Un parell d’integrants de la plataforma OjocontuOjo vàrem
poder presenciar ahir la sessió parlamentària a la que es votava la creació d’una
comissió per estudiar els efectes de les bales de goma.
No és aquest el nom de la comissió i tampoc entrarem
nosaltres a valorar els conceptes polítics que van portar a alguns dels grups parlamentaris
a la presentació de dues propostes amb iguals o similars objectius.
No entrarem a valorar el perquè ERC va votar contra una
comissió que inclogués al seu nom el concepte “bales de goma”, tot i que
entenem que havent donat estabilitat al govern de CiU els hi fes nosa aquesta
designació.
Com no entrarem a valorar el fet que Iniciativa quan va
estar al govern res va fer per prohibir la seva utilització. Tot i que ahir el
seu representant va reconèixer explícitament el seu greu error. Això ja és un
pas endavant.
La ciutadania l’únic que espera ja de l’espectacle parlamentari
són resultats pràctics i poc ens importen les paraules que, repetides una i
altra volta, poc sentit tenen quan s’utilitzen frívolament amb el mer objectiu
de que se les endugui el vent. No oblidem que fa dos anys tots els grups van
votar a favor d’una comissió semblant i tot plegat va quedar, un cop més, en
no-res.
Tan sols aspirem, ja, a contrastar la capacitat humana
dels qui suposadament ens representen.
De la sessió d’ahir podem constatar la demagògia. La
demagògia dels qui pretenen convertir víctimes en culpables, assenyalant les
víctimes tot ratllant la ignomínia. En especial la demagògia del representant
del PP que va ser capaç, sense caure-li la cara de vergonya, de parlar de la “violència
extrema” dels manifestants que segons ell ha provocat, sempre, l’actuació
policial.
Ara per ara i durant els darrers anys, mai, cap víctima
de cap, suposat, violent manifestant ha patit les greus lesions que han patit
les víctimes de la violència policial. Violència que, a més, sempre s’ha
mostrat indiscriminada. I no fa falta allunyar-se en el temps, parlem de tres
mesos enrere. I no ens referim només a la nostra amiga Ester. I ho sap tothom.
Tothom excepte, pel que sembla, el representant del
Partit Popular.
I és per això que, sí, parlem de violència policial.
Violència de la qual pot ser víctima qualsevol
dels ciutadans. Indiscriminadament.
I no us enganyeu. Ni preteneu enganyar ningú. No
justifiquem la “violència extrema” dels manifestants. Però un contenidor cremat
o un aparador esmicolat no és comparable a una cara destrossada. A una cara
destrossada pels qui han de mantenir la llei.
Vàrem poder, també, constatar la demagògia del representant
de CiU. Demagògia que el va portar, no en una sinó en diverses ocasions, a
parlar d’accidents quan s’hi referia a les quatre persones que durant el seu
mandat han patit l’explosió del glòbul ocular com a resultat de les agressions
policials.
Accidents!
Accidents amb noms i cognoms. Accidents amb número de
placa. Ocult, sí, però amb número de placa...
No som optimistes.
No som optimistes però esperarem.
Esperarem per tenir esperança.
Esperarem que no sigui necessari un mort.
Esperarem que us adoneu que la ciutadania està farta de
les vostres calumnies.
Esperarem que la vostra capacitat humana floreixi. I que
sigueu capaços de prohibir la utilització d’aquests projectils mortals que la
policia empra contra la ciutadania que suposadament hauria de defensar.
I continuarem esperant perquè l’Ester sigui l’última
víctima.
Barcelona,
28 de febrer de 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada