Tres discos: sorpresa, exquisidesa i reafirmació

A Vic em van donar uns quants discos, és habitual, allà els discos corren com els caramels als avions, per sort, doncs no m'agraden gaire els dolços i mai menjo caramels d'avió, entre els discos sempre hi trobes alguns que et criden l'atenció, aquí us presentaré tres. Crec que la característica dominant és la senzillesa, no hi veig futures estrelles i sí persones creatives amb una necessitat d'expressar-se d'una manera determinada.

Primer la grata sorpresa, m'ha abduït, el conec fa anys però aquesta faceta seva no m'havia cridat l'atenció tot i que n'havíem parlat, es tracta del disc "Vuit dissabtes d'hivern" de Nando Caballero i l'Orquestra del Llanero Solitari. Nando, m'has meravellat, en aquests temps que corren, de minimalisme musical català, calculat al detall, planificat i dirigit amb un bon marketing, representes tot el contrari, estic segur, és més, estic convençut que no t'has pensat dues vegades el que estas fent, no saps que és el marketing i passes de segells, promoció i, m'aventuro a dir, que fins i tot passes de la musica... Però... L'has clavat, company, el disc m'ha arribat al fons del cor i de l'estómac, la musica catalana necessita ulleres per escoltar:
"Fa tant de temps que hem oblidat
Que no som gaire cosa, que estem fets de fang
Tot el que enlluerna s'acaba apagant
Busquem el nord i trobem la sang
Busquem el sud i trobem la fam
Ulleres i ulls, mirant ambdós costats
Ulleres i ulls, fogueres i vanitats". ("Ulleres i ulls", Nando Caballero i l'Orquestra...).

L'exquisidesa, el bon gust en majúscules, ve de la ma de La Troba Kung-Fú, mai he estat un acèrrim seguidor del Joan Garriga, sempre m'ha atret molt el que desprèn com a persona, la seva aura, l'anti-artista, l'home del poble, la seva llibertat creativa, però musicalment mai m'havia arribat al fons com ho ha fet La Troba amb aquest "A la panxa del bou", no puc destacar res, de principi a fi m'ha deixat bocabadat, des de la primera audició, tots els temes... Se que el Joan ha trobat els companys de viatge, des de l'equip humà de La Fourni, fins als col•legues d'escenari, o el maquinero del Toti, i això es nota al disc. Estic convençut de que Deu no els crea però ells s'ajunten.

I per acabar, Color Humano, aquella banda que ens va sobtar fa quinze anys, tot arribant de París, per la seva barreja de rock salvatge i ritmes tant llatins com africans... La vida dona dotze-mil cinc-centes divuit voltes, però la terra és rodona, diuen, i, de vegades, per sort, tot torna a començar. Color Humano es re-afirmen, el temps passa, sí, però en aquest cas ho tinc claríssim, passa per sort... Amb trenta anys de vegades no tens la lucidesa dels quaranta i pico, i Jose Capel i companyia amb aquest "Madibá" demostren que han aprés molt de la vida i que tot torna a començar, com deia: per sort. Continuen menjant-se la vida (i que duri!) però ara amb un esperit on hi cap la vitalitat de fa quinze anys però sense somnis de grandesa. S'agraeix.

Visca la musica!