La visita dels MDC del febrer del 84 va significar la primera revolució del moviment punk barceloní. Jo feia tan sols un parell de dies que havia complert 16 anys i fins aquell moment l’evolució de l’escena havia estat progressiva, sense grans sobresalts, sense dates marcades.
Dels primers grups provocadors com Basura o Mortimer es va passar als Último Resorte, innocents i molt poppies musicalment, ells poc a poc van anar afegint agressivitat a la seva proposta i llavors aparegueren Frenopaticss, i, de seguida, Attak i Kangrena. Aquell 1984 tot just s’havien estrenat els Anti/Dogmatikss. Més influenciats en aquells inicis per GBH que per cap altra banda. A Barcelona la velocitat l’associàvem a Discharge i Disorder més que no pas a les bandes dels EUA... Aquell va ser un dels arguments d’aquella primera revolució. La visita dels MDC va donar llum a la velocitat extrema en la vessant musical.
El segon argument va ser l’estètic. La primera fornada del punk barceloní va ser la de les corbates mal cordades, les camises per fora dels pantalons, el cabell mal tallat i despentinat, els pantalons cenyits i curts que ensenyaven els mitjons... Estèticament el moviment es centrava més en la deixadesa que no pas en la creació provocativa, així es va arribar fins el 1981 quan van aparèixer els pèls de punta, les jaquetes de cuir, les botes militars i els pinxos. Una estètica completament agressiva que girava al voltant del color negre i els additius metàl·lics. La visita dels MDC va representar, també en l’aspecte estètic, la tercera fase: tornar al “sigues tu mateix” inicial però “normalitzant” l’aspecte i centrant la imatge en la comoditat personal... Es van començar a veure molts cabells llargs i calçat esportiu, per exemple, en general la imatge personal va deixar de banda tots aquells aspectes que cridaven l’atenció i es va decidir que més important era l’interior de les persones que no pas l’aspecte extern...
Per acabar d’arrodonir la importància de la visita el tercer argument de la revolució va ser la vessant social o política. En la primera etapa els joves punks cercaven de forma exclusiva la diversió i la provocació “naïf”, utilitzaven un llenguatge incòmode i buscaven el seu benestar circumstancial. A la segona fase el cavall de batalla era l’agressivitat verbal, la provocació incloïa aspectes autodestructius i el benestar personal podia incloure o portar al malestar de l’entorn... L’arribada dels MDC, amb els seus discursos de cinc minuts abans d’interpretar un tema de 50 segons, va significar la maduresa social col·lectiva d’aquells joves desarrelats. En Franco (aquest era el nom del baixista del grup) xerrava i xerrava en el seu spanglish intentant explicar-nos el significat social i/o polític de les seves cançons mentre nosaltres el miràvem sorpresos, astorats, tot preguntant-nos per què no tocaven un altre tema en comptes de xerrar tant. Poc a poc, en els dies posteriors, aquells discursos van anar penetrant, fent-se un lloc, en els cervells d’alguns dels qui vam viure les actuacions dels MDC, i aquelles reflexions es van anar convertint en preguntes filosòfiques bàsiques com ara de on venim? Què volem? A on anem? I l’aspecte social, la relació dels joves punks barcelonins amb d’altres grups socials va canviar radicalment.
Aquell dia i per sempre més vam deixar enrere la innocència i vam decidir deixar d’autodestruir-nos per a començar a destruir els nostres enemics.
I fins avui...
(Article realitzat pel fanzine POGO!)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada