Si hay futuro (La Polla Records)

Un mundo entero se quema a si mismo para hacer pomadas para sus quemaduras.
Un arbol que arde, de él sale papel para que se escriba de la arbolación.
Los hombres trabajan para poder vivir, en fabricas de armas que los mataran.
Ciudades del futuro tumbas de los vivos, vivos del futuro muertos en ciudades...
Políticos locos guian a las masas que les dan sus ojos para no ver que pasa.
Aun con tu ceguera veras a los listos contar su dinero, listos pero muertos.
(La Polla Records, "Si hay futuro" de "No somos nada", 1987)

dissabte, 11 de setembre de 2010

Onze de setembre, la diada de la guerra paranoica capitalista contra el terror

Avui és onze de setembre, la diada de la guerra paranoica capitalista contra el terror que ho justifica tot, guerra que permet que actualment qualsevol de nosaltres sigui considerat un terrorista, com ens mostra la història que explicaré a continuació i que toca directament a un company del qual ja he parlat en aquest bloc, en Mario Ines Torres, qui per ser lluitador anti-franquista i solidari amb els represaliats del MIL entre d'altres, ha estat, un cop més considerat un perillós terrorista.

En Mario va ser membre dels GARI els anys setanta, va ser empresonat a França al voltant de tres anys i el 1984 detingut a Espanya, on vivia, durant 10 dies, la seva darrera detenció es va realitzar il•legalment a Finlàndia l'any 87, des d’on va ser il•legalment extradit a Espanya l’any seguent, poc després va ser alliberat. Va denunciar l'Estat finlandès per la seva extradició davant el Comitè de Drets Humans de l’ONU que li donà la raó. Pocs anys després, va demanar un nou passaport a un consolat espanyol, és a dir no tenia cap causa pendent, però a partir de 2001 la paranoia col•lectiva s'escampava, especialment per Nord-Amèrica, i finalment li tocà rebre, a Canadà, on vivia des de feia uns anys.

LA HISTÒRIA EXPLICADA PEL NATIONAL POST, PREMSA CANADENCA OFICIAL:

29 de setembre de 2007.
Un home espanyol descrit per els oficials d'immigració canadenca com a terrorista d’esquerres ha viscut per una dècada a British Columbia com "Lolo," cantant d'una banda de flamenc anomenada Los Canasteros.
Mario Ines Torres anava a ser deportat de Canadà per terrorisme fa un any quan els oficials d'immigració de Vancouver en van perdre la pista i van emetre una ordre de recerca pel seu arrest.
Encara no ha estat trobat, però abans de desaparèixer era un habitual de un bar de tapes de Vancouver, on cantava i tocava la guitarra, i també havia actuat al Vancouver Folk Festival.
"Quan canto, només transmeto la veu dels meus avantpassats. No vaig escollir cantar, ells em van escollir," diu Lolo en la pàgina d'Internet de la banda, la qual explica que la banda és anomenada com els gitanos del Sud d’Espanya.
"De fet és un company molt enrotllat," va dir Mark Bellini, director de la Cafeteria Kino, on Torres actuava.
"És molt espiritual i un xicot que toca de peus a terra. El que era al seu passat, no en tinc ni idea.
"Sé que no està a Canadà des de fa bastant de temps," va dir Bellini.
La biografia de Lolo a la pàgina web de Los Canasteros descriu com les feines de granger migrant i llargs períodes d’aïllament en les muntanyes va augmentar la seva empatia cap a l’emoció i el sofriment humà, l'essència del flamenc."
Però segons documents de la immigració canadenca, el seu passat també inclou molts anys com a violent d’esquerres i membre dels GARI, els Grups d'Acció Revolucionaria Internacionalista, i d’altres grups radicals.
En els setanta, Torres presumptament va segrestar un director de banc dins França, va posar dos cotxes bomba a Bèlgica, va robar explosius i va ser detingut en un apartament de París amb tres pistoles mentre es preparava per robar un banc.
Després de ser deportat de Finlàndia, va entrar a Canadà i treballar com a cantant flamenc a la Cafeteria Kino, que llavors regentava Margaret Moon.
Torres finalment es va casar amb ella, i es van mudar a una granja biològica a la remota D'Arcy, B.C.
"L'última vegada que vaig parlar amb ell acabava d’aconseguir la seva llicència per ser carnisser," va dir Bellini. Criava bestiar a la granja i el venia al proper poble de Whistler. "Finalment venia a restaurants d’alt nivell."
Torres tornava a B.C. de Mèxic l’ abril, de 2005, quan va ser parat a la frontera. Durant una entrevista al Centre de l'Agència de Serveis Fronterers de Canadà, Regió del Pacífic, va admetre que hi havia estat membre dels GARI.
"Va declarar que havia estat un membre de l'organització coneguda com els Grups d'Acció Revolucionària Internacionalista (GARI) de 1974 a 1975," va escriure l’agent d'immigració Joanne Jesmer en un informe datat el 7 de juny de 2007.
"Va declarar que aquesta organització va realitzar atracaments a bancs a ma armada per expropiar diners de bancs i va utilitzar explosius per destruir línies elèctriques per immobilitzar la indústria."
També va dir que era "bon amic" de Jean-Marc Rouillan, un altre membre dels GARI que compleix cadena perpetua per l’ assassinat el 1987 d’un dirigent de la marca automobilística francesa Renault.
Torres ha estat buscat des que no es va presentar a la citació per a la seva deportació en Vancouver el gener de 2006.
"Pel que jo se, és en algun lloc d’Amèrica Llatina," va dir Robert Lee, un autor gitano que va conèixer Torres. "Dubto que sigui a Canadà."
(...)
Malgrat el seu passat com a terrorista, Torres era ben conegut als cercles musicals flamencs i fins i tot va sortir en un documental del Consell Nacional de Cinematografia sobre els gitanos a Canadà.
"Els gitanos lluitaven contra els feixistes," diu en la pel•lícula.
"Vaig estar 10 dies i 10 nits sota tortura. Algunes persones em pregunten avui, 'Per què no tens nens ara?' Bé, perquè 10 dies i 10 nits amb electricitat en els teus genitals et fan estèril."

I EN EL MATEIX DIARI, LA CONTINUACIÓ DE LA PARANOIA:

Data desconeguda.
Això es va suposar que no passaria mai més. Després que el terrorista algerià Ahmed Ressam va ser detingut a la frontera de Canadà amb els EUA el 1999, mentre conduïa a Califòrnia per atemptar contra l’ aeroport de Los Angeles, el govern canadenc es va comprometre a tapar els buits de seguretat que li havien permès viure a Montreal sota una identitat falsa. Més reformes van seguir després dels atacs de l’onze de setembre de 2001.
(...)
"En tot plegat hi ha alguna cosa que no rutlla," va dir Martin Collacott, un antic ambaixador canadenc i crític del sistema d'immigració de Canadà. "Què és el que no estem fent i hauríem de fer? I quants d’altres són per aquí com ell?"

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada