"…y cuando parecía que no quedaba nada por demoler, de Barcelona hicieron una fogata.
Y la ciudad entera fue una fiesta, una fiesta en la que hasta las momias de las monjas (…) fueron sacadas a bailar por las calles."
-"La Barcelona de la dinamita, el plomo y el petróleo. 1884-1909 (apuntes para un recuento final de cadáveres)"-.
"Advertencia: este libro contiene errores, insultos al clero y tuteo a la autoridad".
El Grupo de afinidad Quico Rivas és el culpable d'aquest gran i mordaç treball de documentació sobre 25 anys de lluita de classes a la Barcelona del canvi del segle, 25 anys durant els quals es succeïren més de 200 fets relacionats amb la revolució social, 25 anys durant els quals els òrgans de comunicació llibertaris explicaven com fabricar nitroglicerina, dinamita i d'altres substancies tòxiques per tal de fer caure l'ordre establert, doncs ja tenien clar que aquesta era l'única possibilitat de canvi autèntic.
Em satisfà adonar-me'n que un dels autors havia estat guitarrista d'Último Resorte, un dels primers grups punks de la Barcelona de 100 anys després:
"Cerraría sus bocas conformistas, como pasan los años... Monotonía"
El treball es divideix en dos capítols, el primer, "Dinamita y plomo", enumera noticies de premsa, més de dos-cents fets i successos d'aquells 25 anys... El segon, "Y petróleo, sex dies irae", reprodueix al voltant de dues-centes imatges de la "Setmana Gloriosa", també coneguda com a "Setmana tràgica", doncs ja sabem que la manipulació històrica és una de les grans obres del poder.
"Porque si algo no les podemos reprochar (a nuestros intrépidos antepasados) es el empeño que hace cien años pusieron en repartir lo mismo que hasta entonces se les había hecho tragar: hostias."
"Si en terminos generales, dice el dicho, dos de tres no está mal, cuando se tratra de iglesias o conventos o escuelas oscurantistas hechos cenizas, ochenta de ciento cincuenta no está nada mal."
"A la guerra que vayan los ricos y los curas."
El llibre el podeu trobar a La Ciutat Invisible, a El Lokal, al C.S. Espai Obert i a d'altres espais semi-alliberats de la ciutat de Barcelona.
I donat el nom del grup que signa el treball, un darrer record a Quico Rivas qui ens deixà ara fa un parell d'anys:
-«Ante el eclipse de la lucha de clases, muchas clases de lucha», esta es una de las consignas acuñadas por «Los Refractarios», el grupo de afinidad al que pertenezco. Como decía Eliseo Reclús, «la anarquía no es desorden ni caos sino la suma de todos los órdenes». (Quico Rivas)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada