Vaga general, vaga salvatge

No et creguis les mentides de TV res, avui:

http://29-s.net/

Felicitem a les companyes de Ràdio Pica, Contrabanda, Ràdio Bronka, Ràdio Trama, Directa, Kaos en la red, L'accent, Librered, Catalunya, Sants Ona Lliure, Llibertat, Indymedia, La Haine, Okupem les Ones, Diagonal i Gràcia Viva, que han unit esforços creant una bona plataforma per saber el que està passant avui arreu el territori, televisió, ràdio i tot el necessari per fer un seguiment a l'instant.

I demà recordem: Llibertat detinguts! (Que ja comencen a omplir calabossos després de les recomanacions de la politicastra de torn per a que els gossos es fixin especialment en les companyes de CGT).

Punks i treball. De vagues i sabotatges...

El treball com a mitjà de vida, com única forma possible de subsistència, no ens va interessar mai. Els anys vuitanta tots, absolutament tots, els punks treballavem el mínim necessari per subsistir. Fins els anys 84 o 85 el més habitual era buscar-nos la vida compaginant feinetes de temporada, campanya de Nadal, campanya de la fruita i campanya d’estiu, gairebé ningú del nostre cercle tenia una feina duradora: «Juegan a ser distintos y sobreviven. Una hace canguros [...] Otro trabaja en la panadería familiar [...] La mayoría ejerce trabajos sumergidos mal pagados. No les dan empleos de cara al público» (El Periódico, 13/7/1986). La crítica radical del treball, tot i que els grups punks des dels seus inicis ja la van fer pública, començà a visibilitzar-se organitzadament a Barcelona l’any 85 i el 86 es convocà públicament el 30 d’abril com a Dia Internacional del Sabotatge en contraposició al 1r de Maig, Dia Internacional del Treball. Els anys posteriors, la nit del 30 d’abril es convertí en una nit en què els grups d’amics (grups d’afinitat) sortien a fer entremaliadures; els objectius eren entitats bancàries, transports públics, partits polítics, establiments comercials poc ètics, com ara botigues de comerç d’éssers vius o armeries, i empreses en conflicte com les de missatgeria.

A banda d’aquestes accions crítiques amb el sindicalisme històric i d’alguna participació esporàdica en alguna commemoració del Primer de Maig (com la del 86, en plena activitat antirepressiva després dels fets del Concentrik, a la qual assistirem sota les sigles de la PUAJ i on cremàrem un gran ninot que representava un policia nacional i un guàrdia urbà) només vam participar organitzadament en un parell d’accions obreres i aquestes van ser les vagues generals del 6 de juny de 1985 i del 14 de desembre del 88. A la vaga de 1988 alguns grups autònoms i llibertaris ens havíem coordinat, es tractava de fer accions locals al matí, cadascú al seu barri, i trobar-nos al migdia al centre de la ciutat on prevèiem que seria necessària l’acció col•lectiva per tancar els establiments comercials i on hi havia la primera manifestació convocada. De bon matí Sants semblava un barri fantasma, tot restava tancat i no teníem gaire a fer, així que vam decidir baixar ja cap al centre per intentar controlar la zona comercial, allà ens vam dedicar a tancar els pocs establiments que havien obert, vam esmorzar a l’únic bar que vam trobar (tancant-lo abans de pagar, com era habitual en aquests casos) i quan ens vam apropar al lloc on havíem fet la cita amb la resta de grups algú ens digué que els amics de Poble Sec havien tingut una topada amb agents no uniformats de la Policia Nacional els quals havien detingut 5 companys (el Jose, el Ñoño, el Pedro, l’Emili i un cinquè company, amic d’un dels membres de l’Ateneu que els acompanyava aquell dia camí de la manifestació). Van tenir la mala sort d’intentar tancar un bar on hi havien uns policies esmorzant, els quals van pretendre detenir als companys sense esperar-se la resistència que aquests van oferir, l’endemà la foto dels nostres amics estesos a terra emmanillats va ser publicada a molts diaris, el Pedro i l’Emili arribaren a ser empresonats per l‘acció: «Un piquete de huelga fue a parar ayer a los calabozos de la Jefatura de Policía de Barcelona porque intentó cerrar un bar-restaurante en el que almorzaban varios policías. El hecho se produjo en un local situado en la confluencia de la Ronda de Sant Pau con la calle Parlament. Un piquete entró para obligar al cierre del establecimiento, mientras en el interior estaban almorzando varios inspectores de la Brigada Judicial de Barcelona, quienes se enfrentaron a los instigadores de la huelga y les detuvieron, tras una pelea. Un inspector fue trasladado a Perecamps debido a que un huelguista le roció los ojos con un spray. Los miembros del piquete arrojaron también un petardo en el interior del bar» (La Vanguardia, 15/12/1988). «Però el dia de la vaga, [...] va haver d’altres que, no seguint les consignes, [...] imaginaren celebrar la jornada llançant un petard de revetlla a la vorera propera a l’entrada d’un bar que era obert. Per desgràcia, hi estaven menjant o el que fos... un grup de policies de paisà que, sense identificar-se, es llançaren sobre aquest grup de persones que es dirigien cap a la manifestació. Aquests policies esperaven, de paisà, l’ocasió que justifiqués el catastrofisme del govern i l’ordre dels sindicats. El grup d’agredits per aquests policies, pel demés igualment en desacord amb la política general d’aquest govern [...] eren les víctimes propiciatòries del dia. Denunciem el dret a la brutalitat del que fa ostentació el que fa l’ofici de policia i exigim la llibertat dels que han estat detinguts per l’omnipresent policia» (octaveta signada amb una A encerclada).

Com a mostra del que podia significar el Dia Internacional del Sabotatge, el fanzine Resistencia Radikal de Basauri, al seu número 4, en relació a les accions del 30 d’abril del 86, deia: «Las noticias que llegan desde un pueblo de Barcelona, L’Hospitalet, son: se destrozan los karteles de una sede del PSOE, [...] en un garaje propiedad de un falangista y en una tienda de ropa (Maxim’s, sukursal amerikana) se hicieron pintadas, [...] se rompen los kristales de una sukursal de La Kaixa de Pensiones [...] se arrojó pintura en el buzón y silikona en las cerraduras, [...] el kajero automatiko del Banko Central es pringado con pintura, [...] en las kalles más céntrikas [...] se dibuja kon pintura la silueta de un pikoleto y se eskribe al lado –AFILIATE AL GAL- y lo firma –PSSOE, [...] se destroza la puerta de una sukursal del Banco de Bilbao, [...] se averían los semáforos del barrio, [...] fue una larga noche para la pasma, desde las 10 no dejaron de recibir anónimos, de robos, fuego, asaltos, uno de bomba [...] mandándoles en direkción kontraria a la ke aktuaba la gente».

Tres discos: sorpresa, exquisidesa i reafirmació

A Vic em van donar uns quants discos, és habitual, allà els discos corren com els caramels als avions, per sort, doncs no m'agraden gaire els dolços i mai menjo caramels d'avió, entre els discos sempre hi trobes alguns que et criden l'atenció, aquí us presentaré tres. Crec que la característica dominant és la senzillesa, no hi veig futures estrelles i sí persones creatives amb una necessitat d'expressar-se d'una manera determinada.

Primer la grata sorpresa, m'ha abduït, el conec fa anys però aquesta faceta seva no m'havia cridat l'atenció tot i que n'havíem parlat, es tracta del disc "Vuit dissabtes d'hivern" de Nando Caballero i l'Orquestra del Llanero Solitari. Nando, m'has meravellat, en aquests temps que corren, de minimalisme musical català, calculat al detall, planificat i dirigit amb un bon marketing, representes tot el contrari, estic segur, és més, estic convençut que no t'has pensat dues vegades el que estas fent, no saps que és el marketing i passes de segells, promoció i, m'aventuro a dir, que fins i tot passes de la musica... Però... L'has clavat, company, el disc m'ha arribat al fons del cor i de l'estómac, la musica catalana necessita ulleres per escoltar:
"Fa tant de temps que hem oblidat
Que no som gaire cosa, que estem fets de fang
Tot el que enlluerna s'acaba apagant
Busquem el nord i trobem la sang
Busquem el sud i trobem la fam
Ulleres i ulls, mirant ambdós costats
Ulleres i ulls, fogueres i vanitats". ("Ulleres i ulls", Nando Caballero i l'Orquestra...).

L'exquisidesa, el bon gust en majúscules, ve de la ma de La Troba Kung-Fú, mai he estat un acèrrim seguidor del Joan Garriga, sempre m'ha atret molt el que desprèn com a persona, la seva aura, l'anti-artista, l'home del poble, la seva llibertat creativa, però musicalment mai m'havia arribat al fons com ho ha fet La Troba amb aquest "A la panxa del bou", no puc destacar res, de principi a fi m'ha deixat bocabadat, des de la primera audició, tots els temes... Se que el Joan ha trobat els companys de viatge, des de l'equip humà de La Fourni, fins als col•legues d'escenari, o el maquinero del Toti, i això es nota al disc. Estic convençut de que Deu no els crea però ells s'ajunten.

I per acabar, Color Humano, aquella banda que ens va sobtar fa quinze anys, tot arribant de París, per la seva barreja de rock salvatge i ritmes tant llatins com africans... La vida dona dotze-mil cinc-centes divuit voltes, però la terra és rodona, diuen, i, de vegades, per sort, tot torna a començar. Color Humano es re-afirmen, el temps passa, sí, però en aquest cas ho tinc claríssim, passa per sort... Amb trenta anys de vegades no tens la lucidesa dels quaranta i pico, i Jose Capel i companyia amb aquest "Madibá" demostren que han aprés molt de la vida i que tot torna a començar, com deia: per sort. Continuen menjant-se la vida (i que duri!) però ara amb un esperit on hi cap la vitalitat de fa quinze anys però sense somnis de grandesa. S'agraeix.

Visca la musica!

L'estrella de la ràdio

La primera vegada que vaig escoltar La Banda Trapera del Río, va ser al programa Al mil por mil de Radio Cadena, després ja vaig conèixer Radio 3 on començaven els 333 de Radio 3 i Esto no es Hawai de n’Ordovas i finalment, Ràdio PICA, amb una gran programació per a tots els públics inquiets (de programes en recordo bastant especialment Los silencios de la radio, La noche de los zombies –que feien el Mario i la Magda d’una de les bandes precursores del punk a Barcelona, Xeerox– i Punkitudes magnétikas que encara fa el Punky Xavi). Ràdio Obrera, l’emissora de Comissions Obreres i on el Vic i la Juana feien els dissabtes a la tarda Licuadora RO, a casa meva no s’escoltava gaire bé. Poc després el Vic i la Juana ens van fer lloc al seu programa, que durava un parell d’hores, i amb en Sisa i en Ferran vam començar a fer Likuadora punk, mitja horeta de punk cada setmana. A Ràdio Cornellà feia un programa el Johnny, mític personatge de la Ciutat Satèl·lit al qual Monstruación dedicaren una cançó a la seva primera cinta, a Ràdio Clot hi havia el Quique Albareda, que havia estat bateria del grup pioner Masturbadores Mongólicos i a Radio Cadena el Lluís Hidalgo i el Ferran Riera feien Tiempos de locura amb en Montesol. De mitjans escrits la informació la vam començar a rebre per l’Star que va ser la primera revista que entre còmics i altres esdeveniments underground també ens escrivia de punk i new wave, paral·lelament va arribar Disco Express que es va transformar en Disco Actualidad, també hi havia el gran Sal Común, per últim ja el setembre del 81, arribà Rock Espezial. En aquell moment la informació de debò la rebíem ja dels fanzines, que eren molt més àgils i rigorosos que aquelles revistes, simptomàtic és que Rock Espezial, tenint la redacció a Barcelona, al principi no publiqués en la majoria de números l’habitual secció de notícies musicals de la ciutat que portava Manuel Diumenjó, posteriorment la secció va passar a mans de Vic i Juana, notícia que vam celebrar àmpliament. Més endavant, crec que amb el canvi de nomenclatura de Rock Espezial a Rock de Lux la secció la va agafar en Ferran Riera. Ja a partir de l’any 85 seguíem una bona part de la informació musical a través de l’Egin, que un dia a la setmana (crec que primer els divendres i després els dimecres) dedicava les planes centrals a la música rock, principalment del País Basc però també d’altres zones de l’Estat, la secció es deia Bat, bi, hiru... i entre d’altres la portava el Jimmi, cantant de Tijuana in Blue amb qui vam tenir molta relació durant anys.

