En el nostre planeta, que no te perquè ser l'únic, hi ha especies animals en les quals els seus individus per sentir-se membres de l'espècie necessiten formar-ne part del ramat. Una de les diferències amb l'ésser humà, tot i el nostre innegable animalisme, és que hi ha persones que prefereixen sortir-ne del ramat i ser individus crítics. Aquesta capacitat individual, per a qui ostenta el poder, és un element negatiu doncs les persones, quan se senten part del grup, quan formen part del ramat allunyat de l'existència d'aquest raonament crític, són més fàcilment manipulables, així ens ho ha demostrat la història infinitat de vegades. La burgesia catalana, com a poder real en aquest sistema capitalista que vivim no n'és menys, i, òbviament, preferiria tenir com a súbdits persones membres d'un col·lectiu homogeni en tots els aspectes vitals, inclòs l'aspecte cultural i dintre d'aquest també el musical. D'altra banda, avui en dia, una de les formes més clares que tenen els poderosos de mostrar la seva força és el poder de la comunicació representat pels mitjans. I per acabar de situar en context aquest article no oblidem que patim un moment de crisi creat per aquest capitalisme, representat, al nostre territori, per aquesta burgesia. Crisi que NO TOTHOM pateix per igual i que pot fer despertar consciències adormides en els que més durament la pateixen.
Un cop fet aquest petit i breu anàlisi introductori aniré al gra.
El periodista argentí Horacio Verbitsky va escriure: Periodismo es difundir aquello que alguien no quiere que se sepa; el resto es propaganda.
Quan al nostre país la gran majoria dels mitjans de comunicació es posen d'acord, no és casualitat. Per sort, però, he pogut escriure "la gran majoria" en comptes de TOTS, per que òbviament la gran majoria dels mitjans de comunicació estan a les mans de la nostra burgesia, però NO TOTS, i n'hi ha que encara resisteixen.
Si a més tenim en compte el moment de crisi econòmica en que vivim, crisi que fa més grans les diferències econòmiques i que crea més pobresa mentre continua creant la mateixa riquesa, que, no casualment, continua enriquint als de sempre, el nostre esperit crític ens indica que aquest periodisme homogeneïtzat en comptes d'informar està fent propaganda.
I si afegim la importància que te per alguns que la música catalana sigui nyonya (música per a tietes crec que va dir Pau Riba, jo aniria més lluny i diria música per a padrines de Sarrià i Pedralbes) i reflecteixi el mon que es viu dins una bombolla social, allunyada de la realitat de molts barris, a mi em sembla que alguna cosa fa pudor.
A Cuba durant molts anys el poder va voler fer creure al poble que TOTS eren Fidel, aquí, a casa nostra, ens volen fer creure que musicalment a TOTS ens agrada el mateix.
Ryszard Kapuscinski, un altre periodista, va deixar escrit:Si entre las muchas verdades eliges una sola y la persigues ciegamente, ella se convertirá en falsedad, y tú en un fanático. No hi ha mal pitjor per a la música catalana que aquesta homogeneïtzació.
A continuació algunes de les coses que ens diuen els nostres periodistes (molts d'ells amics meus) en relació a aquests que estan tan de moda a la Catalunya en crisi del segle XXI:
"Portem anys i panys esperant (...) que un artista alternatiu en català (...) es posi en boca de TOTHOM" (Jordi Bianciotto, Nativa, novembre 2009).
"¿Com es porta la pressió de gravar un disc que TOT Catalunya espera?" (Nando Cruz, El Periódico, 15 de març de 2011).
"Unes lletres (...) en que TOTHOM es pot reconèixer" (Juan Manuel Freire, El Periódico, 24 de març de 2011).
"En TOT moment, un fenomen qualificat com a positiu per TOTHOM" (Helena Morén Alegret, www.enderrock.cat, 17 de març de 2011).
"TOTS ens trobarem amb una grata sorpresa" (Xavier Mercadé, www.elpunt.cat, 15 de març de 2011).
Però, per molt que ens vulguin homogenis, recordo els meus somnis d'infància, que no tenen per què ser els de TOTHOM: Tota la Gàl ·lia està ocupada pels romans... Tota? No!
Salut i reflexió crítica.
Nota de l'autor: Les majúscules són collita pròpia.
Nota de l'eutor 2: Aquest article ha estat publicat originalment a la revista digital Nativa de la qual teniu un enllaç en aquesta mateixa plana...
Doncs ja sóc aquí! Primer de tot, moltes gràcies pel teu comentari al meu post.
ResponEliminaRealment l'exemple dels resistents de l'Armòrica que ens van deixar l'Uderzo i en Goscinny no caduca ni caducarà en les nostres societats occidentals.
M'imagino -vull pensar- que devia haver un temps on la homogeneïtzació de criteris lliures sobre les bondats d'un producte cultural era garantia de qualitat. Probablement, en aquest país nostre, que venia d'una llarga dictadura, hi havia fam per exercir un posicionament crític davant del sistema, no només un posicionament social, de grup, sinó també un d'individual, amb la certesa que sota el jou d'un règim autoritari qualsevol manifestació de pensament crític personal -del caire que sigui- és ben valorat perquè significa un totxo menys en 'el mur'.
Ara, en canvi, amb l'estabilització d'aquesta nostra democràcia, passa exactament el contrari. Quan la censura ja no està instaurada per decret, quan la teòrica llibertat de la nostra societat permetria la manifestació de les formes més diverses de cultura i la seva difusió pública a través dels encarregats d'explicar-nos el que bull, ens trobem amb la difusió ÚNICA d'un ÚNIC producte cultural massiu i que genera UNA única possible reflexió crítica (i per tant, l'adhesió immediata al corrent únic d'opinió).
I és que ara la dictadura ja no és política; és de la pela. I en els mitjans, per fer pela no pots anar contracorrent, perquè de manera majoritària la gent ja no busca 'veritat' en el periodisme sinó veure confirmada la seva pròpia opinió.
Així que, tot plegat, som en un bucle: els grans mitjans ens colen el producte que els colen les principals oficines de premsa; el producte apareix massivament i repetida en els grans mitjans; el producte -a força de ser repetit- cola en l'opinió pública i esdevé massiu; l'opinió pública massiva cerca (i troba) en els mitjans la confirmació per part dels professionals de la crítica que la qualitat d'aquest producte massiu no admet discussió. I punt. Discussió i reflexió finiquitada.
Doncs això, rollo també finiquitat.
T'agraeixo, altre cop, que t'hagis passat pel blog.
Salut!
Roger