A l'alçada

Vivim un moment d’excepció i la resposta ha d’estar a l’alçada. Dit d’una altra manera, davant de l’amenaça de l’estat d’excepció, ha arribat el moment de la resposta excepcional per part del poble.

Fins a la colònia arriba la ferum de les mòmies desenterrades per la monarquia amagada darrere un estat feixistitzat per tal de donar resposta a les exigències de canvi social expressades per la majoria d’un poble que ha despertat colonitzat. I en aquest fet rau la clau per comprendre com ha estat possible arribar fins a aquest punt en què el món contempla, o no, la deriva autoritària de l’Estat espanyol: ha estat el poble qui ha fet possible el trencament del pacte entre els poders catalans i espanyols. Ha estat el poble qui ha empès el govern català fins al moment actual i no a l’inrevés. És a dir, es confronten dues formes d’entendre la democràcia: una democràcia on el poble, en situacions excepcionals, pot arribar a tenir cert, tot i que poc, poder de decisió, i una altra on el poble no serà mai escoltat.

Tot i això, s’ha de reconèixer que les darreres setmanes una bona part de la població s’ha sentit desorientada. Tant a les xarxes socials com al carrer s’han escoltat nombroses demandes per tal que els representants polítics independentistes expliquessin obertament la situació i les passes a seguir, provocant, en no fer-ho, cert desconcert entre la població. Aquest desconcert i aquestes demandes de transparència (que no comparteixo doncs no es poden mostrar les teves cartes a l’enemic i, per tant, aquestes no es poden fer públiques) són producte de l’habitual desconfiança del poble vers els polítics i la consciència popular de que aquests són, per sobre de tot, representants d’uns partits capaços de gairebé tot per tal d’aconseguir millorar, o si més no mantenir, el seu propi status quo.

Davant d’això tan sols puc dir que aquells que els van donar la confiança mitjançant el vot, ho continuïn fent, hi confiïn, i la resta, els que no el vàrem votar, tinguem paciència doncs és aquesta una situació que, com a poble, com a ciutadania allunyada de la política dels despatxos, se’ns escapa.

Tot i que després d’aquests dies de desconcert i amb més de la meitat del Govern a la presó, crec que ha arribat l’hora del poble.

Tots els polítics han reconegut ja la realitat del 21D i un cop realitzat aquest reconeixement hi ha veus que l’identifiquen com el referèndum que sempre se’ns ha negat, com si l’Estat hagués caigut al parany del Govern a l’exili. Si això és així, el poble demana una llista única i social. Des de fa setmanes el poble es manifesta per sobre de sigles i ideologies i, sense aquestes, va defensar la voluntat de decidir sobre el seu destí el passat 1O,

Una llista conformada per una amplia representació de la societat civil, independentista, republicana i antifeixista que pugui recollir el vot de l’ampli ventall popular que demana el canvi social cap a una república i que no pugui capitalitzar cap partit polític.

Si en una situació com l’actual, provocada per l’empenta del poble, els partits prioritzen les seves estratègies particulars, continuaran aprofundint en el desgast humà que ha iniciat l’Estat espanyol mitjançant la repressió. Arribats a aquest punt, no ens forceu a votar als vostres partits perquè potser alguns no ho fem.

Si, en canvi, abandonem temporalment les estratègies individuals i es demostra públicament que els partits es fan a un costat per tal d’aconseguir l’objectiu comú, es renovaran i revitalitzaran les esperances de la gent necessitada de canvi real i aquest estarà més a prop doncs amb llista única la possibilitat d’augmentar la diferència electoral amb els sectors monàrquics és una realitat. És l’hora d’una llista apartidària.

La societat civil està preparada, em venen al cap infinitat de noms, locutores de ràdio, víctimes de la violència policial (també dels Mossos d’esquadra, sí), cantants, pallassos, advocades i un llarg etcètera que, per suposat, inclogui representants de la societat educativa... I els polítics que es preocupin, i molt seriosament, de què el 21D no hi hagi “pucherazo”, que la voluntat del poble expressada a les urnes sigui escoltada correctament i arreu.

I tot això sense perjudici de què el poble continuï expressant-se lliurement al carrer per tal que ens allunyem cada cop més de les cúpules que per ser tan políticament correctes acaben necessitades de crear un nou idioma que només elles entenen i que, de seguir així, ens portaran a acceptar coses ara per ara inacceptables. Com deien els madrilenys Habeas Corpus, “A las cosas por su nombre”. Vaga general, ja.

I per acabar, hem de començar a assimilar que la lluita serà llarga i dura, molt dura, doncs ens enfrontem a una monarquia mantinguda sobre la decadència moral d’uns homes educats sota els paràmetres del dret de conquesta de territoris i voluntats. Hem de tenir molta paciència i estar mentalitzats per resistir tot el temps que sigui necessari. Hem de ser molt conscients de les nostres accions, ara per ara no hi ha voluntat popular, ni capacitat, per portar la resistència a un altre terreny més enllà de la desobediència civil. I hem de ser coherents amb els nostres ideals per tal de no defallir i que col·lectivament siguem capaços de treure’ns de sobre aquesta corona tan feixuga que ens impedeix caminar.

I si, a sobre, som capaços d’eliminar el llenguatge patriota i ens oblidem de paraules com “traïdors”, utilitzades constantment pels que semblen viure a l’imperi romà, millor que millor.

Ni que sigui per una vegada, com diu el company Andres Grima: Salut i república!

Esperando el Big Bang

Poco a poco, y sobre todo a partir del 20 de septiembre, cuando se cruzó la línea del no retorno del actual movimiento independentista republicano catalán, las individualidades y organizaciones libertarias han ido posicionándose al respecto. Sí, soy consciente de que algunas ya lo habían hecho anteriormente y no pretendo tergiversar la realidad, el objetivo de este “poco a poco y sobre todo a partir del” es exclusivamente dar a entender que este es un conflicto tan delicado para los “integrantes” del movimiento libertario que el posicionamiento está resultando complicado.

He seguido algunos de esos posicionamientos, aunque leyéndolos de manera vertical, sin prestar excesiva atención (no por falta de ganas si no por falta de tiempo) a excepción de los textos firmados por Tomás Ibáñez, compañero cuyos textos me gusta leer.

De su texto fechado el 3 de octubre, que no voy a valorar aquí, me gustaría opinar sobre un concepto que me llamó la atención: “los argumentos anarquistas”, el hecho de que le cueste “entender (…) que se justifique la participación en esa lucha mediante argumentos anarquistas”. ¿Existen dichos argumentos anarquistas? ¿Se pueden utilizar como columna vertebral del movimiento?

El anarquismo es un movimiento, como el propio Tomás nos ha explicado, cambiante. Un movimiento que se mueve constantemente. Y en el Estado español, está conformado por docenas de organizaciones y miles de individualidades que desde hace años no nos ponemos de acuerdo a la hora de trazar unas líneas colectivas de acción. ¿Cuáles deberían ser entonces los argumentos anarquistas mediante los cuales analizar la situación actual del conflicto catalán? Me temo que esos argumentos son tan heterogéneos y heterodoxos como el propio movimiento libertario y, por lo tanto, pretender unificarlos es imposible y, de hacerlo, llevarían a una nueva caza de brujas a las que tanto nos hemos acostumbrado desde 1978 (¡casualmente la fecha nos une a Santa Constitución!).

Hace muchos meses me posicioné públicamente a favor de la república (esto no es cierto, pero mi carácter provocador me puede, como Tomás ha explicado perfectamente, muchos nos posicionamos contra la monarquía, hecho que en este contexto implica estar por la república, única salida realista y tangible) y de la opción de dinamitar el Estado español. Llegué a la conclusión de que podía hacer público mi posicionamiento, o mejor dicho, llegué a dicho posicionamiento, después de realizarme dos preguntas. (En realidad fueron más, muchas más, pero que se pueden condensar en dos preguntas abiertas y en las ganas de responderlas sin tapujos y sin miedos).

Una, la primera, era una pregunta de índole colectiva, y la segunda (que debía servir para refrendar definitivamente, o no, la respuesta a la anterior) de carácter exclusivamente personal. Y ambas preguntas me las formulé en clave de considerarme parte de algo colectivo como es el movimiento libertario. ¿Podrían ser, entonces, estos los argumentos de los que hablaba Tomás? Lo dudo, pero en cambio tengo clarísimo que estos sí que son unos de los muchos argumentos “anarquistas”, o mejor dicho, argumentos del movimiento libertario. Y quizás ahí está la diferencia…

La primera pregunta, la colectiva, era si el movimiento libertario, como colectivo y por extensión la mayor parte de sus miembros (me cuesta referirme a la totalidad cuando hablamos de un movimiento tan distinto, con tantos matices), tenía algo que perder. Era una pregunta abierta que encerraba en su interior, también, la pregunta contraria: ¿Puede salir reforzado el movimiento libertario o tiene algo que ganar?

Debo reconocer que de la doble formulación, la negativa y la positiva, para mi pesaba mucho más la primera, el hecho de no tener nada que perder, porque después de tantos años de alejamiento de la masa social, de la gente, de poca incidencia real en la sociedad, estoy dispuesto a aceptar cualquier posibilidad de cambio tan solo para que el anarquismo pueda seguir en movimiento y salir del gueto.

La pregunta individual era, obviamente, la misma ¿Qué tengo que perder como anarquista?

Todas las respuestas me llevaron al mismo destino. Como siempre con muchas contradicciones (porqué como libertarios, en este mundo capitalista y compartimentado territorialmente, es imposible alcanzar la pureza) pero sin fisuras.

En lo colectivo: El movimiento libertario catalán (si es que se puede adjetivar así sin desatar las iras de santa acracia) no tiene nada que perder. No va a estar peor si se declara la República Catalana. Es una realidad que donde tiene mayor peso del Estado español es aquí, y por lo tanto, donde tiene mayor capacidad de realizar ciertas alternativas es también aquí. ¿Debemos seguir esperando a que la revolución sea posible globalmente, en todo el planeta en el mismo instante, para seguir manteniendo la pureza anarquista antinacionalista? ¿O es que el problema es que solo tenemos derecho a la revolución ibérica porque así lo decidieron nuestros antepasados hace cien años?

Permitidme decirlo (y crucificadme por ello, si así lo creéis oportuno –o llamadme supremacista catalán, como ya han hecho algunos), pero el pueblo catalán ha demostrado a lo largo de los últimos años estar capacitado para forzar a sus políticos a aceptar leyes de progreso social que se cuentan entre las más avanzadas de Europa, y, por desgracia, los políticos españoles no están dispuestos a conceder ningún tipo de avance en esa dirección. No, no voy a ser yo quien decida si el pueblo español está capacitado para forzar a sus políticos a aceptar sus voluntades, pero en cambio sí que me atrevo a aventurar que es la democracia española la que no está capacitada para dichos avances.

Esto es tan solo un pequeño extracto de las muchas cuestiones que surcaron mi cabeza para, en definitiva, llegar a la conclusión de que el movimiento libertario no tiene nada que perder si finalmente se produce el cambio y dejamos de vivir en el Estado español para pasar a vivir en un Estado catalán.

Y en el ámbito personal, los que me conocen ya saben que la esperanza me puede…

1- Acabar con la monarquía (o sea dejar de ser vasallo de un tipo al cual le debo pleitesía por sus antepasados).

2- Acabar con nuestra esquizofrenia catalana (nunca fuimos nacionalistas y no nos importó tener dudas, “¿De dónde eres?”, “De Barcelona”, “Ah, español”, “Sí, bueno, no…”, y permitir al mismo tiempo que los miembros del movimiento independentista dejen de ser “indepes” para pasar a integrar las filas del movimiento que más les apetezca –anarcos, comunistas, social demócratas… Lo que sea pero ya no “indepes” como definición “política”).

3- Y, por supuesto, la más importante de todas, la madre de todas las razones, el Big Bang, la explosión en pedazos del ombligo del mundo, del motivo por el cual el Universo gira, el Imperio de España…

En fin, no sé si todo esto son argumentos anarquistas, tampoco me atrevería a confirmar que son argumentos de un anarquista (pues como dicen algunos, aun no tenemos carnets), pero mientras el movimiento libertario argumenta y se posiciona, mientras unos se lo miran desde la distancia y otros participan, lo que sí que puedo asegurar es que muchos, aquí y allá, no dejamos de mirar la calle… Esperando el Big Bang.

Jornades d'El Lokal a Can Batlló

Entre els dies 18 i 20 d’octubre s’han dut a terme a Can Batlló les segones jornades d’El Lokal. Després del bon sabor de boca deixat per les jornades realitzades ara fa un any per commemorar el 25è aniversari, es va decidir continuar anualment amb l’experiència i enguany s’han dedicat a la Transacció democràtica, un temàtica, una recuperació històrica, que sembla ben necessària avui dia, quan patim les conseqüències de les negociacions polítiques i econòmiques que es van produir aquells anys setanta.

Ja al març, aprofitant el 35è aniversari de l’assassinat de l’Agustín Rueda, gent propera a El Lokal, va realitzar unes jornades similars dins la Marxa d’Homenatge als Maquis, i el proper 2014, l’habitual Febrer Llibertari del barri es dedicarà als anys setanta i retrà homenatge a Salvador Puig Antich en el 40è aniversari de la seva execució.

El primer dia de les jornades, dedicat al que socialment i cultural va significar la Transacció, va començar amb retard pel  fet que al Raval es realitzava la manifestació per demanar justícia per l’assassinat de Juan Andrés Benítez, reivindicació a la qual El Lokal ha estat fortament implicat. Després e l’èxit en la convocatòria de carrer i un cop havent finalitzat aquesta, a els vuit començaven les jornades amb una xerrada que comptava amb la participació de Guillem Martínez, periodista i escriptor ,d’Amador Fernández-Savater, investigador independent i editor,  i de Mateo Seguí, que va llegir un text enviat per Rafael Poch, periodista. Algú va definir aquella cultura com la “del pillatge”, perquè aquest va ser el nexe d’unió entre tots els grups polítics i socials que la van assumir. L’únic objectiu: omplir-se les butxaques alhora que s’escalaven posicions socials amb la idea de recollir el màxim de molles, i tot sense remordiments perquè un dels grans èxits de la Transacció va ser l’assumpció amb normalitat d’aquestes actituds egoistes que fins aquell moment havien estat socialment inacceptables.

El matí de dissabte ens vàrem despertar amb el carrer ocupat per les paradetes del MercaDIYo Punk, i al migdia es realitzava el segon debat, que girava al voltant dels espais llibertaris. Prenent com a punt de partida el boom que va significar la mort de Franco i el posterior desencís de la Transacció, es va intentar treure algunes idees que ajudessin a  la consolidació dels molts locals actuals. Va començar el company Xavier Oller,que d’aquí a tres mesos veurà publicat el seu treball sobre els ateneus i els col·lectius llibertaris d’aquells anys setanta i van continuar els representants de l’Ateneu Cooperatiu La Base (de Poble Sec), de l’Ateneu Llibertari (de Sants) i del col·lectiu Mala Herba (de Cerdanyola).

Esment especial es mereix l’equip de cuina, que durant els tres dies ens va delectar amb uns àpats espectaculars.

Tot havent dinat va arribar el torn de la presentació del llibre “Carceles en llamas” que acaba de publicar Virus. Vàrem comptar amb la presència de l’autor, César Lorenzo,  el membre de l’Observatori del Sistema penal i els Drets Humans, Iñaki Rivera,  i el represaliat Jose Solís, a més d’un representant de l’editorial. Interessantíssima xerrada sobre el que han significat les presons a l’estat espanyol durant els darrers 35 anys...

Van seguir les dones punk que ens van fer riure una bona estona després de la seriositat de la xerrada anterior. Tres de les representants d’aquella generació que va esclatar socialment a principis dels vuitanta ens van presentar el simpàtic documental “Peligro social”, i amb elles, una de les noies de l’equip de producció. Com deia, va ser un acte molt divertit i dels que més van gaudir de la interacció amb el públic.

Diumenge les Jornades van acabar amb un debat al voltant de la memòria històrica que va comptar amb la participació de Rolando d’Alessandro, pertanyent al grup d’italians que ha impulsat la denúncia pels bombardejos de Barcelona durant la Guerra Civil, Sònia Turón, membre de la CNT, sindicat que s’ha personat coma  denunciant a l’Argentina pels crims del franquisme, i Pep Cara en representació de la Marxa d’homenatge als Maquis.

En definitiva, va ser un cap de setmana enriquidor, durant el qual ens vàrem trobar persones de diverses generacions a Can Batlló, on vàrem poder compartir experiències i aprofundir una mica més en la nostra història.

Una naranja mecánica en Granada

Corría la primavera de 1982 cuando escuché por primera vez a TNT, fue en “Los 333 de Radio 3” que dirigía Jesús Ordovás y antes de que viviéramos el cambio de estación el programa ya había caído de la programación dejando a los granaínos en el lugar número 13. Buen número. Por delante, entre otros, Los Nikys, Parálisis Permanente, Siniestro Total y La UVI, musicalmente eso es lo que pedía la juventud del estado español en aquellos primeros años 80…

El año anterior habían surgido muchas de aquellas bandas, en el área de Barcelona, por ejemplo, nacieron Attak, Kangrena o Código Neurótico, en Granada, en cambio, había un grupo que llevaba ya unos años dando caña y el 18 de noviembre de ese 1981, sus miembros se encerraban en un local para grabar su primera maqueta.

Fueron una de mis grandes referencias durante la juventud, eran salvajes, atrevidos, iconoclastas, pero además, parecían tener un interés por la cultura por encima de la media, y sus canciones lo reflejaban… Por ese motivo fueron, seguramente, el grupo que más apareció en mis fanzines. Salieron en el número 1 de Barna Rock, en junio de 1982, no tenían nada que ver con Barcelona, pero la desaparición del dial del programa de Ordovás fue una buena excusa. Meses después, el 28 de octubre de 1982, cuando Felipe González empezó a hundir, aun más, en la miseria a este país, aparecían también en el número 1 de Melodías Destruktoras. En ese momento ya había contactado con Jesús y fue él quien me envió una entrevista publicada en el Diario de Granada que reproduje en mi punkzine. Un par de números más adelante Jesús ya aparecía como colaborador del Melodías, la afinidad era muy alta, aunque uno rondara los veinte y el otro tuviera catorce…

Unos meses más adelante pude conocerlos, por fin. Fue en la primavera de 1983, cuando vinieron a realizar un par de actuaciones a Las Rías, solo quedaban dos miembros originales, Angel y Jesús, y venían como trío, con el apoyo de Erik de KGB a la batería. El encuentro quedó reflejado en el Melodías Destruktoras número 5. Yo ya estaba completamente enganchado: la canción “Epitafio…” me destrozaba el alma cada vez que la escuchaba, “Sin futuro” me hacía rabiar, “1984 Euroshima” me obsesionaba… Y muchos esperábamos ansiosos el anunciado LP…

Al cabo de unos meses nació el NDF, y TNT continuaron siendo fuente de inspiración, ya habían publicado su primer y único álbum y muchos punks continuamos, aun hoy, treinta años después, con la boca abierta. ¿Pero que se creen estos tipos de Granada? ¿Qué mierda es esto de “El jardín extranjero”? ¿Quién es Gary Gilmore? ¿Hemos de ir a ver una película que se llama “La naranja mecánica”? ¿Qué ostias pasó en Almería los días 9 y 10 de mayo de 1981?

La verdad es que nos abrieron bastante los ojos, como a 655321 pero sin agujas. Lo aceptamos. Ellos sí que eran punks. Y quizás sin tachuelas… En noviembre de 1983 aparecía un artículo en el número 2 del NDF, y a partir de ahí, con el grupo ya separado o inactivo, a tirar de archivo: en el número 4 (febrero del 84) aparecía en portada la letra de “Guernika” y en el número 5 (julio del mismo año) era la letra de “Sin futuro” la que tenía ese honor… Fue a lo largo de ese año cuando surgió la idea de sacar un álbum recopilatorio de grupos punks de la península a través del sello alemán Weird System, al final no se llevó a cabo, pero TNT se entusiasmaron tanto con el proyecto que llegaron a realizar las dos hojas que se debían reproducir en el fanzine que acompañaría el LP, esas dos hojas en inglés, al más clásico estilo TNT, que acompañan este texto.

Gracias drugos, por todo lo que nos enseñásteis…

Un poema per la revolta

Nostres són les places i nostres són els carrers,
com nostra és la sang vessada i són nostres els guerrers.
Nostres són les flors, vostres són els tancs,
les paraules són nostres, com els llibres que heu cremat.
I és que llibres, cremeu llibres! I us ompliu la boca parlant
de l’educació, educació dogmatitzant.
Perquè nostres són les lletres, vostra la televisió,
amb les lletres pintem places i cridem el nostre amor,
amor a la llibertat i odi al seu saquejador,
perquè vostra és la violència i nostre és el crit: Prou!

Vostre és el control, però nostre és el record,
el record de la batalla per enfonsar el vostre món.
Quatre famílies catalanes que ho teniu tot ben lligat,
ahir ajudàveu a Franco però avui sou d’Artur Mas.
Ni justícia, ni cultura, ni escola, ni sanitat,
Però els vostres fills a Esade aprenent a governar.
Heu fet de la nostra terra tan sols una gran presó
però llavors recuperades tornen a fer créixer al bosc.
Hem perdut la por i sabem els vostres cognoms
aquest reggae de revolta és el que surt de dins del cor.

I aquí podeu escoltar la versió musicalitzada per Chalart58 amb el suport de Joan "Pine", mític guitarrista de Pixamandúrries: Reggae de revolta (Versió audio).

Que començi la punki reggae party! Que cremi el centre comercial!!!

Desena Ofensiva contra l'oblit

Els dies 8 i 9 de juny es va dur a terme, a cavall de les comarques de l’Anoia i la Segarra la Desena ofensiva contra l’oblit, és a dir l’anual marxa d’homenatge als maquis que organitzen les companyes d’A les Trinxeres, el col·lectiu punk llibertari de Ponent. 

Per als qui heu participat algun any d’aquestes “Ofensives contra l’oblit” no diré res de nou quan afirmo que al menys un cop a la vida s’ha de participar en aquesta activitat. La germanor, la fraternitat, que s’hi respira s’ha de tastar, el respecte, les ganes de conèixer i de compartir, l’intercanvi generacional, s’ha de gaudir. I any rere any ens adonem de que som diverses les generacions engrescades en la recuperació de la memòria, que som persones d’arreu (habitualment hi participa gent molt allunyada de Catalunya) i que són moltes les copses per descobrir. 

Darrerament, a més, els actes que conformen les activitat anuals de la “Marxa” es multipliquen: els companys dels col·lectius Mala Herba i Mai Més de Cerdanyola, han muntat aquest juny la tercera marxa per Collserola, un grupet d’amics s’han afegit enguany amb un cap de setmana per l’Empordà que es va realitzar el mes de març, ells s’hi afegeixen a les ja habituals trobades al cementiri de Sant Celoni, al gener, o al lloc on va ser assassinat en Facerias l’agost... 

La Desena ofensiva va començar a Pujalt on es va visitar el Memorial de l’Exèrcit Popular, situat en un espai que va servir com a lloc d’entrenament dels membres de l’Exèrcit  abans de marxar al front, el matí amenaçava tempesta continuada però finalment va escampar i va permetre que, en dos torns, es realitzés la ruta comentada. Després, al migdia, ens vàrem desplaçar cap a Gàver on tothom va dinar a l’entorn de la font del riu Sió i on, ja més relaxadament, vàrem poder saludar a vells companys així com donar la benvinguda a alguns triganers que no havien acudit a la trobada del matí. Tot havent dinat es va realitzar la curta excursió fins al cementiri de la població, dalt de la muntanya, on hi ha les restes de companys, membres del maquis, anònims, que van ser assassinats durant els anys quaranta als voltants del poble. 

Aquell va ser un dels moments més emotius del cap de setmana, quan, després de la introducció realitzada pels historiadors Jordi Oliva i Ferran Sánchez,  es va descobrir el descomunal monòlit realitzat en homenatge als dos companys gràcies a les aportacions voluntàries d’un bon grapat de persones i col·lectius. No són necessàries les paraules, mireu la fotografia i quedeu-vos bocabadats... Aquesta és la mena d’activitats que organitzen i fan possible els membres d’aquest grupet de punks desarrapats d’aquests pobles de mala mort i solana de ponent del territori... 

El xàfec va acabar arribant i provocà la desbandada fins arribar a la casa de colònies de Veciana on ens hi vàrem refugiar i continuar les activitats... allà hi vàrem gaudir e l’actuació musical d’en Jaume Arnella i posteriorment de la presentació del llibre “El Duende del maquis” amb la presència del seu autor, en Jaume Serra. Un cop sopats, i un cop petada la xerradeta, els més agosarats van gaudir de les actuacions dels conjunts Adult Tarat i Harlock juntament amb una jam session amb membres de Los Moulineros, el grup francès que havia d’actuar però que per la malaltia d’un dels seus membres no ho va poder fer de forma oficial. De totes formes, tot i aquest entrebanc, ens consta que alguns dels organitzadors no van utilitzar gaire el llit aquella nit encara que vàrem trobar a faltar l’esquellot d’en Kamilo que ens donés la benvinguda al nou dia. 

Diumenge al matí les activitats continuaren. Els companys d’A les trinxeres van passar un recull d’imatges de les anteriors Ofensives contra l’oblit que volen ser el tret de sortida per un futur DVD i es va presentar el Grup d’Estudis Llibertaris Els Oblidats, projecte de recuperació de la memòria nascut a Mallorca. A la tarda es va inaugurar l'exposició sobre l’Agustín Rueda, amb presència de la seva germana i de la seva neboda, i posteriorment un servidor va presentar el llibre “Grups Autònoms”. Les jornades van finalitzar amb l’actuació poética  de  Curtis i Krònia, poetes de l’Hospitalet i membres del col·lectiu poètic Los Bio-lentos. 

Companys d’A les Trinxeres, gràcies per la vostra tasca i endavant en la recuperació de la memòria.

Camino

Camino lejos,
hasta donde no hay mundo que recorrer,
y pienso:
camino solo,
por que el final del camino, nadie quiere ver,
pues entonces la inseguridad
se adueñaría de los más seguros
y los que nunca nada han querido,
entonces, 
querrían volver atrás...
Camino lento
y voy dejando huellas al andar,
piso profundo,
por, y para, los que vienen detrás.
Intuyo que es un largo camino,
no se,
donde está el final...
Camino lejos y camino lento
por que se
que no hay marcha atrás...

Segona resposta enfront la ràtzia repressiva i la criminalització, maig de 2013

Hola Jaume,

feia molt de temps que no ens vèiem , i quan ens vàrem trobar fa tres mesos tampoc vàrem xerrar gaire, és clar que les circumstàncies no acompanyaven.

Recordes quan fa anys els nostres fills, el teu fill i la meva filla, anaven a la mateixa classe? Quan ens vàrem conèixer eres monitor de l’escola, m’agradaria saber si, si poguessis tornar enrere, ho faries. Si això que fas ara, ho fas per convicció o per diners.

No em vas fer la típica pregunta de a què m’hi dedicava, així que te la respondré en aquesta carta, tot intentant imaginar-me el que m’hauries volgut preguntar a l’hora que t’escriuré el que t’hauria volgut dir.

De la feina no em puc queixar, em dedico a publicar discos i a escriure, fa unes setmanes va sortir el meu segon llibre. Ah! És clar, això ja ho saps, t'ho van dir uns companys que li van fer unes fotos, oi? O tu també hi eres?. 

Per si no ho sabies, d’això se’n diu “cultura”: C, U, L, T, U, R, A: cultura. En formen part la música, la literatura... No, la teva feina no és cultura.

Tampoc et molestis en explicar-me a que t’hi dediques perquè ja m’ha quedat clar, tot i que en el primer moment de veure’t he dubtat. He pensat, que fa el Jaume aquí? Ha vingut com a ciutadà o està treballant?

