El treball com a mitjà de vida, com única forma possible de subsistència, no ens va interessar mai. Els anys vuitanta tots, absolutament tots, els punks treballavem el mínim necessari per subsistir. Fins els anys 84 o 85 el més habitual era buscar-nos la vida compaginant feinetes de temporada, campanya de Nadal, campanya de la fruita i campanya d’estiu, gairebé ningú del nostre cercle tenia una feina duradora: «Juegan a ser distintos y sobreviven. Una hace canguros [...] Otro trabaja en la panadería familiar [...] La mayoría ejerce trabajos sumergidos mal pagados. No les dan empleos de cara al público» (El Periódico, 13/7/1986). La crítica radical del treball, tot i que els grups punks des dels seus inicis ja la van fer pública, començà a visibilitzar-se organitzadament a Barcelona l’any 85 i el 86 es convocà públicament el 30 d’abril com a Dia Internacional del Sabotatge en contraposició al 1r de Maig, Dia Internacional del Treball. Els anys posteriors, la nit del 30 d’abril es convertí en una nit en què els grups d’amics (grups d’afinitat) sortien a fer entremaliadures; els objectius eren entitats bancàries, transports públics, partits polítics, establiments comercials poc ètics, com ara botigues de comerç d’éssers vius o armeries, i empreses en conflicte com les de missatgeria.
A banda d’aquestes accions crítiques amb el sindicalisme històric i d’alguna participació esporàdica en alguna commemoració del Primer de Maig (com la del 86, en plena activitat antirepressiva després dels fets del Concentrik, a la qual assistirem sota les sigles de la PUAJ i on cremàrem un gran ninot que representava un policia nacional i un guàrdia urbà) només vam participar organitzadament en un parell d’accions obreres i aquestes van ser les vagues generals del 6 de juny de 1985 i del 14 de desembre del 88. A la vaga de 1988 alguns grups autònoms i llibertaris ens havíem coordinat, es tractava de fer accions locals al matí, cadascú al seu barri, i trobar-nos al migdia al centre de la ciutat on prevèiem que seria necessària l’acció col•lectiva per tancar els establiments comercials i on hi havia la primera manifestació convocada. De bon matí Sants semblava un barri fantasma, tot restava tancat i no teníem gaire a fer, així que vam decidir baixar ja cap al centre per intentar controlar la zona comercial, allà ens vam dedicar a tancar els pocs establiments que havien obert, vam esmorzar a l’únic bar que vam trobar (tancant-lo abans de pagar, com era habitual en aquests casos) i quan ens vam apropar al lloc on havíem fet la cita amb la resta de grups algú ens digué que els amics de Poble Sec havien tingut una topada amb agents no uniformats de la Policia Nacional els quals havien detingut 5 companys (el Jose, el Ñoño, el Pedro, l’Emili i un cinquè company, amic d’un dels membres de l’Ateneu que els acompanyava aquell dia camí de la manifestació). Van tenir la mala sort d’intentar tancar un bar on hi havien uns policies esmorzant, els quals van pretendre detenir als companys sense esperar-se la resistència que aquests van oferir, l’endemà la foto dels nostres amics estesos a terra emmanillats va ser publicada a molts diaris, el Pedro i l’Emili arribaren a ser empresonats per l‘acció: «Un piquete de huelga fue a parar ayer a los calabozos de la Jefatura de Policía de Barcelona porque intentó cerrar un bar-restaurante en el que almorzaban varios policías. El hecho se produjo en un local situado en la confluencia de la Ronda de Sant Pau con la calle Parlament. Un piquete entró para obligar al cierre del establecimiento, mientras en el interior estaban almorzando varios inspectores de la Brigada Judicial de Barcelona, quienes se enfrentaron a los instigadores de la huelga y les detuvieron, tras una pelea. Un inspector fue trasladado a Perecamps debido a que un huelguista le roció los ojos con un spray. Los miembros del piquete arrojaron también un petardo en el interior del bar» (La Vanguardia, 15/12/1988). «Però el dia de la vaga, [...] va haver d’altres que, no seguint les consignes, [...] imaginaren celebrar la jornada llançant un petard de revetlla a la vorera propera a l’entrada d’un bar que era obert. Per desgràcia, hi estaven menjant o el que fos... un grup de policies de paisà que, sense identificar-se, es llançaren sobre aquest grup de persones que es dirigien cap a la manifestació. Aquests policies esperaven, de paisà, l’ocasió que justifiqués el catastrofisme del govern i l’ordre dels sindicats. El grup d’agredits per aquests policies, pel demés igualment en desacord amb la política general d’aquest govern [...] eren les víctimes propiciatòries del dia. Denunciem el dret a la brutalitat del que fa ostentació el que fa l’ofici de policia i exigim la llibertat dels que han estat detinguts per l’omnipresent policia» (octaveta signada amb una A encerclada).
Com a mostra del que podia significar el Dia Internacional del Sabotatge, el fanzine Resistencia Radikal de Basauri, al seu número 4, en relació a les accions del 30 d’abril del 86, deia: «Las noticias que llegan desde un pueblo de Barcelona, L’Hospitalet, son: se destrozan los karteles de una sede del PSOE, [...] en un garaje propiedad de un falangista y en una tienda de ropa (Maxim’s, sukursal amerikana) se hicieron pintadas, [...] se rompen los kristales de una sukursal de La Kaixa de Pensiones [...] se arrojó pintura en el buzón y silikona en las cerraduras, [...] el kajero automatiko del Banko Central es pringado con pintura, [...] en las kalles más céntrikas [...] se dibuja kon pintura la silueta de un pikoleto y se eskribe al lado –AFILIATE AL GAL- y lo firma –PSSOE, [...] se destroza la puerta de una sukursal del Banco de Bilbao, [...] se averían los semáforos del barrio, [...] fue una larga noche para la pasma, desde las 10 no dejaron de recibir anónimos, de robos, fuego, asaltos, uno de bomba [...] mandándoles en direkción kontraria a la ke aktuaba la gente».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada