Si hay futuro (La Polla Records)

Un mundo entero se quema a si mismo para hacer pomadas para sus quemaduras.
Un arbol que arde, de él sale papel para que se escriba de la arbolación.
Los hombres trabajan para poder vivir, en fabricas de armas que los mataran.
Ciudades del futuro tumbas de los vivos, vivos del futuro muertos en ciudades...
Políticos locos guian a las masas que les dan sus ojos para no ver que pasa.
Aun con tu ceguera veras a los listos contar su dinero, listos pero muertos.
(La Polla Records, "Si hay futuro" de "No somos nada", 1987)

diumenge, 3 de març de 2013

La solidaritat amb els presos del MIL (I)


El setembre de 1973 foren detinguts en diverses accions policials prop d’un desena d’ex-membres del MIL. El MIL s’havia dissolt un mes abans però alguns dels seus activistes van decidir continuar les accions mentre intentaven integrar una xarxa de grups autònoms amb l’objectiu de coordinar la capacitat de resistència armada enfront el capitalisme internacional. Per portar a terme aquesta finalitat decidiren continuar emprant les sigles GAC (Grups Autònoms de Combat) que ja havien utilitzat en l’etapa del MIL. Amb les detencions s’acabava la història d’un grup que va intentar aportar noves pràctiques a la lluita obrera en l’estat espanyol i que es va definir com a autònom a l’hora de valorar els seus vincles polítics i socials amb les velles estructures pràctiques i teòriques que provenien de l’època de la Guerra Civil. Aquell final però significà també l’inici d’una nova història que donava continuïtat a molts dels seus plantejaments i, especialment, de la seva forma d’actuar.
A partir del moment en què la notícia de la detenció de Salvador Puig Antich, Josep Lluís Pons Llobet, Oriol Solé Sugranyes i els seus companys i companyes s’estengué per l’estat espanyol i per Europa, especialment per França, començaren a mobilitzar-se les xarxes de solidaritat amb la participació, també, de joves que recollien el testimoni del MIL i que no dubtaven en emprar l’agitació armada com a mitjà propagandístic. Entre ells els membres dels GAC que havien escapat a la repressió i els grups que ja havien començat a actuar coordinats amb ells i que, en alguns casos, formaven part de l’estructura catalana que no havia estat desmantellada.
El 4 de gener de 1974 una càrrega instal·lada a la comissaria de la Policia Armada del barri de Sant Andreu, a Barcelona, feia explosió causant desperfectes de consideració. Quatre dies més tard, el dia 8, es realitzà el Consell de Guerra contra Puig Antich, Pons Llobet i María Angustias Mateos Fernández, la sentència, però, havia estat dictada molt de temps abans i, com a tots els judicis polítics del franquisme, l’únic objectiu era legalitzar la revenja. L’endemà la sentència es feia pública, i els diaris del dia 10 la recollien: pena de mort per Salvador Puig Antich. L’activitat de la xarxa de suport es multiplicà. Aquella mateixa matinada, ja el dia 11, tres atemptats gairebé simultanis sacsejaren Barcelona, sengles explosions afectaren oficines del Banco Popular Español i del Banco de Vizcaya a prop de la Sagrada Família i mitja hora més tard una potent explosió causà greus desperfectes al monument a los Caidos provocant, a més, la caiguda de cinc fanals dels voltants i la trencadissa de molts dels vidres de les finestres de la veïna Facultat de Ciències. Hores abans altres artefactes havien explotat a les proximitats dels consolats espanyols de Zuric i Torí. El dia 15 l’acció solidària es traslladà a Madrid, dues oficines d’entitats bancàries foren l’objectiu.
A França, els companys dels GAC es mobilitzaren intentant implicar el màxim número de col·lectius i persones en aquella lluita desesperada contra el temps per evitar l’assassinat del seu amic i company, el dia 15 els enfrontaments durant una violenta manifestació davant el Consolat de Tolosa de Llenguadoc causaren sis policies ferits. L’endemà a Ivry, als afores de París, eren detinguts quatre joves, entre ells l’activista del MIL Jean Claude Torres, dos dels companys, Michel Camilleri i Pierre Roger, foren alliberats, al quart, Ángel Moreno Patiño, se li trobà a la butxaca la fórmula per preparar una maleta bomba, acabaven de robar un cotxe, anaven armats i presentaren documentació falsa. La realitat és que com a mesura de pressió planejaven segrestar al representant espanyol davant la Unesco, minuts abans havien abandonat el pati de l’església d’Ivry, el capellà de la qual, fill d’un cenetista de Llagostera, els hi donava suport logístic. El dia 17, a Estrasburg, fou ocupada la residència del cònsol per un grup de joves que exigiren l’alliberament dels presos del MIL mentre a Brussel·les un grup de persones es tancaven a l’església de la Chapelle i es declaraven en vaga de fam. Dos dies més tard, a la mateixa ciutat, es realitzà una manifestació i paral·lelament s’ocupava l’oficina espanyola de turisme a Marsella, el 28 de febrer era metrallat el cotxe del cònsol espanyol a Tolosa.
A l’estat espanyol la solidaritat s’estenia, la matinada del 17 de gener dos artefactes esclataren a la facultat d’Econòmiques de Bilbao. Un parell de dies més tard, el dia 19, una acció coordinada entre diversos grups de l’Estat provocava la destrucció del monument a los Caidos de Mataró al mateix temps que diversos còctels molotov eren llençats contra les oficines d’Iberia a València i que a Donostia un altre atemptat amb còctels molotov es realitzava a la seu dels diaris Unidad i La Voz de España. El 8 de febrer li arribà l’hora al monument a los Caidos de Badalona i a la comissaria de la Policia Armada de Mataró. Tres dies després, el dia 11, una gran manifestació formada per més de dos mil joves sortia de la Universitat Autònoma i una caravana d’una vuitantena de cotxes arribava a Barcelona. El dia 22 un grup de joves tallava amb cadenes la principal arteria de Donostia per sol·licitar l’alliberament. El primer de març un connat de manifestació provocà diversos enfrontaments a Barcelona, els darrers crits per demanar l’indult, però, no foren escoltats...
El 2 de març Puig Antich era assassinat. La ràbia s’estengué per tota Europa. Aquella mateixa nit alguns llibertaris vinculats a CNT van organitzar un grup que va atacar diverses casernes del Vallès Occidental les quals foren metrallades.
El dia 3, després de l’enterrament, una manifestació espontània fou dispersada per la Policia a Barcelona. A la tarda dues entitats bancàries situades a la Via Júlia de Barcelona foren atacades amb còctels molotov i, ja de nit, un artefacte explosiu era col·locat als voltants de la caserna de l’Exèrcit de Sant Andreu. La seva façana i tots els vidres de les finestres de la residència d’oficials patiren els seus efectes. A les universitats de l’estat espanyol les assemblees i manifestacions foren contínues, l’actuació de la Policia Armada també. El dilluns dia 4 es paralitzà l’activitat a Barcelona, València, Bilbao, Granada, Madrid i Saragossa entre d’altres, i la Policia entrava als diversos Campus. A Barcelona una manifestació partí de la Facultat de Medicina fins arribar a la Diagonal, una altra més violenta s’iniciava a les Rambles fins a ésser dissolta al carrer Ferran, on els policies utilitzaren les seves armes de foc. Per la nit una tercera manifestació molt més nombrosa començà al passeig de Gràcia amb la Diagonal i els artefactes incendiaris impactaren a oficines del Banco Atlántico i del Banco Comercial Transatlántico. L’endemà a València diversos jeeps de la Policia Armada foren atacats amb còctels, posteriorment fou detingut un jove acusat d’haver pres part en aquesta acció. El 15 de març un artefacte explotava als jutjats de Barcelona...
A Europa la dinàmica era la mateixa i a les més importants ciutats es succeïren els sabotatges i atemptats contra els interessos econòmics espanyols. Els diaris del Règim, que habitualment amagaven aquest tipus de notícies, es van veure forçats a enumerar algunes d’aquestes accions, ja no podien ocultar la realitat internacional. El dia 4 els molotov impactaven a dues oficines del Banco Popular Español, a una del Banco Español i al Centre Espanyol d’Acolliment, tots ells a París, a Gènova un artefacte esclatava a la porta de la Cambra de Comerç Espanyola, a Roma una nombrosa manifestació intentà arribar a l’Ambaixada i l’important dispositiu policial instal·lat per impedir-ho provocà una batalla campal. Tres dies més tard una entitat bancària espanyola era assaltada durant una manifestació a Grenoble en el mateix moment en què l’Oficina de Turisme espanyola a la Haia cremava completament després del llançament de diversos còctels. El dia 8 era l’oficina del Banco de Bilbao a Hendaia la que quedava completament destruïda per un incendi provocat. L’endemà durant una manifestació a Lisboa la policia utilitzà les seves armes de foc per evitar l’assalt de les oficines d’Iberia que, tot i això, patiren seriosos desperfectes. A Baiona i Lió es repetiren els fets mentre a Nimes s’ocupà momentàniament el Consolat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada