Si hay futuro (La Polla Records)

Un mundo entero se quema a si mismo para hacer pomadas para sus quemaduras.
Un arbol que arde, de él sale papel para que se escriba de la arbolación.
Los hombres trabajan para poder vivir, en fabricas de armas que los mataran.
Ciudades del futuro tumbas de los vivos, vivos del futuro muertos en ciudades...
Políticos locos guian a las masas que les dan sus ojos para no ver que pasa.
Aun con tu ceguera veras a los listos contar su dinero, listos pero muertos.
(La Polla Records, "Si hay futuro" de "No somos nada", 1987)

dissabte, 12 de febrer de 2011

Barricada (Capítol 1)

De Barricada vaig sentir-ne parlar per primera vegada l'any 85, a començaments d'any. Aquella frase de la cançó "Callejón sin salida" ens era massa propera com per no fixar-nos-hi:
"Leo algo en la pared: policía asesina!"
Pertanyia al disc "Barrio Conflictivo" (Soñua), segon disc de la banda que havia sortit al desembre de 1984 i estava dedicat al barri de la Txantrea d'Iruña, els havia ajudat a arreglar les cançons el Rosendo. En aquell disc hi havien alguns temes que des d'aquell moment van passar a la història, com el mateix "Barrio conflictivo" ("La tortura en los interrogatorios, agresiones, angustia y dolor" o "En tus calles no hay sitio para ellos, que se vayan, no los queremos ver") o una de les cançons d'amor  amb la qual molts, gairebé tota una generació, ens vam enamorar, "Mañana será igual":
"Esa foto vigilante, de él ya no esperas nada, desnuda mimas tu cuerpo, desnuda llegan las canas, y es verdad, ya no existen principes azules".
A partir d'aquell primer contacte ens vam començar a fixar en el grup i vam descobrir el seu primer disc, publicat prop de dos anys abans també pel segell independent Soñua. "Noche de rock & roll" era un disc més proper al rock dur clàssic, comptava amb el suport de Ramoncín a la producció i presentava títols també mítics com "En la silla eléctrica" ("Si te estorban las cadenas, rómpelas y ponte en pie, lucha por no ser esclavo y no preguntes por qué").
Paral·lelament a tot això, naixia a l'Estat espanyol el moviment d'ocupació de cases, i a finals de 1984 i principis del 85  es van realitzar les primeres ocupacions tant al Païs Basc (Iruña i Andoain) com a Madrid i Barcelona. Precisament va ser a Iruña on es va utilitzar per primera vegada la lletra K com a símbol distintiu del moviment, doncs allà es va crear el Katakrak com a grup dinamitzador de les demandes d'espais col·lectius i molts dels grups que pul·lulaven pels carrers del casc antic de la ciutat s'hi van abocar en el seu suport. D'aquesta manera va néixer "Iruña for Katakrak" casset recopilatori solidari, a l'estil de "USA for Africa", que ens va presentar tota aquella gran fornada de grups pamploniques rebels i solidaris, Tijuana in Blue, Belladona, Porkeria T... Els Barricada ens van acabar de fer obrir els ulls amb la seva versió de "Solamente una vez" que havia popularitzat Julio Iglesias: "hòsties, aquests tios de heavies no en tenen res, aquesta versió és la versió castellana del My Way de Sid Vicious, han fet el mateix que Sid va fer amb el Sinatra..."
Aquell mateix any 85 van treure un darrer single amb Soñua que portava un tema de "Barrio conflictivo" i la primera versió de la cançó "Okupación":
No tienes opción, romántico callejero, las tuercas van a saltar. Tu sitio lo tendrás que tomar cueste lo que cueste”.
El que va venir després va ser com una puntada de peu a l’estòmac, una empenta a la rebel·lió, però ho explicarem en un altre capítol.

(continuarà)

1 comentari:

  1. Que grans els BARRI, no recordo si els vaig descobrir al 2on o al 3er disc, però des d'aquell moment me'ls vaig comprar tots 3 en vinil, i van passar a ser dels meus grups favorits entre una discografia 90 % Heavy Metal en aquells temps. Posteriorment em van decebre en algun disc, però ara tornen a estar en forma com mai, i segueixen igual o més combatius.

    Després de LEÑO, els navarresos van ser els següents en unir dos estils musicals tant distanciats durant temps com el Heavy i el Punk, que mai he entès per què: musicalment no són tant diferents, la base és molt semblant, tot és Rock kanyero (com dic jo), si no pel major virtuosisme Heavy (que a vegades pot no agradar, igual que la excessiva senzillés d’alguns ritmes Punks), i potser en les lletres és on hi ha més diferències, ja que el Punk és més reivindicatiu, però hi ha de tot, i us puc trobar exemples de lletres Heavys compromeses a la seva manera, encara que no tant directes (a peu de pàgina del blog hi ha un exemple dels RED BOX, amb el després baixista de OBÚS i després de VENGANZA, grup on hi havia un altre ex-OBÚS i el cantant de MURO, que van obrir el seu primer treball actualitzant aquest “Todos nosotros” a principis dels 90)

    Segurament als 80, entre el que es mal anomena "tribus urbanes" van haver bastantes batalletes entre Heavys y Punks, i en aquells inicis que tots érem joves, cadascun ens sentíem massa identificat dins d’una tribu o una altra (jo clarament en la primera) com per reconèixer que els altres també tenien coses bones. Quans molts ens vam obrir i vam descobrir que fora del nostre entorn i havia bona música i bona gent, crec que tot va anar a millor, i el concepte de “tribu urbana” va deixar de tenir sentit, i el/la que no ho va voler acceptar (per cert, quin gran grup ACCEPT !) per mi va tenir o té un problema.

    I relacionat amb tot això vull fer la potser única crítica que tinc del llibre “Que pagui Pujol” una vegada acabat de llegir: està clar que tracta dels inicis del Punk a Barcelona, començant com un estil musical, passant a ser com una forma de vida, i adoptant en la majoria de seguidors/es una ideologia llibertària en la que es pot identificar molta més gent. Encara que al llibre puntualment es parla de que determinats Col•lectius, Ateneus, Okupes etc, no els formaven únicament Punks, no es dona cap dada més de quin tipus de gent el formava, i si lis podia agradar el Jazz, música clàssica, rockabilly, o Heavy. La única referència que recordo que es fa del Heavy és d’un boig que va la va liar a Cros 10, i d’uns Heavys-nazis de Manresa. Se’m fa estrany que no hi hagués bona gent Heavy pel mig (en les fotos veig bastanta grenya i imatge de l’estil), i més cap a finals dels 80, on qualsevol amic meu que volti els 40 anys em parla de Punks que anaven a concerts Heavys i al revés, per que uns convencien als altres. Per tant m’agradaria que s’aprofundís en aquest “mestissatge”, que existeix, ha existit, i existirà (com els Punks i Skins, RASH...), i ens deixem de menysprear entre seguidors de diferents estils musicals, sempre que les ideologies no ens separin.

    Pel demés, i encara que me n’he enrotllat anant d’un tema a un altre, felicitats pel blog, i pel llibre: m’ha agradat molt tant les referències musicals de l’època, com l’explicació tan clara del per què la majoria de Punks van adoptar una ideologia llibertària i antifeixista, contra uns quants amb el cervell atrofiat que es van tornar nazis

    Ja sabeu, no sols de Punk viu l’home... visca la música kanyera (Heavy-Punk-HC-Oi!...)


    Panxo

    ResponElimina