Musica Viva

Aquest cap de setmana ha estat el del Mercat de Musica Viva de Vic, un any més els que es pensen que gestionen la musica del nostre país s’han ajuntat en aquesta població per fer negoci, és show business català en majúscules. A mi que no m’agraden ni els shows ni el business, moltes de les coses que allà s’hi veuen em fan gràcia, per sort no tothom està allà per fer negoci i participant-hi te n’adones d’aquestes diferencies.

Enguany m’he assabentat de interessants projectes com el de l’Ateneu de les Arts, a Viladecans, art i cultura des de baix, des de petits, ja està bé de titelles artistes (molta creativitat i poca consciència del que els envolta) que és el que li agrada al sistema capitalista, o sigui a les grans empreses culturals. També hem pogut veure i constatar la vitalitat d’alguns projectes discogràfics independents i l’enfonsament d’altres, per això només va fer falta passejar per la fira divendres al matí, quan el stand de Kasba Music emanava vida a caudals. Parlant de vitalitat m’ha vingut al cap el Mercat de Musica Morta de fa uns anys, quan els heavies, mai presents al MMVV van decidir fer-s’ho ells i al marge, com al marge s’ha fet els darrers anys l’Ilegal Sugar Festival, que munta una part del sector musical que mai es veurà representat al MMVV. Aquest any no s’ha pogut fer per la pluja però diuen les males llengües que allà, la gent de Bankrobber, un altre dels segells independents i dignes catalans, van conèixer als Surfng Sirles, que després tants han elogiat comercialment, demostrant que de fer al marge sorgeixen propostes lliures més interessants que no pas dels titellaires de torn.

No tinc temps aquí per a fer un repas del que és i ha estat el MMVV els darrers anys però si que recordaré que en Carles Sala va fer una bona feina tot i deixar-se influenciar massa pels seus amics, rituals mestissos, que per cert i per desgràcia han demostrat amb el pas dels anys que no eren aigua clara. També recordarem que en Jordi Turtós va decidir fer amb el Mercat un club d’amics, tallant les propostes obertes, i que la fira va perdre llavors molts habituals, com la gent de Producciones Serrano. Després arribà en Manel Muntanyés, qui venia d’un altre mon, fent que la fira perdés el rumb i la direcció per la seva desconeixença del sector. Actualment en Lluís Puig, tot i haver començat d’una manera una mica extraviada, està fent una feina més que digna, obrint portes, cuidant musics i treballadors, professionalitzant escenaris i no deixant-se influenciar molt pel poder culturalment polític que s’està concentrant a les seves mans.

Per cert, dels de Manresa, sense comentaris, el temps posarà les coses al seu lloc, com ho ha fet amb l’advocat de causes guanyades, crec que enguany s’ha hagut de suspendre el seu acte per inassistència absoluta de públic, o sigui que ningú va anar a escoltar-lo, espero i desitjo que això no signifiqui que en Pepe Boltón tornarà als escenaris, pel bé de tots...