Si hay futuro (La Polla Records)

Un mundo entero se quema a si mismo para hacer pomadas para sus quemaduras.
Un arbol que arde, de él sale papel para que se escriba de la arbolación.
Los hombres trabajan para poder vivir, en fabricas de armas que los mataran.
Ciudades del futuro tumbas de los vivos, vivos del futuro muertos en ciudades...
Políticos locos guian a las masas que les dan sus ojos para no ver que pasa.
Aun con tu ceguera veras a los listos contar su dinero, listos pero muertos.
(La Polla Records, "Si hay futuro" de "No somos nada", 1987)

divendres, 22 d’abril del 2011

Oda a la terra lliure

Jo sóc d'astí, sóc d'ixo poble
dels aljubs i dels arnalls,
on les roques eren sorra
i pertanyien a un gran llac.
Poble de terra argilosa,
envermellida per la sang,
poble que tot ho oblida
pensant que fa un pas endavant.
Jo sóc d'astí, sóc d'ixo poble
que ara fa prop de cent anys
es va despertar un bon dia
compartint i alliberat,
on Joaquín Costa és una estàtua
i el te ja no es posa a secar,
ningú recorda qui ens va portar l'aigua,
i amb l'aigua, la llibertat.
Jo sóc d'astí, sóc d'ixo poble
on els xicarrons no volen jugar
per què la bassa d'Albelda
ningú ja no sap on està,
on han tallat les oliveres
doncs tots mengem globalitzats,
ja no en queden ni les soques
per escalfar-nos les mans.
Jo sóc d'astí, sóc d'ixo poble,
sóc de la roca com el te,
sóc fet de sang com aquesta terra,
terra que mai oblidaré.
Jo sóc d'astí, sóc d'ixo poble
que resta sota el formigó,
jo sóc d'astí, sóc d'ixo poble,
d'ixo poble que ara ja es mort...

Una opinió sobre la Directa que no es publicarà a la Directa

Hi ha gent a la qual no li agrada la Directa tal com és però n'escriu, la utilitza per que espera treure'n partit i per això avui l'accepta mentre intenta en el seu tarannà quotidià anar fent-la seva, desbancant els competidors. Aquesta setmana, al número 225, hi ha un article que tracta d'això, de iniciar una batalla interna per a que la Directa no sigui plural i es converteixi en una revista tan sectària com l'autor d'aquest article.
Jo sempre he estat un gran seguidor de la Directa, la considero la meva revista i quan tinc alguna cosa a dir públicament intento fer-ho a les seves planes, avui no. Avui no per respecte a les companyes que hi són al darrera, que treballen cada dia per que puntualment els dimecres surti al carrer, per que no es mereixen aquesta batalla que aquest impresentable psicòleg ha volgut començar i a la qual la millor resposta és no fer ni cas a les planes del setmanari. Si vol una guerra que es doni de cap contra la paret o que se'n vagi a una de les cantonades de la seva pàtria, a Salses o a Guardamar (tot i que no tinc res contra els habitants d'aquests pobles) però la Directa que la deixi tranquila i INDEPENDENT, tal com és.
El més trist, però, és que els responsables de la publicació no se'n hagin adonat del que plantejava aquest patriota i li hagin fet el joc publicant l'article, un article on s'homenatja un repressor per ser "un home coherent" i català, un repressor que va ser cap dels serveis secrets de la Generalitat al 34 i brutal defensor de la burgesia catalana, tot i que l'article deixar anar una ferum antianarquista que s'ensuma de Fraga a Maó... Que li queda ara a la Directa? Fer un article sobre en Felip Puig per ser coherent i també català?
L'autor de l'article és psicòleg, o sigui sap molt bé el que està fent, crear mal rotllo en un espai obert a diverses tendències. En un temps en que som molts els que pensem que ha arribat el moment de ser prou pacients per unir en comptes de dividir. Per què ens vol dividir aquest home? Quines són les seves raons?
No vull entrar en qüestions històriques però sí en qüestions literàries, i és que el llenguatge de l'article d'opinió no podia ser més rancuniós i patètic, digne d'Intereconomía: "grupuscles armats", "bandes anarquistes", "perseguir aferrissadament facinerosos", "els seus sequaços"...
La meva pregunta és: A que ve aquest article ara? De qui és seqüaç aquest psicòleg? Ve a que entrem en campanya electoral i aquest senyor es presenta per algun "grupuscle" sense possibilitats i s'ha de fer notar? Ve a que s'ha iniciat la batalla per aconseguir un mitjà propi que no tenen la capacitat de crear? Ve a que els llibertaris els hi fem nosa per que tornem a estar presents a la societat?
La veritat és que m'és igual a què vingui aquest article d'opinió a la Directa, sempre hem sabut qui són els sectaris, aquells que utilitzen un símbol de tot un país per a fer populisme, aquells que ens volen uniformes i no accepten ni la diversificació ni l'horitzontalitat, aquells que tergiversen la història per a fer-la com a ells els hi convé, doncs no oblidem que encara que no ho digui a l'article, l'homenatjat també va ser un pistoler quan li va interessar, igual que quan per diners i càrrec li va interessar va lluitar contra els pistolers del poble.
El més patètic però és quan explica que el repressor va entrar provocativament a un cafè sovintejat pels llibertaris i va dir "Sóc en Miquel Badia i m'han dit que algú d'aquí em busca", això es llegeix a l'article com si fos una heroïcitat, la heroïcitat de qui te la força i les armes del poder enfront la classe obrera, francament l'autor es delata, es nota, es sent, a ell li agradaria estar a dalt i sentir el poder per poder fer el mateix, a on aniria ell? A La Rimaia? A Can Vies? A algun ateneu llibertari?
No se de que s'estranya, doncs, quan el 28 d'abril de 1936 l'activista llibertari Justo Bueno Pérez li va respondre al carrer Muntaner "era jo el que et buscava" i allà mateix se'l va ventilar... Com dirien els de TMB: "qui la fa la paga"...
En qualsevol cas, com he dit, no volia entrar en qüestions històriques, l'important és el nostre dia a dia, hem de conèixer als qui ens volen dividir (com algun dia coneixerem les seves raons), hem de conèixer els qui volen que els mitjans més forts que tenim deixin de ser-ho (igual que algun dia en sabrem el per què), i un cop coneguts aquests personatges els hem d'aïllar, no hem de permetre que aconsegueixin els seus fins que en aquest cas són l'enfonsament de la xarxa que tants d'anys ens ha costat crear... Els qui volen defensar el capitalisme, la burgesia i les estructures socials verticals que se'n vagin a La Vanguardia...
I ja per acabar, si tenim dubtes, sempre li podem preguntar a l'Evaristo, que ens respondrà sense complexos:
"Un patriota, un idiota"
Ah! Sí, me'n oblidava, el personatge en qüestió es diu Quim Gibert...
Visca la terra, mori l'Estat!

diumenge, 3 d’abril del 2011

Crisi econòmica, crisi musical i burgesia catalana

En el nostre planeta, que no te perquè ser l'únic, hi ha especies animals en les quals els seus individus per sentir-se membres de l'espècie necessiten formar-ne part del ramat. Una de les diferències amb l'ésser humà, tot i el nostre innegable animalisme, és que hi ha persones que prefereixen sortir-ne del ramat i ser individus crítics. Aquesta capacitat individual, per a qui ostenta el poder, és un element negatiu doncs les persones, quan se senten part del grup, quan formen part del ramat allunyat de l'existència d'aquest raonament crític, són més fàcilment manipulables, així ens ho ha demostrat la història infinitat de vegades. La burgesia catalana, com a poder real en aquest sistema capitalista que vivim no n'és menys, i, òbviament, preferiria tenir com a súbdits persones membres d'un col·lectiu homogeni en tots els aspectes vitals, inclòs l'aspecte cultural i dintre d'aquest també el musical. D'altra banda, avui en dia, una de les formes més clares que tenen els poderosos de mostrar la seva força és el poder de la comunicació representat pels mitjans. I per acabar de situar en context aquest article no oblidem que patim un moment de crisi creat per aquest capitalisme, representat, al nostre territori, per aquesta burgesia. Crisi que NO TOTHOM pateix per igual i que pot fer despertar consciències adormides en els que més durament la pateixen.
Un cop fet aquest petit i breu anàlisi introductori aniré al gra.
El periodista argentí Horacio Verbitsky va escriure: Periodismo es difundir aquello que alguien no quiere que se sepa; el resto es propaganda.
Quan al nostre país la gran majoria dels mitjans de comunicació es posen d'acord, no és casualitat. Per sort, però, he pogut escriure "la gran majoria" en comptes de TOTS, per que òbviament la gran majoria dels mitjans de comunicació estan a les mans de la nostra burgesia, però NO TOTS, i n'hi ha que encara resisteixen.
Si a més tenim en compte el moment de crisi econòmica en que vivim, crisi que fa més grans les diferències econòmiques i que crea més pobresa mentre continua creant la mateixa riquesa, que, no casualment, continua enriquint als de sempre, el nostre esperit crític ens indica que aquest periodisme homogeneïtzat en comptes d'informar està fent propaganda.
I si afegim la importància que te per alguns que la música catalana sigui nyonya (música per a tietes crec que va dir Pau Riba, jo aniria més lluny i diria música per a padrines de Sarrià i Pedralbes) i reflecteixi el mon que es viu dins una bombolla social, allunyada de la realitat de molts barris, a mi em sembla que alguna cosa fa pudor.
A Cuba durant molts anys el poder va voler fer creure al poble que TOTS eren Fidel, aquí, a casa nostra, ens volen fer creure que musicalment a TOTS ens agrada el mateix.
Ryszard Kapuscinski, un altre periodista, va deixar escrit:Si entre las muchas verdades eliges una sola y la persigues ciegamente, ella se convertirá en falsedad, y tú en un fanático. No hi ha mal pitjor per a la música catalana que aquesta homogeneïtzació.
A continuació algunes de les coses que ens diuen els nostres periodistes (molts d'ells amics meus) en relació a aquests que estan tan de moda a la Catalunya en crisi del segle XXI:
"Portem anys i panys esperant (...) que un artista alternatiu en català (...) es posi en boca de TOTHOM" (Jordi Bianciotto, Nativa, novembre 2009).
"¿Com es porta la pressió de gravar un disc que TOT Catalunya espera?" (Nando Cruz, El Periódico, 15 de març de 2011).
"Unes lletres (...) en que TOTHOM es pot reconèixer" (Juan Manuel Freire, El Periódico, 24 de març de 2011).
"En TOT moment, un fenomen qualificat com a positiu per TOTHOM" (Helena Morén Alegret, www.enderrock.cat, 17 de març de 2011).
"TOTS ens trobarem amb una grata sorpresa" (Xavier Mercadé, www.elpunt.cat, 15 de març de 2011).
Però, per molt que ens vulguin homogenis, recordo els meus somnis d'infància, que no tenen per què ser els de TOTHOM: Tota la Gàl·lia està ocupada pels romans... Tota? No!
Salut i reflexió crítica.

Nota de l'autor: Les majúscules són collita pròpia.
Nota de l'eutor 2: Aquest article ha estat publicat originalment a la revista digital Nativa de la qual teniu un enllaç en aquesta mateixa plana...

dijous, 24 de març del 2011

24 de març de 2011, a 35 anys del cop d'Estat a l'Argentina

Avui toca no oblidar el passat, avui a 35 anys del cop d'Estat més cruel, més sanguinolent, de la segona meitat del segle XX, per no oblidar tampoc el nostre passat, el de casa nostra, per no oblidar tampoc la lluita pel futur dels nostres fills, per no oblidar els nostres amics ni els amics dels nostres amics. Per la Galle, la nostra estimadíssima Kari, que porta ja massa anys a la presó d'Ezeiza per culpa, precíssament, d'aquell malait cop d'Estat que es va endur per sempre el seu pare, Rodolfo "Rocco" Germano. Per Mario Moretti, pel Rodolfo, per tots aquells amics argentins que van arribar a aquesta cantonada del mon fugint de la violència sense sentit... Que van arribar aquí seguint el que va escriure Galeano: De Uruguay me fui por que no me gusta estar preso, de Argentina por que no me gusta estar muerto. Per la fortalessa de la Hilda, per tot l'amor que transpiren les seves paraules, pels anys de lluita de Claudia Korol, que ni s'agenolla ni s'agenollarà, per la literatura prohibida, per la música censurada, per poder continuar cridant en veu alta sense hipocresies: VIVA LA VIDA, MUERA LA MUERTE!!! El nostre més sentit reconeixement a tots el que van donar la vida, d'una manera o d'una altra, per tal que la realitat argentina fos una realitat de respecte, igualtat i llibertat... Salut.

diumenge, 20 de març del 2011

Ausencia

Estoy hecho de tu ausencia
pues tu ausencia es mi dolor,
dolor que nunca marchita
y florece con amor.
Una birra en la nevera,
siempre fresca para ti,
el dolor que siente el alma
es imposible describir.
A veces siento tu abrazo
cuando escucho una canción,
también oigo tus palabras
en momentos de tensión.
Ese vacio me rompe
y me siento medio yo,
y cuando leo tu nombre 
estalla mi corazón...
En mil pedazos por tu ausencia
y en otros mil por tu amor.

dissabte, 5 de març del 2011

No contestan

Brujo és el nom artístic d’un personatge nascut a Irun i que actualment viu a Barcelona. Feia temps que no em trobava un cantant amb la seva capacitat, la seva capacitat melòdica però també la seva agilitat sil·làbica. En directe feia diversos anys que no veia ningú que em convencés a la primera, que entrés en trànsit dalt l’escenari i em contagiés amb el seu vers i la seva musica. Es mou entre el reggae i el hip hop on hi ha tot un mon musical compost de dance-hall, dub stepa, dub, etc... i les seves versions dures i accelerades, jungle i drum’n’bass.
Acaba de presentar un primer disc amb només sis temes però que a mi, que mai m’havia capficat en aquests estils, em te completament enganxat, es diu Ex-cusas i aquí us deixo un parell de fragments d’una de les seves cançons, que a mi és la que més m’agrada i es diu “No contestan”.

(...)
Son respuestas naturales, lo que ves, en manifestaciones.
Tu no escuchas, solo construyes prisiones.
Luego, claro, el pueblo teme y tu condenas reacciones.
Vaya broma, proclamas la paz y te follas a la paloma,
cortinas de humo esconden pelotas de goma.
(...)
Tu haces matemáticas para llenar tus urnas,
juras, perjuras, por tu madre hasta prometes,
pero tu nunca bebes de ese agua que nos ofreces.
Tu democracia es mafia, tu demagogia tapia.
Tu lógica económica complica la desgracia,
una avaricia arrastra cadáveres sin umbrales
y se suman en la fosas errores colaterales.
La tierra grita: me hundo, yo vomito rabia
y no voy a cambiar el mundo,
pero eso no cambia este mensaje que difundo.
(...)
No contestan, no contestan, no les interesa, no les interesa…
Por cada niño que no tenga pa comer,
mataría a un político pues solo buscan poder.
Por cada madre que muera en las guerras,
mataría uno por uno a todos los hijos de perra
que hablan en nombre de la democracia,
que prometen mejoras y solo nos traen desgracia
con el único objetivo de meterme en su rol,
para así jugar conmigo, obteniendo el control.
Ojala se caiga el sol y haga de todo ceniza.
Solo hay mala intención, no hay reacción, no minimiza,
muchos hombres con sueños, solo pocos se realizan,
muchos con sueños y con hambre , la realidad les atiza.
Busco pero no encuentro sentido a este destino,
solo veo desgracias en las cunetas del camino.
Y así sigo avanzando, a cada paso que doy,
y así sigo fumando, un poco, para entender donde estoy.
No contestan, no contestan, no les interesa, no les interesa…
(…)

dissabte, 26 de febrer del 2011

69-78 prescrit, un altre desengany

Dimecres vaig assistir a l'estrena de la pel·lícula documental 69/78 Prescrit, convidat per la Maria Rueda, germana d'Agustin Rueda. A l'Agustin el van matar funcionaris de la presó de Carabanchel després d'una brutal sessió de tortura el 1978. Era un activista llibertari de Sallent membre dels grups autònoms.
No entraré a valorar la qualitat artística del treball realitzat pels directors dels quatre documentals que conformen la pel·lícula, tant sols vull constatar el desacord en el tractament que s'ha donat a la mateixa del cas de l'Agustin: en Tirado, amic de la infància de l'Agustin, tot i haver col·laborat en la filmació, després de poder visionar en privat la pel·lícula s'hi negà a presenciar l'estrena, la Maria Rueda i la seva filla van mostrar públicament el seu malestar a la roda de premsa prèvia, com va fer el Juan Pedro, membre de l'Associació d'Amics de l'Agustin que també col·laborà en l'enregistrament, a la xerrada posterior a l'estrena.
La Maria va accedir a ser filmada frívolament (maquillant-se, desmaquillant-se, jugant amb el gat...) exclusivament com a recurs visual, i quan va veure que aquestes imatges eren l'eix de la pel·lícula se li va caure l'ànima al terra. Ella no volia ser la protagonista d'una pel·lícula sobre l'Agustín per molt artística que fos, l'únic protagonista possible és l'Agustin.
Com a resposta a les paraules del Juan Pedro el director va comentar que aquest país te problemes de comunicació, jo el que diria és que en aquest país hi ha persones que tenen problemes de comunicació, doncs quan totes les persones que han col·laborat en un treball d'aquesta mena es senten enganyades i manipulades, el problema comunicatiu és unidireccional.
Si es volia fer una pel·lícula artística, crec que s'hauria d'haver contractat artistes, però és molt trist pretendre fer una pel·lícula artística sobre el patiment dels altres i a sobre que els protagonistes es pensin que s'està fent un documental històric.
Això per no parlar de la possibilitat de fer un documental (no oblidem que pagat per Memorial Democràtic) tan asèptic i políticament correcte d'aquelles lluites tant incorrectes.
Salut.

TRENCAR

El Joan estava fart
de que el seu nom fos el d'un sant,
de que els seus mestres violentessin
la paraula ENSENYAR,
de que el sexe fos tabú
i que li parlessin del futur...
I va sortir al carrer
i va començar a trencar.
El Joan estava fart
de, sempre, sentir parlar
de l'hora i de la feina,
no és moment de treballar,
he de cridar-ho sense embuts:
la vostra feina no la vull!
I va
sortir
al carrer
i va començar a trencar.
Trencar aparadors que ens venen
dones maques de ficció.
Trencar caixers automàtics,

esclavistes del seu temps.
Trencar els vidres de l'escola:
que passi el vent com un tifó
per
què
els mestres ens ensenyin
a compartir sense por.
El Joan estava fart
d'enganyar la vida plorant,
de que els seus amics ploressin
sense cap possibilitat
de poder canviar el futur,
i va decidir fer com tu
va
sortir
al carrer
i va començar a trencar...

LA PRIMERA TARDOR

Els grans seien en cadires de fusta a les portes de les cases,
el temps restava mort, aquella primera tardor.
Poc pensaven els grans que l’aigua arribaria a l’interior de les cases
i que els aljubs s’omplirien de terra per mancança d’us...

Y LLEGÓ EL FRIO...

Los estorninos llegaban por miles,
el cielo parecía oscurecer,
mientras los pequeños pajaros
seguían su viaje, al norte o al sur,
y los hombres sabían que el tiempo iba a cambiar
y que la tierra, grande o pequeña,
no es de nadie,
y que no hay fronteras que no se puedan volar.
Y los estorninos dejaron de llegar
desaparecieron como el otoño, el invierno y el verano,
y no borraron con su vuelo
las fronteras de la humanidad.
Y los hombres olvidaron
que la tierra no es de nadie,
hasta que llegó el gran invierno
y no había estorninos para alertar...
del cambio del clima que ya no era cambio...