La solidaritat amb els presos del MIL (III)

El 18 de setembre s’anunciava la detenció, al País Basc francès i a Tolosa, de quatre companys acusats de formar part de la coordinadora, es tractava de Víctor Manrique i Jean Michel Martínez, detinguts els dia 15 a Hendaia, i de Mario Inés Torres i Michel Camilleri, detinguts el dia anterior a Tolosa. Els companys del País Basc havien caigut per una errada dels companys tolosans, els gendarmes no van tenir la necessitat de fer-los “cantar”, en el moment de la detenció un d’ells duia a sobre una carta dels primers amb la seva adreça, carta que no hauria d’haver sortit mai del pis franc que els tolosans ocupaven. El 9 d’octubre diversos artefactes explosius eren col·locats al camp de futbol de París on es jugava un partit entre el F.C. Barcelona i un club de la capital francesa, artefactes que foren desactivats per la policia després d’estar alertats per una trucada que reivindicà l’acció en nom d’uns nous GAI (Grups d’Acció Internacionalista). Posteriorment els autors van fer públic que les carregues havien estat col·locades però mai activades. El 14 d’octubre, en acabar el judici als dos detinguts del 16 de gener, era detingut Josep Maria Condom Bofill acusat d’haver pres part en diverses accions de la coordinadora i que havia acudit al judici sense saber que l’estaven buscant. Setmanes després, la nit del 2 al 3 de novembre, un autodenominat Grup d’Acció Revolucionària Ocasionalment Terrorista (GAROT), li tallà el cap i les mans a la figura del Príncep espanyol Juan Carlos de Borbón que formava part del museu de cera de París. El dia 8 diversos mitjans de comunicació francesos reberen, juntament a la reivindicació de l’acció, alguns dels dits i l’Ambaixada espanyola a París, una de les orelles. El 3 de desembre, a París, era detingut Jann Marc Rouillan amb Floreal Cuadrado i Raymond Delgado, se’ls trobà una fotocòpia de la documentació de Baltasar Suárez. Tots tres foren acusats de participació en diverses de les accions dels GARI.

L’acció judicial provocada per totes aquestes accions solidàries amb els companys del MIL tant a l’estat espanyol com al francès tingueren llargues conseqüències. Els companys inculpats de pertinença a l’OLLA foren deu: Enrique Conde Martínez, Núria Ballart Capdevila, Joan Jordi Vinyoles Vidal, Georgina Nicolau Millà, Ramon Carrión Sánchez, Roberto Safont Sisa, Pere Bartres Ametller, José Ventura Romero Tajés, Raimon Solé Sugranyes i Guillem García Pons, i patiren diversos processos: els relatius a les seves detencions a càrrec del TOP (Tribunal de l’Ordre Públic), els dies 17 de maig i 10 de juny de 1975, i després el Consell de Guerra col·lectiu per pertinença a banda armada, en el qual els demanaven més de cinc-cents anys de presó. Finalment, però, després de les diverses condemnes als TOP, tots els empresonats foren alliberats provisionalment quan l’any 1976, portant al voltant de dos anys de presó preventiva i havent mort el Dictador, el Consell de Guerra fou desestimat i la causa tornà a la Justícia ordinària.

A França entre el 27 d’agost de 1974 i el 13 de febrer de 1975 foren alliberats els onze empresonats després del segrest de Baltasar Suárez. El 14 d’octubre de 1974 es jutjà als dos primers empresonats, els del 16 de gener, Jean Claude Torres i Ángel Moreno Patiño, l’endemà s’anuncià la condemna: deu mesos de presó, en portaven nou i aquella mateixa tarda sortiren de la presó de La Santé. El 27 de desembre els presos dels GARI que restaven a la mateixa presó en espera del judici es declararen en vaga de fam per exigir el reconeixement dels motius polítics a les accions de les quals se’ls acusava. El 5 de gener una explosió afectà el Museu de la Marina a París mentre hi havia una exposició d’art espanyol, l’atemptat fou reivindicat pels Mariners de Kronstadt en suport a la vaga de fam dels companys empresonats. Tres dies més tard es llençà una granada lacrimògena als jutjats de Tolosa, acció reivindicada per Els Amics de Puig Antich i Heinz Chez. El 13 de gener de 1975, es jutjava a Pierre Roger i Michel Camilleri per la detenció del 16 de gener als afores de París. El dia 16 fou el Palau de Justícia de París el que rebé la visita del GALUT (Grup Autònom Llibertari d’Usuaris dels Tribunals), que deixà un regalet que afectà l’estàtua de Sant Lluís, el patró de la justícia francesa, no era casualitat que el Jutge encarregat del procés contra els GARI s’anomenés Gallut. Prop de dues setmanes més tard una carrera de cavalls que es retransmetia en directe per diverses cadenes de televisió era aturada degut al llançament de bengales, l’acció fou reivindicada per un desconegut GALOP (Grup Autònom Llibertari Ocasionalment Apostador), sentit de l’humor no hi faltava... El dia 23 era alliberat Floreal Cuadrado. Dies més tard un altre grup interrompia un programa en directe de la televisió francesa i abans que poguessin tallar la connexió desplegava una pancarta en suport a la lluita dels companys empresonats. Per fi el 7 de febrer el Tribunal reconeixia el caràcter polític dels fets. La vaga de fam l’havien mantingut entre trenta i quaranta-tres dies. En aquell moment encara romanien a presó vuit dels activistes, set a París i un a Tolosa, aquest, Pierre Roger, inicià una vaga de fam el 27 de febrer per exigir el seu trasllat a La Santé, on restaven tots els seus companys. Per fi, durant l’abril foren alliberats Josep Maria Condom Bofill, Víctor Manrique, Jean Michel Martínez i Raymond Delgado, el 9 de juliol li arribà el torn a Pierre Roger i els qui pagaren els plats trencats foren Mario Inés Torres, Michel Camilleri i Jann Marc Rouillan que el maig de 1976 encara seguien en presó preventiva i foren alliberats un any més tard, el 25 de maig de 1977, després d’haver complert al voltant de dos anys i mig de presó sense haver estat jutjats.

A l’estat espanyol, encara un any més tard, el 3 de gener de 1976, es publicava la sentència contra els acusats d’haver participat en la roda de premsa del 7 de maig de 1974 a Barcelona, Luis Andrés Edo, Lluís Burró Molina i David Urbano Bermúdez eren condemnats a cinc anys i Joan Ferran Serafini a tres.

Quan el maig de 1981 es realitzà a París el procés contra els imputats per les accions dels GARI tots foren absolts.

La solidaritat amb els presos del MIL (II)

A l’estat espanyol els grups autònoms continuaven organitzant-se, quedaven molts companys presos i s’havia d’intentar treure’ls, però l’acció policial també avançava, el 22 de març els diaris anunciaven la detenció de vint-i-dos activistes a Catalunya, entre ells Enrique Conde Martínez, a Port Bou, i Núria Ballart Capdevila, suposadament pertanyents a “dos grups anarquistes independents” (La Vanguardia) i autors de les accions armades que s’havien realitzat des del inici de 1974 als voltants de Barcelona. Als mitjans per primera vegada aparegué una nova sigla: OLLA. La mateixa nit tres artefactes esclataven a França, un a una carretera en direcció a Espanya, a la qual es va volar un pont després de tallar la carretera amb cartells on es llegia “Atenció: Pont minat” i els altres dos a les vies del ferrocarril que també portaven a Espanya. Tots tres atemptats foren reivindicats per un altre nou grup, els GAI, semblava com si la desarticulació del MIL estigues abonant la terra per a la proliferació de grups autònoms. Dues setmanes més tard, el 7 d’abril, tres companys, Joan Jordi Vinyoles Vidal, Georgina Nicolau Millà i Ramon Carrión Sánchez, foren detinguts al tren Talgo procedent de Ginebra (Suïssa), a un vagó s’havia descobert una maleta carregada d’explosius. La Policia anuncià, el dia 20, la desarticulació d’una organització creada amb el suport econòmic i logístic del MIL: l’OLLA, l’objectiu de la qual era “crear en complexos industrials una sèrie de nuclis d’autodefensa mitjançant la proliferació de Grups Autònoms de Combat” (La Vanguardia 21/04/1974). En aquella mateixa nota s’informava també que dos dels detinguts el 22 de març en formaven part.

El 23 de setembre fou detingut a Barcelona Roberto Safont Sisa quan, en arribar de França, anava a una cita amb dos companys, Pere Bartres Ametller i José Ventura Romero Tajés, que havien estat detinguts uns dies abans, i encara el 17 d’octubre els mitjans anunciaren, de nou, la desarticulació definitiva de l’organització i quatre noves detencions, entre elles la de Raimon Solé Sugranyes, germà de tres membres del MIL, l’Oriol que estava detingut des d’un any abans i el Jordi i l’Ignasi que havien pogut escapolir-se a la ràtzia de 1973. La desarticulació definitiva fou anunciada, per darrera vegada, el 6 de novembre, amb les dues darreres “caigudes” de membres de l’OLLA “considerada com la continuació del Moviment Ibèric d’Alliberament” (La Vanguardia), Ricard de Vargas Golarons i Guillem García Pons. En sis mesos havien estat detingudes trenta-quatre persones relacionades amb el Comitè de Solidaritat pro-Presos del MIL i catorze de les quals involucrades segons la Policia en les activitats de l’OLLA.

Mentre aquestes accions repressives assolaven la xarxa solidària catalana, a París, el 3 de maig, era segrestat el director del Banco de Bilbao, Baltasar Suárez; la policia començà a donar pals de cec. Quatre dies més tard l’acció era reivindicada per un altre grup desconegut fins aquell moment, els GARI, que en el comunicat enviat a una agència de notícies francesa demanava, entre d’altres coses, l’alliberament de Santiago Soler Amigó, company del MIL empresonat i que es trobava greument malalt. Paral·lelament a Barcelona, a un bar del carrer Pelai, es convocava una roda de premsa clandestina amb l’objectiu de que a l’estat espanyol es coneguessin també les reivindicacions del grup. Mentre els periodistes esperaven l’aparició dels convocants, arribaren dues persones, es presentaren com a membres del Comitè Llibertari Antirepressiu, distribuïren uns sobres entre els periodistes assistents i marxaren. L’endemà un nou comunicat adreçat a l’Agència France Presse, hi afegia la demanda d’alliberament per a altres quatre presos del MIL.

Els Grups d’Acció Revolucionaria Internacionalista no eren altra cosa que una nova xarxa de grups i activistes creada per antics membres del MIL amb l’objectiu d’intentar alliberar els seus companys a través de la pressió exercida a França. A banda dels propis membres del MIL s’hi afegiren alguns activistes espanyols residents a França, els membres del grup Primero de Mayo i diversos col·lectius llibertaris formats per joves estudiants francesos i fills d’exiliats espanyols (dels quals Telesforo Tajuelo, que va formar part de la xarxa, va escriure: “Sense dubte el grup més nombrós, caracteritzats pel seu confusionisme ideològic, coexistent amb un menyspreu palpable per tota ideologia”, El MIL, Puig Antich y los GARI, pàg. 105).

Diumenge 12 el Sunday Mirror del Regne Unit publicava una foto del segrestat. L’havia comprat a David May, director d’un mitjà londinenc, el Time Out, que l’havia rebut anònimament un parell de dies abans. El periodista fou detingut i imputat per encobriment i la repressió es desfermà entre els activistes llibertaris de l’illa. L’endemà, a la carretera que uneix Lió i Ginebra, eren detinguts sis companys catalans, entre ells Ignasi Solé Sugranyes, uns dies més tard, però, foren alliberats, tot i que dos dels acompanyants de l’Ignasi, en José Ventura Romero Tajés i en Pere Bartres, com hem vist, foren detinguts a Barcelona quatre mesos més tard i inclosos en el sumari de l’OLLA. El dia 21 un grup denominat Escamot Puig Antich havia incendiat la seu del diari francès L’est republicain. Finalment el dia 22, després de cobrar-ne el rescat, els GARI alliberaren Baltasar Suárez. Hores després eren detinguts set activistes: Lucio i Anne Urtubia, Octavio Alberola, Ariane Gransac, Jean Helen Weir, George Rivière i Annie Plazen. Amb ells era recuperada una part important del rescat. El mateix dia un cotxe bomba esclatava a les portes de l’oficina d’Iberia a Brussel·les i vehicles idèntics eren localitzats davant de les seus de la companyia a Liége i Anvers, els cotxes utilitzats havien estat robats a Àmsterdam i el dia 27 els atemptats eren reivindicats pels GAI. El dia 23 eren detinguts Pierre Guibert i Danièle Haas, acusats d’haver allotjat a alguns dels detinguts del dia anterior. El dia 29 es produïren dues noves detencions a París, Armand i Chantal Chestel, companys que foren acusats de prestar el seu pis en el segrest de Suárez. Tot i aquestes detencions la policia no arribava als activistes que havien realitzat l’acció i només s’estava desmantellant la xarxa de suport que havia reivindicat el segrest i cobrat el rescat. El juliol les detencions arribaren a Barcelona, el dia 7 els diaris de l’estat espanyol anunciaren la detenció de vuit anarquistes, quatre d’ells foren empresonats: Luis Andrés Edo, Lluís Burró Molina i les dues persones que en nom del Comitè Llibertari Antirepressiu assistiren a la roda de premsa del 7 de maig, David Urbano Bermúdez i Joan Ferran Serafini.

Els GARI, però, continuaven existint, i després de dos mesos de treva, els dos mesos que havien donat de termini al Govern espanyol per a acomplir les seves exigències de les quals només es va complir l’alliberament de Santiago Soler Amigó, les accions continuaren: el 15 de juliol dos artefactes esclataven a Andorra, a la seu de la Vegueria Episcopal i a una oficina d’una caixa d’estalvis espanyola, també diverses línies elèctriques que creuen els Pirineus foren atacades i el tren París-Irun patí desperfectes degut a l’esclat d’una bomba abans d’iniciar el seu trajecte. L’endemà tretze autocars de peregrins cremaren a Lourdes i diversos cotxes de la caravana del Tour de France foren calcinats mentre diversos arbres tallaven la carretera d’ascensió al mític Tourmalet. Tot just una setmana abans del Consell de Guerra contra Oriol Solé i Josep Lluís Pons Llobet, que foren condemnats a 48 i 21 anys de presó respectivament. El dia 27 un artefacte esclatà al costat del Consolat espanyol a Tolosa. L’endemà van ser dues les bombes col·locades al mateix lloc mentre una trucada alertava de la col·locació d’un artefacte a l’estació d’Hendaia, que fou desallotjada abans de patir l’explosió, aquella nit a París foren col·locades tres carregues explosives a autocars de la Societat França-Espanya-Portugal i dos cotxes bomba esclataren a prop de les fronteres d’El Pertús i La Guingueta d’Ix. Totes aquestes accions foren reivindicades pels GARI però d’altres grups participaven també en la lluita, el dia 25 un artefacte havia esclatat davant l’oficina del Banco Popular Español de Nimes, sense que ningú reivindiqués l’acció. A Tolosa el dia 29 la policia detingué a Pierre Roger, se’l acusà d’un robatori a una entitat bancària. L’endemà diversos explosius van ser col·locats al port de la Grande Motte enfonsant diversos vaixells i iots de luxe. El 5 d’agost tres cotxes bomba esclataren a Brussel·les, un davant les oficines d’Iberia i els altres dos enfront dues oficines del Banco Español. A finals d’agost, els diversos integrants de la coordinadora es reuniren a Tolosa i decidiren la seva dissolució després d’haver aconseguit que no es produïssin noves condemnes a mort a l’estat espanyol, això, però, no implicà que una bona part dels seus membres i d’altres grups autònoms continuessin les accions armades i les expropiacions que finançaven la lluita, que des de bon començament de la xarxa s’havien vingut desenvolupant a França. D’altra banda la Gendarmeria continuava la seva persecució dels autors de totes aquelles accions.

La solidaritat amb els presos del MIL (I)

El setembre de 1973 foren detinguts en diverses accions policials prop d’un desena d’ex-membres del MIL. El MIL s’havia dissolt un mes abans però alguns dels seus activistes van decidir continuar les accions mentre intentaven integrar una xarxa de grups autònoms amb l’objectiu de coordinar la capacitat de resistència armada enfront el capitalisme internacional. Per portar a terme aquesta finalitat decidiren continuar emprant les sigles GAC (Grups Autònoms de Combat) que ja havien utilitzat en l’etapa del MIL. Amb les detencions s’acabava la història d’un grup que va intentar aportar noves pràctiques a la lluita obrera en l’estat espanyol i que es va definir com a autònom a l’hora de valorar els seus vincles polítics i socials amb les velles estructures pràctiques i teòriques que provenien de l’època de la Guerra Civil. Aquell final però significà també l’inici d’una nova història que donava continuïtat a molts dels seus plantejaments i, especialment, de la seva forma d’actuar.

A partir del moment en què la notícia de la detenció de Salvador Puig Antich, Josep Lluís Pons Llobet, Oriol Solé Sugranyes i els seus companys i companyes s’estengué per l’estat espanyol i per Europa, especialment per França, començaren a mobilitzar-se les xarxes de solidaritat amb la participació, també, de joves que recollien el testimoni del MIL i que no dubtaven en emprar l’agitació armada com a mitjà propagandístic. Entre ells els membres dels GAC que havien escapat a la repressió i els grups que ja havien començat a actuar coordinats amb ells i que, en alguns casos, formaven part de l’estructura catalana que no havia estat desmantellada.

El 4 de gener de 1974 una càrrega instal·lada a la comissaria de la Policia Armada del barri de Sant Andreu, a Barcelona, feia explosió causant desperfectes de consideració. Quatre dies més tard, el dia 8, es realitzà el Consell de Guerra contra Puig Antich, Pons Llobet i María Angustias Mateos Fernández, la sentència, però, havia estat dictada molt de temps abans i, com a tots els judicis polítics del franquisme, l’únic objectiu era legalitzar la revenja. L’endemà la sentència es feia pública, i els diaris del dia 10 la recollien: pena de mort per Salvador Puig Antich. L’activitat de la xarxa de suport es multiplicà. Aquella mateixa matinada, ja el dia 11, tres atemptats gairebé simultanis sacsejaren Barcelona, sengles explosions afectaren oficines del Banco Popular Español i del Banco de Vizcaya a prop de la Sagrada Família i mitja hora més tard una potent explosió causà greus desperfectes al monument a los Caidos provocant, a més, la caiguda de cinc fanals dels voltants i la trencadissa de molts dels vidres de les finestres de la veïna Facultat de Ciències. Hores abans altres artefactes havien explotat a les proximitats dels consolats espanyols de Zuric i Torí. El dia 15 l’acció solidària es traslladà a Madrid, dues oficines d’entitats bancàries foren l’objectiu.

A França, els companys dels GAC es mobilitzaren intentant implicar el màxim número de col·lectius i persones en aquella lluita desesperada contra el temps per evitar l’assassinat del seu amic i company, el dia 15 els enfrontaments durant una violenta manifestació davant el Consolat de Tolosa de Llenguadoc causaren sis policies ferits. L’endemà a Ivry, als afores de París, eren detinguts quatre joves, entre ells l’activista del MIL Jean Claude Torres, dos dels companys, Michel Camilleri i Pierre Roger, foren alliberats, al quart, Ángel Moreno Patiño, se li trobà a la butxaca la fórmula per preparar una maleta bomba, acabaven de robar un cotxe, anaven armats i presentaren documentació falsa. La realitat és que com a mesura de pressió planejaven segrestar al representant espanyol davant la Unesco, minuts abans havien abandonat el pati de l’església d’Ivry, el capellà de la qual, fill d’un cenetista de Llagostera, els hi donava suport logístic. El dia 17, a Estrasburg, fou ocupada la residència del cònsol per un grup de joves que exigiren l’alliberament dels presos del MIL mentre a Brussel·les un grup de persones es tancaven a l’església de la Chapelle i es declaraven en vaga de fam. Dos dies més tard, a la mateixa ciutat, es realitzà una manifestació i paral·lelament s’ocupava l’oficina espanyola de turisme a Marsella, el 28 de febrer era metrallat el cotxe del cònsol espanyol a Tolosa.

A l’estat espanyol la solidaritat s’estenia, la matinada del 17 de gener dos artefactes esclataren a la facultat d’Econòmiques de Bilbao. Un parell de dies més tard, el dia 19, una acció coordinada entre diversos grups de l’Estat provocava la destrucció del monument a los Caidos de Mataró al mateix temps que diversos còctels molotov eren llençats contra les oficines d’Iberia a València i que a Donostia un altre atemptat amb còctels molotov es realitzava a la seu dels diaris Unidad i La Voz de España. El 8 de febrer li arribà l’hora al monument a los Caidos de Badalona i a la comissaria de la Policia Armada de Mataró. Tres dies després, el dia 11, una gran manifestació formada per més de dos mil joves sortia de la Universitat Autònoma i una caravana d’una vuitantena de cotxes arribava a Barcelona. El dia 22 un grup de joves tallava amb cadenes la principal arteria de Donostia per sol·licitar l’alliberament. El primer de març un connat de manifestació provocà diversos enfrontaments a Barcelona, els darrers crits per demanar l’indult, però, no foren escoltats...

El 2 de març Puig Antich era assassinat. La ràbia s’estengué per tota Europa. Aquella mateixa nit alguns llibertaris vinculats a CNT van organitzar un grup que va atacar diverses casernes del Vallès Occidental les quals foren metrallades.

El dia 3, després de l’enterrament, una manifestació espontània fou dispersada per la Policia a Barcelona. A la tarda dues entitats bancàries situades a la Via Júlia de Barcelona foren atacades amb còctels molotov i, ja de nit, un artefacte explosiu era col·locat als voltants de la caserna de l’Exèrcit de Sant Andreu. La seva façana i tots els vidres de les finestres de la residència d’oficials patiren els seus efectes. A les universitats de l’estat espanyol les assemblees i manifestacions foren contínues, l’actuació de la Policia Armada també. El dilluns dia 4 es paralitzà l’activitat a Barcelona, València, Bilbao, Granada, Madrid i Saragossa entre d’altres, i la Policia entrava als diversos Campus. A Barcelona una manifestació partí de la Facultat de Medicina fins arribar a la Diagonal, una altra més violenta s’iniciava a les Rambles fins a ésser dissolta al carrer Ferran, on els policies utilitzaren les seves armes de foc. Per la nit una tercera manifestació molt més nombrosa començà al passeig de Gràcia amb la Diagonal i els artefactes incendiaris impactaren a oficines del Banco Atlántico i del Banco Comercial Transatlántico. L’endemà a València diversos jeeps de la Policia Armada foren atacats amb còctels, posteriorment fou detingut un jove acusat d’haver pres part en aquesta acció. El 15 de març un artefacte explotava als jutjats de Barcelona...

A Europa la dinàmica era la mateixa i a les més importants ciutats es succeïren els sabotatges i atemptats contra els interessos econòmics espanyols. Els diaris del Règim, que habitualment amagaven aquest tipus de notícies, es van veure forçats a enumerar algunes d’aquestes accions, ja no podien ocultar la realitat internacional. El dia 4 els molotov impactaven a dues oficines del Banco Popular Español, a una del Banco Español i al Centre Espanyol d’Acolliment, tots ells a París, a Gènova un artefacte esclatava a la porta de la Cambra de Comerç Espanyola, a Roma una nombrosa manifestació intentà arribar a l’Ambaixada i l’important dispositiu policial instal·lat per impedir-ho provocà una batalla campal. Tres dies més tard una entitat bancària espanyola era assaltada durant una manifestació a Grenoble en el mateix moment en què l’Oficina de Turisme espanyola a la Haia cremava completament després del llançament de diversos còctels. El dia 8 era l’oficina del Banco de Bilbao a Hendaia la que quedava completament destruïda per un incendi provocat. L’endemà durant una manifestació a Lisboa la policia utilitzà les seves armes de foc per evitar l’assalt de les oficines d’Iberia que, tot i això, patiren seriosos desperfectes. A Baiona i Lió es repetiren els fets mentre a Nimes s’ocupà momentàniament el Consolat.

L'espectacle parlamentari d'ahir...

Un parell d’integrants de la plataforma OjocontuOjo vàrem poder presenciar ahir la sessió parlamentària a la que es votava la creació d’una comissió per estudiar els efectes de les bales de goma.

No és aquest el nom de la comissió i tampoc entrarem nosaltres a valorar els conceptes polítics que van portar a alguns dels grups parlamentaris a la presentació de dues propostes amb iguals o similars objectius.

No entrarem a valorar el perquè ERC va votar contra una comissió que inclogués al seu nom el concepte “bales de goma”, tot i que entenem que havent donat estabilitat al govern de CiU els hi fes nosa aquesta designació.

Com no entrarem a valorar el fet que Iniciativa quan va estar al govern res va fer per prohibir la seva utilització. Tot i que ahir el seu representant va reconèixer explícitament el seu greu error. Això ja és un pas endavant.

La ciutadania l’únic que espera ja de l’espectacle parlamentari són resultats pràctics i poc ens importen les paraules que, repetides una i altra volta, poc sentit tenen quan s’utilitzen frívolament amb el mer objectiu de que se les endugui el vent. No oblidem que fa dos anys tots els grups van votar a favor d’una comissió semblant i tot plegat va quedar, un cop més, en no-res.

Tan sols aspirem, ja, a contrastar la capacitat humana dels qui suposadament ens representen.

De la sessió d’ahir podem constatar la demagògia. La demagògia dels qui pretenen convertir víctimes en culpables, assenyalant les víctimes tot ratllant la ignomínia. En especial la demagògia del representant del PP que va ser capaç, sense caure-li la cara de vergonya, de parlar de la “violència extrema” dels manifestants que segons ell ha provocat, sempre, l’actuació policial.

Ara per ara i durant els darrers anys, mai, cap víctima de cap, suposat, violent manifestant ha patit les greus lesions que han patit les víctimes de la violència policial. Violència que, a més, sempre s’ha mostrat indiscriminada. I no fa falta allunyar-se en el temps, parlem de tres mesos enrere. I no ens referim només a la nostra amiga Ester. I ho sap tothom.

Tothom excepte, pel que sembla, el representant del Partit Popular.

I és per això que, sí, parlem de violència policial. Violència de la qual pot ser víctima qualsevol  dels ciutadans. Indiscriminadament.

I no us enganyeu. Ni preteneu enganyar ningú. No justifiquem la “violència extrema” dels manifestants. Però un contenidor cremat o un aparador esmicolat no és comparable a una cara destrossada. A una cara destrossada pels qui han de mantenir la llei.

Vàrem poder, també, constatar la demagògia del representant de CiU. Demagògia que el va portar, no en una sinó en diverses ocasions, a parlar d’accidents quan s’hi referia a les quatre persones que durant el seu mandat han patit l’explosió del glòbul ocular com a resultat de les agressions policials.

Accidents!

Accidents amb noms i cognoms. Accidents amb número de placa. Ocult, sí, però amb número de placa...

No som optimistes.

No som optimistes però esperarem.

Esperarem per tenir esperança.

Esperarem que no sigui necessari un mort.

Esperarem que us adoneu que la ciutadania està farta de les vostres calumnies.

Esperarem que la vostra capacitat humana floreixi. I que sigueu capaços de prohibir la utilització d’aquests projectils mortals que la policia empra contra la ciutadania que suposadament hauria de defensar.

I continuarem esperant perquè l’Ester sigui l’última víctima.

Barcelona, 28 de febrer de 2013

Presentació de "GRUPS AUTÒNOMS. Una crònica armada de la Transacció democràtica"

Ja tenim aquí la portada, obra d'Undergroove aka Dabunker...

Presentació el 14 de març, dia que es commemora el 35è aniversari de l'assassinat de l'Agustín Rueda a la presó de Carabanchel. A les 19'30h a Virus, carrer de la Junta del Comerç, 18, al Raval barceloní. Amb la participació de Mateo Seguí, autor del pròleg.
Edita El Lokal i distribueix Virus.

Els homes que recuperaven llavors

Agenollats o en gatzoneta

les dipositaven a terra, 

les cobrien tot acaronant-les

tendrament,

conscients de la importància del primer contacte.

Agenollats o en gatzoneta

les veien créixer,

mentre les oferien l’aigua que necessitaven,

suaument

perquè aquella lluita acabés amb victòria.

Agenollats o en gatzoneta

havien viscut els darrers trenta anys,

amagats entre les pedres,

silenciosament,

com si derrota signifiqués claudicació.

Agenollats o en gatzoneta

no volien acaparar-les,

per tenir-ne més,

egoistament,

tan sols multiplicar-les per repartir-les.

Agenollats o en gatzoneta

les havien vist desaparèixer

i ara somiaven la seva recuperació,

utòpicament,

tal i com havien fet sempre.

I agenollats o en gatzoneta,

els homes que recuperaven llavors,

esperaren el moment de posar-se dempeus,

revolucionàriament,

per oferir-nos noves vides,

noves idees,

nous somnis,

crescuts de velles llavors.

GRUPS AUTÒNOMS. Una crònica armada de la Transacció democràtica

El setembre de 1973 era desarticulat el MIL però aquella ràtzia no va acabar amb el moviment autònom armat sinó que el va reforçar. Les accions per intentar evitar l'execució de Puig Antich, primer, i les que es van dur a terme per expressar la ràbia un cop realitzada aquesta, es van estendre com una taca d'oli. En poc temps es va passar de lluitar contra una dictadura feixista a fer-ho contra una democràcia capitalista i monàrquica.

Van ser els temps en que el rei jurà els Principios del Movimiento Nacional i la Constitució, el PSOE abandonà el marxisme, el PCE deixà enrere el republicanisme i el capital fonamentà les bases del sistema social que ha acabat esclafant socialment i econòmica la ciutadania de l'estat espanyol. 

Fou una lluita que durà poc més de deu anys fins que el 1984 es desmantellaren els darrers grups actius. Aquest llibre ens apropa als joves que van formar part d'aquells grups autònoms que es van rebel·lar davant de la gran mentida anomenada "transició democràtica".

"GRUPS AUTÒNOMS. Una crònica armada de la Transacció democràtica" es publicarà el 14 de març, data en que es commemorarà el 35è aniversari de l'assassinat d'Agustín Rueda a la presó de Carabanchel.

Presentacions:
14/3 El Raval, Barcelona, Virus.
16/3 Capmany, Marxa d'homentage als Maquis.
20/3 Sants, Barcelona, La Ciutat Invisible.
22/3 St. Andreu, Barcelona, Ateneu Llibertari.
23/3 Granollers, Anònims
24/3 Sallent, Ateneu Rocaus.
4/4 Nou Barris, Barcelona, Ateneu Popular.
5/4 Terrassa, El Kasalet
6/4 Mora d'Ebre, Societat Obrera
12/4 Sta. Coloma, Biblioteca Social La Hoguera
13/4 Sants, Barcelona, Merkadillo Punk. (Matí)
13/4 Berga. Ateneu Columna Terra i Llibertat (Tarda)
14/4 Tarragona, Ateneu Llibertari Alomà.
18/4 Gràcia, Barcelona, L'Aldarull.
19/4 Girona, Kan Kolmo
20/4 Olot, Biblioteca Social - CNT
1/6 Caldes de Montbui, Centre Democràtic i Progressista.
9/6 Marxa d'Homenatge als Maquis de Ponent.

Llibertat creativa II

“No vaya usted a creer que soy original,

conozco a muchos otros que piensan igual,

me está usted reventando con su dignidad,

que viva el desmadre y la frivolidad”

(Cucharada, “No soy formal”)

En primera instància un dels grans centres neuràlgics del moviment contracultural a finals dels seixanta i principis dels setanta fou Sevilla. Els militars ianquis de les bases de Morón i de Rota, quan sortien de permís, es barrejaven amb els joves sevillans a les tasques i bodegues on fins aquell moment només s’escoltava flamenc, al mateix temps que joves andalusos sintonitzaven les emissores ianquis d’aquelles bases on descobrien aquelles noves músiques electrificades. L’aparició del grup Smash va ser trencadora. Mai abans s’havia escoltat res semblant: l’ambient del flamenc portat al terreny del rock i el ritme del rock barrejat amb la profunditat del flamenc. Com ells mateixos deien al seu Manifiesto de lo borde:“No es tracta de fer ‘flamenc-pop’ ni ‘blues aflamencat’, sinó de corrompre’s per dret”. Pocs anys després, artistes com Lole y Manuel o Triana recollien els fruits, o n’eren fruit ells mateixos, d’aquelles primeres aventures arriscades de fusió entre les arrels i els nous corrents musicals. Al mateix temps el nou teatre popular i independent sorgia amb força sota l’auspici de grups com el Teatro Estudio Lebrijano, Esperpento o La Cuadra que pren el nom d’un dels nous locals que acullen aquelles noves i transgressores propostes: La Cuadra de Paco Lira. Els dos sectors, el musical i el teatral van confluir en vàries ocasions com quan Esperpento realitzaren l’obra Antígona de Bertolt Brecht amb música en directe interpretada per Smash a la Universitat de Sevilla. Aquella era la Sevilla que el dibuixant Nazario va deixar enrere per instal·lar-se a Barcelona.

A Madrid les coses anaven en una altra direcció. El fet de ser la capital de l’Estat feia que la pressió i la repressió fossin més angoixants que a Sevilla o a Barcelona i això també repercutia en els sectors creatius. En l’aspecte musical, mentre a Barcelona funcionava el rock laietà i progressiu, a Madrid naixien grups com Burning (“energia incendiària” va dir d’ells Oriol Llopis al número 21 de la revista Star), Indiana o Moon, que amb uns quants més, el 1975, van protagonitzar el disc recopilatori Viva el rollo. Creats al 1974 Burning no eren punks, ni molt menys, però la seva salvatgia i agressivitat estava a anys llum de les músiques que es feien a Barcelona i el seu entorn, que fins un parell d’anys més tard no va donar peu al naixement de La Banda Trapera del Río.

Quant als còmics, el 1975 va nàixer la Cascorro Factory, un col·lectiu de dibuixants que es van donar a conèixer amb l’edició d’El Carajillo i la instal·lació d’una parada els diumenges al Rastro. Entre els seus integrants hi havia Ceesepe, El Hortelano o El Zurdo i durant els anys posteriors van produir dotzenes de publicacions. També, com en el món de la música, les diferències amb Barcelona eren òbvies: “Els membres de Cascorro Factory eren menys passotes que els d’El Rrollo, més polítics i també més extremats en la forma de vestir. Madrid marcava un ritme asfixiant.” (RIBAS, J. Los 70 a destajo..., pàg. 386) A locals com La Vaquería o La Bobia aquells dibuixants i guionistes es barrejaven amb membres de companyies de teatre independent com Los Goliardos o TEI (Teatro Escuela Independiente), amb seguidors del cinema alternatiu com Pedro Almodóvar i amb pintors i fotògrafs joves i necessitats de trencar esquemes. La Vaqueria va obrir el febrer de 1975, al carrer Libertad número 8, la van impulsar un grup de joves poetes (Antonio López Luna, Emilio Sola...) i va resultar completament destruïda el 8 de juny de 1976 en patir un atemptat amb un artefacte explosiu per part dels Guerrilleros de Cristo Rey. A la comuna que alguns dels seus creadors van muntar en un pis del mateix carrer es va obrir, mesos més tard, el primer local de la CNT a la ciutat. El mateix 1976 es va publicar el primer número de la revista Bazofia i poc després aparegué MMM -Órgano oficial de la locura. Un altre important centre difusor de noves propostes contraculturals va ser el local de LACOCHU (Laboratoris Col·lectius Chueca), on es trobaven els membres de PREMAMA (Premsa Marginal Madrilenya), coordinadora que intentava donar sortida al nombrós contingent de fanzines (és a dir publicacions il·legals) que es començaven a distribuir per diferents racons de la ciutat. Des de LACOCHU es donava a conèixer també diversos grups musicals entre els quals destacaven Cucharada que, abastament influenciats pel nou teatre independent i interactiu de Living Theatre, col·laboraven ocasionalment amb companyies com Tábano o TEI. Els membres de Cucharada actuaven sovint al carrer i en diverses ocasions van ser víctimes de la Ley de Peligrosidad Social a la qual van dedicar un famós i provocatiu tema. El canvi generacional i estilístic es va produir el 1977, quan van desaparèixer publicacions com Bazofia i la coordinadora PREMAMA i es va publicar el fanzine La Liviandad del imperdible al voltant del qual va nàixer el grup Kaka de Luxe. Tot plegat va donar peu a l’explosió posterior d’allò que es va conèixer com La Movida.

L’esclat contracultural va ser, si fa o no fa, el mateix a tota la geografia de l’Estat. Així doncs, tots aquests grups musicals i de teatre van passar per la sala Studio, oberta a finals dels anys seixanta a València, i a aquesta mateixa ciutat el maig de 1974 s’estrenava l’òpera rock L’home de cotó-en-pèl, que va donar peu a la creació del grup de rock progressiu Cotó-en-pèl. Un parell d’anys més tard es publicava el còmic El Gat Pelat i es creava el grup de dibuixants Els Tebeus del Cingle. Mentrestant, a Saragossa, s’obria, entre molts d’altres, el bar Bohemios que més tard es va convertir en El Golem, i es creava el grup de teatre El Grifo, alguns dels membres del qual van publicar el 1977 la revista El Pollo urbano. Quan mesos més tard es formava el Colectivo Zeta, que aglutinava a un grup de dibuixants entre els quals es trobava Carlos Azagra, van ser els editors d’El Pollo urbano els que els hi van donar cobertura legal per editar la revista Colectivo Zeta, revista que va patir un important atac per part de la justícia governamental per escarnio a la religión católica. Al País Basc va deixar empremta la comuna de Gerrhaundi, a Azpeitia, que va representar un experiment social entre joves fortament vinculats a l’autonomia obrera i que va desaparèixer després del setge policial motivat per les accions armades dels CAA.

La Biblioteca del Front (I)

Enceto avui un nou projecte dins aquest NDF. Projecte que podríem anomenar la Biblioteca del Front. Sense pressions, pausadament, intentaré facilitar-vos llibres de lliure accés que crec que poden  ajudar a comprendre diverses factors de les nostres vides o de la història...

I com que aquests dies estic centrat en allò que va succeir aquí durant la Transacció democràtica i borbònica, comencem amb una petita col·lecció de libres o treballs que analitzen o expliquen el que va passar entre 1970 i 1980 a l’estat espanyol.

Aprofito també per explicar que aquesta darrera obcecació pels anys setanta es deu a les jornades que estem preparant al voltant de la història recent de l’Estat, jornades que tindran lloc a Capmany (Alt Empordà) entre el 15 i el 17 de març. En una entrada anterior d’aquest NDF teniu el cartell amb el programa i en una entrada futura us explicaré detalladament en què consistiran...

LA ALTERNATIVA LIBERTARIA

ZAMBRANA, J. La alternativa libertaria. Catalunya 1976-1979. Barcelona: Edicions Fet a Mà, 2000.

LA REVUELTA DE LOS COMUNES

LORENZO RUBIO, C. La revuelta de los comunes. Una primera aproximación al movimiento de presos sociales durante la Transición. València: Desorden Distro.

 LA VAQUERÍA DE LA CALLE LIBERTAD

SOLA, E. La Vaquería de la calle Libertad Crónica callejera (y al parecer sin políticos) de la transición hispana a la movida y a la democracia, que se suele decir. Alcalà, Primavera 2006.

LIBERTARIAS Y CONTRACULTURALES

CARMONA PASCUAL, P. C. Libertarias y contraculturales: el asalto a la sociedad disciplinaria. Entre Barcelona y Madrid 1965-1979. Madrid, Universidad Complutense, 2012.

 LOS SERVICIOS SECRETOS EN ESPAÑA

ALCALDE, J. J. Los servicios secretos en España. Madrid: Universidad Complutense, 2008. (Capítol 4rt de la 2a Part).

LUCHAS AUTÓNOMAS EN LA TRANSICIÓN DEMOCRÁTICA

COLECTIVO DE ESTUDIOS POR LA AUTONOMÍA OBRERA. Luchas autónomas en la transición democrática. Madrid: Zero, 1977.

 LUCHAS AUTÓNOMAS EN LOS AÑOS 70

ESPAI EN BLANC (coord.). Luchas autónomas en los años 70. Madrid: Traficantes de Sueños, 2008.

MEMOIRES DE RÉBELLES

DUHOURCQ, J. C.; MADRIGAL, A. Mouvement Iberique de Liberation. Mémoires de rebelles. Tolosa de Llenguadoc: Cras, 2007.

POR LA MEMORIA ANTICAPITALISTA

AMORÓS, M. i d’altres. Por la memoria anticapitalista. Reflexiones sobre la autonomía. Barcelona: Klinamen, 2009.

Llibertat creativa (I) Barcelona

Travesti vendería o cambiaría pene y tres testículos, nuevos, casi sin usar, por un órgano sexual femenino, a ser posible poco dilatado.

(Anunci aparegut a la secció de contactes de la revista Star, 22).

A finals de la dècada dels seixanta el jovent de l’estat espanyol comença a viure en primera persona un canvi que resultarà revolucionari a les acaballes del franquisme i durant els anys immediatament posteriors a la mort del dictador. La nova cultura sorgida principalment dels Estats Units però també del Regne Unit i de les experiències de Maig de 1968 a França comença a quallar entre un sector important de joves al qual la retrògrada cultura del nacional catolicisme franquista no satisfà. Els primers grups de rock allunyats dels cànons comercials i els primers viatges sota els efectes de drogues al·lucinògenes van acompanyats de les primeres experiències de vida a les comunes i, molt aviat, de les primeres publicacions que intenten donar veu a aquesta nova generació. Trencar, a partir d’un mateix, amb la fèrria quotidianitat de la vida en el territori controlat pel Règim és el principal objectiu. “El bon rotllo l’hem de fer entre nosaltres i entre nosaltres sí que podem intentar ser més lliures, menys acomplexats i també més combatius enfront als qui ens volen espantadets, quiets, incomunicats.” (Nosotros los malditos, pàg. 61).

La primera meitat dels anys setanta els joves somien amb una vida alliberada en totes les possibles vessants existencials. Necessiten alliberar-se, en primer lloc, d’una educació castrant que impedeix tot contacte natural entre persones i que limita el sexe a la reproducció beneïda per l’esperit sant, exclusivament entre home i dona i sempre sota el pas previ per l’altar; volen trencar amb la cadena productiva que marca la vida de tot ésser humà nascut en les terres dominades pels guies de la Creuada: escola, servei militar, feina, casament, reproducció i mort; intueixen que hi ha altres formes de diversió allunyades de les alternatives que ofereix l’OJE (Organització Juvenil Espanyola); i ,finalment, somien amb una vida plena, on cadascú decideixi lliurement quin és el seu camí en el seu dia a dia, sense imposicions de cap mena per part del propi entorn: la família, pilar de la societat ideada per Franco que girava al voltant de les lleis del Movimiento.

A Barcelona, la constant arribada al port de la ciutat dels vaixells ianquis de la Sisena Flota apropava músiques, no només desconegudes sinó també prohibides, a alguns dels joves que freqüentaven els locals nocturns més propers al port. A les discoteques i als bars de prostitutes del barri Xino es produeix el primer intercanvi cultural. Paral·lelament joves de classes afavorides viatgen lluny de les nostres fronteres, bé per estudis bé per plaer, i coneixen de primera mà les realitats dels joves londinencs, parisencs o californians, viatges que seran el principal punt d’infiltració al nostre país dels textos situacionistes, dels còmics underground o dels cantants i conjunts de folk o de rock progressiu.

24 de setembre de 1972, 6 hores de música progressiva a Sallent. Entre els organitzadors hi havia l'Agustín Rueda.

Pau Riba, Sisa i Oriol Tramvia, sorgits tots tres del Grup de Folk que funcionà a finals dels seixanta, eren alguns dels artistes que millor recreaven musicalment l’esperit llibertari d’aquells joves. Cadascun a la seva manera, sense idees musicals preconcebudes ni enquadrats específicament sota cap etiqueta. Ells mateixos eren el reflex de l’autoaprenentatge de la seva generació. Però no eren els únics, ni molt menys. L’esclat d’aquestes noves propostes musicals, silenciades o menyspreades pels mitjans addictes a les polítiques culturals del Govern, va tenir lloc els dies 26 i 27 de juliol de 1975 a Canet, quan es realitzà el primer festival Canet Rock, al qual assistiren al votant de quaranta mil joves ansiosos de viure noves experiències alliberadores. Entre les set de la tarda i les set del matí actuaren una dotzena de grups entre els quals hi havia Pau Riba. També estava anunciada la participació de Sisa, que acabava de publicar Qualsevol nit pot sortir el sol, però la seva actuació va ser prohibida per ordre governativa, prohibició que va motivar que l’organització del festival fes sonar per l’equip de so la cançó que dóna títol a l’àlbum que fou corejada per tota l’audiència convertint aquells minuts en uns dels més emotius de la nit. Però no es tractava només de música. Multitud de paradetes intentaven acostar a aquells joves les seves propostes creatives, dibuixants de còmics, revistes underground o marginals, fins i tot La Vanguardia del dia 31 de juliol narrava com a una d‘aquelles paradetes es venien duros (monedes de cinc pessetes) a quatre pessetes, el responsable d’aquella insòlita transacció era el Picarol, dinamitzador contracultural i futur impulsor de Ràdio PICA.

L’any següent el festival es va repetir, però la situació no era la mateixa, el dictador era mort i la joventut ensumava d’altres possibilitats reals: “Com ja és habitual, les manifestacions polítiques van tenir el seu lloc en el Canet Rock, si bé els grups anarquistes i les seves banderes negres van aconseguir un caràcter predominant i els eslògans àcrates es van difondre entre les actuacions dels cantants o per les paradetes de la fira” (La Vanguardia, 10 d’agost de 1976). Aquell any, sí, tots tres cantants, Pau Riba, Sisa i Oriol Tramvia van poder actuar sense entrebancs a l’escenari principal. El festival encara es realitzà durant un parell d’anys més, i la darrera edició, la del 1978, ja va incloure la participació d’aquelles noves bandes que despuntaven per la seva proposta agressiva i plenament urbana, proposta que s’anomenà punk i que en aquell festival de Canet estava representada per Blondie, dels Estats Units, i per nous artistes locals com Els Masturbadors Mongòlics o La Banda Trapera del Río.

Unes setmanes abans, el 23 de juny, s’havia realitzat a un càmping de Castelldefels un festival de 24 hores de durada i dedicat gairebé de manera exclusiva a aquelles noves formacions. Organitzat pel col·lectiu Cuc Sonat, creat al voltant de Xavi Cot, veritable dinamitzador de la moguda punk a Barcelona, a més de les dues formacions que van actuar al Canet Rock hi actuaren Kaka de Luxe, Basura o Mortimer, entre d’altres. L’assistència es va xifrar en més de vint mil espectadors. Aquell jovent “de la música poètica–mística-alquímica (...) ha passat al rock urbà. De l’àcid a l’alcohol i al que sigui. De la família a les bandes urbanes, al desmadre, a l’orgia. Del rotllo místic a l’acció pràctica, a l’organització de grups. El que no ha variat en absolut és la seva actitud provocadora, individual, escandalosament al marge de la moda política.” (Nosotros los malditos, pàg. 54 i 55).

Quant a les publicacions, Star i Ajoblanco van ser els grans referents d’aquelles noves cultures juvenils però no van ser les úniques, amb el temps sorgiren d’altres publicacions més especialitzades com ara Alfalfa (dedicada a l’ecologia) o Globo (dedicada a les substàncies psicotròpiques). Star, estructurada al voltant de l’empenta de Juanjo Fernández, va ser una revista globalment transgressora (còmics, literatura, música, cine i molt més) que va publicar el seu primer número el juny de 1974 i els continguts de la qual van fer que patís els constants atacs de l’oligarquia cultural. El número 13 va conèixer el segrest governatiu com a conseqüència d’un còmic de Miracle, posterior cantant d’Els Masturbadors Mongòlics. Poc després, abans de publicar el número 16, la revista fou prohibida durant un any i el número que significava la seva reaparició, al juliol de 1976, fou de nou segrestat. No era per menys, des de les seves pàgines es caricaturitzava una societat decadent i es provocava agosaradament els seguidors de la llei i l’ordre establert. Un dels principals ingredients eren els còmics en els quals el sexe i les drogues eren explícits, però també els articles sobre les noves músiques tenien un pes específic, a l’igual que els articles socioculturals que tant podien tractar sobre la situació de la contracultura a d’altres països com de les noves xarxes que es teixien a la Península Ibèrica, o de les experiències vitals alternatives (comunes, substàncies prohibides, diversitat de les opcions sexuals...). Va publicar el seu últim número el 1980.

Ajoblanco va fer un recorregut paral·lel en el temps: nascuda el 1974 i desapareguda també el 1980. Va ser una publicació amb uns objectius socials més clars, emmarcada en el creixent moviment llibertari des d’una òptica social, que va apropar als joves conceptes com ecologia o antipsiquiatria sense oblidar temes més quotidians en aquells moments com el sexe, les comunes o les drogues. Creada a l’entorn de Pepe Ribas, va ser notòria la col·laboració dels lectors tant en els seus continguts com en la seva distribució i alguns dels seus números van apropar-se als cent mil exemplars de tirada. Va patir també una prohibició temporal però com que els seus continguts visuals mai van ser tan explícits ni agosarats com els de la seva germana Star va ser capaç de sortejar millor la censura del Règim.

La capitalitat contracultural de Barcelona va provocar una forta atracció entre alguns sectors de creadors de l’Estat, especialment entre els dibuixants. Poc a poc, molts dels qui havien començat a publicar de manera autònoma i il·legal les seves produccions a les seves respectives poblacions d’origen començaren a instal·lar-se a la ciutat. La dinamització cultural provocada des de comunes com la del carrer Comerç, on hi vivien o s’hi arreplegaven alguns dels més destacats i provocadors dibuixants, com ara Nazario, Mariscal o Max, fou un fet. Tots tres eren nouvinguts a la ciutat i amb d’altres dibuixants conformaven el col·lectiu El Rrollo Enmascarado que havia publicat el còmic del mateix nom i que va ser prohibit per les autoritats.

Cap sector creatiu va quedar fora de l’esclat contracultural. Grups de teatre com Els Joglars o Comediants eren referència a tot l’Estat i, ja mort Franco, molts actors, tècnics i directors de teatre i cinema decidiren unir-se sindicalment amb els músics en l’Assemblea de Treballadors de l’Espectacle, entitat de marcat caràcter llibertari que es va presentar públicament amb una espectacular recreació de Don Juan Tenorio duta a terme a l’antic mercat del Born durant els dies 19 i 20 de novembre de 1976, tot just un any després de mort el dictador. La representació fou seguida aproximadament per vint mil espectadors i en la seva realització van participar alguns dels més destacats artistes contraculturals de tots els àmbits. Va ser una mena d’assaig de la capacitat autoorganitzativa dels artistes de la ciutat. Mesos després, juntament amb la CNT i el moviment llibertari organitzat als ateneus, van fer realitat les Jornades Llibertàries Internacionals, durant les quals Ajoblanco realitzà el diari Barcelona Libertaria i en la qual es van oferir desinteressadament dotzenes d’espectacles teatrals i musicals a més de nombrosos debats i xerrades de contingut polític i social. Va ser la primera vegada que van confluir aquells dos mons contraculturals però oposats en les formes, el rock laietà que després de deu anys d’existència agonitzava i el nou i estrident punk-rock que empenyia amb força. Es calcula que més de cinc-centes mil persones van passar pel Parc Güell (on es realitzaren els espectacles) i el saló Diana (espai que va acollir els debats i xerrades) entre els dies 22 i 25 de juliol de 1977.

Programa de les Jornades Llibertàries. Bona mostra que l'organització voluntària és possible.