Si hay futuro (La Polla Records)

Un mundo entero se quema a si mismo para hacer pomadas para sus quemaduras.
Un arbol que arde, de él sale papel para que se escriba de la arbolación.
Los hombres trabajan para poder vivir, en fabricas de armas que los mataran.
Ciudades del futuro tumbas de los vivos, vivos del futuro muertos en ciudades...
Políticos locos guian a las masas que les dan sus ojos para no ver que pasa.
Aun con tu ceguera veras a los listos contar su dinero, listos pero muertos.
(La Polla Records, "Si hay futuro" de "No somos nada", 1987)

dissabte, 12 de gener de 2013

Però... Això d'ara són vagues? (I)


En relació als fets de les darreres vagues generals, mai ve malament una mica d’història. Les vagues als anys setanta eren molt diferents de com les coneixem avui dia, vagues a les quals la burocràcia sindical s’encarrega de desviar la força obrera i d’evitar sempre qualsevol intent de trencament amb les estructures socials que els hi donen de menjar.
Després el forat que va seguir al Cop d’Estat de juliol de 1936, tot i alguns casos d’esclat reivindicatiu, les lluites obreres es reprengueren amb força els inicis dels anys 70 i a mida que les Comissions Obreres es convertien en el front obrer del PSUC i del PCE els diversos corrents que apostaven per les assemblees com a màxima expressió dels obrers (Plataformes Anticapitalistes, Comissions Obreres d’Empreses, Grups Obrers Autònoms...), juntament amb d’altres grups aliens al sindicalisme burocràtic (marxistes antiautoritaris, consellistes, llibertaris...), s’aixoplugaven sota el paraigua de l’Autonomia Obrera i prenien protagonisme a les grans empreses. Les lluites guanyaven autonomia i arribaven a quotes d’horitzontalitat impensables avui dia. L’únic sindicat legal era la CNS (Central Nacional Sindicalista, coneguda com a Sindicato Vertical) i els tripijocs de les altres organitzacions eren, encara, exclusivament interns, cercant el control dels propis col·lectius. En aquelles condicions era força difícil manipular les nombroses assemblees obreres. “En tant que moviment organitzat de masses, no va haver moviment sindical abans de 1976. Va haver grans vagues, però els sindicats només existien sota formes embrionàries dins de la CNS. Per als treballadors no hi havia una altra elecció que els sindicalisme d’Estat o la vaga salvatge” (Los incontrolados, p13).
El tret de sortida per aquestes vagues salvatges fou la vaga de Harry Walker a Barcelona, realitzada entre desembre de 1970 i febrer de 1971, però a aquesta li seguiren molts altres conflictes com el de Cemoto, empresa fabricant de les motocicletes Bultaco, a Sant Adrià del Besòs, entre abril i maig de 1976, o el de Roca a Gavà, entre 1976 i 1977, fins a arribar a la vaga de Benzineres de setembre i octubre de 1978. A Madrid es produïren les vagues del Metro, el gener de 1976, la de Induyco, una empresa filial d’El Corte Inglés que es desenvolupà entre gener i febrer de 1977, la de Comerç o la de Construcció.
En aquells moments els obrers iniciaven les lluites principalment per demandes laborals però en molts casos les exigències obreres adquirien un llenguatge polític degut a la repressió (el punt de sortida era que totes les vagues estaven prohibides) i a la consegüent solidaritat necessària. Bona mostra d’això n’és el conflicte a l’empresa Roca, un conflicte que durà un any i que s’anà radicalitzant degut a les postures intransigents dels empresaris i a la utilització de mesures de força per part d’aquests.
Entre març i abril de 1976 els treballadors de Roca mantingueren una primera vaga de quaranta-un dies per demanar millores salarials, durant aquest primer pols els treballadors constataren la necessitat d’escollir representants aliens al Sindicat Vertical i començaren a organitzar-se de manera assembleària. Sis mesos després realitzaren dues noves aturades de 24 hores a les quals la direcció respongué amb la sanció de set dies sense feina ni sou a un dels representants escollits per l’assemblea i aquesta decidí plantar cara amb una vaga indefinida a partir del 9 de novembre, després d’haver ocupat la fàbrica que va ser desallotjada per la força pública. “La ciutat de Gavà fou tancada amb pany i forrellat per les barricades dels treballadors i durant una setmana les forces policials no es van atrevir a envair la ciutat. Quan entraren arrasant tot el que trobaven als carrers, no hi va haver morts de pur miracle però sí multitud de ferits i, per suposat, dos centenars de detinguts, 30 dels quals ingressaren a presó” (La CNT en la encrucijada, p. 265).
La Guàrdia Civil començà a actuar durament a les assemblees celebrades al carrer mentre grups parapolicials atacaven les vivendes d’alguns treballadors situades a la colònia obrera de Gavà (coneguda com a Poblado Roca), on residien moltes de les famílies dels empleats, i la direcció, per la seva banda, actuà sobre els treballadors fins arribar als 46 acomiadaments. El 24 de novembre La Vanguardia informava que, el dia anterior, d’una plantilla de 4809 treballadors havien ocupat el seu lloc de treball tan sols 228 empleats, incloent càrrecs directius... Al desembre els obrers, davant l’aïllament a què foren sotmesos per part dels mitjans de comunicació i de determinats partits i sindicats d’esquerres (“Una de les primeres victòries dels proletaris de Roca fou provocar als partits i sindicats a que es pronunciessin contra ells de la manera miserable en què ho van fer” –Los incontrolados, p23), decidiren crear els Comitès de suport a Roca que realitzaren actes informatius arreu i aproparen el conflicte a d’altres sectors de la població. Paral·lelament, el dia 2 del mateix mes la drogueria propietat de la família del delegat acomiadat en iniciar-se el conflicte fou atacada amb còctels molotov, acció que ja s’havia intentat en una ocasió durant el mes de novembre, quan també va ser atacada la seva vivenda. Aquell mateix dia 2 la vivenda d’un altre dels delegats fou també atacada amb artefactes incendiaris. L’11 de gener els sindicats, que encara no eren legals en la teoria però sí en la pràctica, convocaren legalment una manifestació de suport a Cornellà, manifestació que acabà amb durs enfrontaments amb la Policia Armada i deu treballadors de la fàbrica detinguts, hores abans els sindicats havien desconvocat l’acte però ningú avisà als principals interessats, els propis treballadors en vaga. L’1 de febrer de 1977 la Magistratura declarà improcedents trenta-cinc dels quaranta-sis acomiadaments, el mateix dia que un escamot ultradretà fortament armat assaltà la casa d’un dels treballadors detinguts enviant a dos dels seus companys, que formaven part dels grups d’autodefensa organitzats després dels primers atacs de novembre i desembre, a l’hospital, aquesta acció fou reivindicada un parell de dies més tard per la Triple A (AAA -Aliança Apostòlica Anticomunista). L’11 de febrer els treballadors tornaven a la feina després de més de tres mesos de vaga i havent, l’empresa, readmès a tots els acomiadats a excepció d’un.
(Continuarà)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada