Contracultura punk a Barcelona

Jo amb catorze anys tenia ja una bona col·lecció de discos de l’Estat, però el de La Banda Trapera del Rio tot i haver-lo buscat no l’havia trobat, o sigui que ni tan sols sentir-lo sencer havia pogut. Me’l va gravar el Panotxa. El Panotxa era un punk de la primera generació, no dels punks dels pinxos, les samarretes trencades i els pèls de punta sinó dels primers punks, els dels pantalons a un pam de terra, els mitjons de colors, les camises mal cordades i les corbates obertes. Havia tocat a Basura, una de les primeres bandes punk barcelonines que havien enregistrat un single, i vivia al meu carrer. En aquells moments tenia una banda de psicopop que es deia Ultratruita i el dia que em va portar la cinta amb el disc de la Trapera i els singles de Basura i Mortimer em va fer feliç. Com a mostra del canvi de generació que es produí l’any 1981 al moviment punk barceloní, transcrivim una carta enviada a la Silvia Resorte per un anònim membre d’aquella primerenca escena punk i publicada al seu blog:

«El siguiente concierto que recuerdo fue en el Década, en la calle Galileo en Sants. [...] Recuerdo que el sonido era súper contundente, con muchísima energía pero aun así las canciones sonaban muy frescas y aun tenían un cierto aire 'pop' (no me malinterpretes... estoy pensando en grupos como los Rezillos, los Pistols, los Sham, Buzzcoks, y por supuesto los Ramones, probablemente lo que más escuchábamos en aquel tiempo) que luego se perdió. Los pogos eran bastante bestias pero muy divertidos. [...] Fue un concierto genial. Por aquel tiempo (como en todas partes) había de todo, pero la mayor parte de la gente éramos en el fondo bastante naive, y lo que queríamos era básicamente divertirnos, vestir diferente al resto y salir un poco de la mediocridad y el color gris dominante (progres, pijos, hevimetaleros, yonkis, fachas). Yo al menos personalmente lo veía así. La tercera y última vez que os vi fue en Sant Boi. [...] La música era bastante más rápida, prácticamente un chorro de ruido, la gente que iba a los conciertos bastante más agresiva. En los pogos no solo había empujones sino también bastantes puñetazos. [...] Los nuevos grupos punks (GBH, Discharge, Crass) ya no me gustaban tanto y empecé a escuchar otro tipo de música (Joy Division, PIL, Killing Joke, Cabaret Voltaire...) Encontraba el punk algo que ya había pasado, la nueva gente que se apuntaba era muy diferente a la del principio y ya no lo encontraba tan divertido».

La primera fornada punk a Barcelona la van formar Peligro, La Banda Trapera del Río, Basura, Mortimer, Rock Fumeta, Masturbadores Mongólicos i Marxa, grups que funcionaven entre el 1976 i el 1978. Poc després sorgiren Último Resorte, Flee Handmade i Clínic Humanoyds, cap al vuitanta bandes menys duradores com Ruidos Molestos o Disturbio, ja a finals del vuitanta-u feren les primeres actuacions Attak (que tingueren una vida de només deu mesos) i l’any següent Kangrena, Odio Social, Código Neurótico i Desechables, tot i que a aquests darrers no se’ls catalogava com a punks i ells mateixos marcaven les diferències. Al 83 s’hi estrenaren Shit SA, Napalm, Síndrome Tóxico i Epidemia, de la separació d’aquests últims sorgí Anti/dogmatikss que s’estrenaren l’any 84 com van fer GRB, Residuos Nukleares i Sentido Común, i ja l’any 85 van fer els primers assajos els Subterranean Kids.

Cas especial el de Frenopaticss que al llarg de tres anys llargs realitzaren només dues o tres actuacions. Aquells anys també es formaven molts grups que feien només un o dos concerts i sempre estaven integrats per membres d’altres grups estables com ara Puril Oi! (amb el Damned, el Poly, el Boliche i el Patrick, un skin anglès que fou dels primers en lluir aquesta imatge pels carrers de Barcelona...), No Future Barna (Saina, Ferran, Joni Destruye, Sisa i Pepe) o Los Bastardos de la Reina (Dieguillo, Juanito Resorte...).

A banda d’aquestes, s’han de destacar també dues formacions que sense ser punks barrejaven punk i rock dur, per una part Decibelios, grup que es comparava moltes vegades amb Plasmatics i d’altra Parabellum formació que es comparava amb Motorhead, tots dos grups actuaren en diverses ocasions al circuit punk, com ara El Garaje o Las Rías. Parabellum era un trio on tocaven Pablo Zedena (Pabli), i Joaquín Carretero (Heavy), tots dos passaren posteriorment per Cristian Dios i, més tard, per Los Restos del Naufragio. Cristian Dios va ser el nom utilitzat per la segona formació del grup abans anomenat Dios. Dios va barrejar conceptes com ara provocació punk amb elements de la música sinistra (o postpunk) i new wave, l’espectacle girava al voltant d’un odi visceral a la religió, sexe, sang i blasfèmies en directe. Amb el canvi de nom i formació el grup guanyà en composició i profunditat dels textos perdent visceralitat, en aquesta segona formació el baixista era el Ferran; tots cinc, Vic, Juana, Pabli, Heavy i Ferran són part important de la música d’aquells anys a la ciutat, curiosament la Juana s’havia iniciat com a cantant amb Decibelios, fent algunes actuacions de corista amb ells a finals de 1981.

Uns anys després van aparèixer també els Últimos de Cuba, una altra banda que anava sovint amb els punks però que no ho eren, feien rock de barri, als seus inicis es van fer famosos pels espectacles que muntava el Papus, el cantant, i per col·laborar activament en la vida social de Nou Barris, que és on es gestà l’Euskal Rock, per exemple.