Pero... Això d'ara són vagues?(II)

Continuant amb una molt petita història de les vagues durant els anys setanta, us explicaré un parell de casos de Madrid. Aquells eren uns anys en què les vagues s’estenien entre empreses i una vaga a una fàbrica podia convertir-se en vaga sectorial i contagiar-se encara més enllà. Aquest va ser el cas de la vaga del Metro a Madrid: el 5 de gener de 1976 s’inicià la vaga dels treballadors del Metro, conflicte que s’estengué ràpidament al cinturó industrial de la capital provocant la solidaritat del sector de serveis del centre de la ciutat, dies després la vaga arribava als sectors de Banca, Assegurances, Arts Gràfiques, Correus i als obrers de RENFE, el dia 14 la vaga afectava a 400.000 persones... Creieu que aquesta solidaritat seria possible avui dia?

Les vagues s’iniciaven tot semblant sorgir del no-res, de processos soterrats d’anàlisi obrer o de necessitats materials, i en alguns casos es convertien en vagues salvatges que afegien demandes radicals que buscaven canvis revolucionaris, però (sense menysprear aquelles vagues que finalitzaren amb victòries obreres, que foren moltes) de sobte la bombolla revolucionària es desinflava i, amb sort, quan els primers acomiadats eren readmesos, tots els obrers tornaven al treball, encara que moltes vegades aquells acomiadats primerencs foren els autèntics caps de turc d’aquelles lluites que exigien millores per a tots. Aquest va ser el cas de la vaga d’Induyco a Madrid.

Induyco era la fàbrica tèxtil d’El Corte Inglés, on treballaven majoritàriament dones. El gener de 1977 l’assemblea presentà la seva plataforma reivindicativa per a la negociació del conveni i quatre treballadores (tres dones i un home) foren acomiadades, les obreres respongueren amb aturades intermitents i una manifestació que fou brutalment reprimida per la policia; davant aquestes aturades parcials, la direcció acomiadà 7.000 treballadores i tancà la fàbrica durant setmanes, pretenent que qui volgués tornar a la feina ho havia de demanar per escrit tot explicant els motius pels quals volia tornar a treballar. El 14 de febrer 2.500 treballadores intentaren tornar a la feina i només 1.000 foren readmeses, l’assemblea llavors decidí organitzar piquets per evitar l’entrada d’esquirols i, alhora, rebutjà la proposta de CCOO per finalitzar la vaga. La resposta empresarial fou enviar a les forces de l’ordre per acabar amb els piquets. Finalment, a mitjans de març, després de dos mesos de conflicte, les obreres tornaren als llocs de treball sense haver aconseguit la readmissió de les quatre treballadores acomiadades en primera instància.

L’autonomia obrera fou una opció real a les fàbriques entre 1972 i 1977, tot just fins que els sindicats foren legalitzats i tota la representació estatal fou atribuïda a CCOO i UGT, aprofitant la negativa de la CNT a negociar amb l’Estat les condicions laborals a empreses privades en pretendre negociar directament amb els empresaris com es feia abans de la Guerra Civil. Fins aquell moment els treballadors, sense més representació que la dels delegats de la CNS, es veien capacitats per prendre les rendes de les seves demandes tot pagant un alt preu a causa de la repressió.

Les reivindicacions van créixer fins arribar al mes de març de 1976, a Vitòria, quan el dia 3, en una ciutat paralitzada per les vagues i on tota la vida social girava al voltant de les assemblees obreres, es desfermà la violència per part de les forces de l’ordre i cinc treballadors foren assassinats. La resposta obrera fou exemplar, vagues per tot l’Estat, assemblees, manifestacions... I més morts... Molts més morts... Els governants s’adonaren de forma efectiva de què demanava la classe obrera i què s’havia aconseguit amb les mesures repressives contra les seves justificades demandes, a partir d’aquell moment l’estratègia del capital s’accelerà. El mateix mes de març Santiago Carrillo, màxim dirigent del Partit Comunista, parlà per primera vegada de “ruptura pactada”, quatre mesos després Adolfo Suárez era anomenat President del Govern i ja entrat el 1977 els sindicats i els partits eren legalitzats, inclòs el Partit Comunista, cap ni un a la seva esquerra. Poc més d’un any i mig després dels fets de Vitòria es signaren els Pactes de la Moncloa i els mitjans de comunicació s'esforçaren en deslegitimar el poder decisori de l'assemblea: “L’assemblea –òrgan esporàdic, sense control d’assistents manipulables, sense regles i minoritària- està jugant un paper negatiu en menysprear i inclús impedir de fet en algunes ocasions el desenvolupament de les centrals sindicals. L’assemblearisme es resisteix a comprendre que la seva època heroica de lluita contra el sindicalisme feixista ja ha passat” (Diario 16, 27/11/1977).

Tanmateix, a partir de mitjans de 1976 molts d’aquells obrers autònoms s’integraren a la CNT, especialment a Catalunya, País Valencià i Andalusia, tot cercant una plataforma forta que els permetés incidir en la política laboral de l’Estat. A Catalunya, el suport de CNT als treballadors de Roca fou el tret de sortida: “De tots els sindicats, solament la CNT havia donat suport de principi a fi a la vaga dels treballadors de Roca, no intentant suplantar ni erigir-se en directors de la vaga. Aquest fet fou important per a que sectors obrers vinculats als moviments autònoms o simplement treballadors amb un sentit del sindicalisme no claudicant i participatiu s’apropessin a les posicions que la CNT de Catalunya defensava” (L’alternativa llibertària, p91).