24 de març de 2011, a 35 anys del cop d'Estat a l'Argentina

Avui toca no oblidar el passat, avui a 35 anys del cop d'Estat més cruel, més sanguinolent, de la segona meitat del segle XX, per no oblidar tampoc el nostre passat, el de casa nostra, per no oblidar tampoc la lluita pel futur dels nostres fills, per no oblidar els nostres amics ni els amics dels nostres amics. Per la Galle, la nostra estimadíssima Kari, que porta ja massa anys a la presó d'Ezeiza per culpa, precíssament, d'aquell malait cop d'Estat que es va endur per sempre el seu pare, Rodolfo "Rocco" Germano. Per Mario Moretti, pel Rodolfo, per tots aquells amics argentins que van arribar a aquesta cantonada del mon fugint de la violència sense sentit... Que van arribar aquí seguint el que va escriure Galeano: De Uruguay me fui por que no me gusta estar preso, de Argentina por que no me gusta estar muerto. Per la fortalessa de la Hilda, per tot l'amor que transpiren les seves paraules, pels anys de lluita de Claudia Korol, que ni s'agenolla ni s'agenollarà, per la literatura prohibida, per la música censurada, per poder continuar cridant en veu alta sense hipocresies: VIVA LA VIDA, MUERA LA MUERTE!!! El nostre més sentit reconeixement a tots el que van donar la vida, d'una manera o d'una altra, per tal que la realitat argentina fos una realitat de respecte, igualtat i llibertat... Salut.

Ausencia

Estoy hecho de tu ausencia

pues tu ausencia es mi dolor,

dolor que nunca marchita

y florece con amor.

Una birra en la nevera,

siempre fresca para ti,

el dolor que siente el alma

es imposible describir.

A veces siento tu abrazo

cuando escucho una canción,

también oigo tus palabras

en momentos de tensión.

Ese vacio me rompe

y me siento medio yo,

y cuando leo tu nombre 

estalla mi corazón...

En mil pedazos por tu ausencia

y en otros mil por tu amor.

No contestan

Brujo és el nom artístic d’un personatge nascut a Irun i que actualment viu a Barcelona. Feia temps que no em trobava un cantant amb la seva capacitat, la seva capacitat melòdica però també la seva agilitat sil·làbica. En directe feia diversos anys que no veia ningú que em convencés a la primera, que entrés en trànsit dalt l’escenari i em contagiés amb el seu vers i la seva musica. Es mou entre el reggae i el hip hop on hi ha tot un mon musical compost de dance-hall, dub stepa, dub, etc... i les seves versions dures i accelerades, jungle i drum’n’bass.

Acaba de presentar un primer disc amb només sis temes però que a mi, que mai m’havia capficat en aquests estils, em te completament enganxat, es diu Ex-cusas i aquí us deixo un parell de fragments d’una de les seves cançons, que a mi és la que més m’agrada i es diu “No contestan”.

(...)

Son respuestas naturales, lo que ves, en manifestaciones.

Tu no escuchas, solo construyes prisiones.

Luego, claro, el pueblo teme y tu condenas reacciones.

Vaya broma, proclamas la paz y te follas a la paloma,

cortinas de humo esconden pelotas de goma.

(...)

Tu haces matemáticas para llenar tus urnas,

juras, perjuras, por tu madre hasta prometes,

pero tu nunca bebes de ese agua que nos ofreces.

Tu democracia es mafia, tu demagogia tapia.

Tu lógica económica complica la desgracia,

una avaricia arrastra cadáveres sin umbrales

y se suman en la fosas errores colaterales.

La tierra grita: me hundo, yo vomito rabia

y no voy a cambiar el mundo,

pero eso no cambia este mensaje que difundo.

(...)

No contestan, no contestan, no les interesa, no les interesa…

Por cada niño que no tenga pa comer,

mataría a un político pues solo buscan poder.

Por cada madre que muera en las guerras,

mataría uno por uno a todos los hijos de perra

que hablan en nombre de la democracia,

que prometen mejoras y solo nos traen desgracia

con el único objetivo de meterme en su rol,

para así jugar conmigo, obteniendo el control.

Ojala se caiga el sol y haga de todo ceniza.

Solo hay mala intención, no hay reacción, no minimiza,

muchos hombres con sueños, solo pocos se realizan,

muchos con sueños y con hambre , la realidad les atiza.

Busco pero no encuentro sentido a este destino,

solo veo desgracias en las cunetas del camino.

Y así sigo avanzando, a cada paso que doy,

y así sigo fumando, un poco, para entender donde estoy.

No contestan, no contestan, no les interesa, no les interesa…

(…)

69-78 prescrit, un altre desengany

Dimecres vaig assistir a l'estrena de la pel·lícula documental 69/78 Prescrit, convidat per la Maria Rueda, germana d'Agustin Rueda. A l'Agustin el van matar funcionaris de la presó de Carabanchel després d'una brutal sessió de tortura el 1978. Era un activista llibertari de Sallent membre dels grups autònoms.

No entraré a valorar la qualitat artística del treball realitzat pels directors dels quatre documentals que conformen la pel·lícula, tant sols vull constatar el desacord en el tractament que s'ha donat a la mateixa del cas de l'Agustin: en Tirado, amic de la infància de l'Agustin, tot i haver col·laborat en la filmació, després de poder visionar en privat la pel·lícula s'hi negà a presenciar l'estrena, la Maria Rueda i la seva filla van mostrar públicament el seu malestar a la roda de premsa prèvia, com va fer el Juan Pedro, membre de l'Associació d'Amics de l'Agustin que també col·laborà en l'enregistrament, a la xerrada posterior a l'estrena.

La Maria va accedir a ser filmada frívolament (maquillant-se, desmaquillant-se, jugant amb el gat...) exclusivament com a recurs visual, i quan va veure que aquestes imatges eren l'eix de la pel·lícula se li va caure l'ànima al terra. Ella no volia ser la protagonista d'una pel·lícula sobre l'Agustín per molt artística que fos, l'únic protagonista possible és l'Agustin.

Com a resposta a les paraules del Juan Pedro el director va comentar que aquest país te problemes de comunicació, jo el que diria és que en aquest país hi ha persones que tenen problemes de comunicació, doncs quan totes les persones que han col·laborat en un treball d'aquesta mena es senten enganyades i manipulades, el problema comunicatiu és unidireccional.

Si es volia fer una pel·lícula artística, crec que s'hauria d'haver contractat artistes, però és molt trist pretendre fer una pel·lícula artística sobre el patiment dels altres i a sobre que els protagonistes es pensin que s'està fent un documental històric.

Això per no parlar de la possibilitat de fer un documental (no oblidem que pagat per Memorial Democràtic) tan asèptic i políticament correcte d'aquelles lluites tant incorrectes.

Salut.

TRENCAR

El Joan estava fart
de que el seu nom fos el d'un sant,
de que els seus mestres violentessin
la paraula ENSENYAR,
de que el sexe fos tabú
i que li parlessin del futur...
I va sortir al carrer
i va començar a trencar.
El Joan estava fart
de, sempre, sentir parlar
de l'hora i de la feina,
no és moment de treballar,
he de cridar-ho sense embuts:
la vostra feina no la vull!
I va sortir al carrer
i va començar a trencar.
Trencar aparadors que ens venen
dones maques de ficció.
Trencar caixers automàtics,
esclavistes del seu temps.
Trencar els vidres de l'escola:
que passi el vent com un tifó
per què els mestres ens ensenyin
a compartir sense por.
El Joan estava fart
d'enganyar la vida plorant,
de que els seus amics ploressin
sense cap possibilitat
de poder canviar el futur,
i va decidir fer com tu
va sortir al carrer
i va començar a trencar...

LA PRIMERA TARDOR

Els grans seien en cadires de fusta a les portes de les cases,

el temps restava mort, aquella primera tardor.

Poc pensaven els grans que l’aigua arribaria a l’interior de les cases

i que els aljubs s’omplirien de terra per mancança d’us...

Y LLEGÓ EL FRIO...

Los estorninos llegaban por miles,

el cielo parecía oscurecer,

mientras los pequeños pajaros

seguían su viaje, al norte o al sur,

y los hombres sabían que el tiempo iba a cambiar

y que la tierra, grande o pequeña,

no es de nadie,

y que no hay fronteras que no se puedan volar.

Y los estorninos dejaron de llegar

desaparecieron como el otoño, el invierno y el verano,

y no borraron con su vuelo

las fronteras de la humanidad.

Y los hombres olvidaron

que la tierra no es de nadie,

hasta que llegó el gran invierno

y no había estorninos para alertar...

del cambio del clima que ya no era cambio...

LA DARRERA TARDOR

Els nens jugaven amb les fulles seques que queien dels arbres,

en sortir de l’escola, aquella darrera tardor.

I arribà la sequera...

Poc pensaven els nens que mai més tornarien a necessitar botes d’aigua

i que aquelles serien les darreres fulles que veurien caure dels arbres...

REBELDES

A lo largo de mi vida,
por que soy más bien delgado,
me he cruzado cara a cara
muchas clases de personas,
resistentes y rebeldes.
Pero entre los segundos:
Los hay que siempre opinan
pues están hechos de sangre
y los que no saben callar
aun siendo de silencio,
los hay que siempre hablan
y los que palabrean,
los hay que dan la cara
y los que viven de espaldas,
los hay que a veces callan
y los que solo gritan,
los que esperan la muerte
y los que no se atreverán ni a morir.

(A los amigos de Karina Germano)

Barricada (Capítol 1)

De Barricada vaig sentir-ne parlar per primera vegada l'any 85, a començaments d'any. Aquella frase de la cançó "Callejón sin salida" ens era massa propera com per no fixar-nos-hi:

"Leo algo en la pared: policía asesina!"

Pertanyia al disc "Barrio Conflictivo" (Soñua), segon disc de la banda que havia sortit al desembre de 1984 i estava dedicat al barri de la Txantrea d'Iruña, els havia ajudat a arreglar les cançons el Rosendo. En aquell disc hi havien alguns temes que des d'aquell moment van passar a la història, com el mateix "Barrio conflictivo" ("La tortura en los interrogatorios, agresiones, angustia y dolor" o "En tus calles no hay sitio para ellos, que se vayan, no los queremos ver") o una de les cançons d'amor  amb la qual molts, gairebé tota una generació, ens vam enamorar, "Mañana será igual":

"Esa foto vigilante, de él ya no esperas nada, desnuda mimas tu cuerpo, desnuda llegan las canas, y es verdad, ya no existen principes azules".

A partir d'aquell primer contacte ens vam començar a fixar en el grup i vam descobrir el seu primer disc, publicat prop de dos anys abans també pel segell independent Soñua. "Noche de rock & roll" era un disc més proper al rock dur clàssic, comptava amb el suport de Ramoncín a la producció i presentava títols també mítics com "En la silla eléctrica" ("Si te estorban las cadenas, rómpelas y ponte en pie, lucha por no ser esclavo y no preguntes por qué").

Paral·lelament a tot això, naixia a l'Estat espanyol el moviment d'ocupació de cases, i a finals de 1984 i principis del 85  es van realitzar les primeres ocupacions tant al Païs Basc (Iruña i Andoain) com a Madrid i Barcelona. Precisament va ser a Iruña on es va utilitzar per primera vegada la lletra K com a símbol distintiu del moviment, doncs allà es va crear el Katakrak com a grup dinamitzador de les demandes d'espais col·lectius i molts dels grups que pul·lulaven pels carrers del casc antic de la ciutat s'hi van abocar en el seu suport. D'aquesta manera va néixer "Iruña for Katakrak" casset recopilatori solidari, a l'estil de "USA for Africa", que ens va presentar tota aquella gran fornada de grups pamploniques rebels i solidaris, Tijuana in Blue, Belladona, Porkeria T... Els Barricada ens van acabar de fer obrir els ulls amb la seva versió de "Solamente una vez" que havia popularitzat Julio Iglesias: "hòsties, aquests tios de heavies no en tenen res, aquesta versió és la versió castellana del My Way de Sid Vicious, han fet el mateix que Sid va fer amb el Sinatra..."

Aquell mateix any 85 van treure un darrer single amb Soñua que portava un tema de "Barrio conflictivo" i la primera versió de la cançó "Okupación":

“No tienes opción, romántico callejero, las tuercas van a saltar. Tu sitio lo tendrás que tomar cueste lo que cueste”.

El que va venir després va ser com una puntada de peu a l’estòmac, una empenta a la rebel·lió, però ho explicarem en un altre capítol.

(continuarà)