Si hay futuro (La Polla Records)

Un mundo entero se quema a si mismo para hacer pomadas para sus quemaduras.
Un arbol que arde, de él sale papel para que se escriba de la arbolación.
Los hombres trabajan para poder vivir, en fabricas de armas que los mataran.
Ciudades del futuro tumbas de los vivos, vivos del futuro muertos en ciudades...
Políticos locos guian a las masas que les dan sus ojos para no ver que pasa.
Aun con tu ceguera veras a los listos contar su dinero, listos pero muertos.
(La Polla Records, "Si hay futuro" de "No somos nada", 1987)

dissabte, 27 de novembre del 2010

Tot s'acaba

En aquest mon tot s'acaba, per molt que els de la sotana s'entestin en menjar-nos l'olla dient que la vida és eterna, nosaltres, els diables vius, sabem que és una enganyifa per tal de que no aprofitem el nostre temps al 100% i que no agafem ara i avui el que ens pertoca per dret de naixement.

Aquest any i mig que ha trigat el "Que pagui Pujol!" en sortir publicat ha causat moltes baixes al nostre voltant i moltes persones, companyes i companys, que m'hauria agradat que veiessin el llibre publicat, per què una de les causes d'haver-lo escrit ha estat precisament reconèixer la seva existència i agrair la seva amistat, ja no hi són entre nosaltres.

És a elles i ells a qui dedico aquesta petita entrada, a la Pa, a la qual li van fer un homenatge la setmana passada a Sabadell i al qual no vaig poder assistir per la presentació que tenia a Almenar, al Kike Kangrena, a qui li van organitzar un concert de record ara fa dos setmanes a La Bàscula i al qual tampoc vaig poder apropar-me doncs estava a Berga, al Natxo Skatalà, al Jonny de Korneyà i a tots aquells companys i companyes que van viure la seva vida al límit, sempre entre la vida i la mort, doncs des de petits que sabíem que la separació entre una i altre era molt petita i que havíem estat concebuts a la panxa de les nostres mares precisament per a aportar una mica de vida a aquest mon tan apagat i gris com era el mon catòlic en el qual vam créixer.

A la memòria de tots ells, salut i VISCA LA VIDA!

Massa dies sense escriure (segona part)

La "Que pagui Millet tour" va continuar per Cornellà. L'entorn immillorable: vaig arribar una mica per casualitat, però la Bodega Pujol és un espai completament recomanable i estic convençut de que els que vam assistir i no la coneixíem anirem apropant-nos de tant en tant a fer un vi, un cava o una cervesseta doncs és un lloc dels d'abans, dels que s'han perdut amb el pas del temps i que ens transporta a trenta, quaranta o cinquanta anys enrere. És una bodega típica, pots anar a comprar begudes però a més pots passar darrera la barra i trobar-te una petita bodegueta on et serviran el que demanis en un ambient relaxat que pot situar-te a qualsevol petit poblet d'ara fa unes dècades. La presentació, per si no teníem prou amb aquest espai que desprèn enyorances, es realitzà a les bodegues pròpiament dites, o sigui al soterrani, envoltats de les ferums del vi i en un ambient plenament familiar, a més l'assistència d'amics i companys, del mateix Cornellà i rodalies però també de la penya de Barna, alguns dels quals feia prop de vint anys que no veia va fer que anímicament fos una de les presentacions més emotives. Vaig poder comptar també amb el suport de l'Alicia, qui ha fet la introducció del llibre, i tots plegats vam recordar algunes de les coses que vam viure a Cornellà durant la nostra joventut: el Lokal Social, les no-trobades amb l'espavilat d'en Montilla que fugia per la porta del darrera quan era alcalde, els Monstruación...

La següent xerrada va ser a la Llibreria Aldarull de Gràcia, llibreria que és a l'hora editorial i que està conformada per un interessant col·lectiu de gent de procedències diverses però amb l'objectiu de fer créixer la cultura llibertària. L'espai és reduït però ben aprofitat i de nou l'assistència de companys i companyes de la meva generació als quals feia dècades que no veia em va donar una especial empenta per a fer-la petar, a més vaig estar a ompanyat de l'Elba, de La Ciutat Invisible, companyia que sempre és agradable... Una curiositat: en un estant tenien el disc ( sí, de vinil) de Juanito Piquete y los Mataesquiroles, editat ara fa vint anys.

A Manresa la cosa no va sortir bé, crec que l'espai on estava anunciada la presentació no era l'espai idoni, i finalment la vaig suspendre. L'endemà però, va ser una altra cosa, Berga és una població especial, ja coneixíem alguns dels companys del Centre d'Estudis Llibertaris Josep Ester i Borras arrel de la classificació que vam fer fa un parell d'anys amb el Col·lectiu d'Amics d'Agustin Rueda de l'arxiu de l'Agustin, i enguany van aprofitar la presentació del meu llibre per presentar també l'Agenda Llibertària del 2011, important eina de finançament de la qual narro la seva aparició l'any 1990 creada per l'Ateneu Llibertari del Poble Sec. La xerrada es va realitzar al local contigu, a l'Ateneu Columa Terra i Llibertat i va ser força distesa, les companys i els companys em van donar la sensació de ser una gran família, i quan dic gran no ho dic pel número de persones sinó per la grandesa del seu cor i dels seus ideals.

Vaig continuar per la Rimaia, això també, crec, són paraules majors, jo nedava com peix dins l'aigua... Sempre intento tenir un petit record per aquestes companyes a les meves xerrades, és difícil mantenir viu l'esperit de la resistència al centre de Barna, i aquestes companyes no paren, d'okupa a okupa i ocupo per què em desallotges, sense complexos. I que es vegi, res de passar desapercebuts... Aquí vaig tenir el grandíssim plaer d'estar acompanyat per l'Ivan, de La Ciutat Invisible però el més important va ser que fins i tot el Manolín, la persona que ha maquetat el llibre amb l’afecte que ho ha fet, l'autèntic responsable de que el llibre tingui la qualitat i l'alt nivell visual que te, ens va dirigir unes paraules. Tot i que em venia molt de gust fer aquesta presentació i que la Maribel ens va sorprendre amb la seva assistència, tot i que estava envoltat de companys i companyes dels anys vuitanta (fins i tot algun gran company de Cros 10), jo no estava fi, em rondava la febre i el cap no el tenia del tot al seu lloc, el debat va ser probablement un dels més interessants dels que s'han realitzat fins ara però no tinc molt clar si me'n vaig sortir o no. En qualsevol cas, per a mi va estar un plaer poder participar de la contra-cultura que emana d'aquest centre universitari ocupat.

Bé, aviat continuaré amb les meves narracions al voltant d'aquestes presentacions, però des d'aquí us recordo que el proper dia 30 NO HI HAURÀ PRESENTACIÓ A L’FNAC i sí en canvi a Mataró, a la Taverna Atzucac a les vuit de la nit, doncs la presentació del passat dia 18 es va haver de susprendre per causes alienes a l’autor i com que a l’FNAC me l’han suspès per raons empresarials hem pogut realitzar el canvi i podré trobar-me amb els i les companyes maresmenques el dia 30.

Salut.
(Continuarà...)

divendres, 19 de novembre del 2010

Massa dies sense escriure

Darrerament m'estic dedicant molt a parlar i poc a escriure, és el que passa quan et submergeixes en una gira de xerrades per presentar un llibre que has fet amb el cor, la panxa i el cervell, però me'n adono de que un ja no està per tants kilòmetres, tot i que ho estic gaudint d'allò més... El problema afegit és la resistència de les cordes vocals, si un sempre ha tingut problemes pel desgast fet en la joventut cridant barbaritats als escenaris, ara ja no està per fer-la petar de manera continuada i en veu alta quatre dies a la setmana...

Un altre problema és que la necessitat de cridar no mor quan xerres i en canvi creix quan veus i escoltes el que està passant a El-Aaiun
, més si tens un amic allà amagat per por a sortir-ne, doncs ja hem vist com se les gasta el monarca marroquí i els seus súbdits més fidels... Finalment ahir a casa vam respirar tranquils, doncs l'Antonio ha arribat a Barcelona i tot i que la por del cos no se li traurà en dies, ho pot explicar en primera persona i és la darrera veu que ha sortit del Sàhara ocupat i de la qual ens podem creure tot el que digui... Qui ha posat el seu cos al servei de la veritat, la dignitat i la justícia, qui ha estat tant a prop de la mort (i no són només paraules), demostra que te molt més valor que tots els politicastres de torn asseguts a les seves butaques daurades. Com d'altres vegades els socialistes de l'Estat espanyol s'han cobert d'una cosa pudenta que no és precisament glòria...

Amb les presentacions del llibre, com deia, m'ho estic passant
d'allo més bé. Van començar a La Bisbal d'Empordà, on feia anys que no hi anava però on tinc grans amics, d'allà eren els Pixamandúrries, primera banda catalana en fusionar llengües i instruments procedents de diferents cultures i a qui mai se li veurà reconeguda la seva tasca doncs eren políticament massa incorrectes:

"Perquè m'eduques per obeir i mai, mai, mai per escollir?
Perquè m'eduques per ser el millor i mai, mai, mai per repartir?
Por, tinc, por,
la por que vosaltres heu ficat dins el meu cap!"
(Pixamandúrries, "Educació i por")

Ara a La Bisbal compten amb un Ateneu Llibertari que reuneix molt bones condicions, cèntric, espaiós, amb diversos espais per a realitzar diverses activitats... Està instal·lat a un edifici que és patrimoni sindical, durant anys estaven els de CCOO, l'UGT i la patronal (tots junts fent força) però després que l'abandonessin van entrar els companys de CNT i ara és un gran espai llibertari. Vaig trobar velles cares conegudes i em va fer il·lusió també trobar alguns membres dels Komando Moriles, en concret el Pere (bateria) i el Martí (veu). A més l'Ona, filla d'un dels personatges que surt al llibre, em va fer un emotiu regalet encara que després gairebé es dorm amb la pallissa que vaig fotre durant la presentació (devia pensar: "de que parla aquest amic dels meus pares").

La següent presentació va ser l'oficial, a l'Espai Obert, a Sants, un dels llocs més vius de Barcelona, multitud d'activitats i una mentalitat oberta fan que sigui un lloc realment especial. Jo m'hi vaig cagar una mica la veritat, tanta gent, tantes cares amigues, tantes persones que van viure en primera persona els fets que explico al llibre... No es tractava d'explicar les meves batalletes a gent que no en tenia ni idea, havia d'explicar el com i el perquè a gent a la qual no se la odia enganyar... Per sort vaig comptar amb el suport de les companyes que m'han ajudat a publicar el llibre, els també santsencs membres de La Ciutat Invisible, i això, comptar amb el suport proper dels amics, sempre és important. En qualsevol cas, encara que el Manolín, responsable final de la maquetació i a qui heu de felicitar per tal com ha sortit el llibre, no volgués parlar, jo el veia per allà i això em tranquil·litzava, com em donava força el fet de tenir a l'Elba asseguda al costat. El que no m'esperava és que els assistents es tallessin després de la meva parrafada, doncs ha estat l'única de les xerrades que s'ha acabat en el moment en que jo he terminat la meva exposició, la culpa li donarem al David de Ràbia Positiva, qui tenia unes preguntes per fer --me però no es va atrevir a ser el primer i ningú no va voler trencar el gel...

La tercera presentació va ser a Alacant, espai una mica asèptic, poca concurrència, però xerrada molt agradable i petit debat en acabar, és d'agrair que el company Pito Karcoma li poses tot l'amor revolucionari a la meva visita al territori alacantí, com és d'agrair els kilòmetres que van fer els dos companys de la generació anterior que van apropar-se fins Alacant per tal de que ens coneguéssim i així poder iniciar una relació que espero fructifiqui en forma de treball literari.

L'endemà a Elx, i això, per a mi, sí que són paraules majors. La meva relació amb aquesta població va ser molt forta durant els anys 90, allà hi havia el CIJA (Col·lectiu Ilicità de Joves Agobiats), grup de joves activistes als quals visitàvem cada estiu amb l'excusa de la Barraka Alternativa, que era l'espai alliberat durant les festes de la ciutat, salvatge i una mica alegal, semblant als mítics Pesaos de 9 Barris. A més de gaudir d'un cap de setmana en germanor, amb companys i companyes que feia anys que no veiem ens ho vam passar d'allò més bé, dissabte havent dinat, amb la guitarra i la veu de Pito Karcoma i de Javi Chispes, i cantant tots plegats com excursionistes hippys al voltant del foc:

“Me gustaría que la razón y el corazón estuvieran siempre juntos,
sentir del mismo modo, hacer fuerte esa unión,
vamos a resistir con golpes y esfuerzos,
hay algo que nos queda: ¡La forma de pensar!
El dinero no lo es todo, el control es cosa personal,
mira donde pisas, no vayas a tropezar.
Tu pasado no lo conozco, el futuro no importa mucho más,
defender o resistir es positivo, hay que vivir,
pienso que si no lo sientes ¿Que haces tu aquí?
Me gustaría que estuvieramos siempre juntos,
luchar del mismo lado, hacer duradera la amistad.
Vamos a defender con manos y gritos,
lo único que queda: ¡la sinceridad!
La política no lo es todo, la libertad una palabra más,
La copa que vas a tomar procura que no sea para olvidar...
¿Quien te implica si tu no quieres? Perteneces a ti mism@
La cosa puede ir más allá, está en tus manos... Acógela, o volará..”
(Maniática, “Lo que nos queda”)

La xerrada va ser prou interessant i el més destacable crec que va ser l’espai, el Casal Jaume I de la ciutat. Mai he entès com és possible que persones d’esquerres, moltes de les quals republicanes, puguin sentir-se còmodes en un indret amb el nom d’un rei amb afany d’imperi i que va fer fora a la població musulmana. És això avui en dia reivindicable?
(Continuarà...)