Si hay futuro (La Polla Records)

Un mundo entero se quema a si mismo para hacer pomadas para sus quemaduras.
Un arbol que arde, de él sale papel para que se escriba de la arbolación.
Los hombres trabajan para poder vivir, en fabricas de armas que los mataran.
Ciudades del futuro tumbas de los vivos, vivos del futuro muertos en ciudades...
Políticos locos guian a las masas que les dan sus ojos para no ver que pasa.
Aun con tu ceguera veras a los listos contar su dinero, listos pero muertos.
(La Polla Records, "Si hay futuro" de "No somos nada", 1987)

dimecres, 22 de setembre de 2010

L'estrella de la ràdio

La primera vegada que vaig escoltar La Banda Trapera del Río, va ser al programa Al mil por mil de Radio Cadena, després ja vaig conèixer Radio 3 on començaven els 333 de Radio 3 i Esto no es Hawai de n’Ordovas i finalment, Ràdio PICA, amb una gran programació per a tots els públics inquiets (de programes en recordo bastant especialment Los silencios de la radio, La noche de los zombies –que feien el Mario i la Magda d’una de les bandes precursores del punk a Barcelona, Xeerox– i Punkitudes magnétikas que encara fa el Punky Xavi). Ràdio Obrera, l’emissora de Comissions Obreres i on el Vic i la Juana feien els dissabtes a la tarda Licuadora RO, a casa meva no s’escoltava gaire bé. Poc després el Vic i la Juana ens van fer lloc al seu programa, que durava un parell d’hores, i amb en Sisa i en Ferran vam començar a fer Likuadora punk, mitja horeta de punk cada setmana. A Ràdio Cornellà feia un programa el Johnny, mític personatge de la Ciutat Satèl·lit al qual Monstruación dedicaren una cançó a la seva primera cinta, a Ràdio Clot hi havia el Quique Albareda, que havia estat bateria del grup pioner Masturbadores Mongólicos i a Radio Cadena el Lluís Hidalgo i el Ferran Riera feien Tiempos de locura amb en Montesol. De mitjans escrits la informació la vam començar a rebre per l’Star que va ser la primera revista que entre còmics i altres esdeveniments underground també ens escrivia de punk i new wave, paral·lelament va arribar Disco Express que es va transformar en Disco Actualidad, també hi havia el gran Sal Común, per últim ja el setembre del 81, arribà Rock Espezial. En aquell moment la informació de debò la rebíem ja dels fanzines, que eren molt més àgils i rigorosos que aquelles revistes, simptomàtic és que Rock Espezial, tenint la redacció a Barcelona, al principi no publiqués en la majoria de números l’habitual secció de notícies musicals de la ciutat que portava Manuel Diumenjó, posteriorment la secció va passar a mans de Vic i Juana, notícia que vam celebrar àmpliament. Més endavant, crec que amb el canvi de nomenclatura de Rock Espezial a Rock de Lux la secció la va agafar en Ferran Riera. Ja a partir de l’any 85 seguíem una bona part de la informació musical a través de l’Egin, que un dia a la setmana (crec que primer els divendres i després els dimecres) dedicava les planes centrals a la música rock, principalment del País Basc però també d’altres zones de l’Estat, la secció es deia Bat, bi, hiru... i entre d’altres la portava el Jimmi, cantant de Tijuana in Blue amb qui vam tenir molta relació durant anys.

Rock Espezial durant aquells anys rebia moltes crítiques dels diferents sectors de la nova música barcelonina, així ja el febrer de 1982 a l’editorial del fanzine Radio Caroline, signada pel Vic, llegim: «No podemos negar que estamos contentos a pesar de que el ansiado número de Rock Espezial donde se hablaba del nuevo rock barcelonés haya sido lo temido: una estupidez manipuladora y sin conocimiento real y a fondo de la historia, no podemos negar que estamos contentos». Una altra mostra és la cançó «Rock Mamones Espezial» dels Kangrena, el Quoque mateix, cantant del grup, utilitzant el seu pseudònim The Liar, signà un article al Melodías Destruktoras en el qual argumentava la seva crítica a la revista.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada