69-78 prescrit, un altre desengany

Dimecres vaig assistir a l'estrena de la pel·lícula documental 69/78 Prescrit, convidat per la Maria Rueda, germana d'Agustin Rueda. A l'Agustin el van matar funcionaris de la presó de Carabanchel després d'una brutal sessió de tortura el 1978. Era un activista llibertari de Sallent membre dels grups autònoms.

No entraré a valorar la qualitat artística del treball realitzat pels directors dels quatre documentals que conformen la pel·lícula, tant sols vull constatar el desacord en el tractament que s'ha donat a la mateixa del cas de l'Agustin: en Tirado, amic de la infància de l'Agustin, tot i haver col·laborat en la filmació, després de poder visionar en privat la pel·lícula s'hi negà a presenciar l'estrena, la Maria Rueda i la seva filla van mostrar públicament el seu malestar a la roda de premsa prèvia, com va fer el Juan Pedro, membre de l'Associació d'Amics de l'Agustin que també col·laborà en l'enregistrament, a la xerrada posterior a l'estrena.

La Maria va accedir a ser filmada frívolament (maquillant-se, desmaquillant-se, jugant amb el gat...) exclusivament com a recurs visual, i quan va veure que aquestes imatges eren l'eix de la pel·lícula se li va caure l'ànima al terra. Ella no volia ser la protagonista d'una pel·lícula sobre l'Agustín per molt artística que fos, l'únic protagonista possible és l'Agustin.

Com a resposta a les paraules del Juan Pedro el director va comentar que aquest país te problemes de comunicació, jo el que diria és que en aquest país hi ha persones que tenen problemes de comunicació, doncs quan totes les persones que han col·laborat en un treball d'aquesta mena es senten enganyades i manipulades, el problema comunicatiu és unidireccional.

Si es volia fer una pel·lícula artística, crec que s'hauria d'haver contractat artistes, però és molt trist pretendre fer una pel·lícula artística sobre el patiment dels altres i a sobre que els protagonistes es pensin que s'està fent un documental històric.

Això per no parlar de la possibilitat de fer un documental (no oblidem que pagat per Memorial Democràtic) tan asèptic i políticament correcte d'aquelles lluites tant incorrectes.

Salut.

Barcelona era una fiesta

L'altre dia vaig anar a veure una pel·lícula completament recomanable, a la inauguració de l'In-Edit, el festival de cine documental musical de Barcelona. Es Diu "Barcelona era una fiesta" i la veritat és que m'ho vaig passar d'allò més bé. Alguns dels protagonistes de la contracultura barcelonina dels setanta ens ho expliquen, però no d'es d'un punt de vista nostàlgic, si no des d'una visió re-afirmativa. Orgies, drogues i rock'n'roll. Dibuixants com Nazario ("Anarcoma"), Gallardo ("Makoki"), Onliyú o Montesol, cantants com Pau Riba o Oriol Tranvia, escriptors com Pepe Riba (Ajoblanco) o Ramon de España ens van deixant anar algunes pistes per situar-nos en el temps i poder entendre millor el que va succeir aquells anys, des de les primeres manifestacions gays a les Rambles fins les Jornades Llibertàries del Parc Güell passant per Zeleste, per la revista Star i per la frenètica activitat d'algunes cases particulars o d'algunes redaccions de còmics (com ara l'espai des d'on es feia "El rollo enmascarado"). També imatges del Canet Rok i de Formentera, tot amb bon gust i ganes d’explicar i contextualitzar.

Crec que el director, Morrosko Vila-San-Juan, l'ha clavat i recomano totalment la seva visió, doncs, a més de riure una estona amb la llibertat creativa i humana dels protagonistes no voluntaris, els més joves us adonareu que hem perdut molta d'aquesta llibertat i que està arribant el moment de tornar-hi, doncs com expliquen i reafirmen aquests ja prop de sexagenaris, res no era bogeria juvenil i, més o menys, tothom continua pensant exactament igual... Impagables imatges d'Ocaña provocant a les Rambles i divertidíssima visió d'una orgia d'afectivitat, amor i humor a can Nazario... Si voleu la tornen a passar dimecres 3 a dos quarts de nou.