Si hay futuro (La Polla Records)

Un mundo entero se quema a si mismo para hacer pomadas para sus quemaduras.
Un arbol que arde, de él sale papel para que se escriba de la arbolación.
Los hombres trabajan para poder vivir, en fabricas de armas que los mataran.
Ciudades del futuro tumbas de los vivos, vivos del futuro muertos en ciudades...
Políticos locos guian a las masas que les dan sus ojos para no ver que pasa.
Aun con tu ceguera veras a los listos contar su dinero, listos pero muertos.
(La Polla Records, "Si hay futuro" de "No somos nada", 1987)

dimecres, 13 de març de 2013

La solidaritat amb els presos del MIL (III)


El 18 de setembre s’anunciava la detenció, al País Basc francès i a Tolosa, de quatre companys acusats de formar part de la coordinadora, es tractava de Víctor Manrique i Jean Michel Martínez, detinguts els dia 15 a Hendaia, i de Mario Inés Torres i Michel Camilleri, detinguts el dia anterior a Tolosa. Els companys del País Basc havien caigut per una errada dels companys tolosans, els gendarmes no van tenir la necessitat de fer-los “cantar”, en el moment de la detenció un d’ells duia a sobre una carta dels primers amb la seva adreça, carta que no hauria d’haver sortit mai del pis franc que els tolosans ocupaven. El 9 d’octubre diversos artefactes explosius eren col·locats al camp de futbol de París on es jugava un partit entre el F.C. Barcelona i un club de la capital francesa, artefactes que foren desactivats per la policia després d’estar alertats per una trucada que reivindicà l’acció en nom d’uns nous GAI (Grups d’Acció Internacionalista). Posteriorment els autors van fer públic que les carregues havien estat col·locades però mai activades. El 14 d’octubre, en acabar el judici als dos detinguts del 16 de gener, era detingut Josep Maria Condom Bofill acusat d’haver pres part en diverses accions de la coordinadora i que havia acudit al judici sense saber que l’estaven buscant. Setmanes després, la nit del 2 al 3 de novembre, un autodenominat Grup d’Acció Revolucionària Ocasionalment Terrorista (GAROT), li tallà el cap i les mans a la figura del Príncep espanyol Juan Carlos de Borbón que formava part del museu de cera de París. El dia 8 diversos mitjans de comunicació francesos reberen, juntament a la reivindicació de l’acció, alguns dels dits i l’Ambaixada espanyola a París, una de les orelles. El 3 de desembre, a París, era detingut Jann Marc Rouillan amb Floreal Cuadrado i Raymond Delgado, se’ls trobà una fotocòpia de la documentació de Baltasar Suárez. Tots tres foren acusats de participació en diverses de les accions dels GARI.
L’acció judicial provocada per totes aquestes accions solidàries amb els companys del MIL tant a l’estat espanyol com al francès tingueren llargues conseqüències. Els companys inculpats de pertinença a l’OLLA foren deu: Enrique Conde Martínez, Núria Ballart Capdevila, Joan Jordi Vinyoles Vidal, Georgina Nicolau Millà, Ramon Carrión Sánchez, Roberto Safont Sisa, Pere Bartres Ametller, José Ventura Romero Tajés, Raimon Solé Sugranyes i Guillem García Pons, i patiren diversos processos: els relatius a les seves detencions a càrrec del TOP (Tribunal de l’Ordre Públic), els dies 17 de maig i 10 de juny de 1975, i després el Consell de Guerra col·lectiu per pertinença a banda armada, en el qual els demanaven més de cinc-cents anys de presó. Finalment, però, després de les diverses condemnes als TOP, tots els empresonats foren alliberats provisionalment quan l’any 1976, portant al voltant de dos anys de presó preventiva i havent mort el Dictador, el Consell de Guerra fou desestimat i la causa tornà a la Justícia ordinària.
A França entre el 27 d’agost de 1974 i el 13 de febrer de 1975 foren alliberats els onze empresonats després del segrest de Baltasar Suárez. El 14 d’octubre de 1974 es jutjà als dos primers empresonats, els del 16 de gener, Jean Claude Torres i Ángel Moreno Patiño, l’endemà s’anuncià la condemna: deu mesos de presó, en portaven nou i aquella mateixa tarda sortiren de la presó de La Santé. El 27 de desembre els presos dels GARI que restaven a la mateixa presó en espera del judici es declararen en vaga de fam per exigir el reconeixement dels motius polítics a les accions de les quals se’ls acusava. El 5 de gener una explosió afectà el Museu de la Marina a París mentre hi havia una exposició d’art espanyol, l’atemptat fou reivindicat pels Mariners de Kronstadt en suport a la vaga de fam dels companys empresonats. Tres dies més tard es llençà una granada lacrimògena als jutjats de Tolosa, acció reivindicada per Els Amics de Puig Antich i Heinz Chez. El 13 de gener de 1975, es jutjava a Pierre Roger i Michel Camilleri per la detenció del 16 de gener als afores de París. El dia 16 fou el Palau de Justícia de París el que rebé la visita del GALUT (Grup Autònom Llibertari d’Usuaris dels Tribunals), que deixà un regalet que afectà l’estàtua de Sant Lluís, el patró de la justícia francesa, no era casualitat que el Jutge encarregat del procés contra els GARI s’anomenés Gallut. Prop de dues setmanes més tard una carrera de cavalls que es retransmetia en directe per diverses cadenes de televisió era aturada degut al llançament de bengales, l’acció fou reivindicada per un desconegut GALOP (Grup Autònom Llibertari Ocasionalment Apostador), sentit de l’humor no hi faltava... El dia 23 era alliberat Floreal Cuadrado. Dies més tard un altre grup interrompia un programa en directe de la televisió francesa i abans que poguessin tallar la connexió desplegava una pancarta en suport a la lluita dels companys empresonats. Per fi el 7 de febrer el Tribunal reconeixia el caràcter polític dels fets. La vaga de fam l’havien mantingut entre trenta i quaranta-tres dies. En aquell moment encara romanien a presó vuit dels activistes, set a París i un a Tolosa, aquest, Pierre Roger, inicià una vaga de fam el 27 de febrer per exigir el seu trasllat a La Santé, on restaven tots els seus companys. Per fi, durant l’abril foren alliberats Josep Maria Condom Bofill, Víctor Manrique, Jean Michel Martínez i Raymond Delgado, el 9 de juliol li arribà el torn a Pierre Roger i els qui pagaren els plats trencats foren Mario Inés Torres, Michel Camilleri i Jann Marc Rouillan que el maig de 1976 encara seguien en presó preventiva i foren alliberats un any més tard, el 25 de maig de 1977, després d’haver complert al voltant de dos anys i mig de presó sense haver estat jutjats.
A l’estat espanyol, encara un any més tard, el 3 de gener de 1976, es publicava la sentència contra els acusats d’haver participat en la roda de premsa del 7 de maig de 1974 a Barcelona, Luis Andrés Edo, Lluís Burró Molina i David Urbano Bermúdez eren condemnats a cinc anys i Joan Ferran Serafini a tres.
Quan el maig de 1981 es realitzà a París el procés contra els imputats per les accions dels GARI tots foren absolts.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada