Si hay futuro (La Polla Records)

Un mundo entero se quema a si mismo para hacer pomadas para sus quemaduras.
Un arbol que arde, de él sale papel para que se escriba de la arbolación.
Los hombres trabajan para poder vivir, en fabricas de armas que los mataran.
Ciudades del futuro tumbas de los vivos, vivos del futuro muertos en ciudades...
Políticos locos guian a las masas que les dan sus ojos para no ver que pasa.
Aun con tu ceguera veras a los listos contar su dinero, listos pero muertos.
(La Polla Records, "Si hay futuro" de "No somos nada", 1987)

divendres, 8 de març de 2013

La solidaritat amb els presos del MIL (II)


A l’estat espanyol els grups autònoms continuaven organitzant-se, quedaven molts companys presos i s’havia d’intentar treure’ls, però l’acció policial també avançava, el 22 de març els diaris anunciaven la detenció de vint-i-dos activistes a Catalunya, entre ells Enrique Conde Martínez, a Port Bou, i Núria Ballart Capdevila, suposadament pertanyents a “dos grups anarquistes independents” (La Vanguardia) i autors de les accions armades que s’havien realitzat des del inici de 1974 als voltants de Barcelona. Als mitjans per primera vegada aparegué una nova sigla: OLLA. La mateixa nit tres artefactes esclataven a França, un a una carretera en direcció a Espanya, a la qual es va volar un pont després de tallar la carretera amb cartells on es llegia “Atenció: Pont minat” i els altres dos a les vies del ferrocarril que també portaven a Espanya. Tots tres atemptats foren reivindicats per un altre nou grup, els GAI, semblava com si la desarticulació del MIL estigues abonant la terra per a la proliferació de grups autònoms. Dues setmanes més tard, el 7 d’abril, tres companys, Joan Jordi Vinyoles Vidal, Georgina Nicolau Millà i Ramon Carrión Sánchez, foren detinguts al tren Talgo procedent de Ginebra (Suïssa), a un vagó s’havia descobert una maleta carregada d’explosius. La Policia anuncià, el dia 20, la desarticulació d’una organització creada amb el suport econòmic i logístic del MIL: l’OLLA, l’objectiu de la qual era “crear en complexos industrials una sèrie de nuclis d’autodefensa mitjançant la proliferació de Grups Autònoms de Combat” (La Vanguardia 21/04/1974). En aquella mateixa nota s’informava també que dos dels detinguts el 22 de març en formaven part.
El 23 de setembre fou detingut a Barcelona Roberto Safont Sisa quan, en arribar de França, anava a una cita amb dos companys, Pere Bartres Ametller i José Ventura Romero Tajés, que havien estat detinguts uns dies abans, i encara el 17 d’octubre els mitjans anunciaren, de nou, la desarticulació definitiva de l’organització i quatre noves detencions, entre elles la de Raimon Solé Sugranyes, germà de tres membres del MIL, l’Oriol que estava detingut des d’un any abans i el Jordi i l’Ignasi que havien pogut escapolir-se a la ràtzia de 1973. La desarticulació definitiva fou anunciada, per darrera vegada, el 6 de novembre, amb les dues darreres “caigudes” de membres de l’OLLA “considerada com la continuació del Moviment Ibèric d’Alliberament” (La Vanguardia), Ricard de Vargas Golarons i Guillem García Pons. En sis mesos havien estat detingudes trenta-quatre persones relacionades amb el Comitè de Solidaritat pro-Presos del MIL i catorze de les quals involucrades segons la Policia en les activitats de l’OLLA.
Mentre aquestes accions repressives assolaven la xarxa solidària catalana, a París, el 3 de maig, era segrestat el director del Banco de Bilbao, Baltasar Suárez; la policia començà a donar pals de cec. Quatre dies més tard l’acció era reivindicada per un altre grup desconegut fins aquell moment, els GARI, que en el comunicat enviat a una agència de notícies francesa demanava, entre d’altres coses, l’alliberament de Santiago Soler Amigó, company del MIL empresonat i que es trobava greument malalt. Paral·lelament a Barcelona, a un bar del carrer Pelai, es convocava una roda de premsa clandestina amb l’objectiu de que a l’estat espanyol es coneguessin també les reivindicacions del grup. Mentre els periodistes esperaven l’aparició dels convocants, arribaren dues persones, es presentaren com a membres del Comitè Llibertari Antirepressiu, distribuïren uns sobres entre els periodistes assistents i marxaren. L’endemà un nou comunicat adreçat a l’Agència France Presse, hi afegia la demanda d’alliberament per a altres quatre presos del MIL.
Els Grups d’Acció Revolucionaria Internacionalista no eren altra cosa que una nova xarxa de grups i activistes creada per antics membres del MIL amb l’objectiu d’intentar alliberar els seus companys a través de la pressió exercida a França. A banda dels propis membres del MIL s’hi afegiren alguns activistes espanyols residents a França, els membres del grup Primero de Mayo i diversos col·lectius llibertaris formats per joves estudiants francesos i fills d’exiliats espanyols (dels quals Telesforo Tajuelo, que va formar part de la xarxa, va escriure: “Sense dubte el grup més nombrós, caracteritzats pel seu confusionisme ideològic, coexistent amb un menyspreu palpable per tota ideologia”, El MIL, Puig Antich y los GARI, pàg. 105).