Rock Espezial durant aquells anys rebia moltes crítiques dels diferents sectors de la nova música barcelonina, així ja el febrer de 1982 a l’editorial del fanzine Radio Caroline, signada pel Vic, llegim: «No podemos negar que estamos contentos a pesar de que el ansiado número de Rock Espezial donde se hablaba del nuevo rock barcelonés haya sido lo temido: una estupidez manipuladora y sin conocimiento real y a fondo de la historia, no podemos negar que estamos contentos». Una altra mostra és la cançó «Rock Mamones Espezial» dels Kangrena, el Quoque mateix, cantant del grup, utilitzant el seu pseudònim The Liar, signà un article al Melodías Destruktoras en el qual argumentava la seva crítica a la revista.

Homenatge a Labordeta

M'acabo d'assabentar, el cor s'ha ralentitzat per un moment i el pels se m’han posat de punta, ens ha deixat Jose Antonio Labordeta, un d'aquells aragonesos dignes, dels de debò, sempre em va recordar el meu avi... Se que a la meva mare també li haurà sabut molt greu... Dels pocs polítics dignes que he conegut, potser l'únic, potser perquè no era un polític i sí una persona, avui brindarem per ell.

Habrá un día en que todos
Al levantar la vista
Veremos una tierra
Que ponga libertad (bis)

Hermano aquí mi mano
Será tuya mi frente
Y tu gesto de siempre
Caerá sin levantar
Huracanes de miedo
Ante la libertad

Haremos el camino
En un mismo trazado
Uniendo nuestros hombros
Para así levantar
A aquellos que cayeron
Gritando libertad

Sonarán las campanas
Desde los campanarios
Y los campos desiertos
Volverán a granar
Unas espigas altas
Dispuestas para el pan

Para un pan que en los siglos
Nunca fue repartido
Entre todos aquellos
Que hicieron lo posible
Para empujar la historia
Hacia la libertad

También será posible
Que esa hermosa mañana
Ni tú, ni yo, ni el otro
La lleguemos a ver
Pero habrá que empujarla
Para que pueda ser

Que sea como un viento
Que arranque los matojos
Surgiendo la verdad
Y limpie los caminos
De siglos de destrozos
Contra la libertad

(“Canto a la libertad”, Jose Antonio Labordeta).

Musica Viva

Aquest cap de setmana ha estat el del Mercat de Musica Viva de Vic, un any més els que es pensen que gestionen la musica del nostre país s’han ajuntat en aquesta població per fer negoci, és show business català en majúscules. A mi que no m’agraden ni els shows ni el business, moltes de les coses que allà s’hi veuen em fan gràcia, per sort no tothom està allà per fer negoci i participant-hi te n’adones d’aquestes diferencies.

Enguany m’he assabentat de interessants projectes com el de l’Ateneu de les Arts, a Viladecans, art i cultura des de baix, des de petits, ja està bé de titelles artistes (molta creativitat i poca consciència del que els envolta) que és el que li agrada al sistema capitalista, o sigui a les grans empreses culturals. També hem pogut veure i constatar la vitalitat d’alguns projectes discogràfics independents i l’enfonsament d’altres, per això només va fer falta passejar per la fira divendres al matí, quan el stand de Kasba Music emanava vida a caudals. Parlant de vitalitat m’ha vingut al cap el Mercat de Musica Morta de fa uns anys, quan els heavies, mai presents al MMVV van decidir fer-s’ho ells i al marge, com al marge s’ha fet els darrers anys l’Ilegal Sugar Festival, que munta una part del sector musical que mai es veurà representat al MMVV. Aquest any no s’ha pogut fer per la pluja però diuen les males llengües que allà, la gent de Bankrobber, un altre dels segells independents i dignes catalans, van conèixer als Surfng Sirles, que després tants han elogiat comercialment, demostrant que de fer al marge sorgeixen propostes lliures més interessants que no pas dels titellaires de torn.

No tinc temps aquí per a fer un repas del que és i ha estat el MMVV els darrers anys però si que recordaré que en Carles Sala va fer una bona feina tot i deixar-se influenciar massa pels seus amics, rituals mestissos, que per cert i per desgràcia han demostrat amb el pas dels anys que no eren aigua clara. També recordarem que en Jordi Turtós va decidir fer amb el Mercat un club d’amics, tallant les propostes obertes, i que la fira va perdre llavors molts habituals, com la gent de Producciones Serrano. Després arribà en Manel Muntanyés, qui venia d’un altre mon, fent que la fira perdés el rumb i la direcció per la seva desconeixença del sector. Actualment en Lluís Puig, tot i haver començat d’una manera una mica extraviada, està fent una feina més que digna, obrint portes, cuidant musics i treballadors, professionalitzant escenaris i no deixant-se influenciar molt pel poder culturalment polític que s’està concentrant a les seves mans.

Per cert, dels de Manresa, sense comentaris, el temps posarà les coses al seu lloc, com ho ha fet amb l’advocat de causes guanyades, crec que enguany s’ha hagut de suspendre el seu acte per inassistència absoluta de públic, o sigui que ningú va anar a escoltar-lo, espero i desitjo que això no signifiqui que en Pepe Boltón tornarà als escenaris, pel bé de tots...

Contracultura punk a Barcelona

Jo amb catorze anys tenia ja una bona col·lecció de discos de l’Estat, però el de La Banda Trapera del Rio tot i haver-lo buscat no l’havia trobat, o sigui que ni tan sols sentir-lo sencer havia pogut. Me’l va gravar el Panotxa. El Panotxa era un punk de la primera generació, no dels punks dels pinxos, les samarretes trencades i els pèls de punta sinó dels primers punks, els dels pantalons a un pam de terra, els mitjons de colors, les camises mal cordades i les corbates obertes. Havia tocat a Basura, una de les primeres bandes punk barcelonines que havien enregistrat un single, i vivia al meu carrer. En aquells moments tenia una banda de psicopop que es deia Ultratruita i el dia que em va portar la cinta amb el disc de la Trapera i els singles de Basura i Mortimer em va fer feliç. Com a mostra del canvi de generació que es produí l’any 1981 al moviment punk barceloní, transcrivim una carta enviada a la Silvia Resorte per un anònim membre d’aquella primerenca escena punk i publicada al seu blog:

«El siguiente concierto que recuerdo fue en el Década, en la calle Galileo en Sants. [...] Recuerdo que el sonido era súper contundente, con muchísima energía pero aun así las canciones sonaban muy frescas y aun tenían un cierto aire 'pop' (no me malinterpretes... estoy pensando en grupos como los Rezillos, los Pistols, los Sham, Buzzcoks, y por supuesto los Ramones, probablemente lo que más escuchábamos en aquel tiempo) que luego se perdió. Los pogos eran bastante bestias pero muy divertidos. [...] Fue un concierto genial. Por aquel tiempo (como en todas partes) había de todo, pero la mayor parte de la gente éramos en el fondo bastante naive, y lo que queríamos era básicamente divertirnos, vestir diferente al resto y salir un poco de la mediocridad y el color gris dominante (progres, pijos, hevimetaleros, yonkis, fachas). Yo al menos personalmente lo veía así. La tercera y última vez que os vi fue en Sant Boi. [...] La música era bastante más rápida, prácticamente un chorro de ruido, la gente que iba a los conciertos bastante más agresiva. En los pogos no solo había empujones sino también bastantes puñetazos. [...] Los nuevos grupos punks (GBH, Discharge, Crass) ya no me gustaban tanto y empecé a escuchar otro tipo de música (Joy Division, PIL, Killing Joke, Cabaret Voltaire...) Encontraba el punk algo que ya había pasado, la nueva gente que se apuntaba era muy diferente a la del principio y ya no lo encontraba tan divertido».

La primera fornada punk a Barcelona la van formar Peligro, La Banda Trapera del Río, Basura, Mortimer, Rock Fumeta, Masturbadores Mongólicos i Marxa, grups que funcionaven entre el 1976 i el 1978. Poc després sorgiren Último Resorte, Flee Handmade i Clínic Humanoyds, cap al vuitanta bandes menys duradores com Ruidos Molestos o Disturbio, ja a finals del vuitanta-u feren les primeres actuacions Attak (que tingueren una vida de només deu mesos) i l’any següent Kangrena, Odio Social, Código Neurótico i Desechables, tot i que a aquests darrers no se’ls catalogava com a punks i ells mateixos marcaven les diferències. Al 83 s’hi estrenaren Shit SA, Napalm, Síndrome Tóxico i Epidemia, de la separació d’aquests últims sorgí Anti/dogmatikss que s’estrenaren l’any 84 com van fer GRB, Residuos Nukleares i Sentido Común, i ja l’any 85 van fer els primers assajos els Subterranean Kids.

Cas especial el de Frenopaticss que al llarg de tres anys llargs realitzaren només dues o tres actuacions. Aquells anys també es formaven molts grups que feien només un o dos concerts i sempre estaven integrats per membres d’altres grups estables com ara Puril Oi! (amb el Damned, el Poly, el Boliche i el Patrick, un skin anglès que fou dels primers en lluir aquesta imatge pels carrers de Barcelona...), No Future Barna (Saina, Ferran, Joni Destruye, Sisa i Pepe) o Los Bastardos de la Reina (Dieguillo, Juanito Resorte...).

A banda d’aquestes, s’han de destacar també dues formacions que sense ser punks barrejaven punk i rock dur, per una part Decibelios, grup que es comparava moltes vegades amb Plasmatics i d’altra Parabellum formació que es comparava amb Motorhead, tots dos grups actuaren en diverses ocasions al circuit punk, com ara El Garaje o Las Rías. Parabellum era un trio on tocaven Pablo Zedena (Pabli), i Joaquín Carretero (Heavy), tots dos passaren posteriorment per Cristian Dios i, més tard, per Los Restos del Naufragio. Cristian Dios va ser el nom utilitzat per la segona formació del grup abans anomenat Dios. Dios va barrejar conceptes com ara provocació punk amb elements de la música sinistra (o postpunk) i new wave, l’espectacle girava al voltant d’un odi visceral a la religió, sexe, sang i blasfèmies en directe. Amb el canvi de nom i formació el grup guanyà en composició i profunditat dels textos perdent visceralitat, en aquesta segona formació el baixista era el Ferran; tots cinc, Vic, Juana, Pabli, Heavy i Ferran són part important de la música d’aquells anys a la ciutat, curiosament la Juana s’havia iniciat com a cantant amb Decibelios, fent algunes actuacions de corista amb ells a finals de 1981.

Uns anys després van aparèixer també els Últimos de Cuba, una altra banda que anava sovint amb els punks però que no ho eren, feien rock de barri, als seus inicis es van fer famosos pels espectacles que muntava el Papus, el cantant, i per col·laborar activament en la vida social de Nou Barris, que és on es gestà l’Euskal Rock, per exemple.

AMOR ANTIC

Quan el llum s’apaga arreu i ens envolta la foscor,
quan el passat i el futur han perdut el seu valor,
quan abans de la tempesta el silenci el trenca el tro,
com m’agrada veure’t a prop al bell mig de la batalla.
Arribarà el dia, demà,
farem història, plegats.
I quan plogui serà per fer créixer, renéixer,
aquella vella humanitat.
Quan els nous mapes polítics siguin tots d’un sol color,
quan no hi hagi qui governi mitjançant força i dolor,
quan la lletra no tingui preu i s’utilitzi sense por,
com m’agradarà tenir-te a prop quan s’acabi la batalla.
Arribarà el dia, demà,
farem història, plegats.
I quan plogui serà per fer créixer, renéixer,
aquella vella humanitat.

Que la paguin els politics que els han deixat fer

Visc en un barri comunicat exclusivament pels FGC i els sindicats avui havien convocat una jornada de vaga parcial contra les retallades salarials, lògic si es te en compte que banquers i grans empresaris continuen fent beneficis en temps de crisi...

Com deia per sortir del barri, o cotxe, o bici, o FGC, i jo, a qui els cotxes causen al•lèrgia, i que no tinc la forma física com per sortir d'allà en bicicleta, m'he vist obligat a agafar els FGC; n'he agafat el darrer tren i dues estacions més tard, tot just arribat a l'urbs, els piquets l'han aturat (al menys això han dit per megafonia, mai se sap) i tots els passatgers ens hem vist forçats a sortir-ne, la gent es queixava mentre jo preguntava als pocs treballadors que hi havien que què hòsties feien treballant.

S'apropa la vaga general i tinc la sort de treballar en una empresa atípica, l'empresària, la qual no es pot afiliar als sindicats llibertaris, ha comprat esprais de pintura i silicona per donar suport a la vaga, és de les que creuen que s'hauria de fer vaga tot l'any i que quan tots comencéssim a passar gana i es posessin en perill les mínimes condicions de vida digna, llavors és quan entre tots i totes començaríem a fer trontollar el sistema financer...

Jo n'estic d'acord. Que duri la crisi!

La importància de les petites coses sense importància

Fa uns mesos algú em va parlar d’un llibre sobre les ocupacions a Catalunya i em va recomanar molt especialment no comprar-me’l per la muntanya de falsedats, veritats a mitges, opinions personals disfressades d’història i invencions que reflectia, jo, força caut me’l vaig baixar d’internet, tot i que els llibres que s’ho mereixen m’agrada que estiguin a la biblioteca que tinc a casa. El primer que em va sorprendre, tenint en compte que m’havien avisat sobre el contingut, va ser que al primer paràgraf de la introducció l’autor es declarés historiador amb títol, el segon que dins la mateixa introducció ens avisés que havia patit la llei anti-terrorista. Després de llegir-lo, sense comentaris, no te’l compris que no val la pena però el que més em va sorprendre, tenint en compte que l’autor (Francisco de Paula Fernández Gómez) te un títol que suposo que als seus pares els hi costaria una pasta, és la bibliografia utilitzada, “mucho ruido y pocas nueces”.

Els fanzines dels anys vuitanta són molt més que el paper que els acull, són la història real d’uns anys, sense els quals és completament impossible fer una valoració sincera del que els joves d’aquells temps vam viure. Contrastant aquestes publicacions avui dia confirmes que la premsa oficial no només no informa, sinó que segueix unes directrius realment anti-informatives en assumptes de vital importància per al desenvolupament de la societat. Així qualsevol historiador de la Barcelona dels vuitanta si vol fer un treball fidedigne sobre qualsevol moviment alternatiu i/o contracultural haurà de consultar: Trepidación (de Terrassa i fet per Santi Palos), Blitzkrieg Bop (també de Terrassa, dels Código Neurótico), 32 Imbeciles –fanzine para el perfecto inútil (on feia coses el Tutti i crec que el Marol dels Puritanos), Plasma –fanzine vallesano y parte del extrarradio (dels companys de La Roca), Diecisiete Segundos –fanzine maníaco-depresivo (del bon amic Fernando Sanguinetti García que a finals dels vuitanta va tornar a l’Argentina d’on havia vingut amb la seva familia), Pravda (que feia entre d’altres persones l’incombustible Víctor i on dibuixava el seu germà The Gnome, cantant de Síndrome Toxico), Movimiento Moderno (d’en Juanjo Zambrano de Badalona, una de les persones a qui més deu la música viva d’aquest país, el Juan Cervera i on també col•laborava el Santi Carrillo de Rock Espezial), Blitz, Todos somos putas, Crisis i Antídoto (el primer de 1982, tots quatre del Boliche, el darrer realitzat amb més gent, la Semolina i la Pa, per exemple), Barna-Rock, Melodías Destruktoras, NDF i Bacteria (tots quatre fets pel Joni Destruye), Zulú, Último Grito, Modernista, Reacciones (per allà hi havia el Robert Grima, un altre cul inquiet de la música barcelonina), Vegetales Podridos (dels Último Resorte), Vollker (d’un altre gran amic i bon fotògraf, en Xavi Mercadé), Subtítulo (del col•lectiu Anadia), Katástrofe (d’uns companys d’escola entre els que hi havia el mític grafitaire Xupet Negre), Drama del Horror (Strong, Rosa i companyia), El Konyazo (que feia el Manu), Teorías Histéricas (de l’Alberto de St. Andreu), Pajarraka (dels companys autònoms de Gràcia), La Oruga –para la gente que se arrastra, La Cabra i Solo para Locos (tots tres de la penya de Nou Barris), Lo Korkó de Les Korts (d’en Jordi B-Core), Oi! i Gritos de Unidad (del Komite Oi! de Santa Koloma), Bokassa (del Pitu de Skatalà), El Watikano Informa, Contaminación (del Joan de Napalm, i el Xavi), Mohicanos y Cocolisos, Indulgencia Putrefacta i Lecturas (tots dos dels HHH), Fanzine del Bienestar Público (dels punks de L’Hospitalet), Desinfekción, Anti Social, Hozikon i En Pie de Guerra (dels companys de La Verneda), Kamikaze i La Ràbia (de Cornellà), Ikaria –La polla de déu (del col•lectiu anarcoindependentista del mateix nom), Guerra de Birra en la Barra (de Molins, s’ho curraven entre d’altres el Jordi i la Mercè que s’integraren a El Lokal), Carne de Psiquiatrico (de Cros 10), La Ràbia del Korkó (de Ràdio Corcó), Metano, Les Pilinguis-fanzine marica (dels Col•lectius Roses), Vida Subterranea, Más Maderos Muertos (del col•lectiu Muskaria Radikal), Gaddafi & the Wailers, Corrupción en Acción, Merry Melodies, Radio Caroline (el primer de tots on començaren a fer el Vic i la Juana, inoblidables activistes contra-culturals dels vuitanta) o Rompeolas (també fet pel Vic i la Juana juntament amb la gent d’Arte-facto, col•lectiu de dissenyadors on estava Mr. Ra).