Si hay futuro (La Polla Records)

Un mundo entero se quema a si mismo para hacer pomadas para sus quemaduras.
Un arbol que arde, de él sale papel para que se escriba de la arbolación.
Los hombres trabajan para poder vivir, en fabricas de armas que los mataran.
Ciudades del futuro tumbas de los vivos, vivos del futuro muertos en ciudades...
Políticos locos guian a las masas que les dan sus ojos para no ver que pasa.
Aun con tu ceguera veras a los listos contar su dinero, listos pero muertos.
(La Polla Records, "Si hay futuro" de "No somos nada", 1987)

dissabte, 25 de maig de 2013

Segona resposta enfront la ràtzia repressiva i la criminalització, maig de 2013

Hola Jaume,

feia molt de temps que no ens vèiem , i quan ens vàrem trobar fa tres mesos tampoc vàrem xerrar gaire, és clar que les circumstàncies no acompanyaven.

Recordes quan fa anys els nostres fills, el teu fill i la meva filla, anaven a la mateixa classe? Quan ens vàrem conèixer eres monitor de l’escola, m’agradaria saber si, si poguessis tornar enrere, ho faries. Si això que fas ara, ho fas per convicció o per diners.

No em vas fer la típica pregunta de a què m’hi dedicava, així que te la respondré en aquesta carta, tot intentant imaginar-me el que m’hauries volgut preguntar a l’hora que t’escriuré el que t’hauria volgut dir.

De la feina no em puc queixar, em dedico a publicar discos i a escriure, fa unes setmanes va sortir el meu segon llibre. Ah! És clar, això ja ho saps, t'ho van dir uns companys que li van fer unes fotos, oi? O tu també hi eres?. 

Per si no ho sabies, d’això se’n diu “cultura”: C, U, L, T, U, R, A: cultura. En formen part la música, la literatura... No, la teva feina no és cultura.

Tampoc et molestis en explicar-me a que t’hi dediques perquè ja m’ha quedat clar, tot i que en el primer moment de veure’t he dubtat. He pensat, que fa el Jaume aquí? Ha vingut com a ciutadà o està treballant?

Ja ho saben els teus fills a què t’hi dediques?

Et vas apropar i en dubtar em vaig fixar en tot el que t’envoltava: la motxilla, la caputxa... Venies cap a nosaltres molt somrient com si t’alegressis de veure’ns. A mi em van venir, directament al cap, imatges de l’escola dels nostres fills. Quan celebràvem la “Festa de la primavera”. Els primers anys eres un més però de sobte, en canviar de feina, vas començar a donar ordres i a pretendre organitzar tu la jornada... La resta de mares i pares et vàrem deixar de banda. Deformació professional, pensàvem.

Llavors, mentre observava el teu entorn vaig fixar-me en el teu company, que molt desagradablement ens va donar l’esquena. L’únic que vaig poder veure és que era una mica calb i que, com tu, duia motxilla i caputxa... Vaig començar a tenir-ho clar i llavors va arribar la confirmació. El petit auricular que duies a l’orella dreta no deixava espai als dubtes.

A la manifestació estaves treballant.

T’ho torno a preguntar per si no has entès la pregunta: Ja ho saben els teus fills a que t’hi dediques?

Què els hi expliques quan arribes a casa després de la jornada laboral i et pregunten com ha anat la feina? M’ho imagino: Hola nois, la feina ha anat molt bé, avui un company li ha rebentat l’ull a una pacífica ciutadana...

Sí, exacte, una hora després de que vinguessis a saludar-me a la manifestació anticapitalista del dia 14 de novembre un company teu li va rebentar un ull i destrossar mitja cara a l’Ester Quintana. Qui per cert és amiga meva.

Ja veus, un company teu li va fer malbé la vida a una amiga meva. N’estas orgullós?

Ara sí,ara m’agradaria saber-ho. Això que fas, ho fas per convicció o per diners? És a dir, ets un mercenari o ets un sàdic? Perquè si ho fas per diners jo crec que si et curres un crowfounding simpàtic molts de nosaltres t’ajudaríem a sortir-ne...

Ja els hi vas dir tot això als teus nens? Que t’havies infiltrat a una manifestació pacífica, que l’havíeu rebentat, que a Tarragona pel matí un altre company havia atonyinat una nena de l’edat del teu fill gran... M’ho imagino: Hola papa, com ha anat la feina? Molt bé nano, avui un company ha colpejat salvatgement una nena que podria anar a la teva classe.

Aquesta és l’educació que els hi dones als teus fills? O els hi dius una veritat a mitges i els hi expliques que treballes a una carnisseria? O els enganyes i els hi dius que esteu al servei de la ciutadania?

Perquè ara ja no cola. L’acció continuada i desmesuradament violenta contra la ciutadania ha deixat clar que esteu al servei d’interessos privats. Saps perfectament que no esteu al servei del poble. Si era això el que et va fer ingressar, fer un bé a la societat, oblida-te’n. No es fa el bé destrossant milers de vides...

Recorda: sou quatre gats i les vostres urpes ja no ens fan por.

Pensa-hi, si és que encara te’n recordes del que és pensar. Tu, camuflat a la manifestació, intentant passar desapercebut. Jo, aquí, donant la cara.

Ja no ens feu por.

Ens feu fora de les nostres cases. Ens mutileu. Quina por vols que us tinguem? No tenim res més a perdre... I públicament som qui som. La família, els veïns, els amics, tots saben de nosaltres.

Però tu... No tens res a perdre? Els veïns ja saben a què et dediques? I els pares? Què n’opinen els pares? I, tornem-hi, els nens?

Jaume, pels anys que fa que ens coneixem. Deixa la pistola i torna a l’escola. La societat ho agrairà. Els nens no ho tinc tant clar...

Per cert, parlant de pistoles... Què portaves a la motxilla?

Agraint la teva reflexió.

Joni.


PD: I ja que estem, aprofitant que a algun arxiu de la caserna teniu el meu darrer llibre, aprofita-ho i llegeix, home, que llegir no fa mal... I en aquest cas, a més, és gratuit!!!!

Primera resposta enfront la ràtzia repressiva i la criminalització, maig de 2013

Divendres 17 de maig, 10’30 hores, horari de Buenos Aires, on em trobo per presentar demà el meu primer llibre, “Que pagui Pujol!”. Em desperto i, de seguida, abans d’haver-me rentat la cara, rebo un missatge sms: “Els Mossos d’Esquadra han confiscat una còpia del teu darrer llibre”. No entenc el missatge, enviat per un bon amic, i responc amb una pregunta. Moments després m’assabento que els Mossos d’Esquadra han realitzat un operatiu, suposadament antiterrorista, a Catalunya i que entre el material incriminatori que han mostrat als mitjans de comunicació hi ha una còpia del meu darrer llibre, “Grups autònoms”.


Em costa molt reaccionar. De fet avui ja és dissabte. He necessitat pair la notícia. I fer-me unes quantes preguntes:
Com pot, la polícia d’un estat democràtic, presentar un llibre d’història com a prova d’un delicte d’enaltiment al terrorisme? És casualitat que els dos llibres que s’han mostrat als mitjans de comunicació siguin llibres que ens expliquen una part amagada de la Transició espanyola?

No em puc avenir. Estic lluny. De fet aquí, a l’Argentina, acaba de morir el general que cremava llibres, en Videla, i de nou em pregunto: Qui és el responsable d’aquesta, metafòrica, crema de llibres a Catalunya?
Avui presentaré el meu primer llibre a Buenos Aires i, òbviament, parlaré del que passa a casa meva. Dels intents per segrestar la història. Dels intents per evitar l’educació. Dels intents per acabar amb la cultura.
I no se si dimarts podré tornar a casa, perquè si el llibre “Grups autònoms” és una prova d’enaltiment al terrorisme, jo en sóc el responsable, però ho intentaré, sense por, perquè no els permetrem canviar el nostre destí.
Per la llibertat d’expressió, que un cop més resta a la corda fluixa.
En solidaritat amb els joves empresonats perquè el fet que els Mossos d’Esquadra hagin necessitat mostrar llibres d’història com a material incriminatori confiscat ja és prova de la mancança d’altre tipus de material i de la feblesa de tot el procés.
M’acomiado amb una darrera pregunta: Té alguna cosa a veure el fet que durant els darrers mesos un servidor hagi estat el portantveu de la plataforma Ojo con tu Ojo que pretén acabar amb la impunitat dels Mossos d’Esquadra?Atentament.
Joni D. Escriptor.
El Lokal, associació cultural responsable de l'edició del llibre "Grups autònoms".