Jo sóc d'astí, sóc d'ixo poble
dels aljubs i dels arnalls,
on les roques eren sorra
i pertanyien a un gran llac.
Poble de terra argilosa,
envermellida per la sang,
poble que tot ho oblida
pensant que fa un pas endavant.
Jo sóc d'astí, sóc d'ixo poble
que ara fa prop de cent anys
es va despertar un bon dia
compartint i alliberat,
on Joaquín Costa és una estàtua
i el te ja no es posa a secar,
ningú recorda qui ens va portar l'aigua,
i amb l'aigua, la llibertat.
Jo sóc d'astí, sóc d'ixo poble
on els xicarrons no volen jugar
per què la bassa d'Albelda
ningú ja no sap on està,
on han tallat les oliveres
doncs tots mengem globalitzats,
ja no en queden ni les soques
per escalfar-nos les mans.
Jo sóc d'astí, sóc d'ixo poble,
sóc de la roca com el te,
sóc fet de sang com aquesta terra,
terra que mai oblidaré.
Jo sóc d'astí, sóc d'ixo poble
que resta sota el formigó,
jo sóc d'astí, sóc d'ixo poble,
d'ixo poble que ara ja es mort...
O sigue que ets de Tamarit... es veu que tots estem en silenci, però encara en som uns quants, ne compto com a mínim tres. Qualsevol dia ens hauríem de moure i muntar alguna cosa per evitar acabar al garrut definitivament.
ResponEliminaBon dia, çonostre, m'has sorpres amb la teva deducció, doncs sí, bé, no, no sóc de Tamarit, sóc net de Tamarit però em condidero fill per les ensenyaces del meu avi que ho era, tampoc hi visc però vaig passant-me, doncs ara viuen els meus pares, sóc de Perna...
ResponEliminaOstres, sí que sé qui són, de Perna.
ResponEliminaJa m'havia feit il·lusions, dic, un de Tamarit que escriu en català normatiu... però ja es veu que hem d'eixir fora per prendre una mica de consciència del que som, una llàstima. Vaigue bé!