Travesti
vendería o cambiaría pene y tres testículos, nuevos, casi sin usar, por un
órgano sexual femenino, a ser posible poco dilatado.
(Anunci aparegut a la secció de contactes de
la revista Star, 22).
A finals de la dècada dels seixanta el jovent
de l’estat espanyol comença a viure en primera persona un canvi que resultarà
revolucionari a les acaballes del franquisme i durant els anys immediatament
posteriors a la mort del dictador. La nova cultura sorgida principalment dels
Estats Units però també del Regne Unit i de les experiències de Maig de 1968 a França comença a
quallar entre un sector important de joves al qual la retrògrada cultura del
nacional catolicisme franquista no satisfà. Els primers grups de rock allunyats
dels cànons comercials i els primers viatges sota els efectes de drogues
al·lucinògenes van acompanyats de les primeres experiències de vida a les
comunes i, molt aviat, de les primeres publicacions que intenten donar veu a
aquesta nova generació. Trencar, a partir d’un mateix, amb la fèrria
quotidianitat de la vida en el territori controlat pel Règim és el principal
objectiu. “El bon rotllo l’hem de fer entre nosaltres i entre nosaltres sí que
podem intentar ser més lliures, menys acomplexats i també més combatius enfront
als qui ens volen espantadets, quiets, incomunicats.” (Nosotros los malditos, pàg. 61).
La primera meitat dels anys setanta els joves
somien amb una vida alliberada en totes les possibles vessants existencials.
Necessiten alliberar-se, en primer lloc, d’una educació castrant que impedeix
tot contacte natural entre persones i que limita el sexe a la reproducció
beneïda per l’esperit sant, exclusivament entre home i dona i sempre sota el
pas previ per l’altar; volen trencar amb la cadena productiva que marca la vida
de tot ésser humà nascut en les terres dominades pels guies de la Creuada:
escola, servei militar, feina, casament,
reproducció i mort; intueixen que hi ha altres formes de diversió allunyades de
les alternatives que ofereix l’OJE (Organització Juvenil Espanyola); i
,finalment, somien amb una vida plena, on cadascú decideixi lliurement quin és
el seu camí en el seu dia a dia, sense imposicions de cap mena per part del
propi entorn: la família, pilar de la societat ideada per Franco que girava al
voltant de les lleis del Movimiento.
A Barcelona, la constant arribada al port de
la ciutat dels vaixells ianquis de la Sisena Flota apropava músiques, no només
desconegudes sinó també prohibides, a alguns dels joves que freqüentaven els
locals nocturns més propers al port. A les discoteques i als bars de
prostitutes del barri Xino es produeix el primer intercanvi cultural.
Paral·lelament joves de classes afavorides viatgen lluny de les nostres
fronteres, bé per estudis bé per plaer, i coneixen de primera mà les realitats
dels joves londinencs, parisencs o californians, viatges que seran el principal
punt d’infiltració al nostre país dels textos situacionistes, dels còmics underground
o dels cantants i conjunts de folk o de rock progressiu.
 |
| 24 de setembre de 1972, 6 hores de música progressiva a Sallent. Entre els organitzadors hi havia l'Agustín Rueda. |
Pau Riba, Sisa i Oriol Tramvia, sorgits tots
tres del Grup de Folk que funcionà a finals dels seixanta, eren alguns dels
artistes que millor recreaven musicalment l’esperit llibertari d’aquells joves.
Cadascun a la seva manera, sense idees musicals preconcebudes ni enquadrats
específicament sota cap etiqueta. Ells mateixos eren el reflex de
l’autoaprenentatge de la seva generació. Però no eren els únics, ni molt menys.
L’esclat d’aquestes noves propostes musicals, silenciades o menyspreades pels
mitjans addictes a les polítiques culturals del Govern, va tenir lloc els dies
26 i 27 de juliol de 1975 a
Canet, quan es realitzà el primer festival Canet Rock, al qual assistiren al
votant de quaranta mil joves ansiosos de viure noves experiències
alliberadores. Entre les set de la tarda i les set del matí actuaren una
dotzena de grups entre els quals hi havia Pau Riba. També estava anunciada la
participació de Sisa, que acabava de publicar Qualsevol nit pot sortir el sol, però la seva actuació va ser
prohibida per ordre governativa, prohibició que va motivar que l’organització
del festival fes sonar per l’equip de so la cançó que dóna títol a l’àlbum que
fou corejada per tota l’audiència convertint aquells minuts en uns dels més
emotius de la nit. Però no es tractava només de música. Multitud de paradetes
intentaven acostar a aquells joves les seves propostes creatives, dibuixants de
còmics, revistes underground o marginals, fins i tot La Vanguardia del dia 31 de juliol narrava com a una d‘aquelles
paradetes es venien duros (monedes de cinc pessetes) a quatre pessetes,
el responsable d’aquella insòlita transacció era el Picarol, dinamitzador
contracultural i futur impulsor de Ràdio PICA.
L’any següent el festival es va repetir, però
la situació no era la mateixa, el dictador era mort i la joventut ensumava
d’altres possibilitats reals: “Com ja és habitual, les manifestacions
polítiques van tenir el seu lloc en el Canet Rock, si bé els grups anarquistes
i les seves banderes negres van aconseguir un caràcter predominant i els
eslògans àcrates es van difondre entre les actuacions dels cantants o per les
paradetes de la fira” (La Vanguardia,
10 d’agost de 1976). Aquell any, sí, tots tres cantants, Pau Riba, Sisa i Oriol
Tramvia van poder actuar sense entrebancs a l’escenari principal. El festival
encara es realitzà durant un parell d’anys més, i la darrera edició, la del
1978, ja va incloure la participació d’aquelles noves bandes que despuntaven per
la seva proposta agressiva i plenament urbana, proposta que s’anomenà punk i
que en aquell festival de Canet estava representada per Blondie, dels Estats
Units, i per nous artistes locals com Els Masturbadors Mongòlics o La Banda
Trapera del Río.
Unes setmanes abans, el 23 de juny, s’havia
realitzat a un càmping de Castelldefels un festival de 24 hores de durada i
dedicat gairebé de manera exclusiva a aquelles noves formacions. Organitzat pel
col·lectiu Cuc Sonat, creat al voltant de Xavi Cot, veritable dinamitzador de
la moguda punk a Barcelona, a més de les dues formacions que van actuar al
Canet Rock hi actuaren Kaka de Luxe, Basura o Mortimer, entre d’altres. L’assistència
es va xifrar en més de vint mil espectadors. Aquell jovent “de la música poètica–mística-alquímica
(...) ha passat al rock urbà. De l’àcid a l’alcohol i al que sigui. De la família a
les bandes urbanes, al desmadre, a
l’orgia. Del rotllo místic a l’acció pràctica, a l’organització de grups. El
que no ha variat en absolut és la seva actitud provocadora, individual,
escandalosament al marge de la moda política.” (Nosotros los malditos, pàg. 54 i 55).
Quant a les publicacions, Star i Ajoblanco van ser els
grans referents d’aquelles noves cultures juvenils però no van ser les úniques,
amb el temps sorgiren d’altres publicacions més especialitzades com ara Alfalfa (dedicada a l’ecologia) o Globo (dedicada a les substàncies
psicotròpiques). Star, estructurada
al voltant de l’empenta de Juanjo Fernández, va ser una revista globalment transgressora
(còmics, literatura, música, cine i molt més) que va publicar el seu primer
número el juny de 1974 i els continguts de la qual van fer que patís els
constants atacs de l’oligarquia cultural. El número 13 va conèixer el segrest
governatiu com a conseqüència d’un còmic de Miracle, posterior cantant d’Els
Masturbadors Mongòlics. Poc després, abans de publicar el número 16, la revista
fou prohibida durant un any i el número que significava la seva reaparició, al
juliol de 1976, fou de nou segrestat. No era per menys, des de les seves
pàgines es caricaturitzava una societat decadent i es provocava agosaradament
els seguidors de la llei i l’ordre establert. Un dels principals ingredients
eren els còmics en els quals el sexe i les drogues eren explícits, però també
els articles sobre les noves músiques tenien un pes específic, a l’igual que
els articles socioculturals que tant podien tractar sobre la situació de la
contracultura a d’altres països com de les noves xarxes que es teixien a la Península
Ibèrica, o de les experiències vitals alternatives (comunes, substàncies
prohibides, diversitat de les opcions sexuals...). Va publicar el seu últim
número el 1980.
Ajoblanco va fer un recorregut paral·lel en el temps: nascuda el 1974 i
desapareguda també el 1980. Va ser una publicació amb uns objectius socials més
clars, emmarcada en el creixent moviment llibertari des d’una òptica social,
que va apropar als joves conceptes com ecologia o antipsiquiatria sense oblidar
temes més quotidians en aquells moments com el sexe, les comunes o les drogues.
Creada a l’entorn de Pepe Ribas, va ser notòria la col·laboració dels lectors
tant en els seus continguts com en la seva distribució i alguns dels seus
números van apropar-se als cent mil exemplars de tirada. Va patir també una
prohibició temporal però com que els seus continguts visuals mai van ser tan
explícits ni agosarats com els de la seva germana Star va ser capaç de sortejar millor la censura del Règim.
La capitalitat contracultural de Barcelona va
provocar una forta atracció entre alguns sectors de creadors de l’Estat,
especialment entre els dibuixants. Poc a poc, molts dels qui havien començat a
publicar de manera autònoma i il·legal les seves produccions a les seves
respectives poblacions d’origen començaren a instal·lar-se a la ciutat. La
dinamització cultural provocada des de comunes com la del carrer Comerç, on hi
vivien o s’hi arreplegaven alguns dels més destacats i provocadors dibuixants,
com ara Nazario, Mariscal o Max, fou un fet. Tots tres eren nouvinguts a la
ciutat i amb d’altres dibuixants conformaven el col·lectiu El Rrollo
Enmascarado que havia publicat el còmic del mateix nom i que va ser prohibit
per les autoritats.
Cap sector creatiu va quedar fora de l’esclat
contracultural. Grups de teatre com Els Joglars o Comediants eren referència a
tot l’Estat i, ja mort Franco, molts actors, tècnics i directors de teatre i
cinema decidiren unir-se sindicalment amb els músics en l’Assemblea de
Treballadors de l’Espectacle, entitat de marcat caràcter llibertari que es va
presentar públicament amb una espectacular recreació de Don Juan Tenorio duta a terme a l’antic mercat del Born durant els
dies 19 i 20 de novembre de 1976, tot just un any després de mort el dictador.
La representació fou seguida aproximadament per vint mil espectadors i en la seva
realització van participar alguns dels més destacats artistes contraculturals
de tots els àmbits. Va ser una mena d’assaig de la capacitat autoorganitzativa
dels artistes de la ciutat. Mesos després, juntament amb la CNT i el moviment
llibertari organitzat als ateneus, van fer realitat les Jornades Llibertàries
Internacionals, durant les quals Ajoblanco
realitzà el diari Barcelona Libertaria
i en la qual es van oferir desinteressadament dotzenes d’espectacles teatrals i
musicals a més de nombrosos debats i xerrades de contingut polític i social. Va
ser la primera vegada que van confluir aquells dos mons contraculturals però
oposats en les formes, el rock laietà que després de deu anys d’existència
agonitzava i el nou i estrident punk-rock que empenyia amb força. Es calcula
que més de cinc-centes mil persones van passar pel Parc Güell (on es
realitzaren els espectacles) i el saló Diana (espai que va acollir els debats i
xerrades) entre els dies 22 i 25 de juliol de 1977.
 |
| Programa de les Jornades Llibertàries. Bona mostra que l'organització voluntària és possible. |
