LA PRIMERA TARDOR

Els grans seien en cadires de fusta a les portes de les cases,

el temps restava mort, aquella primera tardor.

Poc pensaven els grans que l’aigua arribaria a l’interior de les cases

i que els aljubs s’omplirien de terra per mancança d’us...

Y LLEGÓ EL FRIO...

Los estorninos llegaban por miles,

el cielo parecía oscurecer,

mientras los pequeños pajaros

seguían su viaje, al norte o al sur,

y los hombres sabían que el tiempo iba a cambiar

y que la tierra, grande o pequeña,

no es de nadie,

y que no hay fronteras que no se puedan volar.

Y los estorninos dejaron de llegar

desaparecieron como el otoño, el invierno y el verano,

y no borraron con su vuelo

las fronteras de la humanidad.

Y los hombres olvidaron

que la tierra no es de nadie,

hasta que llegó el gran invierno

y no había estorninos para alertar...

del cambio del clima que ya no era cambio...

LA DARRERA TARDOR

Els nens jugaven amb les fulles seques que queien dels arbres,

en sortir de l’escola, aquella darrera tardor.

I arribà la sequera...

Poc pensaven els nens que mai més tornarien a necessitar botes d’aigua

i que aquelles serien les darreres fulles que veurien caure dels arbres...

REBELDES

A lo largo de mi vida,
por que soy más bien delgado,
me he cruzado cara a cara
muchas clases de personas,
resistentes y rebeldes.
Pero entre los segundos:
Los hay que siempre opinan
pues están hechos de sangre
y los que no saben callar
aun siendo de silencio,
los hay que siempre hablan
y los que palabrean,
los hay que dan la cara
y los que viven de espaldas,
los hay que a veces callan
y los que solo gritan,
los que esperan la muerte
y los que no se atreverán ni a morir.

(A los amigos de Karina Germano)

Barricada (Capítol 1)

De Barricada vaig sentir-ne parlar per primera vegada l'any 85, a començaments d'any. Aquella frase de la cançó "Callejón sin salida" ens era massa propera com per no fixar-nos-hi:

"Leo algo en la pared: policía asesina!"

Pertanyia al disc "Barrio Conflictivo" (Soñua), segon disc de la banda que havia sortit al desembre de 1984 i estava dedicat al barri de la Txantrea d'Iruña, els havia ajudat a arreglar les cançons el Rosendo. En aquell disc hi havien alguns temes que des d'aquell moment van passar a la història, com el mateix "Barrio conflictivo" ("La tortura en los interrogatorios, agresiones, angustia y dolor" o "En tus calles no hay sitio para ellos, que se vayan, no los queremos ver") o una de les cançons d'amor  amb la qual molts, gairebé tota una generació, ens vam enamorar, "Mañana será igual":

"Esa foto vigilante, de él ya no esperas nada, desnuda mimas tu cuerpo, desnuda llegan las canas, y es verdad, ya no existen principes azules".

A partir d'aquell primer contacte ens vam començar a fixar en el grup i vam descobrir el seu primer disc, publicat prop de dos anys abans també pel segell independent Soñua. "Noche de rock & roll" era un disc més proper al rock dur clàssic, comptava amb el suport de Ramoncín a la producció i presentava títols també mítics com "En la silla eléctrica" ("Si te estorban las cadenas, rómpelas y ponte en pie, lucha por no ser esclavo y no preguntes por qué").

Paral·lelament a tot això, naixia a l'Estat espanyol el moviment d'ocupació de cases, i a finals de 1984 i principis del 85  es van realitzar les primeres ocupacions tant al Païs Basc (Iruña i Andoain) com a Madrid i Barcelona. Precisament va ser a Iruña on es va utilitzar per primera vegada la lletra K com a símbol distintiu del moviment, doncs allà es va crear el Katakrak com a grup dinamitzador de les demandes d'espais col·lectius i molts dels grups que pul·lulaven pels carrers del casc antic de la ciutat s'hi van abocar en el seu suport. D'aquesta manera va néixer "Iruña for Katakrak" casset recopilatori solidari, a l'estil de "USA for Africa", que ens va presentar tota aquella gran fornada de grups pamploniques rebels i solidaris, Tijuana in Blue, Belladona, Porkeria T... Els Barricada ens van acabar de fer obrir els ulls amb la seva versió de "Solamente una vez" que havia popularitzat Julio Iglesias: "hòsties, aquests tios de heavies no en tenen res, aquesta versió és la versió castellana del My Way de Sid Vicious, han fet el mateix que Sid va fer amb el Sinatra..."

Aquell mateix any 85 van treure un darrer single amb Soñua que portava un tema de "Barrio conflictivo" i la primera versió de la cançó "Okupación":

“No tienes opción, romántico callejero, las tuercas van a saltar. Tu sitio lo tendrás que tomar cueste lo que cueste”.

El que va venir després va ser com una puntada de peu a l’estòmac, una empenta a la rebel·lió, però ho explicarem en un altre capítol.

(continuarà)

La terra està sorda

Aquest mati m’he aixecat i m’he posat un disc que m’acaben de regalar, sabia que m’agradaria però francament no m’esperava el que m’he trobat. “La tierra está sorda” és el darrer treball de Barricada, un disc monotemàtic dedicat exclusivament a la Guerra Civil amb algun detallet sobre els anys previs (“Casas Viejas”). El Drogas ha fet un treball descomunal, crec que aquesta és una recopilació musical que passarà a la història. I dic recopilació per què inclou dos cd’s, un dvd i un llibre, sobrepassant en molt un disc comú.

El llibre fa goig, amb mida propera a un vinil LP, ens apropa la nostra història de cent anys enrera. S’obre amb prop d’una vintena de textos, semblants a la columna periodística, on altres prop de vint persones posen noms i cognoms a vivències diverses, però relacionades totes amb la Guerra Civil, i que serveixen per apropar-nos humanament, en ple segle XXI, aquella guerra: des de historiadors, fins a familiars dels vençuts, de voluntaris recuperadors de la memòria a persones que nascudes en families victorioses van decidir canviar de bàndol en prendre consciència del que havia passat. Continua el llibre amb una gran bibliografía on podem aprofondir en el nostre coneixement sobre la Guerra Civil des de diversos aspectes, tant l’historic general, com el detallista, tant de manera humana i familiar com de forma militant, tant en aspectes sectorials (dones, nens, religió, exili, guerrilla...) com per zones geogràfiques, de manera que el treball literari és principalment educatiu. És després d’aquesta gran introducció que tema a tema, ajudat per fragments d’aquests llibres recomanats, el Drogas va introduint les cançons del disc, explicant-nos d’on surten, la seva història, i acompanyant-les sempre d’una il·lustració.

El CD principal, segueix la línia habitual de Barricada, rock potent, donant una presència importantíssima als textos, que a moments aconsegueixen posar-te els pèls de punta. El treball documental és impressionant, d’aquesta manera veiem passar davant nostre els professors que van intentar donar coneixements al poble, seguim els passos dels guerrillers que van plantar cara al feixisme un cop perduda la guerra, entrem a les presons i camps de concentració feixistes, visitem i escoltem a les preses, veiem desfilar als vencedors i ensumem la pudor a mort que feien aquelles sotanes evangelitzadores...

El segon CD porta el títol de “En la memoria” i és l’enregistrament d’un concert acústic del grup ofert a Zafra (Caceres) el 19 de març de 2010 del qual s’han inclòs tretze versions dels temes de “La tierra está sorda”. Aquest és el primer disc que he escoltat aquest matí, i el fet de ser versions acústiques fa que les cançons se’t apropin humanament, podent gaudir de la profunditat dels textos sense distorsions musicals, la veritat és que a mi m’ha entrat del tot, fins el cor.

La quarta part és el DVD, amb talls diversos d’enregistraments de concerts, videoclips i d’altre material. No he arribat a veure’l, però no en dubto que serà tant interessant com les altres tres parts...

“Huelen a muerto las sotanas...”

URGENT: Llibertat Karina Germano, "La Galle"

La Kari, Karina Germano López, es una gran amiga, és una amiga d'aquelles de les que fas durant la joventut, amb la qual vaig compartir moltes experiències col•lectives sense conèixer gaire de la seva vida, sense fer preguntes, preocupats exclusivament pel nostre dia a dia. Ja sabeu com va ser la nostra joventut, frenètica, antiautoritària, autodestructiva...

Amb el temps van anar coneixent què feia aquell tros de dona argentina a la Península Ibèrica: el seu pare, Rodolfo Germano, militant Montonero, havia desaparegut el 1976 en mans dels militars que després d'un cop d'Estat, havien decidit fer desaparèixer 30.000 argentins i argentines. La seva mare, Hilda López, havia aconseguit exiliar-se amb els seus dos fills a traves de Brasil.

La història encara és ben viva, fa tan sols un mes van condemnar, per fi, a la seva terra, a la terra que va patir i plorar totes aquelles desaparicions, el màxim responsable d'aquell genocidi brutalment planificat, i encara més salvatgement dut a terme, el general Videla. Fa tan sols un parell de mesos, un dels altres tres grans depredadors va morir de causa natural, el general Massera. Però a banda d'aquests generals, entre els torturadors, els "desparecedores", hi havia oficials i soldats dels diferents exercits argentins, juntament amb metges, cures i advocats que els hi donaven la coberura necessària o, en el cas dels cures, que els deien aquella hipòcrita frase "ego te absolvo".

El fet és que la Kari, "la Galle" com la coneixen allà, se'n va anar el 1998 a l'Argentina per intentar esbrinar què havia sigut del seu pare, on l'havien torturat, quan el van veure per darrera vegada, on havia deixat la seva darrera petjada, qui recordava les seves darreres paraules, i després d'incorporar-se a H.I.J.O.S. (Hijos por la Identidad y la Justicia contra el Olvido y el Silencio) i assabentar-se de fets prou dolorosos va ser detinguda el febrer de 2002 a Brasil acusada de segrest.

La van detenir juntament amb cinc activistes internacionalistes llatinoamericans, dos dels quals van reconèixer la seva participació en el segrest del publicista Washington Olivetto, i van negar qualsevol implicació de la Kari, ella, però, després d'un inimaginable periple judicial va ser condemnada a trenta anys de presó. Després de prop de sis anys a les presons brasileres, la seva mare, Hilda Lòpez, va aconseguir fer el camí a l'inversa i aprofitant un tractat bilateral va poder portar la Kari de nou a l'Argentina. Li faltaven 49 dies per obtenir legalment les "sortides transitòries", similars al tercer grau de l'Estat espanyol.

A l'Argentina, però, l'herència dels anys de dictadura no s'ha esvaït del tot, i el fiscal que revisa el seu cas, no és altre que Oscar Hermelo, qui aquells anys setanta era advocat i treballava a l'ESMA (Escola Mecànica de l'Amada), el més important centre de tortura i desaparició muntat per l'exercit, on va desaparèixer el pare de la Kari, precisament a mans del mateix grup de treball del qual formava part el mateix advocat-fiscal.

Avui en dia la Kari és moneda de canvi. La justícia s'està saltant les seves pròpies lleis, com aquí va passar recentment amb l'Amadeu Casellas, doncs fa més de dos anys que la Kari hauria d'estar al carrer. La realitat és que no te cap causa pendent en lloc del mon, que mai ha estat condemnada al seu país i que només està pagant per la lluita del seu pare i per les seves pròpies idees que expressa públicament de manera continuada i sense embuts. Ara sembla que hi ha una petita escletxa, amb la visita que la presidenta de Brasil farà a l'Argentina el proper dilluns, si vols donar un cop de mà signa per la seva llibertat enviant el teu nom, cognoms, professió i DNI a aquest mateix blog i, per suposat, fes córrer la veu. La teva solidaritat és necessària...Nou anys són massa, llibertat Karina Germano López.

Més informació: http://lagalle.wordpress.com/

Noves presentacions de Que pagui Pujol!

Després de les molt bones sensacions que em van deixar les presentacions fetes quan va sortir el llibre i davant les peticions que m’han arriba per fer-ne de noves m’he animat i aquest mateix divendres a Girona començo una nova gira, aquí teniu les dates:

28/1- Girona, Kan Kolmo, c/Carme 41, 19'00h.

5/2- Tarragona, Ateneu Llibertari Alomà, c/Miquel Sitges 9, 20'00h.

12/2- Barcelona, L’Harmonia del Palomar, Ateneu Llibertari, c/Coroleu 82, 19'00h.
13/2- Barcelona, Vallcarca, Blokes Fantasmas, 18'30h. SUSPESA!!

