Un racó llibertari a Barcelona

L’any 1987 avançava al ritme que marca el pas del temps, però per un jove de dinou anys semblava passar molt més de pressa. És com si un dia s’hagués ocupat Cros 10 i l’endemà s’hagués inaugurat El Lokal. Però no.

L’Ateneu Alternatiu i Llibertari de Sants i l’espai del carrer de la Cera van ser, durant els primers anys, espais paral·lels. Nosaltres, els ocupes, vam obrir el local més ràpid, ja que no es podia mantenir tancat un centre social ocupat, de fet, segurament, l’endemà d’ocupar-lo ja vam penjar el rètol de l’Ateneu, ells en canvi van trigar uns mesos en inaugurar-lo, però la història inicial dels dos espais és gairebé la mateixa o, curiosament, quan no és paral·lela és contraposada. Si nosaltres, al juny, ocupàvem, ells, aquell mateix mes, llogaven; si nosaltres durant l’estiu endreçàvem i netejàvem per fer presentable l’espai, ells feien el mateix... Però en canvi, si nosaltres, els joves, continuàvem cercant el vincle amb les lluites passades emprant els substantius ateneu i llibertari per anomenar el nou espai que vam fer néixer a Sants, ells, els grans, al contrari, cercaven els vincles amb les lluites futures desfent-se d’ells.

Després del fracàs de les primeres ocupacions de 1984 i 1985, vaig donar uns tombs tot cercant el meu espai i a principis d’aquell 1987 era un bitxo estrany al moviment llibertari barceloní: militant de CNT-C (actual CGT) i de l’Ateneu Llibertari de Poble Sec. Crec no equivocar-me en assegurar que no hi havia cap altre exemplar així, imagino que perquè amb 18 anys se’t permet gairebé tot. Aquell any vam decidir descapitalitzar humanament l’Ateneu i, mentre uns obrien El Lokal, jo tornava, per primera vegada, al meu barri. Per sort no ens vam carregar l’Ateneu gràcies a la constància dels altres companys que fins al dia d’avui l’han mantingut.

El fet és que arrel de les primeres ocupacions havia aparegut, entre molts d’altres, un grupet de joves santsencs i, tot i que encara desenvolupàvem la nostra acció quotidiana al centre de la ciutat, començàvem a plantejar-nos eixamplar la xarxa creant un col·lectiu llibertari al nostre barri. Aquells joves sortien del col·lectiu ecologista Amanita Alternativa però la seva acció se’ls quedava petita i començaven a actuar autònomament sota el nom de Muskaria Radikal, jo, per la meva banda, tot i la doble militància, continuava donant vida a un col·lectiu unitari: NDF.

El fet és que mentre uns trobàvem els vincles amb les lluites passades, els altres els trobaven amb les futures i, com que, a la fi, la nostra realitat era la mateixa, havent ja creat els col·lectius però encara tots sense local propi, o sigui sense Cros 10 i sense El Lokal, vam compartir la nostra primera lluita conjunta, la campanya contra les eleccions municipals a la que vam presentar en Floquet de Neu com a candidat. Van ser aquests els fonaments d’una nova xarxa que arribà fins l’any 2012 ja que de Cros 10 va sorgir la Kasa de la Muntanya i d’El Lokal...

El que ha sorgit d’El Lokal ho podeu llegir al llibre “El Lokal, des de 1987 un racó llibertari a Barcelona”...

Apropant-nos a la Transacció democràtica

Jornades sobre la Transacció democràtica des d'una visió llibertària. Homenatge a l'Agustín Rueda en el  35è aniversari del seu assassinat. Col·locació d'una placa commemorativa  i exposició. Presentació del llibre sobre els grups autònoms armats. Debat sobre la Transacció. Passi de dos documentals sobre aquells anys.

Pero... Això d'ara són vagues?(II)

Continuant amb una molt petita història de les vagues durant els anys setanta, us explicaré un parell de casos de Madrid. Aquells eren uns anys en què les vagues s’estenien entre empreses i una vaga a una fàbrica podia convertir-se en vaga sectorial i contagiar-se encara més enllà. Aquest va ser el cas de la vaga del Metro a Madrid: el 5 de gener de 1976 s’inicià la vaga dels treballadors del Metro, conflicte que s’estengué ràpidament al cinturó industrial de la capital provocant la solidaritat del sector de serveis del centre de la ciutat, dies després la vaga arribava als sectors de Banca, Assegurances, Arts Gràfiques, Correus i als obrers de RENFE, el dia 14 la vaga afectava a 400.000 persones... Creieu que aquesta solidaritat seria possible avui dia?

