69-78 prescrit, un altre desengany

Dimecres vaig assistir a l'estrena de la pel·lícula documental 69/78 Prescrit, convidat per la Maria Rueda, germana d'Agustin Rueda. A l'Agustin el van matar funcionaris de la presó de Carabanchel després d'una brutal sessió de tortura el 1978. Era un activista llibertari de Sallent membre dels grups autònoms.

No entraré a valorar la qualitat artística del treball realitzat pels directors dels quatre documentals que conformen la pel·lícula, tant sols vull constatar el desacord en el tractament que s'ha donat a la mateixa del cas de l'Agustin: en Tirado, amic de la infància de l'Agustin, tot i haver col·laborat en la filmació, després de poder visionar en privat la pel·lícula s'hi negà a presenciar l'estrena, la Maria Rueda i la seva filla van mostrar públicament el seu malestar a la roda de premsa prèvia, com va fer el Juan Pedro, membre de l'Associació d'Amics de l'Agustin que també col·laborà en l'enregistrament, a la xerrada posterior a l'estrena.

La Maria va accedir a ser filmada frívolament (maquillant-se, desmaquillant-se, jugant amb el gat...) exclusivament com a recurs visual, i quan va veure que aquestes imatges eren l'eix de la pel·lícula se li va caure l'ànima al terra. Ella no volia ser la protagonista d'una pel·lícula sobre l'Agustín per molt artística que fos, l'únic protagonista possible és l'Agustin.

Com a resposta a les paraules del Juan Pedro el director va comentar que aquest país te problemes de comunicació, jo el que diria és que en aquest país hi ha persones que tenen problemes de comunicació, doncs quan totes les persones que han col·laborat en un treball d'aquesta mena es senten enganyades i manipulades, el problema comunicatiu és unidireccional.

Si es volia fer una pel·lícula artística, crec que s'hauria d'haver contractat artistes, però és molt trist pretendre fer una pel·lícula artística sobre el patiment dels altres i a sobre que els protagonistes es pensin que s'està fent un documental històric.

Això per no parlar de la possibilitat de fer un documental (no oblidem que pagat per Memorial Democràtic) tan asèptic i políticament correcte d'aquelles lluites tant incorrectes.

Salut.

TRENCAR

El Joan estava fart
de que el seu nom fos el d'un sant,
de que els seus mestres violentessin
la paraula ENSENYAR,
de que el sexe fos tabú
i que li parlessin del futur...
I va sortir al carrer
i va començar a trencar.
El Joan estava fart
de, sempre, sentir parlar
de l'hora i de la feina,
no és moment de treballar,
he de cridar-ho sense embuts:
la vostra feina no la vull!
I va sortir al carrer
i va començar a trencar.
Trencar aparadors que ens venen
dones maques de ficció.
Trencar caixers automàtics,
esclavistes del seu temps.
Trencar els vidres de l'escola:
que passi el vent com un tifó
per què els mestres ens ensenyin
a compartir sense por.
El Joan estava fart
d'enganyar la vida plorant,
de que els seus amics ploressin
sense cap possibilitat
de poder canviar el futur,
i va decidir fer com tu
va sortir al carrer
i va començar a trencar...

LA PRIMERA TARDOR

Els grans seien en cadires de fusta a les portes de les cases,

el temps restava mort, aquella primera tardor.

Poc pensaven els grans que l’aigua arribaria a l’interior de les cases

i que els aljubs s’omplirien de terra per mancança d’us...

Y LLEGÓ EL FRIO...

Los estorninos llegaban por miles,

el cielo parecía oscurecer,

mientras los pequeños pajaros

seguían su viaje, al norte o al sur,

y los hombres sabían que el tiempo iba a cambiar

y que la tierra, grande o pequeña,

no es de nadie,

y que no hay fronteras que no se puedan volar.

Y los estorninos dejaron de llegar

desaparecieron como el otoño, el invierno y el verano,

y no borraron con su vuelo

las fronteras de la humanidad.

Y los hombres olvidaron

que la tierra no es de nadie,

hasta que llegó el gran invierno

y no había estorninos para alertar...

del cambio del clima que ya no era cambio...

LA DARRERA TARDOR

Els nens jugaven amb les fulles seques que queien dels arbres,

en sortir de l’escola, aquella darrera tardor.

I arribà la sequera...

Poc pensaven els nens que mai més tornarien a necessitar botes d’aigua

i que aquelles serien les darreres fulles que veurien caure dels arbres...

REBELDES

A lo largo de mi vida,
por que soy más bien delgado,
me he cruzado cara a cara
muchas clases de personas,
resistentes y rebeldes.
Pero entre los segundos:
Los hay que siempre opinan
pues están hechos de sangre
y los que no saben callar
aun siendo de silencio,
los hay que siempre hablan
y los que palabrean,
los hay que dan la cara
y los que viven de espaldas,
los hay que a veces callan
y los que solo gritan,
los que esperan la muerte
y los que no se atreverán ni a morir.

(A los amigos de Karina Germano)

Barricada (Capítol 1)

De Barricada vaig sentir-ne parlar per primera vegada l'any 85, a començaments d'any. Aquella frase de la cançó "Callejón sin salida" ens era massa propera com per no fixar-nos-hi:

"Leo algo en la pared: policía asesina!"

Pertanyia al disc "Barrio Conflictivo" (Soñua), segon disc de la banda que havia sortit al desembre de 1984 i estava dedicat al barri de la Txantrea d'Iruña, els havia ajudat a arreglar les cançons el Rosendo. En aquell disc hi havien alguns temes que des d'aquell moment van passar a la història, com el mateix "Barrio conflictivo" ("La tortura en los interrogatorios, agresiones, angustia y dolor" o "En tus calles no hay sitio para ellos, que se vayan, no los queremos ver") o una de les cançons d'amor  amb la qual molts, gairebé tota una generació, ens vam enamorar, "Mañana será igual":

"Esa foto vigilante, de él ya no esperas nada, desnuda mimas tu cuerpo, desnuda llegan las canas, y es verdad, ya no existen principes azules".

A partir d'aquell primer contacte ens vam començar a fixar en el grup i vam descobrir el seu primer disc, publicat prop de dos anys abans també pel segell independent Soñua. "Noche de rock & roll" era un disc més proper al rock dur clàssic, comptava amb el suport de Ramoncín a la producció i presentava títols també mítics com "En la silla eléctrica" ("Si te estorban las cadenas, rómpelas y ponte en pie, lucha por no ser esclavo y no preguntes por qué").

Paral·lelament a tot això, naixia a l'Estat espanyol el moviment d'ocupació de cases, i a finals de 1984 i principis del 85  es van realitzar les primeres ocupacions tant al Païs Basc (Iruña i Andoain) com a Madrid i Barcelona. Precisament va ser a Iruña on es va utilitzar per primera vegada la lletra K com a símbol distintiu del moviment, doncs allà es va crear el Katakrak com a grup dinamitzador de les demandes d'espais col·lectius i molts dels grups que pul·lulaven pels carrers del casc antic de la ciutat s'hi van abocar en el seu suport. D'aquesta manera va néixer "Iruña for Katakrak" casset recopilatori solidari, a l'estil de "USA for Africa", que ens va presentar tota aquella gran fornada de grups pamploniques rebels i solidaris, Tijuana in Blue, Belladona, Porkeria T... Els Barricada ens van acabar de fer obrir els ulls amb la seva versió de "Solamente una vez" que havia popularitzat Julio Iglesias: "hòsties, aquests tios de heavies no en tenen res, aquesta versió és la versió castellana del My Way de Sid Vicious, han fet el mateix que Sid va fer amb el Sinatra..."

Aquell mateix any 85 van treure un darrer single amb Soñua que portava un tema de "Barrio conflictivo" i la primera versió de la cançó "Okupación":

“No tienes opción, romántico callejero, las tuercas van a saltar. Tu sitio lo tendrás que tomar cueste lo que cueste”.

El que va venir després va ser com una puntada de peu a l’estòmac, una empenta a la rebel·lió, però ho explicarem en un altre capítol.

(continuarà)

La terra està sorda

Aquest mati m’he aixecat i m’he posat un disc que m’acaben de regalar, sabia que m’agradaria però francament no m’esperava el que m’he trobat. “La tierra está sorda” és el darrer treball de Barricada, un disc monotemàtic dedicat exclusivament a la Guerra Civil amb algun detallet sobre els anys previs (“Casas Viejas”). El Drogas ha fet un treball descomunal, crec que aquesta és una recopilació musical que passarà a la història. I dic recopilació per què inclou dos cd’s, un dvd i un llibre, sobrepassant en molt un disc comú.

El llibre fa goig, amb mida propera a un vinil LP, ens apropa la nostra història de cent anys enrera. S’obre amb prop d’una vintena de textos, semblants a la columna periodística, on altres prop de vint persones posen noms i cognoms a vivències diverses, però relacionades totes amb la Guerra Civil, i que serveixen per apropar-nos humanament, en ple segle XXI, aquella guerra: des de historiadors, fins a familiars dels vençuts, de voluntaris recuperadors de la memòria a persones que nascudes en families victorioses van decidir canviar de bàndol en prendre consciència del que havia passat. Continua el llibre amb una gran bibliografía on podem aprofondir en el nostre coneixement sobre la Guerra Civil des de diversos aspectes, tant l’historic general, com el detallista, tant de manera humana i familiar com de forma militant, tant en aspectes sectorials (dones, nens, religió, exili, guerrilla...) com per zones geogràfiques, de manera que el treball literari és principalment educatiu. És després d’aquesta gran introducció que tema a tema, ajudat per fragments d’aquests llibres recomanats, el Drogas va introduint les cançons del disc, explicant-nos d’on surten, la seva història, i acompanyant-les sempre d’una il·lustració.

El CD principal, segueix la línia habitual de Barricada, rock potent, donant una presència importantíssima als textos, que a moments aconsegueixen posar-te els pèls de punta. El treball documental és impressionant, d’aquesta manera veiem passar davant nostre els professors que van intentar donar coneixements al poble, seguim els passos dels guerrillers que van plantar cara al feixisme un cop perduda la guerra, entrem a les presons i camps de concentració feixistes, visitem i escoltem a les preses, veiem desfilar als vencedors i ensumem la pudor a mort que feien aquelles sotanes evangelitzadores...

El segon CD porta el títol de “En la memoria” i és l’enregistrament d’un concert acústic del grup ofert a Zafra (Caceres) el 19 de març de 2010 del qual s’han inclòs tretze versions dels temes de “La tierra está sorda”. Aquest és el primer disc que he escoltat aquest matí, i el fet de ser versions acústiques fa que les cançons se’t apropin humanament, podent gaudir de la profunditat dels textos sense distorsions musicals, la veritat és que a mi m’ha entrat del tot, fins el cor.

La quarta part és el DVD, amb talls diversos d’enregistraments de concerts, videoclips i d’altre material. No he arribat a veure’l, però no en dubto que serà tant interessant com les altres tres parts...

“Huelen a muerto las sotanas...”

URGENT: Llibertat Karina Germano, "La Galle"

La Kari, Karina Germano López, es una gran amiga, és una amiga d'aquelles de les que fas durant la joventut, amb la qual vaig compartir moltes experiències col•lectives sense conèixer gaire de la seva vida, sense fer preguntes, preocupats exclusivament pel nostre dia a dia. Ja sabeu com va ser la nostra joventut, frenètica, antiautoritària, autodestructiva...

Amb el temps van anar coneixent què feia aquell tros de dona argentina a la Península Ibèrica: el seu pare, Rodolfo Germano, militant Montonero, havia desaparegut el 1976 en mans dels militars que després d'un cop d'Estat, havien decidit fer desaparèixer 30.000 argentins i argentines. La seva mare, Hilda López, havia aconseguit exiliar-se amb els seus dos fills a traves de Brasil.

La història encara és ben viva, fa tan sols un mes van condemnar, per fi, a la seva terra, a la terra que va patir i plorar totes aquelles desaparicions, el màxim responsable d'aquell genocidi brutalment planificat, i encara més salvatgement dut a terme, el general Videla. Fa tan sols un parell de mesos, un dels altres tres grans depredadors va morir de causa natural, el general Massera. Però a banda d'aquests generals, entre els torturadors, els "desparecedores", hi havia oficials i soldats dels diferents exercits argentins, juntament amb metges, cures i advocats que els hi donaven la coberura necessària o, en el cas dels cures, que els deien aquella hipòcrita frase "ego te absolvo".

El fet és que la Kari, "la Galle" com la coneixen allà, se'n va anar el 1998 a l'Argentina per intentar esbrinar què havia sigut del seu pare, on l'havien torturat, quan el van veure per darrera vegada, on havia deixat la seva darrera petjada, qui recordava les seves darreres paraules, i després d'incorporar-se a H.I.J.O.S. (Hijos por la Identidad y la Justicia contra el Olvido y el Silencio) i assabentar-se de fets prou dolorosos va ser detinguda el febrer de 2002 a Brasil acusada de segrest.

La van detenir juntament amb cinc activistes internacionalistes llatinoamericans, dos dels quals van reconèixer la seva participació en el segrest del publicista Washington Olivetto, i van negar qualsevol implicació de la Kari, ella, però, després d'un inimaginable periple judicial va ser condemnada a trenta anys de presó. Després de prop de sis anys a les presons brasileres, la seva mare, Hilda Lòpez, va aconseguir fer el camí a l'inversa i aprofitant un tractat bilateral va poder portar la Kari de nou a l'Argentina. Li faltaven 49 dies per obtenir legalment les "sortides transitòries", similars al tercer grau de l'Estat espanyol.

A l'Argentina, però, l'herència dels anys de dictadura no s'ha esvaït del tot, i el fiscal que revisa el seu cas, no és altre que Oscar Hermelo, qui aquells anys setanta era advocat i treballava a l'ESMA (Escola Mecànica de l'Amada), el més important centre de tortura i desaparició muntat per l'exercit, on va desaparèixer el pare de la Kari, precisament a mans del mateix grup de treball del qual formava part el mateix advocat-fiscal.

Avui en dia la Kari és moneda de canvi. La justícia s'està saltant les seves pròpies lleis, com aquí va passar recentment amb l'Amadeu Casellas, doncs fa més de dos anys que la Kari hauria d'estar al carrer. La realitat és que no te cap causa pendent en lloc del mon, que mai ha estat condemnada al seu país i que només està pagant per la lluita del seu pare i per les seves pròpies idees que expressa públicament de manera continuada i sense embuts. Ara sembla que hi ha una petita escletxa, amb la visita que la presidenta de Brasil farà a l'Argentina el proper dilluns, si vols donar un cop de mà signa per la seva llibertat enviant el teu nom, cognoms, professió i DNI a aquest mateix blog i, per suposat, fes córrer la veu. La teva solidaritat és necessària...Nou anys són massa, llibertat Karina Germano López.

Més informació: http://lagalle.wordpress.com/

Noves presentacions de Que pagui Pujol!

Després de les molt bones sensacions que em van deixar les presentacions fetes quan va sortir el llibre i davant les peticions que m’han arriba per fer-ne de noves m’he animat i aquest mateix divendres a Girona començo una nova gira, aquí teniu les dates:

28/1- Girona, Kan Kolmo, c/Carme 41, 19'00h.

5/2- Tarragona, Ateneu Llibertari Alomà, c/Miquel Sitges 9, 20'00h.

12/2- Barcelona, L’Harmonia del Palomar, Ateneu Llibertari, c/Coroleu 82, 19'00h.
13/2- Barcelona, Vallcarca, Blokes Fantasmas, 18'30h. SUSPESA!!

18/2- Vic, CSA La Torratxa, c/Joan Serrallonga 3, 20’30h.
25/2- Cornellà, CSOA La Força, Avda. La Fama 41, 20'30h.

5/3- Barcelona, Zona Franca, CC La Báscula, c/Foc s/n, 18’30h.
11/3- Pont de Suert, Local dels Diables i les diablesses, 19'30h.
20/3- Barcelona, 9 Barris/Collserola, Can Masdeu, 16'30h.

25/3- Ciutat de Mallorca, Ateneu Llibertari Estel Negre, c/Palau Reial 9, 2n, 20'00h.
26/3- Manacor, Cafè Can Lliro, c/Joan Lliteras 42, 19'00h.
6/4- Gavà, Biblioteca Josep Soler Vidal, Pça. Jaume Balmes, 19'00h.
13/4- Barcelona, Hostafrancs, Abacus, c/Creu Coberta 93, 19'00h.
7/5- Ponts, La Sala, 17'00h.
12/5- El Prat de Llobregat, Cèntric Espai Cultural, Pça. Catalunya 39-41, 19'00h.