Jornades d'El Lokal a Can Batlló

Entre els dies 18 i 20 d’octubre s’han dut a terme a Can Batlló les segones jornades d’El Lokal. Després del bon sabor de boca deixat per les jornades realitzades ara fa un any per commemorar el 25è aniversari, es va decidir continuar anualment amb l’experiència i enguany s’han dedicat a la Transacció democràtica, un temàtica, una recuperació històrica, que sembla ben necessària avui dia, quan patim les conseqüències de les negociacions polítiques i econòmiques que es van produir aquells anys setanta.

Ja al març, aprofitant el 35è aniversari de l’assassinat de l’Agustín Rueda, gent propera a El Lokal, va realitzar unes jornades similars dins la Marxa d’Homenatge als Maquis, i el proper 2014, l’habitual Febrer Llibertari del barri es dedicarà als anys setanta i retrà homenatge a Salvador Puig Antich en el 40è aniversari de la seva execució.

El primer dia de les jornades, dedicat al que socialment i cultural va significar la Transacció, va començar amb retard pel  fet que al Raval es realitzava la manifestació per demanar justícia per l’assassinat de Juan Andrés Benítez, reivindicació a la qual El Lokal ha estat fortament implicat. Després e l’èxit en la convocatòria de carrer i un cop havent finalitzat aquesta, a els vuit començaven les jornades amb una xerrada que comptava amb la participació de Guillem Martínez, periodista i escriptor ,d’Amador Fernández-Savater, investigador independent i editor,  i de Mateo Seguí, que va llegir un text enviat per Rafael Poch, periodista. Algú va definir aquella cultura com la “del pillatge”, perquè aquest va ser el nexe d’unió entre tots els grups polítics i socials que la van assumir. L’únic objectiu: omplir-se les butxaques alhora que s’escalaven posicions socials amb la idea de recollir el màxim de molles, i tot sense remordiments perquè un dels grans èxits de la Transacció va ser l’assumpció amb normalitat d’aquestes actituds egoistes que fins aquell moment havien estat socialment inacceptables.

El matí de dissabte ens vàrem despertar amb el carrer ocupat per les paradetes del MercaDIYo Punk, i al migdia es realitzava el segon debat, que girava al voltant dels espais llibertaris. Prenent com a punt de partida el boom que va significar la mort de Franco i el posterior desencís de la Transacció, es va intentar treure algunes idees que ajudessin a  la consolidació dels molts locals actuals. Va començar el company Xavier Oller,que d’aquí a tres mesos veurà publicat el seu treball sobre els ateneus i els col·lectius llibertaris d’aquells anys setanta i van continuar els representants de l’Ateneu Cooperatiu La Base (de Poble Sec), de l’Ateneu Llibertari (de Sants) i del col·lectiu Mala Herba (de Cerdanyola).

Esment especial es mereix l’equip de cuina, que durant els tres dies ens va delectar amb uns àpats espectaculars.

Tot havent dinat va arribar el torn de la presentació del llibre “Carceles en llamas” que acaba de publicar Virus. Vàrem comptar amb la presència de l’autor, César Lorenzo,  el membre de l’Observatori del Sistema penal i els Drets Humans, Iñaki Rivera,  i el represaliat Jose Solís, a més d’un representant de l’editorial. Interessantíssima xerrada sobre el que han significat les presons a l’estat espanyol durant els darrers 35 anys...

Van seguir les dones punk que ens van fer riure una bona estona després de la seriositat de la xerrada anterior. Tres de les representants d’aquella generació que va esclatar socialment a principis dels vuitanta ens van presentar el simpàtic documental “Peligro social”, i amb elles, una de les noies de l’equip de producció. Com deia, va ser un acte molt divertit i dels que més van gaudir de la interacció amb el públic.

Diumenge les Jornades van acabar amb un debat al voltant de la memòria històrica que va comptar amb la participació de Rolando d’Alessandro, pertanyent al grup d’italians que ha impulsat la denúncia pels bombardejos de Barcelona durant la Guerra Civil, Sònia Turón, membre de la CNT, sindicat que s’ha personat coma  denunciant a l’Argentina pels crims del franquisme, i Pep Cara en representació de la Marxa d’homenatge als Maquis.

En definitiva, va ser un cap de setmana enriquidor, durant el qual ens vàrem trobar persones de diverses generacions a Can Batlló, on vàrem poder compartir experiències i aprofundir una mica més en la nostra història.

Desena Ofensiva contra l'oblit

Els dies 8 i 9 de juny es va dur a terme, a cavall de les comarques de l’Anoia i la Segarra la Desena ofensiva contra l’oblit, és a dir l’anual marxa d’homenatge als maquis que organitzen les companyes d’A les Trinxeres, el col·lectiu punk llibertari de Ponent. 

Per als qui heu participat algun any d’aquestes “Ofensives contra l’oblit” no diré res de nou quan afirmo que al menys un cop a la vida s’ha de participar en aquesta activitat. La germanor, la fraternitat, que s’hi respira s’ha de tastar, el respecte, les ganes de conèixer i de compartir, l’intercanvi generacional, s’ha de gaudir. I any rere any ens adonem de que som diverses les generacions engrescades en la recuperació de la memòria, que som persones d’arreu (habitualment hi participa gent molt allunyada de Catalunya) i que són moltes les copses per descobrir. 

Darrerament, a més, els actes que conformen les activitat anuals de la “Marxa” es multipliquen: els companys dels col·lectius Mala Herba i Mai Més de Cerdanyola, han muntat aquest juny la tercera marxa per Collserola, un grupet d’amics s’han afegit enguany amb un cap de setmana per l’Empordà que es va realitzar el mes de març, ells s’hi afegeixen a les ja habituals trobades al cementiri de Sant Celoni, al gener, o al lloc on va ser assassinat en Facerias l’agost... 

La Desena ofensiva va començar a Pujalt on es va visitar el Memorial de l’Exèrcit Popular, situat en un espai que va servir com a lloc d’entrenament dels membres de l’Exèrcit  abans de marxar al front, el matí amenaçava tempesta continuada però finalment va escampar i va permetre que, en dos torns, es realitzés la ruta comentada. Després, al migdia, ens vàrem desplaçar cap a Gàver on tothom va dinar a l’entorn de la font del riu Sió i on, ja més relaxadament, vàrem poder saludar a vells companys així com donar la benvinguda a alguns triganers que no havien acudit a la trobada del matí. Tot havent dinat es va realitzar la curta excursió fins al cementiri de la població, dalt de la muntanya, on hi ha les restes de companys, membres del maquis, anònims, que van ser assassinats durant els anys quaranta als voltants del poble. 

Aquell va ser un dels moments més emotius del cap de setmana, quan, després de la introducció realitzada pels historiadors Jordi Oliva i Ferran Sánchez,  es va descobrir el descomunal monòlit realitzat en homenatge als dos companys gràcies a les aportacions voluntàries d’un bon grapat de persones i col·lectius. No són necessàries les paraules, mireu la fotografia i quedeu-vos bocabadats... Aquesta és la mena d’activitats que organitzen i fan possible els membres d’aquest grupet de punks desarrapats d’aquests pobles de mala mort i solana de ponent del territori... 

El xàfec va acabar arribant i provocà la desbandada fins arribar a la casa de colònies de Veciana on ens hi vàrem refugiar i continuar les activitats... allà hi vàrem gaudir e l’actuació musical d’en Jaume Arnella i posteriorment de la presentació del llibre “El Duende del maquis” amb la presència del seu autor, en Jaume Serra. Un cop sopats, i un cop petada la xerradeta, els més agosarats van gaudir de les actuacions dels conjunts Adult Tarat i Harlock juntament amb una jam session amb membres de Los Moulineros, el grup francès que havia d’actuar però que per la malaltia d’un dels seus membres no ho va poder fer de forma oficial. De totes formes, tot i aquest entrebanc, ens consta que alguns dels organitzadors no van utilitzar gaire el llit aquella nit encara que vàrem trobar a faltar l’esquellot d’en Kamilo que ens donés la benvinguda al nou dia. 

Diumenge al matí les activitats continuaren. Els companys d’A les trinxeres van passar un recull d’imatges de les anteriors Ofensives contra l’oblit que volen ser el tret de sortida per un futur DVD i es va presentar el Grup d’Estudis Llibertaris Els Oblidats, projecte de recuperació de la memòria nascut a Mallorca. A la tarda es va inaugurar l'exposició sobre l’Agustín Rueda, amb presència de la seva germana i de la seva neboda, i posteriorment un servidor va presentar el llibre “Grups Autònoms”. Les jornades van finalitzar amb l’actuació poética  de  Curtis i Krònia, poetes de l’Hospitalet i membres del col·lectiu poètic Los Bio-lentos. 

Companys d’A les Trinxeres, gràcies per la vostra tasca i endavant en la recuperació de la memòria.

Segona resposta enfront la ràtzia repressiva i la criminalització, maig de 2013

Hola Jaume,

feia molt de temps que no ens vèiem , i quan ens vàrem trobar fa tres mesos tampoc vàrem xerrar gaire, és clar que les circumstàncies no acompanyaven.

Recordes quan fa anys els nostres fills, el teu fill i la meva filla, anaven a la mateixa classe? Quan ens vàrem conèixer eres monitor de l’escola, m’agradaria saber si, si poguessis tornar enrere, ho faries. Si això que fas ara, ho fas per convicció o per diners.

No em vas fer la típica pregunta de a què m’hi dedicava, així que te la respondré en aquesta carta, tot intentant imaginar-me el que m’hauries volgut preguntar a l’hora que t’escriuré el que t’hauria volgut dir.

De la feina no em puc queixar, em dedico a publicar discos i a escriure, fa unes setmanes va sortir el meu segon llibre. Ah! És clar, això ja ho saps, t'ho van dir uns companys que li van fer unes fotos, oi? O tu també hi eres?. 

Per si no ho sabies, d’això se’n diu “cultura”: C, U, L, T, U, R, A: cultura. En formen part la música, la literatura... No, la teva feina no és cultura.

Tampoc et molestis en explicar-me a que t’hi dediques perquè ja m’ha quedat clar, tot i que en el primer moment de veure’t he dubtat. He pensat, que fa el Jaume aquí? Ha vingut com a ciutadà o està treballant?

Ja ho saben els teus fills a què t’hi dediques?

Et vas apropar i en dubtar em vaig fixar en tot el que t’envoltava: la motxilla, la caputxa... Venies cap a nosaltres molt somrient com si t’alegressis de veure’ns. A mi em van venir, directament al cap, imatges de l’escola dels nostres fills. Quan celebràvem la “Festa de la primavera”. Els primers anys eres un més però de sobte, en canviar de feina, vas començar a donar ordres i a pretendre organitzar tu la jornada... La resta de mares i pares et vàrem deixar de banda. Deformació professional, pensàvem.

Llavors, mentre observava el teu entorn vaig fixar-me en el teu company, que molt desagradablement ens va donar l’esquena. L’únic que vaig poder veure és que era una mica calb i que, com tu, duia motxilla i caputxa... Vaig començar a tenir-ho clar i llavors va arribar la confirmació. El petit auricular que duies a l’orella dreta no deixava espai als dubtes.

A la manifestació estaves treballant.

T’ho torno a preguntar per si no has entès la pregunta: Ja ho saben els teus fills a que t’hi dediques?

Què els hi expliques quan arribes a casa després de la jornada laboral i et pregunten com ha anat la feina? M’ho imagino: Hola nois, la feina ha anat molt bé, avui un company li ha rebentat l’ull a una pacífica ciutadana...

Sí, exacte, una hora després de que vinguessis a saludar-me a la manifestació anticapitalista del dia 14 de novembre un company teu li va rebentar un ull i destrossar mitja cara a l’Ester Quintana. Qui per cert és amiga meva.

Ja veus, un company teu li va fer malbé la vida a una amiga meva. N’estas orgullós?

Ara sí,ara m’agradaria saber-ho. Això que fas, ho fas per convicció o per diners? És a dir, ets un mercenari o ets un sàdic? Perquè si ho fas per diners jo crec que si et curres un crowfounding simpàtic molts de nosaltres t’ajudaríem a sortir-ne...

Ja els hi vas dir tot això als teus nens? Que t’havies infiltrat a una manifestació pacífica, que l’havíeu rebentat, que a Tarragona pel matí un altre company havia atonyinat una nena de l’edat del teu fill gran... M’ho imagino: Hola papa, com ha anat la feina? Molt bé nano, avui un company ha colpejat salvatgement una nena que podria anar a la teva classe.

Aquesta és l’educació que els hi dones als teus fills? O els hi dius una veritat a mitges i els hi expliques que treballes a una carnisseria? O els enganyes i els hi dius que esteu al servei de la ciutadania?

Perquè ara ja no cola. L’acció continuada i desmesuradament violenta contra la ciutadania ha deixat clar que esteu al servei d’interessos privats. Saps perfectament que no esteu al servei del poble. Si era això el que et va fer ingressar, fer un bé a la societat, oblida-te’n. No es fa el bé destrossant milers de vides...

Recorda: sou quatre gats i les vostres urpes ja no ens fan por.

Pensa-hi, si és que encara te’n recordes del que és pensar. Tu, camuflat a la manifestació, intentant passar desapercebut. Jo, aquí, donant la cara.

Ja no ens feu por.

Ens feu fora de les nostres cases. Ens mutileu. Quina por vols que us tinguem? No tenim res més a perdre... I públicament som qui som. La família, els veïns, els amics, tots saben de nosaltres.

Però tu... No tens res a perdre? Els veïns ja saben a què et dediques? I els pares? Què n’opinen els pares? I, tornem-hi, els nens?

Jaume, pels anys que fa que ens coneixem. Deixa la pistola i torna a l’escola. La societat ho agrairà. Els nens no ho tinc tant clar...

Per cert, parlant de pistoles... Què portaves a la motxilla?

Agraint la teva reflexió.

Joni.

PD: I ja que estem, aprofitant que a algun arxiu de la caserna teniu el meu darrer llibre, aprofita-ho i llegeix, home, que llegir no fa mal... I en aquest cas, a més, és gratuit!!!!

Primera resposta enfront la ràtzia repressiva i la criminalització, maig de 2013

Divendres 17 de maig, 10’30 hores, horari de Buenos Aires, on em trobo per presentar demà el meu primer llibre, “Que pagui Pujol!”. Em desperto i, de seguida, abans d’haver-me rentat la cara, rebo un missatge sms: “Els Mossos d’Esquadra han confiscat una còpia del teu darrer llibre”. No entenc el missatge, enviat per un bon amic, i responc amb una pregunta. Moments després m’assabento que els Mossos d’Esquadra han realitzat un operatiu, suposadament antiterrorista, a Catalunya i que entre el material incriminatori que han mostrat als mitjans de comunicació hi ha una còpia del meu darrer llibre, “Grups autònoms”.

Em costa molt reaccionar. De fet avui ja és dissabte. He necessitat pair la notícia. I fer-me unes quantes preguntes:

Com pot, la polícia d’un estat democràtic, presentar un llibre d’història com a prova d’un delicte d’enaltiment al terrorisme? És casualitat que els dos llibres que s’han mostrat als mitjans de comunicació siguin llibres que ens expliquen una part amagada de la Transició espanyola?

No em puc avenir. Estic lluny. De fet aquí, a l’Argentina, acaba de morir el general que cremava llibres, en Videla, i de nou em pregunto: Qui és el responsable d’aquesta, metafòrica, crema de llibres a Catalunya?
Avui presentaré el meu primer llibre a Buenos Aires i, òbviament, parlaré del que passa a casa meva. Dels intents per segrestar la història. Dels intents per evitar l’educació. Dels intents per acabar amb la cultura.
I no se si dimarts podré tornar a casa, perquè si el llibre “Grups autònoms” és una prova d’enaltiment al terrorisme, jo en sóc el responsable, però ho intentaré, sense por, perquè no els permetrem canviar el nostre destí.
Per la llibertat d’expressió, que un cop més resta a la corda fluixa.
En solidaritat amb els joves empresonats perquè el fet que els Mossos d’Esquadra hagin necessitat mostrar llibres d’història com a material incriminatori confiscat ja és prova de la mancança d’altre tipus de material i de la feblesa de tot el procés.
M’acomiado amb una darrera pregunta: Té alguna cosa a veure el fet que durant els darrers mesos un servidor hagi estat el portantveu de la plataforma Ojo con tu Ojo que pretén acabar amb la impunitat dels Mossos d’Esquadra?Atentament.
Joni D. Escriptor.
El Lokal, associació cultural responsable de l'edició del llibre "Grups autònoms".

I un cop més l'Apartheid!!!

I un cop més l’apartheid espanyol.

I un cop més la seva capital prohibida al negrot basc.

Al negrot basc que constantment ensenya la llengua.

L’ensenya als joves mitjançant les seves cançons.

I la hi ensenya als feixistes també mitjançant les mateixes cançons.

Mitjançant el que diuen.

Mitjançant el que escriu.

Mitjançant el que canta.

“Maleït negrot basc!” deuen dir a les seves butaques de les institucions,

dels mitjans de comunicació,

de les empreses de seguretat,

dels clubs “d’alterne”...

Negrot de cultura

I basc de naixement...

Un gran home!

Bob X o Malcolm Marley,

Linton Abu Jamal o Mumia Kwesi Johnson,

tot tocant la trikitixa,

cantant-li a la humanitat,

cridant a la terra:

No tenim por!

Portem trenta anys a la línia del front

i ara no ens faran pas tremolar.

Fermin zorionak.

Beti izango dugu Burjassot,

ta Barcelona, 

ta Berlin, 

ta Bilbao...

PD: T’estimo, i quedem a la barricada a les tres...

La memòria és cosa de totes

Companyes, companys:

això és una crida una mica especial per a mi. Potser alguns penseu que els amics d’A les Trinxeres s'estan posant pesats, però la realitat és que el que demanen és cosa de tots.

Se'ns omple la boca parlant de memòria històrica, però ells i elles, de manera altruista, porten deu anys recorrent les muntanyes perquè no s'oblidi als qui van donar la vida per la llibertat.

S'han anat posant plaques d'homenatge i record, l'última fa menys d'un mes al company Agustín Rueda. Moltes vegades, en haver familiars i amics dels homenatjats, es facilita la tasca d'aconseguir els diners.

Aquesta vegada els companys d’A les Trinxeres volen reconèixer a dos lluitadors anònims. Mai abans havien demanat la col·laboració col·lectiva per a les seves activitats.

No demanen molt, es pot col·laborar des de 5 euros.

Els governants, els poderosos, els que representen allò contra el que van lluitar, mai reconeixeran la seva tasca, per això és cosa nostra que la seva mort no caigui en l'oblit.

Som nosaltres els qui ens hem de preocupar de mantenir viva la nostra memòria i per això, la tasca d’A les Trinxeres és una tasca col·lectiva.

Demostrem que la seva tasca és també en el nostre nom.

Col·labora amb la realització d'una placa d'homenatge a dos companys caiguts en la lluita:

http://www.verkami.com/projects/4554-placa-en-record-de-dos-maquis

Sobre la privatització de la seguretat i de la justícia

Avui la justícia fa un pas endavant.

Però el més curiós del cas és que l’estament judicial ha decidit fer el pas endavant amb la justícia.

I això és d’agrair.

Perquè en aquesta societat estament judicial i justícia no van de la mà.

O no sempre van de la ma.

O gairebé mai van de la ma.

Ho veiem, ho corroborem, dia a dia.

La privatització de la sanitat ens afecta a totes.

La privatització de l'educació ens afecta a totes.

La privatització de la cultura ens afecta a totes.

I la privatització de la seguretat, també.

També, ens afecta a totes.

I quan parlem de la privatització de la seguretat ens referim al fet que els cossos de seguretat de les diferents institucions mai han estat al servei de la ciutadania.

Actuen al servei d'uns interessos privats.

Però això no és nou.

Sempre ha estat així.

La policia està per ajudar a mantenir l'status dels poderosos.

Els que van matar l'abril de 2012 a Bilbao a l’Iñigo Cabacas són els mateixos que van matar el Gustau Muñoz el 1977 a Barcelona.

Els que van matar al juliol de 2012 a Girona al Juan Pablo Torroija són els mateixos que van matar a l’Agustín Rueda en 1978 a Carabanchel.

Són els mateixos que van matar l’Idrissa Diallo al CIE de Barcelona el gener de 2012, els mateixos que van matar al Pedro Álvarez el 1992 ...

I els que els dirigeixen són els que van matar a Jose Antonio, que el 6 de març va morir a Bilbao abans de ser desnonat.

Perquè hi ha moltes diverses formes de matar.

Com que hi ha moltes diverses formes de repressió.

Podem parlar, també, de la repressió judicial.

Com sinó hem d’entendre la realitat dels desnonaments, o el cas d’indefensió de l’Enric Duran?

Com sinó hem d’entendre la impunitat policial, molt poques vegades perseguida per l’estament judicial?

O no suficientment perseguida.

O gairebé mai perseguida.

Avui ha declarat un escopeter de la Brigada Mòbil dels Mossos d’Esquadra.

No li concedirem la mateixa presumpció d’innocència que li van concedir a l’Ester Quintana.

La presumpció d’innocència del tret a la cara.

Com es dorm després d’haver estat protagonista d’una salvatjada com la del 14 de novembre passat?

Però ell, qui va prémer el gallet, no és l’únic problema.

L’altre problema, a banda de la predisposició a la violència dels membres de les forces de seguretat, és la utilització d’eines perilloses, com les bales de goma, que en mans de persones no aptes per la seva manipulació es converteixen en armes mortals.

I d’això són responsables els qui els manen.

Les forces econòmiques i polítiques del capital.

Demà farà un any de l’assassinat a Bilbao de l’Iñigo Cabacas.

Iñigo, no t’oblidem.

Que l’Ester sigui l’última víctima.

L'espectacle parlamentari d'ahir...

Un parell d’integrants de la plataforma OjocontuOjo vàrem poder presenciar ahir la sessió parlamentària a la que es votava la creació d’una comissió per estudiar els efectes de les bales de goma.

No és aquest el nom de la comissió i tampoc entrarem nosaltres a valorar els conceptes polítics que van portar a alguns dels grups parlamentaris a la presentació de dues propostes amb iguals o similars objectius.

No entrarem a valorar el perquè ERC va votar contra una comissió que inclogués al seu nom el concepte “bales de goma”, tot i que entenem que havent donat estabilitat al govern de CiU els hi fes nosa aquesta designació.

Com no entrarem a valorar el fet que Iniciativa quan va estar al govern res va fer per prohibir la seva utilització. Tot i que ahir el seu representant va reconèixer explícitament el seu greu error. Això ja és un pas endavant.

La ciutadania l’únic que espera ja de l’espectacle parlamentari són resultats pràctics i poc ens importen les paraules que, repetides una i altra volta, poc sentit tenen quan s’utilitzen frívolament amb el mer objectiu de que se les endugui el vent. No oblidem que fa dos anys tots els grups van votar a favor d’una comissió semblant i tot plegat va quedar, un cop més, en no-res.

Tan sols aspirem, ja, a contrastar la capacitat humana dels qui suposadament ens representen.

De la sessió d’ahir podem constatar la demagògia. La demagògia dels qui pretenen convertir víctimes en culpables, assenyalant les víctimes tot ratllant la ignomínia. En especial la demagògia del representant del PP que va ser capaç, sense caure-li la cara de vergonya, de parlar de la “violència extrema” dels manifestants que segons ell ha provocat, sempre, l’actuació policial.

Ara per ara i durant els darrers anys, mai, cap víctima de cap, suposat, violent manifestant ha patit les greus lesions que han patit les víctimes de la violència policial. Violència que, a més, sempre s’ha mostrat indiscriminada. I no fa falta allunyar-se en el temps, parlem de tres mesos enrere. I no ens referim només a la nostra amiga Ester. I ho sap tothom.

Tothom excepte, pel que sembla, el representant del Partit Popular.

I és per això que, sí, parlem de violència policial. Violència de la qual pot ser víctima qualsevol  dels ciutadans. Indiscriminadament.

I no us enganyeu. Ni preteneu enganyar ningú. No justifiquem la “violència extrema” dels manifestants. Però un contenidor cremat o un aparador esmicolat no és comparable a una cara destrossada. A una cara destrossada pels qui han de mantenir la llei.

Vàrem poder, també, constatar la demagògia del representant de CiU. Demagògia que el va portar, no en una sinó en diverses ocasions, a parlar d’accidents quan s’hi referia a les quatre persones que durant el seu mandat han patit l’explosió del glòbul ocular com a resultat de les agressions policials.

Accidents!

Accidents amb noms i cognoms. Accidents amb número de placa. Ocult, sí, però amb número de placa...

No som optimistes.

No som optimistes però esperarem.

Esperarem per tenir esperança.

Esperarem que no sigui necessari un mort.

Esperarem que us adoneu que la ciutadania està farta de les vostres calumnies.

Esperarem que la vostra capacitat humana floreixi. I que sigueu capaços de prohibir la utilització d’aquests projectils mortals que la policia empra contra la ciutadania que suposadament hauria de defensar.

I continuarem esperant perquè l’Ester sigui l’última víctima.

Barcelona, 28 de febrer de 2013

GRUPS AUTÒNOMS. Una crònica armada de la Transacció democràtica

El setembre de 1973 era desarticulat el MIL però aquella ràtzia no va acabar amb el moviment autònom armat sinó que el va reforçar. Les accions per intentar evitar l'execució de Puig Antich, primer, i les que es van dur a terme per expressar la ràbia un cop realitzada aquesta, es van estendre com una taca d'oli. En poc temps es va passar de lluitar contra una dictadura feixista a fer-ho contra una democràcia capitalista i monàrquica.

Van ser els temps en que el rei jurà els Principios del Movimiento Nacional i la Constitució, el PSOE abandonà el marxisme, el PCE deixà enrere el republicanisme i el capital fonamentà les bases del sistema social que ha acabat esclafant socialment i econòmica la ciutadania de l'estat espanyol. 

