
confirmació. El petit auricular que duies a l’orella dreta no deixava espai als
dubtes.
A la manifestació estaves treballant.
T’ho torno a preguntar per si no has entès la
pregunta: Ja ho saben els teus fills a que t’hi dediques?
Què els hi expliques quan arribes a casa
després de la jornada laboral i et pregunten com ha anat la feina? M’ho
imagino: Hola nois, la feina ha anat molt bé, avui un company li ha rebentat
l’ull a una pacífica ciutadana...
Sí, exacte, una hora després de que vinguessis
a saludar-me a la manifestació anticapitalista del dia 14 de novembre un
company teu li va rebentar un ull i destrossar mitja cara a l’Ester Quintana.
Qui per cert és amiga meva.
Ja veus, un company teu li va fer malbé la
vida a una amiga meva. N’estas orgullós?
Ara sí,ara m’agradaria saber-ho. Això que fas,
ho fas per convicció o per diners? És a dir, ets un mercenari o ets un sàdic?
Perquè si ho fas per diners jo crec que si et curres un crowfounding simpàtic
molts de nosaltres t’ajudaríem a sortir-ne...
Ja els hi vas dir tot això als teus nens? Que
t’havies infiltrat a una manifestació pacífica, que l’havíeu rebentat, que a
Tarragona pel matí un altre company havia atonyinat una nena de l’edat del teu
fill gran... M’ho imagino: Hola papa, com ha anat la feina? Molt bé nano, avui
un company ha colpejat salvatgement una nena que podria anar a la teva classe.
Aquesta és l’educació que els hi dones als
teus fills? O els hi dius una veritat a mitges i els hi expliques que treballes
a una carnisseria? O els enganyes i els hi dius que esteu al servei de la
ciutadania?
Perquè ara ja no cola. L’acció continuada i
desmesuradament violenta contra la ciutadania ha deixat clar que esteu al
servei d’interessos privats. Saps perfectament que no esteu al servei del
poble. Si era això el que et va fer ingressar, fer un bé a la societat,
oblida-te’n. No es fa el bé destrossant milers de vides...
Recorda: sou quatre gats i les vostres urpes
ja no ens fan por.
Pensa-hi, si és que encara te’n recordes del
que és pensar. Tu, camuflat a la manifestació, intentant passar desapercebut.
Jo, aquí, donant la cara.
Ja no ens feu por.
Ens feu fora de les nostres cases. Ens
mutileu. Quina por vols que us tinguem? No tenim res més a perdre... I
públicament som qui som. La família, els veïns, els amics, tots saben de
nosaltres.
Però tu... No tens res a perdre? Els veïns ja
saben a què et dediques? I els pares? Què n’opinen els pares? I, tornem-hi, els
nens?
Jaume, pels anys que fa que ens coneixem.
Deixa la pistola i torna a l’escola. La societat ho agrairà. Els nens no ho
tinc tant clar...
Per cert, parlant de pistoles... Què portaves
a la motxilla?
Agraint la teva reflexió.
Joni.
PD: I ja que estem, aprofitant que a algun
arxiu de la caserna teniu el meu darrer llibre, aprofita-ho i llegeix, home,
que llegir no fa mal... I en aquest cas, a més, és gratuit!!!!