Diumenge 12 el Sunday Mirror del Regne Unit publicava una foto del segrestat. L’havia comprat a David May, director d’un mitjà londinenc, el Time Out, que l’havia rebut anònimament un parell de dies abans. El periodista fou detingut i imputat per encobriment i la repressió es desfermà entre els activistes llibertaris de l’illa. L’endemà, a la carretera que uneix Lió i Ginebra, eren detinguts sis companys catalans, entre ells Ignasi Solé Sugranyes, uns dies més tard, però, foren alliberats, tot i que dos dels acompanyants de l’Ignasi, en José Ventura Romero Tajés i en Pere Bartres, com hem vist, foren detinguts a Barcelona quatre mesos més tard i inclosos en el sumari de l’OLLA. El dia 21 un grup denominat Escamot Puig Antich havia incendiat la seu del diari francès L’est republicain. Finalment el dia 22, després de cobrar-ne el rescat, els GARI alliberaren Baltasar Suárez. Hores després eren detinguts set activistes: Lucio i Anne Urtubia, Octavio Alberola, Ariane Gransac, Jean Helen Weir, George Rivière i Annie Plazen. Amb ells era recuperada una part important del rescat. El mateix dia un cotxe bomba esclatava a les portes de l’oficina d’Iberia a Brussel·les i vehicles idèntics eren localitzats davant de les seus de la companyia a Liége i Anvers, els cotxes utilitzats havien estat robats a Àmsterdam i el dia 27 els atemptats eren reivindicats pels GAI. El dia 23 eren detinguts Pierre Guibert i Danièle Haas, acusats d’haver allotjat a alguns dels detinguts del dia anterior. El dia 29 es produïren dues noves detencions a París, Armand i Chantal Chestel, companys que foren acusats de prestar el seu pis en el segrest de Suárez. Tot i aquestes detencions la policia no arribava als activistes que havien realitzat l’acció i només s’estava desmantellant la xarxa de suport que havia reivindicat el segrest i cobrat el rescat. El juliol les detencions arribaren a Barcelona, el dia 7 els diaris de l’estat espanyol anunciaren la detenció de vuit anarquistes, quatre d’ells foren empresonats: Luis Andrés Edo, Lluís Burró Molina i les dues persones que en nom del Comitè Llibertari Antirepressiu assistiren a la roda de premsa del 7 de maig, David Urbano Bermúdez i Joan Ferran Serafini.
Els GARI, però, continuaven existint, i després de dos mesos de treva, els dos mesos que havien donat de termini al Govern espanyol per a acomplir les seves exigències de les quals només es va complir l’alliberament de Santiago Soler Amigó, les accions continuaren: el 15 de juliol dos artefactes esclataven a Andorra, a la seu de la Vegueria Episcopal i a una oficina d’una caixa d’estalvis espanyola, també diverses línies elèctriques que creuen els Pirineus foren atacades i el tren París-Irun patí desperfectes degut a l’esclat d’una bomba abans d’iniciar el seu trajecte. L’endemà tretze autocars de peregrins cremaren a Lourdes i diversos cotxes de la caravana del Tour de France foren calcinats mentre diversos arbres tallaven la carretera d’ascensió al mític Tourmalet. Tot just una setmana abans del Consell de Guerra contra Oriol Solé i Josep Lluís Pons Llobet, que foren condemnats a 48 i 21 anys de presó respectivament. El dia 27 un artefacte esclatà al costat del Consolat espanyol a Tolosa. L’endemà van ser dues les bombes col·locades al mateix lloc mentre una trucada alertava de la col·locació d’un artefacte a l’estació d’Hendaia, que fou desallotjada abans de patir l’explosió, aquella nit a París foren col·locades tres carregues explosives a autocars de la Societat França-Espanya-Portugal i dos cotxes bomba esclataren a prop de les fronteres d’El Pertús i La Guingueta d’Ix. Totes aquestes accions foren reivindicades pels GARI però d’altres grups participaven també en la lluita, el dia 25 un artefacte havia esclatat davant l’oficina del Banco Popular Español de Nimes, sense que ningú reivindiqués l’acció. A Tolosa el dia 29 la policia detingué a Pierre Roger, se’l acusà d’un robatori a una entitat bancària. L’endemà diversos explosius van ser col·locats al port de la Grande Motte enfonsant diversos vaixells i iots de luxe. El 5 d’agost tres cotxes bomba esclataren a Brussel·les, un davant les oficines d’Iberia i els altres dos enfront dues oficines del Banco Español. A finals d’agost, els diversos integrants de la coordinadora es reuniren a Tolosa i decidiren la seva dissolució després d’haver aconseguit que no es produïssin noves condemnes a mort a l’estat espanyol, això, però, no implicà que una bona part dels seus membres i d’altres grups autònoms continuessin les accions armades i les expropiacions que finançaven la lluita, que des de bon començament de la xarxa s’havien vingut desenvolupant a França. D’altra banda la Gendarmeria continuava la seva persecució dels autors de totes aquelles accions.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada