Un poema per la revolta

Nostres són les places i nostres són els carrers,
com nostra és la sang vessada i són nostres els guerrers.
Nostres són les flors, vostres són els tancs,
les paraules són nostres, com els llibres que heu cremat.
I és que llibres, cremeu llibres! I us ompliu la boca parlant
de l’educació, educació dogmatitzant.
Perquè nostres són les lletres, vostra la televisió,
amb les lletres pintem places i cridem el nostre amor,
amor a la llibertat i odi al seu saquejador,
perquè vostra és la violència i nostre és el crit: Prou!

Vostre és el control, però nostre és el record,
el record de la batalla per enfonsar el vostre món.
Quatre famílies catalanes que ho teniu tot ben lligat,
ahir ajudàveu a Franco però avui sou d’Artur Mas.
Ni justícia, ni cultura, ni escola, ni sanitat,
Però els vostres fills a Esade aprenent a governar.
Heu fet de la nostra terra tan sols una gran presó
però llavors recuperades tornen a fer créixer al bosc.
Hem perdut la por i sabem els vostres cognoms
aquest reggae de revolta és el que surt de dins del cor.

I aquí podeu escoltar la versió musicalitzada per Chalart58 amb el suport de Joan "Pine", mític guitarrista de Pixamandúrries: Reggae de revolta (Versió audio).

Que començi la punki reggae party! Que cremi el centre comercial!!!

Camino

Camino lejos,
hasta donde no hay mundo que recorrer,
y pienso:
camino solo,
por que el final del camino, nadie quiere ver,
pues entonces la inseguridad
se adueñaría de los más seguros
y los que nunca nada han querido,
entonces, 
querrían volver atrás...
Camino lento
y voy dejando huellas al andar,
piso profundo,
por, y para, los que vienen detrás.
Intuyo que es un largo camino,
no se,
donde está el final...
Camino lejos y camino lento
por que se
que no hay marcha atrás...

Els homes que recuperaven llavors

Agenollats o en gatzoneta

les dipositaven a terra, 

les cobrien tot acaronant-les

tendrament,

conscients de la importància del primer contacte.

Agenollats o en gatzoneta

les veien créixer,

mentre les oferien l’aigua que necessitaven,

suaument

perquè aquella lluita acabés amb victòria.

Agenollats o en gatzoneta

havien viscut els darrers trenta anys,

amagats entre les pedres,

silenciosament,

com si derrota signifiqués claudicació.

Agenollats o en gatzoneta

no volien acaparar-les,

per tenir-ne més,

egoistament,

tan sols multiplicar-les per repartir-les.

Agenollats o en gatzoneta

les havien vist desaparèixer

i ara somiaven la seva recuperació,

utòpicament,

tal i com havien fet sempre.

I agenollats o en gatzoneta,

els homes que recuperaven llavors,

esperaren el moment de posar-se dempeus,

revolucionàriament,

per oferir-nos noves vides,

noves idees,

nous somnis,

crescuts de velles llavors.

Tempigas temp'

Com veieu, entre entrada i entrada al blog el temps avança, s'escapen els mesos com segons i les setmanes són imperceptibles... Però, és clar, tot te les seves raons. Entre el dia a dia, que cada moment que passa és més complicat i ens veiem forçats a estar més actius, entre la quotidianitat forçada per el fet d'haver de buscar-se la vida per la supervivència i entre la necessitat de continuar donant sortida a projectes que ajudin a tombar aquest sistema injust i cruel, no em sobren pas hores per escriure aquí més del que ho faig.
Com alguns ja sabeu, després d'haver-nos ajuntat per a participar al concert de solidaritat amb la Kari que es va realitzar el desembre, els Pixamandúrries estem assajant i fent algunes actuacions allà on ens deixen, ara, després de setze anys sense penjar-me el baix puc confirmar allò que em deien alguns, que tocar un instrument és com anar en bici, un cop fet mai més s'oblida...
Així doncs estarem el divendres 24 a les festes alternatives de Sants, un concert que em fa especial il·lusió, il·lusió per que és el meu barri, per què hi ha una xarxa social important a la qual s'ha de donar suport, per què a aquesta xarxa hi ha la gent de La Ciutat Invisible que va publicar el meu llibre, per què també entre els organitzadors hi ha els grans amics que formaven Ràbia Positiva i que ara s'han dividit a tres grups diferents, a qual millor, i per què, a més, ens obriran la nit els amics de Cranc... La veritat és que penso que ha valgut la pena esperar aquests setze anys, per què el premi és un premi de veritat.
I aquí us deixo un text que acabem d'enregistrar els Pixamandúrries per a un recopilatori editat a Rússia, i que parla del pas del temps.
Tempigas temp'
kaj captos gin ne vi,
gi igas vin klauno
au stranga knabo.
Brulas pro gi vortoj,
la bonja kaj la malbonaj,
kaj brulas la sangon,
ricula kaj povrula!

El temps fa temps
i no l'atraparas,
et fa un pallasso
o un nen estrany.
Crema les paraules,
les bones i les dolentes,
i crema la sang,
la dels rics i la dels pobres!

El silenci que cau

Si els silenci que ens ve

és blanc com la neu que cau,

podrem trepitjar-lo i gaudir-ne plegats,

si per contra és un silenci fosc

haurem de tornar a greixar la Sten.

Cuando te fuiste

Cuando te fuiste
aún comprábamos con pesetas,
cuando te fuiste
recién conseguí el primer celular,
cuando te fuiste
mi pequeña no sabía que era la escuela
y si me descuido
ahora me hace papá...

Cuando te fuiste
aún no conocía a tu vieja,
cuando te fuiste,
quedaron cosas por explicar,
cuando te fuiste
deseamos que supieras de tu viejo,
cuando te fuiste
espero nos llevaras contigo para no olvidar.

Cuando te fuiste
no hubo lágrimas que derramar,
inconscientemente,
las conseguimos reservar,
quizás intuyendo,
siempre temiendo,
para llorar
lo que vendría detrás...

Cuando te fuiste
nos azotó la sequía,
cuando te fuiste,
oscuridad,
cuando te fuiste,
nos abrazamos todos
intentando engañar
a la soledad.

Cuando te fuiste
pero ¿Acaso te fuiste?
Tu secuestro
una eternidad
¿Recuerdo siquiera
cuando te fuiste?
¿O me costó darme cuenta
que no te podía hablar?

Quien iba a imaginar,
cuando te fuiste,
con un océano en medio,
en poder pensar:
en una de esta
nos reencontramos
y cruzamos la calle
en libertad.

Hombre libre

Desconfía, el ladrón,
y delinque, el policía,

es injusto, el señor juez,

y está preso, el hombre libre.

El dinero es felicidad,

quien lo tiene, es avaricia,

es más rico, el hombre pobre,

y está preso, el hombre libre.

El político, corrupción,

el padre, obediencia ciega,

la educación, de un solo patrón,

y está preso, el hombre libre.

Tergiversa, el mensajero,

es impuesta, la libre elección,

se asfixia, quien quiere vivir,

y está preso, el hombre libre.

El futuro, negro carbón,

utopía, el auténtico amor,

la humanidad, salta al vacio,

y está preso, el hombre libre.

Es mentira, la televisión,

producto de un robo, la propiedad,

yo maldigo, tanta represión,

que tiene preso, al hombre libre.

Buenos días, te desearé,

cuando escuches esta oración,

se hayan hundido, todos los muros,

y quede libre, el hombre preso.

Puedo

Puedo tropezar dos veces
con el mismo uniforme,
puedo convertirme en gato
y ser asesinado hasta seis veces
por pretender saltar el muro de esta cárcel.
Puedo perder un ala
y estrellarme
contra el suelo,
puedo oir el tic-tac del reloj
avanzando lento.
Puedo sentir el palpitar de mi corazón,
más rápido que el vuestro.
Pero no puedo
apagar mi fuego,
ese que quema mis cadenas,
ese que arde, a poco y lento,
ese que ni la sangre apaga,
ese que más alza la llama
cuanto más cerca siente
la libertad, mañana...

Aprendiz

Cada día
intento aprender
a crecer recto como el árbol,
pero el viento me modela,
el corrimiento de tierras me tuerce
y, en los días extremos,
el relámpago me hace arder.
Aún así,
cada día,
sigo intentado aprender
a crecer recto como el árbol,
pero manteniendo siempre,
en el alma de mi corazón,
la fuerza del viento
y el calor del relámpago,
y en mi cabeza
las raices.

Oda a la terra lliure

Jo sóc d'astí, sóc d'ixo poble

dels aljubs i dels arnalls,

on les roques eren sorra

i pertanyien a un gran llac.

Poble de terra argilosa,

envermellida per la sang,

poble que tot ho oblida

pensant que fa un pas endavant.

Jo sóc d'astí, sóc d'ixo poble

que ara fa prop de cent anys

es va despertar un bon dia

compartint i alliberat,

on Joaquín Costa és una estàtua

i el te ja no es posa a secar,

ningú recorda qui ens va portar l'aigua,

i amb l'aigua, la llibertat.

Jo sóc d'astí, sóc d'ixo poble

on els xicarrons no volen jugar

per què la bassa d'Albelda

ningú ja no sap on està,

on han tallat les oliveres

doncs tots mengem globalitzats,

ja no en queden ni les soques

per escalfar-nos les mans.

Jo sóc d'astí, sóc d'ixo poble,

sóc de la roca com el te,

sóc fet de sang com aquesta terra,

terra que mai oblidaré.

Jo sóc d'astí, sóc d'ixo poble

que resta sota el formigó,

jo sóc d'astí, sóc d'ixo poble,

d'ixo poble que ara ja es mort...

Ausencia

Estoy hecho de tu ausencia

pues tu ausencia es mi dolor,

dolor que nunca marchita

y florece con amor.

Una birra en la nevera,

siempre fresca para ti,

el dolor que siente el alma

es imposible describir.

A veces siento tu abrazo

cuando escucho una canción,

también oigo tus palabras

en momentos de tensión.

Ese vacio me rompe

y me siento medio yo,

y cuando leo tu nombre 

estalla mi corazón...

En mil pedazos por tu ausencia

y en otros mil por tu amor.

No contestan

Brujo és el nom artístic d’un personatge nascut a Irun i que actualment viu a Barcelona. Feia temps que no em trobava un cantant amb la seva capacitat, la seva capacitat melòdica però també la seva agilitat sil·làbica. En directe feia diversos anys que no veia ningú que em convencés a la primera, que entrés en trànsit dalt l’escenari i em contagiés amb el seu vers i la seva musica. Es mou entre el reggae i el hip hop on hi ha tot un mon musical compost de dance-hall, dub stepa, dub, etc... i les seves versions dures i accelerades, jungle i drum’n’bass.

Acaba de presentar un primer disc amb només sis temes però que a mi, que mai m’havia capficat en aquests estils, em te completament enganxat, es diu Ex-cusas i aquí us deixo un parell de fragments d’una de les seves cançons, que a mi és la que més m’agrada i es diu “No contestan”.

(...)

Son respuestas naturales, lo que ves, en manifestaciones.

Tu no escuchas, solo construyes prisiones.

Luego, claro, el pueblo teme y tu condenas reacciones.

Vaya broma, proclamas la paz y te follas a la paloma,

cortinas de humo esconden pelotas de goma.

(...)

Tu haces matemáticas para llenar tus urnas,

juras, perjuras, por tu madre hasta prometes,

pero tu nunca bebes de ese agua que nos ofreces.

Tu democracia es mafia, tu demagogia tapia.

Tu lógica económica complica la desgracia,

una avaricia arrastra cadáveres sin umbrales

y se suman en la fosas errores colaterales.

La tierra grita: me hundo, yo vomito rabia

y no voy a cambiar el mundo,

pero eso no cambia este mensaje que difundo.

(...)

No contestan, no contestan, no les interesa, no les interesa…

Por cada niño que no tenga pa comer,

mataría a un político pues solo buscan poder.

Por cada madre que muera en las guerras,

mataría uno por uno a todos los hijos de perra

que hablan en nombre de la democracia,

que prometen mejoras y solo nos traen desgracia

con el único objetivo de meterme en su rol,

para así jugar conmigo, obteniendo el control.

Ojala se caiga el sol y haga de todo ceniza.

Solo hay mala intención, no hay reacción, no minimiza,

muchos hombres con sueños, solo pocos se realizan,

muchos con sueños y con hambre , la realidad les atiza.

Busco pero no encuentro sentido a este destino,

solo veo desgracias en las cunetas del camino.

Y así sigo avanzando, a cada paso que doy,

y así sigo fumando, un poco, para entender donde estoy.

No contestan, no contestan, no les interesa, no les interesa…

(…)

TRENCAR

El Joan estava fart
de que el seu nom fos el d'un sant,
de que els seus mestres violentessin
la paraula ENSENYAR,
de que el sexe fos tabú
i que li parlessin del futur...
I va sortir al carrer
i va començar a trencar.
El Joan estava fart
de, sempre, sentir parlar
de l'hora i de la feina,
no és moment de treballar,
he de cridar-ho sense embuts:
la vostra feina no la vull!
I va sortir al carrer
i va començar a trencar.
Trencar aparadors que ens venen
dones maques de ficció.
Trencar caixers automàtics,
esclavistes del seu temps.
Trencar els vidres de l'escola:
que passi el vent com un tifó
per què els mestres ens ensenyin
a compartir sense por.
El Joan estava fart
d'enganyar la vida plorant,
de que els seus amics ploressin
sense cap possibilitat
de poder canviar el futur,
i va decidir fer com tu
va sortir al carrer
i va començar a trencar...

LA PRIMERA TARDOR

Els grans seien en cadires de fusta a les portes de les cases,

el temps restava mort, aquella primera tardor.

Poc pensaven els grans que l’aigua arribaria a l’interior de les cases

i que els aljubs s’omplirien de terra per mancança d’us...

Y LLEGÓ EL FRIO...

Los estorninos llegaban por miles,

el cielo parecía oscurecer,

mientras los pequeños pajaros

seguían su viaje, al norte o al sur,

y los hombres sabían que el tiempo iba a cambiar

y que la tierra, grande o pequeña,

no es de nadie,

y que no hay fronteras que no se puedan volar.

Y los estorninos dejaron de llegar

desaparecieron como el otoño, el invierno y el verano,

y no borraron con su vuelo

las fronteras de la humanidad.

Y los hombres olvidaron

que la tierra no es de nadie,

hasta que llegó el gran invierno

y no había estorninos para alertar...

del cambio del clima que ya no era cambio...

LA DARRERA TARDOR

Els nens jugaven amb les fulles seques que queien dels arbres,

en sortir de l’escola, aquella darrera tardor.

I arribà la sequera...

Poc pensaven els nens que mai més tornarien a necessitar botes d’aigua

i que aquelles serien les darreres fulles que veurien caure dels arbres...

REBELDES

A lo largo de mi vida,
por que soy más bien delgado,
me he cruzado cara a cara
muchas clases de personas,
resistentes y rebeldes.
Pero entre los segundos:
Los hay que siempre opinan
pues están hechos de sangre
y los que no saben callar
aun siendo de silencio,
los hay que siempre hablan
y los que palabrean,
los hay que dan la cara
y los que viven de espaldas,
los hay que a veces callan
y los que solo gritan,
los que esperan la muerte
y los que no se atreverán ni a morir.

(A los amigos de Karina Germano)

I la vida continua

I igual que se’n van arriben, per donar-nos una estona de felicitat, entre moltes altres coses. I si tot va bé, els dies de felicitat es converteixen en anys de felicitat, i comencen a fer sorollets que amb el temps són paraules, i comencen a bellugar parts del cos que amb els anys son passos, i ens omplen, com mai ningú ni res ens ha omplert.

Que tot el patiment de la teva mare,

criatura de sorra i de carn,

que tota l’angoixa del teu pare,

feta d’amor la teva sang,

que tot l’amor de la teva mare,

d’una nit vora del mar,

i l’alegria del teu pare,

ets bateg compassat.

Que tot t’ajudi a ser lliure

i ningú no et trepitgi mai,

que puguis obrir totes les portes

i que t’ensenyin a volar.

(A Pol- i a la seva mare i al seu pare)

UN DESIG

I això passava cada any,

cada mes i cada setmana,

i cada dia, hora, minut i segon,

i passava arreu,

arreu del mon,

mon malson,

pudor a mort,

putrefacció:

era la carn del torturador

AMOR ANTIC

Quan el llum s’apaga arreu i ens envolta la foscor,
quan el passat i el futur han perdut el seu valor,
quan abans de la tempesta el silenci el trenca el tro,
com m’agrada veure’t a prop al bell mig de la batalla.
Arribarà el dia, demà,
farem història, plegats.
I quan plogui serà per fer créixer, renéixer,
aquella vella humanitat.
Quan els nous mapes polítics siguin tots d’un sol color,
quan no hi hagi qui governi mitjançant força i dolor,
quan la lletra no tingui preu i s’utilitzi sense por,
com m’agradarà tenir-te a prop quan s’acabi la batalla.
Arribarà el dia, demà,
farem història, plegats.
I quan plogui serà per fer créixer, renéixer,
aquella vella humanitat.