Però... Això d'ara són vagues? (I)

En relació als fets de les darreres vagues generals, mai ve malament una mica d’història. Les vagues als anys setanta eren molt diferents de com les coneixem avui dia, vagues a les quals la burocràcia sindical s’encarrega de desviar la força obrera i d’evitar sempre qualsevol intent de trencament amb les estructures socials que els hi donen de menjar.

Després el forat que va seguir al Cop d’Estat de juliol de 1936, tot i alguns casos d’esclat reivindicatiu, les lluites obreres es reprengueren amb força els inicis dels anys 70 i a mida que les Comissions Obreres es convertien en el front obrer del PSUC i del PCE els diversos corrents que apostaven per les assemblees com a màxima expressió dels obrers (Plataformes Anticapitalistes, Comissions Obreres d’Empreses, Grups Obrers Autònoms...), juntament amb d’altres grups aliens al sindicalisme burocràtic (marxistes antiautoritaris, consellistes, llibertaris...), s’aixoplugaven sota el paraigua de l’Autonomia Obrera i prenien protagonisme a les grans empreses. Les lluites guanyaven autonomia i arribaven a quotes d’horitzontalitat impensables avui dia. L’únic sindicat legal era la CNS (Central Nacional Sindicalista, coneguda com a Sindicato Vertical) i els tripijocs de les altres organitzacions eren, encara, exclusivament interns, cercant el control dels propis col·lectius. En aquelles condicions era força difícil manipular les nombroses assemblees obreres. “En tant que moviment organitzat de masses, no va haver moviment sindical abans de 1976. Va haver grans vagues, però els sindicats només existien sota formes embrionàries dins de la CNS. Per als treballadors no hi havia una altra elecció que els sindicalisme d’Estat o la vaga salvatge” (Los incontrolados, p13).

El tret de sortida per aquestes vagues salvatges fou la vaga de Harry Walker a Barcelona, realitzada entre desembre de 1970 i febrer de 1971, però a aquesta li seguiren molts altres conflictes com el de Cemoto, empresa fabricant de les motocicletes Bultaco, a Sant Adrià del Besòs, entre abril i maig de 1976, o el de Roca a Gavà, entre 1976 i 1977, fins a arribar a la vaga de Benzineres de setembre i octubre de 1978. A Madrid es produïren les vagues del Metro, el gener de 1976, la de Induyco, una empresa filial d’El Corte Inglés que es desenvolupà entre gener i febrer de 1977, la de Comerç o la de Construcció.

En aquells moments els obrers iniciaven les lluites principalment per demandes laborals però en molts casos les exigències obreres adquirien un llenguatge polític degut a la repressió (el punt de sortida era que totes les vagues estaven prohibides) i a la consegüent solidaritat necessària. Bona mostra d’això n’és el conflicte a l’empresa Roca, un conflicte que durà un any i que s’anà radicalitzant degut a les postures intransigents dels empresaris i a la utilització de mesures de força per part d’aquests.

Entre març i abril de 1976 els treballadors de Roca mantingueren una primera vaga de quaranta-un dies per demanar millores salarials, durant aquest primer pols els treballadors constataren la necessitat d’escollir representants aliens al Sindicat Vertical i començaren a organitzar-se de manera assembleària. Sis mesos després realitzaren dues noves aturades de 24 hores a les quals la direcció respongué amb la sanció de set dies sense feina ni sou a un dels representants escollits per l’assemblea i aquesta decidí plantar cara amb una vaga indefinida a partir del 9 de novembre, després d’haver ocupat la fàbrica que va ser desallotjada per la força pública. “La ciutat de Gavà fou tancada amb pany i forrellat per les barricades dels treballadors i durant una setmana les forces policials no es van atrevir a envair la ciutat. Quan entraren arrasant tot el que trobaven als carrers, no hi va haver morts de pur miracle però sí multitud de ferits i, per suposat, dos centenars de detinguts, 30 dels quals ingressaren a presó” (La CNT en la encrucijada, p. 265).

La Guàrdia Civil començà a actuar durament a les assemblees celebrades al carrer mentre grups parapolicials atacaven les vivendes d’alguns treballadors situades a la colònia obrera de Gavà (coneguda com a Poblado Roca), on residien moltes de les famílies dels empleats, i la direcció, per la seva banda, actuà sobre els treballadors fins arribar als 46 acomiadaments. El 24 de novembre La Vanguardia informava que, el dia anterior, d’una plantilla de 4809 treballadors havien ocupat el seu lloc de treball tan sols 228 empleats, incloent càrrecs directius... Al desembre els obrers, davant l’aïllament a què foren sotmesos per part dels mitjans de comunicació i de determinats partits i sindicats d’esquerres (“Una de les primeres victòries dels proletaris de Roca fou provocar als partits i sindicats a que es pronunciessin contra ells de la manera miserable en què ho van fer” –Los incontrolados, p23), decidiren crear els Comitès de suport a Roca que realitzaren actes informatius arreu i aproparen el conflicte a d’altres sectors de la població. Paral·lelament, el dia 2 del mateix mes la drogueria propietat de la família del delegat acomiadat en iniciar-se el conflicte fou atacada amb còctels molotov, acció que ja s’havia intentat en una ocasió durant el mes de novembre, quan també va ser atacada la seva vivenda. Aquell mateix dia 2 la vivenda d’un altre dels delegats fou també atacada amb artefactes incendiaris. L’11 de gener els sindicats, que encara no eren legals en la teoria però sí en la pràctica, convocaren legalment una manifestació de suport a Cornellà, manifestació que acabà amb durs enfrontaments amb la Policia Armada i deu treballadors de la fàbrica detinguts, hores abans els sindicats havien desconvocat l’acte però ningú avisà als principals interessats, els propis treballadors en vaga. L’1 de febrer de 1977 la Magistratura declarà improcedents trenta-cinc dels quaranta-sis acomiadaments, el mateix dia que un escamot ultradretà fortament armat assaltà la casa d’un dels treballadors detinguts enviant a dos dels seus companys, que formaven part dels grups d’autodefensa organitzats després dels primers atacs de novembre i desembre, a l’hospital, aquesta acció fou reivindicada un parell de dies més tard per la Triple A (AAA -Aliança Apostòlica Anticomunista). L’11 de febrer els treballadors tornaven a la feina després de més de tres mesos de vaga i havent, l’empresa, readmès a tots els acomiadats a excepció d’un.
(Continuarà)

Tots som l'Ester Quintana

Han estat dos mesos veritablement durs. Tot i els molts fronts oberts la salvatge, cruel, brutal i innecessària agressió que va patir l'Ester ens va esgarrifar, i encara ens esgarrifa. No és broma. La guerra a casa nostra. Amb els seus danys colaterals. I els agressors lliures, ja que encara que fos un qui premés el gatell, hi ha qui va donar l'ordre, hi ha qui ho va veure i calla, etc... Sí, els agressors lliures i com si res, qui sap si és aquell paio tan ben plantat que porta el seu nen  a la mateixa escola del teu fill, o si és l'home de la fornera que et ven el pa cada dia. Aquesta és la realitat: estan entre nosaltres.
L’Ester va pretendre participar a la manifestació anticapitalista el dia de la vaga general però la columna a la qual participava, la de Sant Martí, va arribar al Passeig de Gràcia quan la multitudinària assistència de gent havia provocat que les dues convocatòries realitzades es barregessin i, simplement, va romandre al carrer gaudint del final de la jornada reivindicativa. Quan amb els companys va decidir tornar al barri va ser, ja, massa tard.
Els integrants de la Brigada Mòbil havien iniciat una espectacular operació, sense cap ni peus, motivada tan sols pel seu afany de protagonisme i per la intenció de provocar el pànic entre els manifestants, i el centre de la ciutat era una gran àrea de caça on les preses eren els ciutadans que encerclats pel dispositiu policial no trobaven la manera de sortir-ne. La zona escollida per l’acció, delimitada pel Passeig de Sant Joan, la Rambla de Catalunya, el carrer Consell de Cent i el Passeig Isabel II, va provocar que milers de ciutadans, de tots els sexes, les edats i les filiacions polítiques possibles, es trobessin atrapats i sense facilitat de fugida. Poc abans de les nou, al Passeig de Gràcia entre Plaça Catalunya i Gran Via, l’Ester i els seus companys es veien encerclats i en sortir corrent per intentar guarir-se un projectil impactava a tota velocitat a la part esquerra de la cara de l’Ester destrossant-li l’ull, el pòmul i la mandíbula.

La majoria dels seus amics vàrem trigar al voltant d’un dia en assabentar-nos del que havia succeït però conscients, pel fet de conèixer la personalitat de l’Ester, de que l’agressió havia estat completament gratuïta vàrem començar a mobilitzar-nos per intentar no deixar impune aquesta brutal i salvatge agressió. Contactar amb els advocats que la plataforma antirepressiva Rereguarda havia posat al servei de la ciutadania va ser fàcil, igual que fer-ho amb Stop Bales de Goma, el grup d’afectats per aquest tipus d’agressions policials que porten anys dinamitzant la resposta. Fins que no t’afecten personalment de manera directa o indirecta aquest tipus de fets és difícil valorar la importància de la tasca que aquests grups desenvolupen desinteressadament. Tres dies després convocàvem una assemblea oberta a l’Ateneu La Flor de Maig per tal d’organitzar la resposta i explicar a tots els amics i amigues, i a tothom que ho volgués conèixer de primera mà, la situació de l’Ester. La resposta va ser inesperada, l’afluència de persones preocupades pels fets va dificultar l’organització davant la nostra inexperiència però al mateix temps ens va deixar clar que l’Ester no estava sola i que la voluntat general era fer visible el greu problema que patim a Barcelona degut a la impunitat dels membres d’aquest cos del Mossos d’Esquadra.

L’endemà, en una reunió al barri entre els amics més propers a l’Ester algú proposava fer una campanya visualment atractiva pels mitjans de comunicació exterioritzant la realitat i fent que tots els ciutadans poguessin introduir-se momentàniament a la pell de l’Ester amb el senzill acte de posar-se un pedaç negre a l’ull esquerre: Tots som Ester, a qualsevol persona li pot passar el que li ha succeït a ella,no fa falta n tan sols acudir a una manifestació, pot ser sortint d’un bar, baixant d’un taxi, anant a casa d’uns amics... En aquella mateixa reunió es va acceptar el nom de la campanya, un expeditiu “Ojo con tu ojo”.

La marxa de la campanya més o menys ja la deveu conèixer: milers i milers de persones, ciutadans anònims, famílies senceres, grups d’educadors, públic d’espectacles diversos, treballadors de centres d’assistència primària... Totes les edats, tots els sexes, totes les condicions socials... Tots ells s’han solidaritzat amb l’Ester alhora que han demanat la prohibició de les bales de goma i dels nous projectils emprats pels Mossos, una onada popular que a les xarxes socials s’ha convertit en tsunami... I també gent pública, reconeguda massivament per la seva professió, “artistes” que s’han solidaritzat com a persones, com a éssers humans,i als quals hem pogut arribar, conscients de la importància que per als mitjans de comunicació tindria la seva imatge sense ull esquerre, gràcies al tarannà cultural que l’Ester desenvolupava des de la xarxa social i cultural al seu barri...

En nom de l’Ester: gràcies a totes! La solidaritat és la nostra força.

LA LUCHA CONTINUA! Una cinta de fa 27 anys, aviat en vinil

S'iniciava un any que havia de ser frenètic, tan frenètic com havia acabat l'any anterior. 1984 ens va portar la visita de MDC, Ràtzia i Impact que injectaren vida en un sector del punk barceloní, el més actiu. Els amants de Ramones, Damned, GBH, Discharge o Crass van començar a sentir-se atrets per DRI, Wretched, Eu’s Arse o The Offenders. Per si això fos poc, el 1984 els punks de la ciutat van començar a organitzar-se més enllà d'afinitats musicals i / o estètiques, es va participar en les primeres manifestacions pacifistes, es van realitzar els primers contactes amb el MOC (Moviment d'Objectors de Consciència), es va ocupar la primera casa ... Els punks estaven ja farts de la repressió mental i anaven a plantar cara, deixant de ser bestioles rares per a un sector de la ciutadania, encara que ser bitxos estranys en els alienats cervells dels feixistes no els preocupava en absolut.

El 13 de gener del 85 el fanzine NDF, que portava prop de dos anys publicant-se i que va aguantar alguns més, va realitzar la seva segona festa, una celebració de la seva existència, i no només va deixar entreveure aquests canvis en el moviment punk, sinó que els va servir d'altaveu i els va potenciar. NDF va néixer el 1983, quan la major part dels punks es seguien preocupant principalment de si mateixos i de la seva autodestrucció i, carismàticament, es va definir des del principi com un fanzine punk anarco-pacifista, influenciat completament, però no de manera exclusiva, per la corrent crassiana que arribava del Regne Unit. Després van venir les violències policials i feixistes i amb elles el debat sobre la capacitat de resposta i el dret a l'autodefensa, però això és una altra història.

El cas és que el concert del 13 de gener a Zeleste es va gravar i tres mesos més tard va ser publicat en format cinta. Arribats a aquest punt s'ha de reconèixer el suport que Cristian Dios, cantant del grup Dios, va prestar a NDF per poder publicar la cinta, aquesta és la raó per la qual, a la cinta original, al costat del logo de NDF apareix el de Produccions La Virgen, segell inexistent amb el qual Cristian va decidir aparèixer en la casset davant la insistència d'un servidor que defensava que si Cristian col·laborava això s'havia de reflectir d'alguna manera en l'edició.

La lucha continua! És el fidel reflex del seu moment. Anti / Dogmatikss deixaven ja de ser els GBH catalans que havien estat durant els seus primers mesos de vida i es van accelerar, L'Odi Social deixaven enrere el Oi! i s'acceleraven i Autodefensa ... Autodefensa van néixer ja accelerats, eren fucking noise, però tan encantadors!

Asseguraria que va ser la primera cinta que es va fabricar de manera "industrial" en l'ambient punk de la ciutat, obrint les portes a un format econòmicament assequible que va ser el que més van utilitzar els punks barcelonins per poder autogestionar els seus treballs, després van venir les de Anti/Dogmatikss, GRB, Sentido Común, Subterranean Kids, HHH...

La cinta anava acompanyada d'un petit fanzine, fidel reflex també del seu temps. Una pàgina de cada grup i una portada introductòria amb un sincer agraïment a Ràdio PICA (la comunicació alternativa), al Moviment d'Objectors (l'antimilitarisme), al Col·lectiu Squat (el dret a l'habitatge i a d’altres formes de vida) i a Informe (la autogestió i la distribució alternativa) ... Aquestes van ser, i segueixen sent, algunes de les nostres lluites ...

Com finalitzava aquella introducció, de fa 27 anys,

AHIR, AVUI I SEMPRE ...

ANARQUIA!

PD: Gràcies a tots i totes les que la van fer possible ... A Chema de Zeleste per la paciència, a Cristian pel suport incondicional i als membres de les bandes per fer-me gaudir tant com em van fer gaudir amb les seves cançons ..

Tempigas temp'

Com veieu, entre entrada i entrada al blog el temps avança, s'escapen els mesos com segons i les setmanes són imperceptibles... Però, és clar, tot te les seves raons. Entre el dia a dia, que cada moment que passa és més complicat i ens veiem forçats a estar més actius, entre la quotidianitat forçada per el fet d'haver de buscar-se la vida per la supervivència i entre la necessitat de continuar donant sortida a projectes que ajudin a tombar aquest sistema injust i cruel, no em sobren pas hores per escriure aquí més del que ho faig.
Com alguns ja sabeu, després d'haver-nos ajuntat per a participar al concert de solidaritat amb la Kari que es va realitzar el desembre, els Pixamandúrries estem assajant i fent algunes actuacions allà on ens deixen, ara, després de setze anys sense penjar-me el baix puc confirmar allò que em deien alguns, que tocar un instrument és com anar en bici, un cop fet mai més s'oblida...
Així doncs estarem el divendres 24 a les festes alternatives de Sants, un concert que em fa especial il·lusió, il·lusió per que és el meu barri, per què hi ha una xarxa social important a la qual s'ha de donar suport, per què a aquesta xarxa hi ha la gent de La Ciutat Invisible que va publicar el meu llibre, per què també entre els organitzadors hi ha els grans amics que formaven Ràbia Positiva i que ara s'han dividit a tres grups diferents, a qual millor, i per què, a més, ens obriran la nit els amics de Cranc... La veritat és que penso que ha valgut la pena esperar aquests setze anys, per què el premi és un premi de veritat.
I aquí us deixo un text que acabem d'enregistrar els Pixamandúrries per a un recopilatori editat a Rússia, i que parla del pas del temps.
Tempigas temp'
kaj captos gin ne vi,
gi igas vin klauno
au stranga knabo.
Brulas pro gi vortoj,
la bonja kaj la malbonaj,
kaj brulas la sangon,
ricula kaj povrula!

El temps fa temps
i no l'atraparas,
et fa un pallasso
o un nen estrany.
Crema les paraules,
les bones i les dolentes,
i crema la sang,
la dels rics i la dels pobres!

El silenci que cau

Si els silenci que ens ve

és blanc com la neu que cau,

podrem trepitjar-lo i gaudir-ne plegats,

si per contra és un silenci fosc

haurem de tornar a greixar la Sten.

Cuando te fuiste

Cuando te fuiste
aún comprábamos con pesetas,
cuando te fuiste
recién conseguí el primer celular,
cuando te fuiste
mi pequeña no sabía que era la escuela
y si me descuido
ahora me hace papá...

Cuando te fuiste
aún no conocía a tu vieja,
cuando te fuiste,
quedaron cosas por explicar,
cuando te fuiste
deseamos que supieras de tu viejo,
cuando te fuiste
espero nos llevaras contigo para no olvidar.

Cuando te fuiste
no hubo lágrimas que derramar,
inconscientemente,
las conseguimos reservar,
quizás intuyendo,
siempre temiendo,
para llorar
lo que vendría detrás...

Cuando te fuiste
nos azotó la sequía,
cuando te fuiste,
oscuridad,
cuando te fuiste,
nos abrazamos todos
intentando engañar
a la soledad.

Cuando te fuiste
pero ¿Acaso te fuiste?
Tu secuestro
una eternidad
¿Recuerdo siquiera
cuando te fuiste?
¿O me costó darme cuenta
que no te podía hablar?

Quien iba a imaginar,
cuando te fuiste,
con un océano en medio,
en poder pensar:
en una de esta
nos reencontramos
y cruzamos la calle
en libertad.

LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS!

M'acabo d'adonar de que he estat set mesos sense escriure... Sense escriure aquí, és clar, doncs la veritat és que darrerament no paro d'escriure... Han estat set mesos durs, cada cop són més durs els mesos, i els dies, i les setmanes, i hi ha dies en que fins i tot són durs els minuts i els segons. Esta tibant de la corda i sembla que no se'n adonin del que passa al carrer, em fa la sensació de que es consideren senyors feudals als quals devem obediència però al mateix temps la sensació que tinc és que l'esclavatge econòmic s'ha acabat... Avui, precisament, agafarem l'autopista i no pagarem, no els tenim por per més companyes i companys que tanquin a la garjola, per desgràcia sempre hem tingut companyes i companys a la presó i si cal tornarem a fer forats per treure'ls...
En aquests mesos el més important que ha passat al voltant de la meva vida és l'alliberament de la presonera política Karina Germano a l'Argentina. Després d'una intensa campanya internacional que ha durat un any hem aconseguit l'objectiu, sota les pressions polítiques la Justícia argentina va reconèixer que se li estava aplicant una llei de forma injusta i el febrer un jutge reconegué que li pertocava la llibertat condicional, que li fou concedida a principis d'abril.
Paral·lelament a l'Estat espanyol i especialment a casa nostra podem tornar a pintar les parets amb aquelles mateixes frases que van utilitzar els nostres pares fa quaranta anys: "Llibertat presos polítics", doncs ja no hi ha manera d'amagar aquesta realitat, els empresonats després la vaga del 29 de març són presoners polítics d'aquest pseudo-Estat filo-feixista que dirigeix en Mas, cap garantia envers els detinguts, que més que enfrontar-se a un judici just en un Estat democràtic, s'enfronten, de nou, a un Consell de Guerra com els que van patir els nostres pares quan van decidir lluitar contra la Dictadura per tots els mitjans possibles.
LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS!

Pamplona: Iruña for Katakrak

Aquests dies es publica el disc homenatge a Tralla Records, aprofitant els vint anys de la seva primera referència, editat per Kasba Music sota el seu nou sub-segell Rock de Kasba, en ell hi ha una cançó que m'ha sobtat per una frase del seu text. El tema en questió és "Anys 90" del grup Cranc i la frase diu "Escoltàvem Belladona i no paràvem de flipar". Això m'ha portat records d'aquella Pamplona dels anys vuitanta que vaig conèixer i on Belladona era una de les formacions més actives. A continuació un text on intento explicar la situació que es vivia en aquella petita i bonica ciutat, en castellà, tal i com m'ha sortit i per a que el puguin llegir els iruindarres, o sigui pamplonques...

Pamplona-Iruña tenía en la década de los ochenta alrededor de 180.000 habitantes, era una ciudad pequeña, donde aún se respiraba un ambiente popular de proximidad y se había convertido historicamente en la ciudad más rockera del País Vasco, bastión de referencia para artistas como Leño o Ramoncín, que durante varios años inició sus giras en esta población. Sus barrios vivían en constante ebullición y como respuesta a su catolicismo intrasigente y al hecho de ser tierra fronteriza se convirtió, al igual que Vitoria-Gasteiz, en una ciudad juvenil y culturalmente ácrata.

La explosión musical se inició gracias a la insistencia de los hermanos Goñi, Marino y Patxi, que a principios de los ochenta crearon Soñua, uno de los primeros sellos independientes del País Vasco, sello que durante los años venideros se dedicó a publicar todos aquellos primeros discos de bandas como La Polla Records, Kortatu, Hertzainak, Cicatriz o Potato y, por supuesto,también de las bandas de la propia ciudad. Marino y Patxi formaban parte, además, de una de las primeras bandas de Pamplona, Motos, y posteriormente cuando está se separó montaron Fiebre que se dieron a conocer a través de su participación en una cinta recopilatoria denominada Iruña for Katakrak. No es ninguna casualidad que en 1980 Marino realizara un programa en Radio Popular llamado, “Más o menos rock”, en el que, entre otros, colaboraban el “Drogas” o Jimmi, quien años después montarían Barricada y Tijuana in Blue respectivamente.

En 1980 nacía, de las cenizas de Sorgiñak Irratia, una de las pioneras a nivel estatal, la radio libre Radio Paraiso aunque a mitad de la década la radio más activa en la ciudad ya era Eguzki Irratia, surgida de los colectivos ecologistas en 1982. El estudio de la Eguzki estaba en un piso a pocos metros del mismo centro neurálgico de la actividad juvenil de la ciudad que representaba la calle Calderería, exactamente en la esquina de la calle del Carmen con la calle de la Curia, y a menudo sufría el acoso de las fuerzas represivas aprovechando cualquier manifestación que acabara con disturbios en sus alrededores, acoso que se unía a las constantes amenazas telefónicas de los mismos miembros de los cuerpos del orden que añoraban el pasado reciente en aquella Iruña post-franquista.

A mitad de la década se extendía por el Estado español el movimiento de ocupación de casas, y a finales de 1984 y principios del 85 se realizaron las primeras ocupaciones tanto en el País Vasco como en Madrid y Barcelona. Precisamente fue en Iruña donde se utilizó por primera vez la letra K como símbolo distintivo del movimiento, pues allí se creó el Katakrak como colectivo dinamizador de las demandas de espacios colectivos: “La idea surgió en la Eguzki Irratia, emisora libre de Iruña en la ke se juntan personas de distintas tendencias kulturales, musikales, formas de pensar, etc.; fundamentalmente jóvenes ke desarrollan formas de organización propias. Jóvenes a los que la sociedad les niega un trabajo, así komo los medios necesarios para desarrollar sus propias actividades. A partir de akí empezamos a movernos. Lo primero fue koncienciar a la gente del problema”, (La Puça i el general, nº 45, junio 1985). Muchos de los grupos musicales que pululaban por las calles del Casco Viejo de la ciudad se volcaron en su apoyo, de este modo nació Iruña for Katakrak casete colectivo solidario, ironizando sobre el USA for Africa (“We are the world, we are the children...”), que nos presentó toda aquella gran hornada de grupos pamplonicas rebeldes: Tijuana in Blue, Belladona, Malos Tratos, Porkería T, Ultimátum...

El 30 de marzo de 1985 miembros del colectivo realizaban la primera ocupación, un edificio situado en la calle Zapatería 40 del cual fueron desalojados tras unas horas; unos meses después, el día 21 de septiembre, volvían a intentarlo, con idéntico resultado, en este último caso la policía municipal con apoyo de la policía nacional realizó un desalojo violento que acabó con diversos heridos y detenidos. El 14 de diciembre hubo un último intento de ocupar la casa que no se materializó a causa de las numerosas fuerzas represivas apostadas en la misma puerta del edificio.

Katakrak fue el colectivo embrionario y a partir de aquella propuesta libertaria, joven y transgresora, surgió todo un movimiento contracultural que se articulaba alrededor de pequeños colectivos como BAH (Borrachos Anónimos Hips, algo así como la sección pamplonica del PGB) o KKKKK (Komité Kaguen Kristo Krucifikao Kopón), y hasta de los propios conjuntos musicales (vinculados a traves de Kokorrock, Kolektivo de Konjuntos de Rock), pero también a través de los medios de comunicación alternativos. Además de las radios libres los otros medios de comunicación alternativos eran los fanzines: del círculo creativo de Radio Paraiso nació, en abril de 1983, La Regla, en el que tuvo bastante peso alguno de los miembros de Barricada, y de la unión de activistas de Eguzki Irratia y del Katakrak surgió, TxopTxop, que vió la luz en enero de 1985, entre sus instigadores se encontraba Jimmi, que ya llevaba un par de años colaborando en la revista Muskaria, y en la sección musical del periódico Egin, Bat, bi hiru. Paralelamente Eskroto, el otro cantante de Tijuana, creó junto a unos colegas (Patxi y Rafa, este último del grupo Virus de Rebelión) el punkzine Ni Fronteras Ni Banderas, probablemente uno de los fanzines de mayor repercusión de los realizados en Pamplona.

Paralelamente a la creación de Katakrak, durante los Carnavales de 1985, se intentó utilizar un solar vacio de la calle Calderería para realizar actividades populares, la primera de ellas la realización de un concierto con algunas de aquellas nuevas bandas de rock: se solicitó el permiso pertinente al Ayuntamiento, permiso que fue concedido junto a la cesión del escenario para la realización del mismo, pero el día previsto para la actuación los representantes municipales dieron marcha atrás a su decisión y enviaron un grupo de funcionarios para el desmontaje del tablado, ante lo cual los organizadores y los propios músicos ocuparon pacificamente la tarima para intentar evitarlo, motivo aprovechado por la alcaldía para enviar a los agentes del orden que con su actitud prepotente provocaron unos importantes disturbios. A partir de aquel día todos aquellos colectivos juveniles sumaron a sus demandas las de la construcción de una plaza (Eguzki Enparantza) en el solar, a lo cual el Ayuntamiento respondió edificando un muro que fue derribado por los jovenes en numerosas ocasiones, tantas como los funcionarios lo volvieron a levantar, cada vez con mayores cimientos para evitar el sabotaje colectivo, llegando a proteger el muro, durante un par de semanas, varias patrullas de la policia consistorial.

La ciudad se encontraba inmersa constantemente en disturbios, y la represión era especialmente cruel, la batalla por el centro de Pamplona era diaria y la tortura estaba a la orden del día, buena muestra de ello es que la gran mayoría de los grupos musicales de la ciudad lo reflejaron en sus letras, tanto Belladona: “Cierras los ojos, cruzan tu mente los sádicos rostro de los torturadores, solo quisieras librarte de ellos, más que los golpes duele la impotencia” (“Golpe tras golpe”, Belladona, Las mujeres y los negros primero), como Barricada: “La tortura en los interrogatorios, agresiones, angustia y dolor” (“Barrio conflictivo”, Barricada, Barrio conflictivo) o Tijuana in Blue “Siente la violencia, puedes ser el siguiente, asesinatos, violencia, a manos de un gobiero demente” (“Victimas de su poder”, Tijuana in Blue, A Bocajarro). Probablemente por ello, también la heroina intentaba hacerse un hueco en esas céntricas calles que conformaban el Casco Viejo, “Ese fantasma del polvo blanco, vacuna fácil contra la rebelión, juego perfecto, partida doble, bolsillos llenos, un sucio negocio” (“Chico vuelve”, Belladona, Las mujeres y los negros primero). La realidad cotidiana era que las manifestaciones surgían casi espontaneamente, ya fueran motivadas por las reivindicaciones nacionalistas vascas o por aquellos jovenes con sus nuevas y poco habituales demandas que se iniciaron con la necesidad de locales, continuaron con las protestas antitaurinas y llegaron a la osadía de realizar contramanifestaciones ateas frente a las procesiones cristianas de Semana Santa de 1986, contramanifestaciones que abrieron Jimmi y Eskroto, vestidos con atuendos eclesiáticos, y que eran seguidos por una pancarta en la que se leía “Cristianos a los leones”, esto, en una ciudad dominada por el Opus Dei como Pamplona, era un sacrilegio inaceptable y en más de una ocasión pudimos ver como crucfijos y otras herramientas litúrgicas eran utilizadas como armas de ataque por parte de aquellos cristianos y cristianas enloquecidos por la ira y hasta endiablados por la intrasigencia: “Entonces se liaron los mozorros con sus cirios y sus cruces, ayudados por los munipas, a repartir otra tanda de hostias a la gente, ke se tuvo que refugiar en los bares”, (Resiste, nº 2, 1986). Estas manifestaciones anticlericales se repitieron durante la Semana Santa de 1987 con la particularidad de que para evitar incidentes se realizaron el jueves, día previo a las procesiones católicas.

Ese mismo año de 1986 durante las fiestas de San Fermín la policía municipal utilizó una nueva táctica para limpiar la cudad, táctica consistente en desterrar gratuitamente, sin provocación previa, a cuantos punks se cruzaban en su camino, jovenes que eran detenidos sin motivo y trasladados en furgonetas policiales a una veintena de kilometros de la ciudad. La limpieza del Casco Viejo se había iniciado días antes de las fiestas populares con el cierre institucional de un par de bares (el 10 y el Sardina), cierres que motivaron diversas concentraciones, más o menos, etílicas, algunas de las cuales acabaron con graves altercados motivados por la acuación desmesurada de los miembros de la policía municipal faltos de sentido del humor y poco dados a la socialización cultural que representaban aquellos bares precintados. Esta situación de clausuras continuas en la calle Calderería y de actos públicos contra las mismas se mantuvo durante más de un año, llegándose a condenar a dos años de prisión a algunos de los participantes detenidos en los mismos.

Joder que bien se está en nuestra capital

txiquita y apañada, pero para que quieres más.

Cuando salimos fuera la echamos a faltar

pero hay alguien que sobra, ya sabes por quien va

(“La vida sigue igual”, Tijuana in Blue, A Bocajarro)

Nova mobilització per Karina Germano "La Galle"



El proper 19 de octubre les organitzacions pro-drets humans argentines han convocat una nova jornada demanant l’alliberament de Karina Germano. A Barcelona, les entitats i persones que s’han adherit a la campanya “La Galle a la calle” han convocat una concentració enfront el Consolat argentí el mateix dia 19 a les 13’30 hores.

A mitjans de març de 1974, durant la etapa democràtica prèvia al cop d’Estat del general Videla, els cossos policials i para-policials argentins realitzaren una important batuda contra els activistes d’esquerres, la intensitat de l’acció va ser de tal magnitud que se’n va reflectir als mitjans de comunicació de l’Estat espanyol, que escrivien sobre “més d’un centenar de detinguts”. La “Galle” va ser una d’elles, amb només deu anys va ser segrestada, amb el seu pare i el seu germà petit, per un escamot de la Triple A que posteriorment els portà a una comissaria de Buenos Aires. Els seus pares eren militants Montoneros i en sortir vius d’aquell primer “marcatge” van passar a la clandestinitat, dos anys més tard, i tant sols 28 dies després del cop d’Estat, Rodolfo Germano, el pare de Karina, era ferit i detingut. Mai més se’l tornaria a veure fora d’un centre de tortura.

L'exili va ser característica comuna per a dues generacions de xilens, uruguaians i argentins: la gran majoria d'activistes nascuts als anys 40 i 50 de tots tres països el van patir; les raons, però, no van ser les mateixes, Galeano va escriure: "De Montevideo me había marchado porque no me gusta estar preso; de Buenos Aires, porque no me gusta estar muerto".

Hilda López, mare de Karina, va fugir de l'Argentina i tot passant per Brasil va arribar primer a Suècia, després al País Basc i finalment a Barcelona, on els tres, mare i fills, es van establir definitivament el 1979. La joventut de Karina va anar lligada a l'esclat punk, molta contracultura i el primer activisme llibertari d'aquesta mal anomenada democràcia, fins que el 1998 decidí tornar sobre les seves passes, a l'Argentina, tot cercant les darreres petjades del seu pare. Un cop a Buenos Aires s'incorporà a l'organització HIJOS i participà en moltes de les seves activitats fins que el gener de 2002 va ser detinguda a les rodalies de Sao Paulo, a Brasil.

L'onze de desembre de 2001 és segrestat el més important publicista brasiler, Washington Olivetto, prop de dos mesos més tard, l'u de febrer de 2002 són detingudes sis persones identificades com Mauricio Hernández Norambuena, Alfredo Canales Moreno, Marco Rodríguez Ortega, (tots tres xilens), William Gaona Becerra, Marta Urrego Mejía (colombians) i l'argentina-espanyola Karina Germano López. L'historial del primer és abastament conegut, militant del FPMR (Front Patriòtic Manuel Rodríguez) va participar en nombroses accions contra la dictadura xilena, arribant a atemptar contra el general Pinochet, detingut el 1993 va fugir de una presó d'alta seguretat en una arriscada operació tot fent aterrar un helicòpter al pati del recinte penitenciari. Els altres dos xilens eren militants del MIR-EGP (Moviment d'Esquerra Revolucionària-Exercit Guerriller dels Pobres). La resta no tenia antecedents. El mateix dia l'empresari va ser alliberat.

Norambuena i Canales, van reconèixer haver participat en la negociació del rescat i exculparen tots els companys, dies després la policia va declarar haver identificat mitja dotzena d'activistes xilens que havien participat a l'acció i s'havien fugat però la Justícia brasilera condemnà a tots sis detinguts a 16 anys de presó. Karina sempre ha reconegut haver anat a Brasil a muntar un pis per a companyes activistes al mateix temps que ha negat cap implicació en el segrest. Se la va sotmetre a 14 acaraments, no va ser reconeguda, les seves empremtes no van aparèixer a cap dels elements utilitzats en l'acció i al pis on els van detenir no hi havia cap arma. Un any i mig més tard, després de l'apel·lació de la fiscalia, a tots els hi augmentaren la condemna a 30 anys.

Després de quatre anys de presó i de topar-se amb un motí al maig de 2006, Hilda López decideix intentar el trasllat de Karina a l'Argentina. Aprofitant un tractat bilateral, el 9 de novembre la presa arriba al seu país, li manquen 49 dies per rebre les sortides transitòries, semblants al tercer grau de l'Estat espanyol. El tractat estipula que la presa sempre estarà sotmesa a la llei del país que l'ha jutjat.

En arribar a Ezeiza l'advocat Eduardo Soares inicia els tramits per aconseguir les transitòries, la primera notícia, però, no podia ser més macabra, el fiscal que revisarà el seu cas és Oscar Hermelo, el mateix que durant la dictadura era advocat del grup de torturadors que va fer desaparèixer el seu pare. Les sortides transitòries són denegades. Sota la pressió del fiscal, el jutge barreja la pena brasilera amb les lleis argentines que estipulen complir la meitat de la condemna per obtenir beneficis.

En segona instància el jutge que revisarà la causa és Gustavo Mitchell, de nou males notícies: Mitchell estava imputat en casos de filles de desaparegudes entregades als seus torturadors... La demanda va ser desestimada.

El cas arribà a la Cort Suprema, tres dels jutges aprovaren la concessió, quatre s'hi negaren, semblava que s'havien esgotat les vies però la pressió ciutadana ha fet renéixer l'esperança, la Cort Suprema revisarà el cas aprofitant que el proper 26 de novembre Karina complirà un terç de la condemna i segons la llei brasilera hauria de rebre la llibertat condicional.

La visita dels Millions of Dead Cops

La visita dels MDC del febrer del 84 va significar la primera revolució del moviment punk barceloní. Jo feia tan sols un parell de dies que havia complert 16 anys i fins aquell moment l’evolució de l’escena havia estat progressiva, sense grans sobresalts, sense dates marcades.

Dels primers grups provocadors com Basura o Mortimer es va passar als Último Resorte, innocents i molt poppies musicalment, ells poc a poc van anar afegint agressivitat a la seva proposta i llavors aparegueren Frenopaticss, i, de seguida, Attak i Kangrena. Aquell 1984 tot just s’havien estrenat els Anti/Dogmatikss. Més influenciats en aquells inicis per GBH que per cap altra banda. A Barcelona la velocitat l’associàvem  a Discharge i Disorder més que no pas a les bandes dels EUA... Aquell va ser un dels arguments d’aquella primera revolució. La visita dels MDC va donar llum a la velocitat extrema en la vessant musical.

El segon argument va ser l’estètic. La primera fornada del punk barceloní va ser la de les corbates mal cordades, les camises per fora dels pantalons, el cabell mal tallat i despentinat, els pantalons cenyits i curts que ensenyaven els mitjons... Estèticament el moviment es centrava més en la deixadesa que no pas en la creació provocativa, així es va arribar fins el 1981 quan van aparèixer els pèls de punta, les jaquetes de cuir, les botes militars i els pinxos. Una estètica completament agressiva que girava al voltant del color negre i els additius metàl·lics. La visita dels MDC va representar, també en l’aspecte estètic, la tercera fase: tornar al “sigues tu mateix” inicial però “normalitzant” l’aspecte i centrant la imatge en la comoditat personal... Es van començar a veure molts cabells llargs i calçat esportiu, per exemple, en general la imatge personal va deixar de banda tots aquells aspectes que cridaven l’atenció i es va decidir que més important era l’interior de les persones que no pas l’aspecte extern...

Per acabar d’arrodonir la importància de la visita el tercer argument de la revolució va ser la vessant social o política. En la primera etapa els joves punks cercaven de forma exclusiva la diversió i la provocació “naïf”, utilitzaven un llenguatge incòmode i buscaven el seu benestar circumstancial. A la segona fase el cavall de batalla era l’agressivitat verbal, la provocació incloïa aspectes autodestructius i el benestar personal podia incloure o portar al malestar de l’entorn... L’arribada dels MDC, amb els seus discursos de cinc minuts abans d’interpretar un tema de 50 segons, va significar la maduresa social col·lectiva d’aquells joves desarrelats. En Franco (aquest era el nom del baixista del grup) xerrava i xerrava en el seu spanglish intentant explicar-nos el significat social i/o polític de les seves cançons mentre nosaltres el miràvem sorpresos, astorats, tot preguntant-nos per què no tocaven un altre tema en comptes de xerrar tant. Poc a poc, en els dies posteriors, aquells discursos van anar penetrant, fent-se un lloc, en els cervells d’alguns dels qui vam viure les actuacions dels MDC, i aquelles reflexions es van anar convertint en preguntes filosòfiques bàsiques com ara de on venim? Què volem? A on anem? I l’aspecte social, la relació dels joves punks barcelonins amb d’altres grups socials va canviar radicalment.

Aquell dia i per sempre més vam deixar enrere la innocència i vam decidir deixar d’autodestruir-nos per a començar a destruir els nostres enemics.

I fins avui...

(Article realitzat pel fanzine POGO!)