Les vagues s’iniciaven tot semblant sorgir del no-res, de processos soterrats d’anàlisi obrer o de necessitats materials, i en alguns casos es convertien en vagues salvatges que afegien demandes radicals que buscaven canvis revolucionaris, però (sense menysprear aquelles vagues que finalitzaren amb victòries obreres, que foren moltes) de sobte la bombolla revolucionària es desinflava i, amb sort, quan els primers acomiadats eren readmesos, tots els obrers tornaven al treball, encara que moltes vegades aquells acomiadats primerencs foren els autèntics caps de turc d’aquelles lluites que exigien millores per a tots. Aquest va ser el cas de la vaga d’Induyco a Madrid.

Induyco era la fàbrica tèxtil d’El Corte Inglés, on treballaven majoritàriament dones. El gener de 1977 l’assemblea presentà la seva plataforma reivindicativa per a la negociació del conveni i quatre treballadores (tres dones i un home) foren acomiadades, les obreres respongueren amb aturades intermitents i una manifestació que fou brutalment reprimida per la policia; davant aquestes aturades parcials, la direcció acomiadà 7.000 treballadores i tancà la fàbrica durant setmanes, pretenent que qui volgués tornar a la feina ho havia de demanar per escrit tot explicant els motius pels quals volia tornar a treballar. El 14 de febrer 2.500 treballadores intentaren tornar a la feina i només 1.000 foren readmeses, l’assemblea llavors decidí organitzar piquets per evitar l’entrada d’esquirols i, alhora, rebutjà la proposta de CCOO per finalitzar la vaga. La resposta empresarial fou enviar a les forces de l’ordre per acabar amb els piquets. Finalment, a mitjans de març, després de dos mesos de conflicte, les obreres tornaren als llocs de treball sense haver aconseguit la readmissió de les quatre treballadores acomiadades en primera instància.

L’autonomia obrera fou una opció real a les fàbriques entre 1972 i 1977, tot just fins que els sindicats foren legalitzats i tota la representació estatal fou atribuïda a CCOO i UGT, aprofitant la negativa de la CNT a negociar amb l’Estat les condicions laborals a empreses privades en pretendre negociar directament amb els empresaris com es feia abans de la Guerra Civil. Fins aquell moment els treballadors, sense més representació que la dels delegats de la CNS, es veien capacitats per prendre les rendes de les seves demandes tot pagant un alt preu a causa de la repressió.

Les reivindicacions van créixer fins arribar al mes de març de 1976, a Vitòria, quan el dia 3, en una ciutat paralitzada per les vagues i on tota la vida social girava al voltant de les assemblees obreres, es desfermà la violència per part de les forces de l’ordre i cinc treballadors foren assassinats. La resposta obrera fou exemplar, vagues per tot l’Estat, assemblees, manifestacions... I més morts... Molts més morts... Els governants s’adonaren de forma efectiva de què demanava la classe obrera i què s’havia aconseguit amb les mesures repressives contra les seves justificades demandes, a partir d’aquell moment l’estratègia del capital s’accelerà. El mateix mes de març Santiago Carrillo, màxim dirigent del Partit Comunista, parlà per primera vegada de “ruptura pactada”, quatre mesos després Adolfo Suárez era anomenat President del Govern i ja entrat el 1977 els sindicats i els partits eren legalitzats, inclòs el Partit Comunista, cap ni un a la seva esquerra. Poc més d’un any i mig després dels fets de Vitòria es signaren els Pactes de la Moncloa i els mitjans de comunicació s'esforçaren en deslegitimar el poder decisori de l'assemblea: “L’assemblea –òrgan esporàdic, sense control d’assistents manipulables, sense regles i minoritària- està jugant un paper negatiu en menysprear i inclús impedir de fet en algunes ocasions el desenvolupament de les centrals sindicals. L’assemblearisme es resisteix a comprendre que la seva època heroica de lluita contra el sindicalisme feixista ja ha passat” (Diario 16, 27/11/1977).

Tanmateix, a partir de mitjans de 1976 molts d’aquells obrers autònoms s’integraren a la CNT, especialment a Catalunya, País Valencià i Andalusia, tot cercant una plataforma forta que els permetés incidir en la política laboral de l’Estat. A Catalunya, el suport de CNT als treballadors de Roca fou el tret de sortida: “De tots els sindicats, solament la CNT havia donat suport de principi a fi a la vaga dels treballadors de Roca, no intentant suplantar ni erigir-se en directors de la vaga. Aquest fet fou important per a que sectors obrers vinculats als moviments autònoms o simplement treballadors amb un sentit del sindicalisme no claudicant i participatiu s’apropessin a les posicions que la CNT de Catalunya defensava” (L’alternativa llibertària, p91).

Però... Això d'ara són vagues? (I)

En relació als fets de les darreres vagues generals, mai ve malament una mica d’història. Les vagues als anys setanta eren molt diferents de com les coneixem avui dia, vagues a les quals la burocràcia sindical s’encarrega de desviar la força obrera i d’evitar sempre qualsevol intent de trencament amb les estructures socials que els hi donen de menjar.

Després el forat que va seguir al Cop d’Estat de juliol de 1936, tot i alguns casos d’esclat reivindicatiu, les lluites obreres es reprengueren amb força els inicis dels anys 70 i a mida que les Comissions Obreres es convertien en el front obrer del PSUC i del PCE els diversos corrents que apostaven per les assemblees com a màxima expressió dels obrers (Plataformes Anticapitalistes, Comissions Obreres d’Empreses, Grups Obrers Autònoms...), juntament amb d’altres grups aliens al sindicalisme burocràtic (marxistes antiautoritaris, consellistes, llibertaris...), s’aixoplugaven sota el paraigua de l’Autonomia Obrera i prenien protagonisme a les grans empreses. Les lluites guanyaven autonomia i arribaven a quotes d’horitzontalitat impensables avui dia. L’únic sindicat legal era la CNS (Central Nacional Sindicalista, coneguda com a Sindicato Vertical) i els tripijocs de les altres organitzacions eren, encara, exclusivament interns, cercant el control dels propis col·lectius. En aquelles condicions era força difícil manipular les nombroses assemblees obreres. “En tant que moviment organitzat de masses, no va haver moviment sindical abans de 1976. Va haver grans vagues, però els sindicats només existien sota formes embrionàries dins de la CNS. Per als treballadors no hi havia una altra elecció que els sindicalisme d’Estat o la vaga salvatge” (Los incontrolados, p13).

El tret de sortida per aquestes vagues salvatges fou la vaga de Harry Walker a Barcelona, realitzada entre desembre de 1970 i febrer de 1971, però a aquesta li seguiren molts altres conflictes com el de Cemoto, empresa fabricant de les motocicletes Bultaco, a Sant Adrià del Besòs, entre abril i maig de 1976, o el de Roca a Gavà, entre 1976 i 1977, fins a arribar a la vaga de Benzineres de setembre i octubre de 1978. A Madrid es produïren les vagues del Metro, el gener de 1976, la de Induyco, una empresa filial d’El Corte Inglés que es desenvolupà entre gener i febrer de 1977, la de Comerç o la de Construcció.

En aquells moments els obrers iniciaven les lluites principalment per demandes laborals però en molts casos les exigències obreres adquirien un llenguatge polític degut a la repressió (el punt de sortida era que totes les vagues estaven prohibides) i a la consegüent solidaritat necessària. Bona mostra d’això n’és el conflicte a l’empresa Roca, un conflicte que durà un any i que s’anà radicalitzant degut a les postures intransigents dels empresaris i a la utilització de mesures de força per part d’aquests.

Entre març i abril de 1976 els treballadors de Roca mantingueren una primera vaga de quaranta-un dies per demanar millores salarials, durant aquest primer pols els treballadors constataren la necessitat d’escollir representants aliens al Sindicat Vertical i començaren a organitzar-se de manera assembleària. Sis mesos després realitzaren dues noves aturades de 24 hores a les quals la direcció respongué amb la sanció de set dies sense feina ni sou a un dels representants escollits per l’assemblea i aquesta decidí plantar cara amb una vaga indefinida a partir del 9 de novembre, després d’haver ocupat la fàbrica que va ser desallotjada per la força pública. “La ciutat de Gavà fou tancada amb pany i forrellat per les barricades dels treballadors i durant una setmana les forces policials no es van atrevir a envair la ciutat. Quan entraren arrasant tot el que trobaven als carrers, no hi va haver morts de pur miracle però sí multitud de ferits i, per suposat, dos centenars de detinguts, 30 dels quals ingressaren a presó” (La CNT en la encrucijada, p. 265).

La Guàrdia Civil començà a actuar durament a les assemblees celebrades al carrer mentre grups parapolicials atacaven les vivendes d’alguns treballadors situades a la colònia obrera de Gavà (coneguda com a Poblado Roca), on residien moltes de les famílies dels empleats, i la direcció, per la seva banda, actuà sobre els treballadors fins arribar als 46 acomiadaments. El 24 de novembre La Vanguardia informava que, el dia anterior, d’una plantilla de 4809 treballadors havien ocupat el seu lloc de treball tan sols 228 empleats, incloent càrrecs directius... Al desembre els obrers, davant l’aïllament a què foren sotmesos per part dels mitjans de comunicació i de determinats partits i sindicats d’esquerres (“Una de les primeres victòries dels proletaris de Roca fou provocar als partits i sindicats a que es pronunciessin contra ells de la manera miserable en què ho van fer” –Los incontrolados, p23), decidiren crear els Comitès de suport a Roca que realitzaren actes informatius arreu i aproparen el conflicte a d’altres sectors de la població. Paral·lelament, el dia 2 del mateix mes la drogueria propietat de la família del delegat acomiadat en iniciar-se el conflicte fou atacada amb còctels molotov, acció que ja s’havia intentat en una ocasió durant el mes de novembre, quan també va ser atacada la seva vivenda. Aquell mateix dia 2 la vivenda d’un altre dels delegats fou també atacada amb artefactes incendiaris. L’11 de gener els sindicats, que encara no eren legals en la teoria però sí en la pràctica, convocaren legalment una manifestació de suport a Cornellà, manifestació que acabà amb durs enfrontaments amb la Policia Armada i deu treballadors de la fàbrica detinguts, hores abans els sindicats havien desconvocat l’acte però ningú avisà als principals interessats, els propis treballadors en vaga. L’1 de febrer de 1977 la Magistratura declarà improcedents trenta-cinc dels quaranta-sis acomiadaments, el mateix dia que un escamot ultradretà fortament armat assaltà la casa d’un dels treballadors detinguts enviant a dos dels seus companys, que formaven part dels grups d’autodefensa organitzats després dels primers atacs de novembre i desembre, a l’hospital, aquesta acció fou reivindicada un parell de dies més tard per la Triple A (AAA -Aliança Apostòlica Anticomunista). L’11 de febrer els treballadors tornaven a la feina després de més de tres mesos de vaga i havent, l’empresa, readmès a tots els acomiadats a excepció d’un.
(Continuarà)

Tots som l'Ester Quintana

Han estat dos mesos veritablement durs. Tot i els molts fronts oberts la salvatge, cruel, brutal i innecessària agressió que va patir l'Ester ens va esgarrifar, i encara ens esgarrifa. No és broma. La guerra a casa nostra. Amb els seus danys colaterals. I els agressors lliures, ja que encara que fos un qui premés el gatell, hi ha qui va donar l'ordre, hi ha qui ho va veure i calla, etc... Sí, els agressors lliures i com si res, qui sap si és aquell paio tan ben plantat que porta el seu nen  a la mateixa escola del teu fill, o si és l'home de la fornera que et ven el pa cada dia. Aquesta és la realitat: estan entre nosaltres.
L’Ester va pretendre participar a la manifestació anticapitalista el dia de la vaga general però la columna a la qual participava, la de Sant Martí, va arribar al Passeig de Gràcia quan la multitudinària assistència de gent havia provocat que les dues convocatòries realitzades es barregessin i, simplement, va romandre al carrer gaudint del final de la jornada reivindicativa. Quan amb els companys va decidir tornar al barri va ser, ja, massa tard.
Els integrants de la Brigada Mòbil havien iniciat una espectacular operació, sense cap ni peus, motivada tan sols pel seu afany de protagonisme i per la intenció de provocar el pànic entre els manifestants, i el centre de la ciutat era una gran àrea de caça on les preses eren els ciutadans que encerclats pel dispositiu policial no trobaven la manera de sortir-ne. La zona escollida per l’acció, delimitada pel Passeig de Sant Joan, la Rambla de Catalunya, el carrer Consell de Cent i el Passeig Isabel II, va provocar que milers de ciutadans, de tots els sexes, les edats i les filiacions polítiques possibles, es trobessin atrapats i sense facilitat de fugida. Poc abans de les nou, al Passeig de Gràcia entre Plaça Catalunya i Gran Via, l’Ester i els seus companys es veien encerclats i en sortir corrent per intentar guarir-se un projectil impactava a tota velocitat a la part esquerra de la cara de l’Ester destrossant-li l’ull, el pòmul i la mandíbula.

La majoria dels seus amics vàrem trigar al voltant d’un dia en assabentar-nos del que havia succeït però conscients, pel fet de conèixer la personalitat de l’Ester, de que l’agressió havia estat completament gratuïta vàrem començar a mobilitzar-nos per intentar no deixar impune aquesta brutal i salvatge agressió. Contactar amb els advocats que la plataforma antirepressiva Rereguarda havia posat al servei de la ciutadania va ser fàcil, igual que fer-ho amb Stop Bales de Goma, el grup d’afectats per aquest tipus d’agressions policials que porten anys dinamitzant la resposta. Fins que no t’afecten personalment de manera directa o indirecta aquest tipus de fets és difícil valorar la importància de la tasca que aquests grups desenvolupen desinteressadament. Tres dies després convocàvem una assemblea oberta a l’Ateneu La Flor de Maig per tal d’organitzar la resposta i explicar a tots els amics i amigues, i a tothom que ho volgués conèixer de primera mà, la situació de l’Ester. La resposta va ser inesperada, l’afluència de persones preocupades pels fets va dificultar l’organització davant la nostra inexperiència però al mateix temps ens va deixar clar que l’Ester no estava sola i que la voluntat general era fer visible el greu problema que patim a Barcelona degut a la impunitat dels membres d’aquest cos del Mossos d’Esquadra.

L’endemà, en una reunió al barri entre els amics més propers a l’Ester algú proposava fer una campanya visualment atractiva pels mitjans de comunicació exterioritzant la realitat i fent que tots els ciutadans poguessin introduir-se momentàniament a la pell de l’Ester amb el senzill acte de posar-se un pedaç negre a l’ull esquerre: Tots som Ester, a qualsevol persona li pot passar el que li ha succeït a ella,no fa falta n tan sols acudir a una manifestació, pot ser sortint d’un bar, baixant d’un taxi, anant a casa d’uns amics... En aquella mateixa reunió es va acceptar el nom de la campanya, un expeditiu “Ojo con tu ojo”.

La marxa de la campanya més o menys ja la deveu conèixer: milers i milers de persones, ciutadans anònims, famílies senceres, grups d’educadors, públic d’espectacles diversos, treballadors de centres d’assistència primària... Totes les edats, tots els sexes, totes les condicions socials... Tots ells s’han solidaritzat amb l’Ester alhora que han demanat la prohibició de les bales de goma i dels nous projectils emprats pels Mossos, una onada popular que a les xarxes socials s’ha convertit en tsunami... I també gent pública, reconeguda massivament per la seva professió, “artistes” que s’han solidaritzat com a persones, com a éssers humans,i als quals hem pogut arribar, conscients de la importància que per als mitjans de comunicació tindria la seva imatge sense ull esquerre, gràcies al tarannà cultural que l’Ester desenvolupava des de la xarxa social i cultural al seu barri...

En nom de l’Ester: gràcies a totes! La solidaritat és la nostra força.

LA LUCHA CONTINUA! Una cinta de fa 27 anys, aviat en vinil

S'iniciava un any que havia de ser frenètic, tan frenètic com havia acabat l'any anterior. 1984 ens va portar la visita de MDC, Ràtzia i Impact que injectaren vida en un sector del punk barceloní, el més actiu. Els amants de Ramones, Damned, GBH, Discharge o Crass van començar a sentir-se atrets per DRI, Wretched, Eu’s Arse o The Offenders. Per si això fos poc, el 1984 els punks de la ciutat van començar a organitzar-se més enllà d'afinitats musicals i / o estètiques, es va participar en les primeres manifestacions pacifistes, es van realitzar els primers contactes amb el MOC (Moviment d'Objectors de Consciència), es va ocupar la primera casa ... Els punks estaven ja farts de la repressió mental i anaven a plantar cara, deixant de ser bestioles rares per a un sector de la ciutadania, encara que ser bitxos estranys en els alienats cervells dels feixistes no els preocupava en absolut.

El 13 de gener del 85 el fanzine NDF, que portava prop de dos anys publicant-se i que va aguantar alguns més, va realitzar la seva segona festa, una celebració de la seva existència, i no només va deixar entreveure aquests canvis en el moviment punk, sinó que els va servir d'altaveu i els va potenciar. NDF va néixer el 1983, quan la major part dels punks es seguien preocupant principalment de si mateixos i de la seva autodestrucció i, carismàticament, es va definir des del principi com un fanzine punk anarco-pacifista, influenciat completament, però no de manera exclusiva, per la corrent crassiana que arribava del Regne Unit. Després van venir les violències policials i feixistes i amb elles el debat sobre la capacitat de resposta i el dret a l'autodefensa, però això és una altra història.

El cas és que el concert del 13 de gener a Zeleste es va gravar i tres mesos més tard va ser publicat en format cinta. Arribats a aquest punt s'ha de reconèixer el suport que Cristian Dios, cantant del grup Dios, va prestar a NDF per poder publicar la cinta, aquesta és la raó per la qual, a la cinta original, al costat del logo de NDF apareix el de Produccions La Virgen, segell inexistent amb el qual Cristian va decidir aparèixer en la casset davant la insistència d'un servidor que defensava que si Cristian col·laborava això s'havia de reflectir d'alguna manera en l'edició.

La lucha continua! És el fidel reflex del seu moment. Anti / Dogmatikss deixaven ja de ser els GBH catalans que havien estat durant els seus primers mesos de vida i es van accelerar, L'Odi Social deixaven enrere el Oi! i s'acceleraven i Autodefensa ... Autodefensa van néixer ja accelerats, eren fucking noise, però tan encantadors!

Asseguraria que va ser la primera cinta que es va fabricar de manera "industrial" en l'ambient punk de la ciutat, obrint les portes a un format econòmicament assequible que va ser el que més van utilitzar els punks barcelonins per poder autogestionar els seus treballs, després van venir les de Anti/Dogmatikss, GRB, Sentido Común, Subterranean Kids, HHH...

La cinta anava acompanyada d'un petit fanzine, fidel reflex també del seu temps. Una pàgina de cada grup i una portada introductòria amb un sincer agraïment a Ràdio PICA (la comunicació alternativa), al Moviment d'Objectors (l'antimilitarisme), al Col·lectiu Squat (el dret a l'habitatge i a d’altres formes de vida) i a Informe (la autogestió i la distribució alternativa) ... Aquestes van ser, i segueixen sent, algunes de les nostres lluites ...

Com finalitzava aquella introducció, de fa 27 anys,

AHIR, AVUI I SEMPRE ...

ANARQUIA!

PD: Gràcies a tots i totes les que la van fer possible ... A Chema de Zeleste per la paciència, a Cristian pel suport incondicional i als membres de les bandes per fer-me gaudir tant com em van fer gaudir amb les seves cançons ..

Tempigas temp'

Com veieu, entre entrada i entrada al blog el temps avança, s'escapen els mesos com segons i les setmanes són imperceptibles... Però, és clar, tot te les seves raons. Entre el dia a dia, que cada moment que passa és més complicat i ens veiem forçats a estar més actius, entre la quotidianitat forçada per el fet d'haver de buscar-se la vida per la supervivència i entre la necessitat de continuar donant sortida a projectes que ajudin a tombar aquest sistema injust i cruel, no em sobren pas hores per escriure aquí més del que ho faig.
Com alguns ja sabeu, després d'haver-nos ajuntat per a participar al concert de solidaritat amb la Kari que es va realitzar el desembre, els Pixamandúrries estem assajant i fent algunes actuacions allà on ens deixen, ara, després de setze anys sense penjar-me el baix puc confirmar allò que em deien alguns, que tocar un instrument és com anar en bici, un cop fet mai més s'oblida...
Així doncs estarem el divendres 24 a les festes alternatives de Sants, un concert que em fa especial il·lusió, il·lusió per que és el meu barri, per què hi ha una xarxa social important a la qual s'ha de donar suport, per què a aquesta xarxa hi ha la gent de La Ciutat Invisible que va publicar el meu llibre, per què també entre els organitzadors hi ha els grans amics que formaven Ràbia Positiva i que ara s'han dividit a tres grups diferents, a qual millor, i per què, a més, ens obriran la nit els amics de Cranc... La veritat és que penso que ha valgut la pena esperar aquests setze anys, per què el premi és un premi de veritat.
I aquí us deixo un text que acabem d'enregistrar els Pixamandúrries per a un recopilatori editat a Rússia, i que parla del pas del temps.
Tempigas temp'
kaj captos gin ne vi,
gi igas vin klauno
au stranga knabo.
Brulas pro gi vortoj,
la bonja kaj la malbonaj,
kaj brulas la sangon,
ricula kaj povrula!

El temps fa temps
i no l'atraparas,
et fa un pallasso
o un nen estrany.
Crema les paraules,
les bones i les dolentes,
i crema la sang,
la dels rics i la dels pobres!

El silenci que cau

Si els silenci que ens ve

és blanc com la neu que cau,

podrem trepitjar-lo i gaudir-ne plegats,

si per contra és un silenci fosc

haurem de tornar a greixar la Sten.

Cuando te fuiste

Cuando te fuiste
aún comprábamos con pesetas,
cuando te fuiste
recién conseguí el primer celular,
cuando te fuiste
mi pequeña no sabía que era la escuela
y si me descuido
ahora me hace papá...

Cuando te fuiste
aún no conocía a tu vieja,
cuando te fuiste,
quedaron cosas por explicar,
cuando te fuiste
deseamos que supieras de tu viejo,
cuando te fuiste
espero nos llevaras contigo para no olvidar.

Cuando te fuiste
no hubo lágrimas que derramar,
inconscientemente,
las conseguimos reservar,
quizás intuyendo,
siempre temiendo,
para llorar
lo que vendría detrás...

Cuando te fuiste
nos azotó la sequía,
cuando te fuiste,
oscuridad,
cuando te fuiste,
nos abrazamos todos
intentando engañar
a la soledad.

Cuando te fuiste
pero ¿Acaso te fuiste?
Tu secuestro
una eternidad
¿Recuerdo siquiera
cuando te fuiste?
¿O me costó darme cuenta
que no te podía hablar?

Quien iba a imaginar,
cuando te fuiste,
con un océano en medio,
en poder pensar:
en una de esta
nos reencontramos
y cruzamos la calle
en libertad.

LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS!

M'acabo d'adonar de que he estat set mesos sense escriure... Sense escriure aquí, és clar, doncs la veritat és que darrerament no paro d'escriure... Han estat set mesos durs, cada cop són més durs els mesos, i els dies, i les setmanes, i hi ha dies en que fins i tot són durs els minuts i els segons. Esta tibant de la corda i sembla que no se'n adonin del que passa al carrer, em fa la sensació de que es consideren senyors feudals als quals devem obediència però al mateix temps la sensació que tinc és que l'esclavatge econòmic s'ha acabat... Avui, precisament, agafarem l'autopista i no pagarem, no els tenim por per més companyes i companys que tanquin a la garjola, per desgràcia sempre hem tingut companyes i companys a la presó i si cal tornarem a fer forats per treure'ls...
En aquests mesos el més important que ha passat al voltant de la meva vida és l'alliberament de la presonera política Karina Germano a l'Argentina. Després d'una intensa campanya internacional que ha durat un any hem aconseguit l'objectiu, sota les pressions polítiques la Justícia argentina va reconèixer que se li estava aplicant una llei de forma injusta i el febrer un jutge reconegué que li pertocava la llibertat condicional, que li fou concedida a principis d'abril.
Paral·lelament a l'Estat espanyol i especialment a casa nostra podem tornar a pintar les parets amb aquelles mateixes frases que van utilitzar els nostres pares fa quaranta anys: "Llibertat presos polítics", doncs ja no hi ha manera d'amagar aquesta realitat, els empresonats després la vaga del 29 de març són presoners polítics d'aquest pseudo-Estat filo-feixista que dirigeix en Mas, cap garantia envers els detinguts, que més que enfrontar-se a un judici just en un Estat democràtic, s'enfronten, de nou, a un Consell de Guerra com els que van patir els nostres pares quan van decidir lluitar contra la Dictadura per tots els mitjans possibles.
LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS!