LA GALLE A LA CALLE! Campanya de solidaritat amb Karina Germano

Campanya internacional "La Galle a la calle"

Fa prop de dos mesos que no escric res, la veritat és que m'he saturat... Entre el flash que ha significat l'esclat de la "revolta" de les acampades, davant el qual no volia parlar per parlar i preferia analitzar i esperar una miqueta a veure cap a on anava, la injecció anímica que ha significat l'edició en castellà del "Que pagui..." i les darreres presentacions (deu en menys de quaranta dies), he estat capficat en les meves coses... Avui però toca...
Fa uns dies vaig rebre un correu de la Claudia, inesgotable companya lluitadora, qui des de l'Argentina m'informava de la nova campanya per demanar l'alliberament de la Kari (Karina Germano, la "Galle"). Després de més de deu anys al talego la Kari ha complert ja un terç de la condemna i res no hauria de impedir la seva sortida al novembre, però ja sabem que les lleis no són per a totes per igual en els sistemes democràtics capitalistes i d'aquesta manera la judicatura argentina ha mantingut a la Kari a la presó d'Ezeiza mentre que legalment hauria d'estar al carrer des de fa més de dos anys i mig, també aquí, a l'Estat espanyol, sabem que això passa i no oblidem que la senyora escandalitzada per que un divertit dia de juny li van pintar l'abric, va mantenir a l'Amadeu al talego uns quants anys més dels que legalment li pertocava... En fí, com que ells tenen les armes però nosaltres tenim la raó continuarem insistint fins que la nostra companya sigui alliberada i podem festejar-ho plegats.
La nova campanya "La Galle a la calle" te l'objectiu, com he dit, de que al novembre sigui alliberada però com que no ens refiem tindrà un primer moment àlgid el 9 de setembre, data escollida per al primer reclam internacional. Aquí a Barcelona hi hauran actes informatius a diferents barris els dies 5, 6, 7 i 8, i el dia 9 acabarem aquesta primera part de la campanya amb una concentració enfront el Consolat... Si en alguna altra població us hi voleu apuntar, no dubteu en contactar amb mi, entre d'altre material comptem amb un bonic i emotiu documental anomenat "Luchar por ella".
Òbviament quants més suports rebem més fàcil serà tot plegat, si coneixeu gent que faci ràdio, fanzines, que hi col·labori a publicacions diverses, qualsevol persona que pugui ajudar a comunicar la campanya, serà benvinguda. Quants més siguem, més riurem i més força tindrem...
Salut i llibertat.

Mis sueños

Mis sueños, mis sueños  son sumamente utópicos. Se tratan de realidades sociales casi ideales. Me imagino una forma de vida en una colectividad armoniosa, donde dejemos de ser mercancía en este mercado de la vida. Donde cada una de las personas seamos valoradas por nuestros talentos naturales, por los sentimientos que podamos brindar a los demás. Una sociedad basada en la libertad, libertad de amar, libertad de pensamiento, libertad de acción, y que ser libre sea lo cotidiano, sin necesidad de tener que estar batallando para ello.

Como fui formada para la sociedad soñada del “hombre nuevo”, que por allá en los `70 la consideraban ya un hecho, no me cuesta entender que se perdió esa batalla, y que aún se continúan pagando las consecuencias. Así pues, mis sueños pasan por una realidad más cercana a las posibilidades en las que me toca vivir.

No dejo de soñar en una justicia social, con igualdad de oportunidades para todos/as, pero intento transformarlas en productivas para la actualidad que me rodea.

Esta transformación la fundamento por la incredulidad de que un cambio tan profundo pueda ser real, ya que considero que ese cambio sólo puede ser posible por medio del compromiso de todos/as y sus voluntades. No considero que nuestro pueblo esté pensando en ello. Sí confío que en un futuro nuevas generaciones lo logren con nuevas formas. Por eso mis sueños más cercanos tratan sobre generar la mayor cantidad de herramientas para que en un futuro más próximo que lejano, se encuentre la fórmula correcta para conseguir esa sociedad idealizado por tantos en nuestra historia.

Sueño con la libertad. Con mi libertad, con la libertad de todos/as. Me veo pisando las calles de cualquier ciudad, nadando en ríos, mares, lagos o pantanos. Me siento amar y ser amada. Cierro los ojos y degusto un buen vino o una simple cerveza. Me veo vibrar de las risas que resuenan en mi interior. Camino viendo un horizonte de naturaleza, vagando como tantas veces por alguna porción montañosa, sintiendo la lluvia o el sol acariciar mi piel. Sueño con la presencia maravillosa de los/as compañeros/as que a lo largo de mi vida he compartido tantas cosas.

Mis ilusiones son que sigamos aprendiendo, que de a poco logremos erradicar la crueldad con la que debemos convivir a diario. Que no haya más presos/as, que no exista la miseria, que podamos decidir todo por nosotros mismos, que nos dejen vivir en paz, que la ternura invada las ganas de vivir de cada persona, generando la amplitud de pensamiento y la conciencia colectiva nos genere esa ideal calidad de vida.

Todo eso y más sueño, sueño que nuestro extraordinario planeta resista a los ataques de insensatez humana, que nos continúe dando la vida que nos merecemos.

GALLE

EZEIZA, JUNIO 2011

Hombre libre

Desconfía, el ladrón,
y delinque, el policía,

es injusto, el señor juez,

y está preso, el hombre libre.

El dinero es felicidad,

quien lo tiene, es avaricia,

es más rico, el hombre pobre,

y está preso, el hombre libre.

El político, corrupción,

el padre, obediencia ciega,

la educación, de un solo patrón,

y está preso, el hombre libre.

Tergiversa, el mensajero,

es impuesta, la libre elección,

se asfixia, quien quiere vivir,

y está preso, el hombre libre.

El futuro, negro carbón,

utopía, el auténtico amor,

la humanidad, salta al vacio,

y está preso, el hombre libre.

Es mentira, la televisión,

producto de un robo, la propiedad,

yo maldigo, tanta represión,

que tiene preso, al hombre libre.

Buenos días, te desearé,

cuando escuches esta oración,

se hayan hundido, todos los muros,

y quede libre, el hombre preso.

Cop a la CUP!

Aquesta setmana una amiga em va enviar un correu electrònic força surrealista. Em demanava el meu suport públic a la candidatura barcelonina de les CUP per donar especial suport als independents que han decidit presentar-se a les seves llistes. I em demanava aquest suport acompanyant el seu missatge d'una carta on figuraven els noms d'aquests independents però on no es llegia en cap moment INDEPENDÈNCIA I SOCIALISME i en canvi si que es parlava de REVOLUCIONAR BARCELONA... Tot plegat em va semblar patètic, la veritat, i espero que cap amic s'enfadi ni es senti ofès, però, per què no dir-ho, em va semblar una ensarronada impressionant i em va entristir per què tinc amics que han decidit presentar-se per aquesta llista i em costa d'entendre que un cop pressa aquesta decisió no es defensi publicament (al menys en aquest text de manera clara) el que la CUP barcelonina defensa... O sigui INDEPENDÈNCIA I SOCIALISME.
Unitat popular, es diu fàcil, vas unint lletres i ja ho tens... En realitat que quedi on quedi la unitat popular, no importa gaire, però políticament és molt interessant parlar-hi, utilitzar aquests termes...L'estelada, s'utilitza fàcil també, agafes uns llàpisos, vermell i groc, vas fent ratlletes i au! Una estelada que representa la nostra ideologia... No pas un país, no! Representa un partit polític, el nostre... Socialisme, això sí, això és unitat popular, el poble és socialista o no n'és... Independència, exactament igual, el poble és independentista o n'és, qui queda fora no és poble i nosaltres continuarem sent la unitat popular...
I agafes els ingredients, remenes una mica, i que et surt?
REVOLUCIONAR BARCELONA!
Com un joc de màgia, on hi ha mags però també qui veu el truc...
Salut.
PD: I ja aprofitant, i per ajudar a entendre-ho tot plegat, us recomano el llibre "Política estúpida" de l'amic Ángel F. Bueno i editat per Aldarull edicions. Senzill, directe, didàctic, concís, lleuger i pràctic... Genial!

Nota: El títol més adient per aquest text hauria estat Un toc a la CUP!, però m'ha fet gràcia el joc de paraules, digueu-me idiota...

Puedo

Puedo tropezar dos veces
con el mismo uniforme,
puedo convertirme en gato
y ser asesinado hasta seis veces
por pretender saltar el muro de esta cárcel.
Puedo perder un ala
y estrellarme
contra el suelo,
puedo oir el tic-tac del reloj
avanzando lento.
Puedo sentir el palpitar de mi corazón,
más rápido que el vuestro.
Pero no puedo
apagar mi fuego,
ese que quema mis cadenas,
ese que arde, a poco y lento,
ese que ni la sangre apaga,
ese que más alza la llama
cuanto más cerca siente
la libertad, mañana...

Aprendiz

Cada día
intento aprender
a crecer recto como el árbol,
pero el viento me modela,
el corrimiento de tierras me tuerce
y, en los días extremos,
el relámpago me hace arder.
Aún así,
cada día,
sigo intentado aprender
a crecer recto como el árbol,
pero manteniendo siempre,
en el alma de mi corazón,
la fuerza del viento
y el calor del relámpago,
y en mi cabeza
las raices.

Oda a la terra lliure

Jo sóc d'astí, sóc d'ixo poble

dels aljubs i dels arnalls,

on les roques eren sorra

i pertanyien a un gran llac.

Poble de terra argilosa,

envermellida per la sang,

poble que tot ho oblida

pensant que fa un pas endavant.

Jo sóc d'astí, sóc d'ixo poble

que ara fa prop de cent anys

es va despertar un bon dia

compartint i alliberat,

on Joaquín Costa és una estàtua

i el te ja no es posa a secar,

ningú recorda qui ens va portar l'aigua,

i amb l'aigua, la llibertat.

Jo sóc d'astí, sóc d'ixo poble

on els xicarrons no volen jugar

per què la bassa d'Albelda

ningú ja no sap on està,

on han tallat les oliveres

doncs tots mengem globalitzats,

ja no en queden ni les soques

per escalfar-nos les mans.

Jo sóc d'astí, sóc d'ixo poble,

sóc de la roca com el te,

sóc fet de sang com aquesta terra,

terra que mai oblidaré.

Jo sóc d'astí, sóc d'ixo poble

que resta sota el formigó,

jo sóc d'astí, sóc d'ixo poble,

d'ixo poble que ara ja es mort...

Una opinió sobre la Directa que no es publicarà a la Directa

Hi ha gent a la qual no li agrada la Directa tal com és però n'escriu, la utilitza per que espera treure'n partit i per això avui l'accepta mentre intenta en el seu tarannà quotidià anar fent-la seva, desbancant els competidors. Aquesta setmana, al número 225, hi ha un article que tracta d'això, de iniciar una batalla interna per a que la Directa no sigui plural i es converteixi en una revista tan sectària com l'autor d'aquest article.

Jo sempre he estat un gran seguidor de la Directa, la considero la meva revista i quan tinc alguna cosa a dir públicament intento fer-ho a les seves planes, avui no. Avui no per respecte a les companyes que hi són al darrera, que treballen cada dia per que puntualment els dimecres surti al carrer, per que no es mereixen aquesta batalla que aquest impresentable psicòleg ha volgut començar i a la qual la millor resposta és no fer ni cas a les planes del setmanari. Si vol una guerra que es doni de cap contra la paret o que se'n vagi a una de les cantonades de la seva pàtria, a Salses o a Guardamar (tot i que no tinc res contra els habitants d'aquests pobles) però la Directa que la deixi tranquila i INDEPENDENT, tal com és.

El més trist, però, és que els responsables de la publicació no se'n hagin adonat del que plantejava aquest patriota i li hagin fet el joc publicant l'article, un article on s'homenatja un repressor per ser "un home coherent" i català, un repressor que va ser cap dels serveis secrets de la Generalitat al 34 i brutal defensor de la burgesia catalana, tot i que l'article deixar anar una ferum antianarquista que s'ensuma de Fraga a Maó... Que li queda ara a la Directa? Fer un article sobre en Felip Puig per ser coherent i també català?

L'autor de l'article és psicòleg, o sigui sap molt bé el que està fent, crear mal rotllo en un espai obert a diverses tendències. En un temps en que som molts els que pensem que ha arribat el moment de ser prou pacients per unir en comptes de dividir. Per què ens vol dividir aquest home? Quines són les seves raons?

No vull entrar en qüestions històriques però sí en qüestions literàries, i és que el llenguatge de l'article d'opinió no podia ser més rancuniós i patètic, digne d'Intereconomía: "grupuscles armats", "bandes anarquistes", "perseguir aferrissadament facinerosos", "els seus sequaços"...

La meva pregunta és: A que ve aquest article ara? De qui és seqüaç aquest psicòleg? Ve a que entrem en campanya electoral i aquest senyor es presenta per algun "grupuscle" sense possibilitats i s'ha de fer notar? Ve a que s'ha iniciat la batalla per aconseguir un mitjà propi que no tenen la capacitat de crear? Ve a que els llibertaris els hi fem nosa per que tornem a estar presents a la societat?

La veritat és que m'és igual a què vingui aquest article d'opinió a la Directa, sempre hem sabut qui són els sectaris, aquells que utilitzen un símbol de tot un país per a fer populisme, aquells que ens volen uniformes i no accepten ni la diversificació ni l'horitzontalitat, aquells que tergiversen la història per a fer-la com a ells els hi convé, doncs no oblidem que encara que no ho digui a l'article, l'homenatjat també va ser un pistoler quan li va interessar, igual que quan per diners i càrrec li va interessar va lluitar contra els pistolers del poble.

El més patètic però és quan explica que el repressor va entrar provocativament a un cafè sovintejat pels llibertaris i va dir "Sóc en Miquel Badia i m'han dit que algú d'aquí em busca", això es llegeix a l'article com si fos una heroïcitat, la heroïcitat de qui te la força i les armes del poder enfront la classe obrera, francament l'autor es delata, es nota, es sent, a ell li agradaria estar a dalt i sentir el poder per poder fer el mateix, a on aniria ell? A La Rimaia? A Can Vies? A algun ateneu llibertari?

No se de que s'estranya, doncs, quan el 28 d'abril de 1936 l'activista llibertari Justo Bueno Pérez li va respondre al carrer Muntaner "era jo el que et buscava" i allà mateix se'l va ventilar... Com dirien els de TMB: "qui la fa la paga"...

En qualsevol cas, com he dit, no volia entrar en qüestions històriques, l'important és el nostre dia a dia, hem de conèixer als qui ens volen dividir (com algun dia coneixerem les seves raons), hem de conèixer els qui volen que els mitjans més forts que tenim deixin de ser-ho (igual que algun dia en sabrem el per què), i un cop coneguts aquests personatges els hem d'aïllar, no hem de permetre que aconsegueixin els seus fins que en aquest cas són l'enfonsament de la xarxa que tants d'anys ens ha costat crear... Els qui volen defensar el capitalisme, la burgesia i les estructures socials verticals que se'n vagin a La Vanguardia...

I ja per acabar, si tenim dubtes, sempre li podem preguntar a l'Evaristo, que ens respondrà sense complexos:

"Un patriota, un idiota"

Ah! Sí, me'n oblidava, el personatge en qüestió es diu Quim Gibert...

Visca la terra, mori l'Estat!

Crisi econòmica, crisi musical i burgesia catalana

En el nostre planeta, que no te perquè ser l'únic, hi ha especies animals en les quals els seus individus per sentir-se membres de l'espècie necessiten formar-ne part del ramat. Una de les diferències amb l'ésser humà, tot i el nostre innegable animalisme, és que hi ha persones que prefereixen sortir-ne del ramat i ser individus crítics. Aquesta capacitat individual, per a qui ostenta el poder, és un element negatiu doncs les persones, quan se senten part del grup, quan formen part del ramat allunyat de l'existència d'aquest raonament crític, són més fàcilment manipulables, així ens ho ha demostrat la història infinitat de vegades. La burgesia catalana, com a poder real en aquest sistema capitalista que vivim no n'és menys, i, òbviament, preferiria tenir com a súbdits persones membres d'un col·lectiu homogeni en tots els aspectes vitals, inclòs l'aspecte cultural i dintre d'aquest també el musical. D'altra banda, avui en dia, una de les formes més clares que tenen els poderosos de mostrar la seva força és el poder de la comunicació representat pels mitjans. I per acabar de situar en context aquest article no oblidem que patim un moment de crisi creat per aquest capitalisme, representat, al nostre territori, per aquesta burgesia. Crisi que NO TOTHOM pateix per igual i que pot fer despertar consciències adormides en els que més durament la pateixen.

Un cop fet aquest petit i breu anàlisi introductori aniré al gra.

El periodista argentí Horacio Verbitsky va escriure: Periodismo es difundir aquello que alguien no quiere que se sepa; el resto es propaganda.

Quan al nostre país la gran majoria dels mitjans de comunicació es posen d'acord, no és casualitat. Per sort, però, he pogut escriure "la gran majoria" en comptes de TOTS, per que òbviament la gran majoria dels mitjans de comunicació estan a les mans de la nostra burgesia, però NO TOTS, i n'hi ha que encara resisteixen.

Si a més tenim en compte el moment de crisi econòmica en que vivim, crisi que fa més grans les diferències econòmiques i que crea més pobresa mentre continua creant la mateixa riquesa, que, no casualment, continua enriquint als de sempre, el nostre esperit crític ens indica que aquest periodisme homogeneïtzat en comptes d'informar està fent propaganda.

I si afegim la importància que te per alguns que la música catalana sigui nyonya (música per a tietes crec que va dir Pau Riba, jo aniria més lluny i diria música per a padrines de Sarrià i Pedralbes) i reflecteixi el mon que es viu dins una bombolla social, allunyada de la realitat de molts barris, a mi em sembla que alguna cosa fa pudor.

A Cuba durant molts anys el poder va voler fer creure al poble que TOTS eren Fidel, aquí, a casa nostra, ens volen fer creure que musicalment a TOTS ens agrada el mateix.

Ryszard Kapuscinski, un altre periodista, va deixar escrit:Si entre las muchas verdades eliges una sola y la persigues ciegamente, ella se convertirá en falsedad, y tú en un fanático. No hi ha mal pitjor per a la música catalana que aquesta homogeneïtzació.

A continuació algunes de les coses que ens diuen els nostres periodistes (molts d'ells amics meus) en relació a aquests que estan tan de moda a la Catalunya en crisi del segle XXI:

"Portem anys i panys esperant (...) que un artista alternatiu en català (...) es posi en boca de TOTHOM" (Jordi Bianciotto, Nativa, novembre 2009).

"¿Com es porta la pressió de gravar un disc que TOT Catalunya espera?" (Nando Cruz, El Periódico, 15 de març de 2011).

"Unes lletres (...) en que TOTHOM es pot reconèixer" (Juan Manuel Freire, El Periódico, 24 de març de 2011).

"En TOT moment, un fenomen qualificat com a positiu per TOTHOM" (Helena Morén Alegret, www.enderrock.cat, 17 de març de 2011).

"TOTS ens trobarem amb una grata sorpresa" (Xavier Mercadé, www.elpunt.cat, 15 de març de 2011).

Però, per molt que ens vulguin homogenis, recordo els meus somnis d'infància, que no tenen per què ser els de TOTHOM: Tota la Gàl·lia està ocupada pels romans... Tota? No!

Salut i reflexió crítica.

Nota de l'autor: Les majúscules són collita pròpia.

Nota de l'eutor 2: Aquest article ha estat publicat originalment a la revista digital Nativa de la qual teniu un enllaç en aquesta mateixa plana...