Llibertat creativa II

“No vaya usted a creer que soy original,

conozco a muchos otros que piensan igual,

me está usted reventando con su dignidad,

que viva el desmadre y la frivolidad”

(Cucharada, “No soy formal”)

En primera instància un dels grans centres neuràlgics del moviment contracultural a finals dels seixanta i principis dels setanta fou Sevilla. Els militars ianquis de les bases de Morón i de Rota, quan sortien de permís, es barrejaven amb els joves sevillans a les tasques i bodegues on fins aquell moment només s’escoltava flamenc, al mateix temps que joves andalusos sintonitzaven les emissores ianquis d’aquelles bases on descobrien aquelles noves músiques electrificades. L’aparició del grup Smash va ser trencadora. Mai abans s’havia escoltat res semblant: l’ambient del flamenc portat al terreny del rock i el ritme del rock barrejat amb la profunditat del flamenc. Com ells mateixos deien al seu Manifiesto de lo borde:“No es tracta de fer ‘flamenc-pop’ ni ‘blues aflamencat’, sinó de corrompre’s per dret”. Pocs anys després, artistes com Lole y Manuel o Triana recollien els fruits, o n’eren fruit ells mateixos, d’aquelles primeres aventures arriscades de fusió entre les arrels i els nous corrents musicals. Al mateix temps el nou teatre popular i independent sorgia amb força sota l’auspici de grups com el Teatro Estudio Lebrijano, Esperpento o La Cuadra que pren el nom d’un dels nous locals que acullen aquelles noves i transgressores propostes: La Cuadra de Paco Lira. Els dos sectors, el musical i el teatral van confluir en vàries ocasions com quan Esperpento realitzaren l’obra Antígona de Bertolt Brecht amb música en directe interpretada per Smash a la Universitat de Sevilla. Aquella era la Sevilla que el dibuixant Nazario va deixar enrere per instal·lar-se a Barcelona.

A Madrid les coses anaven en una altra direcció. El fet de ser la capital de l’Estat feia que la pressió i la repressió fossin més angoixants que a Sevilla o a Barcelona i això també repercutia en els sectors creatius. En l’aspecte musical, mentre a Barcelona funcionava el rock laietà i progressiu, a Madrid naixien grups com Burning (“energia incendiària” va dir d’ells Oriol Llopis al número 21 de la revista Star), Indiana o Moon, que amb uns quants més, el 1975, van protagonitzar el disc recopilatori Viva el rollo. Creats al 1974 Burning no eren punks, ni molt menys, però la seva salvatgia i agressivitat estava a anys llum de les músiques que es feien a Barcelona i el seu entorn, que fins un parell d’anys més tard no va donar peu al naixement de La Banda Trapera del Río.

Quant als còmics, el 1975 va nàixer la Cascorro Factory, un col·lectiu de dibuixants que es van donar a conèixer amb l’edició d’El Carajillo i la instal·lació d’una parada els diumenges al Rastro. Entre els seus integrants hi havia Ceesepe, El Hortelano o El Zurdo i durant els anys posteriors van produir dotzenes de publicacions. També, com en el món de la música, les diferències amb Barcelona eren òbvies: “Els membres de Cascorro Factory eren menys passotes que els d’El Rrollo, més polítics i també més extremats en la forma de vestir. Madrid marcava un ritme asfixiant.” (RIBAS, J. Los 70 a destajo..., pàg. 386) A locals com La Vaquería o La Bobia aquells dibuixants i guionistes es barrejaven amb membres de companyies de teatre independent com Los Goliardos o TEI (Teatro Escuela Independiente), amb seguidors del cinema alternatiu com Pedro Almodóvar i amb pintors i fotògrafs joves i necessitats de trencar esquemes. La Vaqueria va obrir el febrer de 1975, al carrer Libertad número 8, la van impulsar un grup de joves poetes (Antonio López Luna, Emilio Sola...) i va resultar completament destruïda el 8 de juny de 1976 en patir un atemptat amb un artefacte explosiu per part dels Guerrilleros de Cristo Rey. A la comuna que alguns dels seus creadors van muntar en un pis del mateix carrer es va obrir, mesos més tard, el primer local de la CNT a la ciutat. El mateix 1976 es va publicar el primer número de la revista Bazofia i poc després aparegué MMM -Órgano oficial de la locura. Un altre important centre difusor de noves propostes contraculturals va ser el local de LACOCHU (Laboratoris Col·lectius Chueca), on es trobaven els membres de PREMAMA (Premsa Marginal Madrilenya), coordinadora que intentava donar sortida al nombrós contingent de fanzines (és a dir publicacions il·legals) que es començaven a distribuir per diferents racons de la ciutat. Des de LACOCHU es donava a conèixer també diversos grups musicals entre els quals destacaven Cucharada que, abastament influenciats pel nou teatre independent i interactiu de Living Theatre, col·laboraven ocasionalment amb companyies com Tábano o TEI. Els membres de Cucharada actuaven sovint al carrer i en diverses ocasions van ser víctimes de la Ley de Peligrosidad Social a la qual van dedicar un famós i provocatiu tema. El canvi generacional i estilístic es va produir el 1977, quan van desaparèixer publicacions com Bazofia i la coordinadora PREMAMA i es va publicar el fanzine La Liviandad del imperdible al voltant del qual va nàixer el grup Kaka de Luxe. Tot plegat va donar peu a l’explosió posterior d’allò que es va conèixer com La Movida.

L’esclat contracultural va ser, si fa o no fa, el mateix a tota la geografia de l’Estat. Així doncs, tots aquests grups musicals i de teatre van passar per la sala Studio, oberta a finals dels anys seixanta a València, i a aquesta mateixa ciutat el maig de 1974 s’estrenava l’òpera rock L’home de cotó-en-pèl, que va donar peu a la creació del grup de rock progressiu Cotó-en-pèl. Un parell d’anys més tard es publicava el còmic El Gat Pelat i es creava el grup de dibuixants Els Tebeus del Cingle. Mentrestant, a Saragossa, s’obria, entre molts d’altres, el bar Bohemios que més tard es va convertir en El Golem, i es creava el grup de teatre El Grifo, alguns dels membres del qual van publicar el 1977 la revista El Pollo urbano. Quan mesos més tard es formava el Colectivo Zeta, que aglutinava a un grup de dibuixants entre els quals es trobava Carlos Azagra, van ser els editors d’El Pollo urbano els que els hi van donar cobertura legal per editar la revista Colectivo Zeta, revista que va patir un important atac per part de la justícia governamental per escarnio a la religión católica. Al País Basc va deixar empremta la comuna de Gerrhaundi, a Azpeitia, que va representar un experiment social entre joves fortament vinculats a l’autonomia obrera i que va desaparèixer després del setge policial motivat per les accions armades dels CAA.