Fou una lluita que durà poc més de deu anys fins que el 1984 es desmantellaren els darrers grups actius. Aquest llibre ens apropa als joves que van formar part d'aquells grups autònoms que es van rebel·lar davant de la gran mentida anomenada "transició democràtica".

"GRUPS AUTÒNOMS. Una crònica armada de la Transacció democràtica" es publicarà el 14 de març, data en que es commemorarà el 35è aniversari de l'assassinat d'Agustín Rueda a la presó de Carabanchel.

Presentacions:
14/3 El Raval, Barcelona, Virus.
16/3 Capmany, Marxa d'homentage als Maquis.
20/3 Sants, Barcelona, La Ciutat Invisible.
22/3 St. Andreu, Barcelona, Ateneu Llibertari.
23/3 Granollers, Anònims
24/3 Sallent, Ateneu Rocaus.
4/4 Nou Barris, Barcelona, Ateneu Popular.
5/4 Terrassa, El Kasalet
6/4 Mora d'Ebre, Societat Obrera
12/4 Sta. Coloma, Biblioteca Social La Hoguera
13/4 Sants, Barcelona, Merkadillo Punk. (Matí)
13/4 Berga. Ateneu Columna Terra i Llibertat (Tarda)
14/4 Tarragona, Ateneu Llibertari Alomà.
18/4 Gràcia, Barcelona, L'Aldarull.
19/4 Girona, Kan Kolmo
20/4 Olot, Biblioteca Social - CNT
1/6 Caldes de Montbui, Centre Democràtic i Progressista.
9/6 Marxa d'Homenatge als Maquis de Ponent.

Un racó llibertari a Barcelona

L’any 1987 avançava al ritme que marca el pas del temps, però per un jove de dinou anys semblava passar molt més de pressa. És com si un dia s’hagués ocupat Cros 10 i l’endemà s’hagués inaugurat El Lokal. Però no.

L’Ateneu Alternatiu i Llibertari de Sants i l’espai del carrer de la Cera van ser, durant els primers anys, espais paral·lels. Nosaltres, els ocupes, vam obrir el local més ràpid, ja que no es podia mantenir tancat un centre social ocupat, de fet, segurament, l’endemà d’ocupar-lo ja vam penjar el rètol de l’Ateneu, ells en canvi van trigar uns mesos en inaugurar-lo, però la història inicial dels dos espais és gairebé la mateixa o, curiosament, quan no és paral·lela és contraposada. Si nosaltres, al juny, ocupàvem, ells, aquell mateix mes, llogaven; si nosaltres durant l’estiu endreçàvem i netejàvem per fer presentable l’espai, ells feien el mateix... Però en canvi, si nosaltres, els joves, continuàvem cercant el vincle amb les lluites passades emprant els substantius ateneu i llibertari per anomenar el nou espai que vam fer néixer a Sants, ells, els grans, al contrari, cercaven els vincles amb les lluites futures desfent-se d’ells.

Després del fracàs de les primeres ocupacions de 1984 i 1985, vaig donar uns tombs tot cercant el meu espai i a principis d’aquell 1987 era un bitxo estrany al moviment llibertari barceloní: militant de CNT-C (actual CGT) i de l’Ateneu Llibertari de Poble Sec. Crec no equivocar-me en assegurar que no hi havia cap altre exemplar així, imagino que perquè amb 18 anys se’t permet gairebé tot. Aquell any vam decidir descapitalitzar humanament l’Ateneu i, mentre uns obrien El Lokal, jo tornava, per primera vegada, al meu barri. Per sort no ens vam carregar l’Ateneu gràcies a la constància dels altres companys que fins al dia d’avui l’han mantingut.

El fet és que arrel de les primeres ocupacions havia aparegut, entre molts d’altres, un grupet de joves santsencs i, tot i que encara desenvolupàvem la nostra acció quotidiana al centre de la ciutat, començàvem a plantejar-nos eixamplar la xarxa creant un col·lectiu llibertari al nostre barri. Aquells joves sortien del col·lectiu ecologista Amanita Alternativa però la seva acció se’ls quedava petita i començaven a actuar autònomament sota el nom de Muskaria Radikal, jo, per la meva banda, tot i la doble militància, continuava donant vida a un col·lectiu unitari: NDF.

El fet és que mentre uns trobàvem els vincles amb les lluites passades, els altres els trobaven amb les futures i, com que, a la fi, la nostra realitat era la mateixa, havent ja creat els col·lectius però encara tots sense local propi, o sigui sense Cros 10 i sense El Lokal, vam compartir la nostra primera lluita conjunta, la campanya contra les eleccions municipals a la que vam presentar en Floquet de Neu com a candidat. Van ser aquests els fonaments d’una nova xarxa que arribà fins l’any 2012 ja que de Cros 10 va sorgir la Kasa de la Muntanya i d’El Lokal...

El que ha sorgit d’El Lokal ho podeu llegir al llibre “El Lokal, des de 1987 un racó llibertari a Barcelona”...

Apropant-nos a la Transacció democràtica

Jornades sobre la Transacció democràtica des d'una visió llibertària. Homenatge a l'Agustín Rueda en el  35è aniversari del seu assassinat. Col·locació d'una placa commemorativa  i exposició. Presentació del llibre sobre els grups autònoms armats. Debat sobre la Transacció. Passi de dos documentals sobre aquells anys.

Tots som l'Ester Quintana

Han estat dos mesos veritablement durs. Tot i els molts fronts oberts la salvatge, cruel, brutal i innecessària agressió que va patir l'Ester ens va esgarrifar, i encara ens esgarrifa. No és broma. La guerra a casa nostra. Amb els seus danys colaterals. I els agressors lliures, ja que encara que fos un qui premés el gatell, hi ha qui va donar l'ordre, hi ha qui ho va veure i calla, etc... Sí, els agressors lliures i com si res, qui sap si és aquell paio tan ben plantat que porta el seu nen  a la mateixa escola del teu fill, o si és l'home de la fornera que et ven el pa cada dia. Aquesta és la realitat: estan entre nosaltres.
L’Ester va pretendre participar a la manifestació anticapitalista el dia de la vaga general però la columna a la qual participava, la de Sant Martí, va arribar al Passeig de Gràcia quan la multitudinària assistència de gent havia provocat que les dues convocatòries realitzades es barregessin i, simplement, va romandre al carrer gaudint del final de la jornada reivindicativa. Quan amb els companys va decidir tornar al barri va ser, ja, massa tard.
Els integrants de la Brigada Mòbil havien iniciat una espectacular operació, sense cap ni peus, motivada tan sols pel seu afany de protagonisme i per la intenció de provocar el pànic entre els manifestants, i el centre de la ciutat era una gran àrea de caça on les preses eren els ciutadans que encerclats pel dispositiu policial no trobaven la manera de sortir-ne. La zona escollida per l’acció, delimitada pel Passeig de Sant Joan, la Rambla de Catalunya, el carrer Consell de Cent i el Passeig Isabel II, va provocar que milers de ciutadans, de tots els sexes, les edats i les filiacions polítiques possibles, es trobessin atrapats i sense facilitat de fugida. Poc abans de les nou, al Passeig de Gràcia entre Plaça Catalunya i Gran Via, l’Ester i els seus companys es veien encerclats i en sortir corrent per intentar guarir-se un projectil impactava a tota velocitat a la part esquerra de la cara de l’Ester destrossant-li l’ull, el pòmul i la mandíbula.

La majoria dels seus amics vàrem trigar al voltant d’un dia en assabentar-nos del que havia succeït però conscients, pel fet de conèixer la personalitat de l’Ester, de que l’agressió havia estat completament gratuïta vàrem començar a mobilitzar-nos per intentar no deixar impune aquesta brutal i salvatge agressió. Contactar amb els advocats que la plataforma antirepressiva Rereguarda havia posat al servei de la ciutadania va ser fàcil, igual que fer-ho amb Stop Bales de Goma, el grup d’afectats per aquest tipus d’agressions policials que porten anys dinamitzant la resposta. Fins que no t’afecten personalment de manera directa o indirecta aquest tipus de fets és difícil valorar la importància de la tasca que aquests grups desenvolupen desinteressadament. Tres dies després convocàvem una assemblea oberta a l’Ateneu La Flor de Maig per tal d’organitzar la resposta i explicar a tots els amics i amigues, i a tothom que ho volgués conèixer de primera mà, la situació de l’Ester. La resposta va ser inesperada, l’afluència de persones preocupades pels fets va dificultar l’organització davant la nostra inexperiència però al mateix temps ens va deixar clar que l’Ester no estava sola i que la voluntat general era fer visible el greu problema que patim a Barcelona degut a la impunitat dels membres d’aquest cos del Mossos d’Esquadra.

L’endemà, en una reunió al barri entre els amics més propers a l’Ester algú proposava fer una campanya visualment atractiva pels mitjans de comunicació exterioritzant la realitat i fent que tots els ciutadans poguessin introduir-se momentàniament a la pell de l’Ester amb el senzill acte de posar-se un pedaç negre a l’ull esquerre: Tots som Ester, a qualsevol persona li pot passar el que li ha succeït a ella,no fa falta n tan sols acudir a una manifestació, pot ser sortint d’un bar, baixant d’un taxi, anant a casa d’uns amics... En aquella mateixa reunió es va acceptar el nom de la campanya, un expeditiu “Ojo con tu ojo”.

La marxa de la campanya més o menys ja la deveu conèixer: milers i milers de persones, ciutadans anònims, famílies senceres, grups d’educadors, públic d’espectacles diversos, treballadors de centres d’assistència primària... Totes les edats, tots els sexes, totes les condicions socials... Tots ells s’han solidaritzat amb l’Ester alhora que han demanat la prohibició de les bales de goma i dels nous projectils emprats pels Mossos, una onada popular que a les xarxes socials s’ha convertit en tsunami... I també gent pública, reconeguda massivament per la seva professió, “artistes” que s’han solidaritzat com a persones, com a éssers humans,i als quals hem pogut arribar, conscients de la importància que per als mitjans de comunicació tindria la seva imatge sense ull esquerre, gràcies al tarannà cultural que l’Ester desenvolupava des de la xarxa social i cultural al seu barri...

En nom de l’Ester: gràcies a totes! La solidaritat és la nostra força.

Nova mobilització per Karina Germano "La Galle"



El proper 19 de octubre les organitzacions pro-drets humans argentines han convocat una nova jornada demanant l’alliberament de Karina Germano. A Barcelona, les entitats i persones que s’han adherit a la campanya “La Galle a la calle” han convocat una concentració enfront el Consolat argentí el mateix dia 19 a les 13’30 hores.

A mitjans de març de 1974, durant la etapa democràtica prèvia al cop d’Estat del general Videla, els cossos policials i para-policials argentins realitzaren una important batuda contra els activistes d’esquerres, la intensitat de l’acció va ser de tal magnitud que se’n va reflectir als mitjans de comunicació de l’Estat espanyol, que escrivien sobre “més d’un centenar de detinguts”. La “Galle” va ser una d’elles, amb només deu anys va ser segrestada, amb el seu pare i el seu germà petit, per un escamot de la Triple A que posteriorment els portà a una comissaria de Buenos Aires. Els seus pares eren militants Montoneros i en sortir vius d’aquell primer “marcatge” van passar a la clandestinitat, dos anys més tard, i tant sols 28 dies després del cop d’Estat, Rodolfo Germano, el pare de Karina, era ferit i detingut. Mai més se’l tornaria a veure fora d’un centre de tortura.

L'exili va ser característica comuna per a dues generacions de xilens, uruguaians i argentins: la gran majoria d'activistes nascuts als anys 40 i 50 de tots tres països el van patir; les raons, però, no van ser les mateixes, Galeano va escriure: "De Montevideo me había marchado porque no me gusta estar preso; de Buenos Aires, porque no me gusta estar muerto".

Hilda López, mare de Karina, va fugir de l'Argentina i tot passant per Brasil va arribar primer a Suècia, després al País Basc i finalment a Barcelona, on els tres, mare i fills, es van establir definitivament el 1979. La joventut de Karina va anar lligada a l'esclat punk, molta contracultura i el primer activisme llibertari d'aquesta mal anomenada democràcia, fins que el 1998 decidí tornar sobre les seves passes, a l'Argentina, tot cercant les darreres petjades del seu pare. Un cop a Buenos Aires s'incorporà a l'organització HIJOS i participà en moltes de les seves activitats fins que el gener de 2002 va ser detinguda a les rodalies de Sao Paulo, a Brasil.

L'onze de desembre de 2001 és segrestat el més important publicista brasiler, Washington Olivetto, prop de dos mesos més tard, l'u de febrer de 2002 són detingudes sis persones identificades com Mauricio Hernández Norambuena, Alfredo Canales Moreno, Marco Rodríguez Ortega, (tots tres xilens), William Gaona Becerra, Marta Urrego Mejía (colombians) i l'argentina-espanyola Karina Germano López. L'historial del primer és abastament conegut, militant del FPMR (Front Patriòtic Manuel Rodríguez) va participar en nombroses accions contra la dictadura xilena, arribant a atemptar contra el general Pinochet, detingut el 1993 va fugir de una presó d'alta seguretat en una arriscada operació tot fent aterrar un helicòpter al pati del recinte penitenciari. Els altres dos xilens eren militants del MIR-EGP (Moviment d'Esquerra Revolucionària-Exercit Guerriller dels Pobres). La resta no tenia antecedents. El mateix dia l'empresari va ser alliberat.

Norambuena i Canales, van reconèixer haver participat en la negociació del rescat i exculparen tots els companys, dies després la policia va declarar haver identificat mitja dotzena d'activistes xilens que havien participat a l'acció i s'havien fugat però la Justícia brasilera condemnà a tots sis detinguts a 16 anys de presó. Karina sempre ha reconegut haver anat a Brasil a muntar un pis per a companyes activistes al mateix temps que ha negat cap implicació en el segrest. Se la va sotmetre a 14 acaraments, no va ser reconeguda, les seves empremtes no van aparèixer a cap dels elements utilitzats en l'acció i al pis on els van detenir no hi havia cap arma. Un any i mig més tard, després de l'apel·lació de la fiscalia, a tots els hi augmentaren la condemna a 30 anys.

Després de quatre anys de presó i de topar-se amb un motí al maig de 2006, Hilda López decideix intentar el trasllat de Karina a l'Argentina. Aprofitant un tractat bilateral, el 9 de novembre la presa arriba al seu país, li manquen 49 dies per rebre les sortides transitòries, semblants al tercer grau de l'Estat espanyol. El tractat estipula que la presa sempre estarà sotmesa a la llei del país que l'ha jutjat.

En arribar a Ezeiza l'advocat Eduardo Soares inicia els tramits per aconseguir les transitòries, la primera notícia, però, no podia ser més macabra, el fiscal que revisarà el seu cas és Oscar Hermelo, el mateix que durant la dictadura era advocat del grup de torturadors que va fer desaparèixer el seu pare. Les sortides transitòries són denegades. Sota la pressió del fiscal, el jutge barreja la pena brasilera amb les lleis argentines que estipulen complir la meitat de la condemna per obtenir beneficis.

En segona instància el jutge que revisarà la causa és Gustavo Mitchell, de nou males notícies: Mitchell estava imputat en casos de filles de desaparegudes entregades als seus torturadors... La demanda va ser desestimada.

El cas arribà a la Cort Suprema, tres dels jutges aprovaren la concessió, quatre s'hi negaren, semblava que s'havien esgotat les vies però la pressió ciutadana ha fet renéixer l'esperança, la Cort Suprema revisarà el cas aprofitant que el proper 26 de novembre Karina complirà un terç de la condemna i segons la llei brasilera hauria de rebre la llibertat condicional.