18/2- Vic, CSA La Torratxa, c/Joan Serrallonga 3, 20’30h.
25/2- Cornellà, CSOA La Força, Avda. La Fama 41, 20'30h.

5/3- Barcelona, Zona Franca, CC La Báscula, c/Foc s/n, 18’30h.
11/3- Pont de Suert, Local dels Diables i les diablesses, 19'30h.
20/3- Barcelona, 9 Barris/Collserola, Can Masdeu, 16'30h.

25/3- Ciutat de Mallorca, Ateneu Llibertari Estel Negre, c/Palau Reial 9, 2n, 20'00h.
26/3- Manacor, Cafè Can Lliro, c/Joan Lliteras 42, 19'00h.
6/4- Gavà, Biblioteca Josep Soler Vidal, Pça. Jaume Balmes, 19'00h.
13/4- Barcelona, Hostafrancs, Abacus, c/Creu Coberta 93, 19'00h.
7/5- Ponts, La Sala, 17'00h.
12/5- El Prat de Llobregat, Cèntric Espai Cultural, Pça. Catalunya 39-41, 19'00h.

I la vida continua

I igual que se’n van arriben, per donar-nos una estona de felicitat, entre moltes altres coses. I si tot va bé, els dies de felicitat es converteixen en anys de felicitat, i comencen a fer sorollets que amb el temps són paraules, i comencen a bellugar parts del cos que amb els anys son passos, i ens omplen, com mai ningú ni res ens ha omplert.

Que tot el patiment de la teva mare,

criatura de sorra i de carn,

que tota l’angoixa del teu pare,

feta d’amor la teva sang,

que tot l’amor de la teva mare,

d’una nit vora del mar,

i l’alegria del teu pare,

ets bateg compassat.

Que tot t’ajudi a ser lliure

i ningú no et trepitgi mai,

que puguis obrir totes les portes

i que t’ensenyin a volar.

(A Pol- i a la seva mare i al seu pare)

Estamos de luto por tantas cosas

Fa uns dies vaig rebre una carta d'aquelles que et deixen el cap una mica tocat, i el cor entre content i trist, una persona fins aquell moment desconeguda, l'Alvaro García, m'informava de que s'havia assabentat per aquest blog de la mort d'en Jonny Senne, el Jonny de Korneyà. Pocs dies desprès m'enviava aquestes línies en el seu record:

            Llevaba seis años sin verle, y ya no le veré nunca más. Hoy he sabido, por pura casualidad y con tres meses de retraso, de la muerte del Jonny, el Jonny de Cornellà, para el Estado Joan Senne Picazo. Y se me ha subido la bilis a la garganta y se me han asomado las lágrimas a los ojos, por una persona con la que me crucé hace años y que luego salió de mi vida como había entrado, sin hacer ruido. Y he tenido el arranque de escribir unas palabras en su memoria, y además he tenido la tentación de hacerlo a su manera, es decir, borracho perdido en la barra de un bar. Pero eso es algo que solo el Jonny podía hacer sin perder la dignidad. Acodado en la esquina de la barra de un antro -cuanto más oscuro mejor-, envuelto en una nube de humo propio y ajeno, escribía como un maníaco en un minúsculo bloc de anillas. Así lo conocimos en Granada, y así lo acogimos como un refugiado más de los muchos que llegaban allí continuamente.

            Nunca me permitió leer el contenido de sus libretas. Me queda Rendijas de oscuridad, un libro de poesía que se editó él mismo, un libro tan punk que no tiene ni ISBN. Sigo abriendo el Rendijas de vez en cuando, aunque cuantos más años cumplo más miedo me da ese libro, y aún me sorprenden versos que conozco de memoria (buenos días, pequeña punkarra de los ojos grises). Yo no soy una persona inclinada a la lírica, y me siento incapaz de decir si el Jonny fue o no un buen poeta. De lo que no tengo ninguna duda es de que fue un poeta de verdad. La desesperación y la profunda tristeza de sus versos no eran un problema estético o formal. Hay un umbral en que ni la métrica ni los acentos importan ya una mierda. Un día de agosto me lo encontré en el Albaicín, a las cuatro de la tarde, vestido completamente de negro bajo aquel sol que mordía. Botas, pantalón pitillo, camisa, chaleco, chupa de cuero y pañuelo al cuello. Ni siquiera sudaba. Nos saludamos y nos sentamos a la sombra a fumarnos un cigarro. Jonny, le dije, ¿qué coño haces vestido de negro hasta el cuello, subiendo cuestas por el Albaicín a las cuatro de la tarde en pleno mes de agosto? Sin mirarme siseó: Estamos de luto por tantas cosas... Yo no tuve respuesta. A mí me pareció simplemente una frase contundente de las suyas, porque yo entonces era un niñato y no me enteraba de nada. Hoy se que el luto del Jonny se hacía de daños causados y recibidos, fracturas en el alma, puentes dinamitados, ocasiones perdidas para siempre, derrotas individuales y colectivas, adicciones, amistades perdidas y amigos muertos. Estamos de luto por tantas cosas, y era como decir: qué me importa el sol de afuera, si el infierno ya lo traigo dentro.

            Nuestro infierno lo traemos todos, pero lo que diferenciaba al Jonny era su actitud ante él. El Jonny fue -o así me lo parece- un hombre capaz de mirar al dolor cara a cara, sin paliativos, sin ilusiones, sin miedo ni esperanza. Y el dolor le devolvía la mirada. Sólo he conocido a tres personas así, y porque el Jonny fue una de ellas estoy aquí escribiendo. Su única defensa era la poesía, y por eso afirmo que fue un poeta de verdad: porque le iba la vida en ello. Como era un proletario y un macarra, jamás estudió literatura, ni le presentaron a un editor, ni asistió a un acto literario con copa de vino al final. Nada de eso se estilaba en la Cornellà indomable y chunguísima de su juventud. Tanto peor para las letras españolas. Tanto mejor para Cornellà.

            Puesto que llevaba el estigma del dolor, el Jonny no fue alguien muy querido en Granada, ni siquiera en aquella época en que aún no racionábamos el cariño. La tristeza es la lepra de nuestros tiempos, y eso que él la llevaba con mucha elegancia. No niego que el Jonny no tenía buen beber, y eso no ayuda a nadie. Tampoco niego que en cierta medida fuera víctima de su personaje -como lo somos todos-, pero a pesar de tanta oscuridad filtrándose por todas sus rendijas él poseía, detrás de sus gafas de Drácula de Coppola, la mirada más cálida y más amable que yo he visto jamás. Supongo que la miopía le ayudaba. Pero esa mirada no mentía nunca.

            La última vez que lo vi fue en 2004, por un encuentro casual en Cornellà, donde él había vuelto hacía tiempo. Nos divertimos enviándonos notas de una punta a otra de la barra, con la camarera, amiga suya, haciendo de paciente mensajera. Estuvimos hablando de un proyecto común que nunca realizamos, donde él pondría el texto y yo las ilustraciones. Se iba a titular La generación perdida, e iba a hablar de todos sus amigos que sucumbieron asesinados con heroína. Eran sus muertos y yo los hice míos. Ahora el Jonny es otro de mis muertos, pero dudo mucho que su generación estuviera más perdida que la mía. Es solo que a la suya la exterminaron. Aquella noche nos abrazamos, hicimos proyectos y nos dijimos que nos vemos pronto y tal y cual. Y hasta hoy.

            Ahora me pregunto qué ha sido de las libretas del Jonny, de su chaleco de cuero, de la navaja automática que perdió una noche al póker, y sobre todo qué ha sido de su mítico baúl, el querido, enorme y desgastado baúl con el que viajaba y donde guardaba sus escasas pertenencias y sus libros y libretas. Lo que realmente me gustaría es que lo hubieran enterrado dentro de su baúl. Sería un acto de justicia poética de los que rara vez se ven.

            A sus amigos de verdad nunca llegué a conocerlos; a quienes tuvieron que sufrir su mal beber les suplico indulgencia; a los que lo vieron pasar por Granada les pido que lo recuerden con cariño por un minuto, y no necesariamente en silencio. Yo me honraré siempre de haber sido colega suyo, ya que no amigo íntimo, y de haberlo tenido en mi casa, durmiendo en mi sofá de eskai de cuarta mano. De él me quedan (además de un par de anécdotas espinosas) su mirada y sus versos. Le estaré siempre agradecido por la pequeña parte de mi educación que le corresponde, y nunca me olvidaré de él ni de su generación perdida.

(Alvaro García, Barcelona 2.010)