Ja ho saben els teus fills a què t’hi dediques?

Et vas apropar i en dubtar em vaig fixar en tot el que t’envoltava: la motxilla, la caputxa... Venies cap a nosaltres molt somrient com si t’alegressis de veure’ns. A mi em van venir, directament al cap, imatges de l’escola dels nostres fills. Quan celebràvem la “Festa de la primavera”. Els primers anys eres un més però de sobte, en canviar de feina, vas començar a donar ordres i a pretendre organitzar tu la jornada... La resta de mares i pares et vàrem deixar de banda. Deformació professional, pensàvem.

Llavors, mentre observava el teu entorn vaig fixar-me en el teu company, que molt desagradablement ens va donar l’esquena. L’únic que vaig poder veure és que era una mica calb i que, com tu, duia motxilla i caputxa... Vaig començar a tenir-ho clar i llavors va arribar la confirmació. El petit auricular que duies a l’orella dreta no deixava espai als dubtes.

A la manifestació estaves treballant.

T’ho torno a preguntar per si no has entès la pregunta: Ja ho saben els teus fills a que t’hi dediques?

Què els hi expliques quan arribes a casa després de la jornada laboral i et pregunten com ha anat la feina? M’ho imagino: Hola nois, la feina ha anat molt bé, avui un company li ha rebentat l’ull a una pacífica ciutadana...

Sí, exacte, una hora després de que vinguessis a saludar-me a la manifestació anticapitalista del dia 14 de novembre un company teu li va rebentar un ull i destrossar mitja cara a l’Ester Quintana. Qui per cert és amiga meva.

Ja veus, un company teu li va fer malbé la vida a una amiga meva. N’estas orgullós?

Ara sí,ara m’agradaria saber-ho. Això que fas, ho fas per convicció o per diners? És a dir, ets un mercenari o ets un sàdic? Perquè si ho fas per diners jo crec que si et curres un crowfounding simpàtic molts de nosaltres t’ajudaríem a sortir-ne...

Ja els hi vas dir tot això als teus nens? Que t’havies infiltrat a una manifestació pacífica, que l’havíeu rebentat, que a Tarragona pel matí un altre company havia atonyinat una nena de l’edat del teu fill gran... M’ho imagino: Hola papa, com ha anat la feina? Molt bé nano, avui un company ha colpejat salvatgement una nena que podria anar a la teva classe.

Aquesta és l’educació que els hi dones als teus fills? O els hi dius una veritat a mitges i els hi expliques que treballes a una carnisseria? O els enganyes i els hi dius que esteu al servei de la ciutadania?

Perquè ara ja no cola. L’acció continuada i desmesuradament violenta contra la ciutadania ha deixat clar que esteu al servei d’interessos privats. Saps perfectament que no esteu al servei del poble. Si era això el que et va fer ingressar, fer un bé a la societat, oblida-te’n. No es fa el bé destrossant milers de vides...

Recorda: sou quatre gats i les vostres urpes ja no ens fan por.

Pensa-hi, si és que encara te’n recordes del que és pensar. Tu, camuflat a la manifestació, intentant passar desapercebut. Jo, aquí, donant la cara.

Ja no ens feu por.

Ens feu fora de les nostres cases. Ens mutileu. Quina por vols que us tinguem? No tenim res més a perdre... I públicament som qui som. La família, els veïns, els amics, tots saben de nosaltres.

Però tu... No tens res a perdre? Els veïns ja saben a què et dediques? I els pares? Què n’opinen els pares? I, tornem-hi, els nens?

Jaume, pels anys que fa que ens coneixem. Deixa la pistola i torna a l’escola. La societat ho agrairà. Els nens no ho tinc tant clar...

Per cert, parlant de pistoles... Què portaves a la motxilla?

Agraint la teva reflexió.

Joni.

PD: I ja que estem, aprofitant que a algun arxiu de la caserna teniu el meu darrer llibre, aprofita-ho i llegeix, home, que llegir no fa mal... I en aquest cas, a més, és gratuit!!!!

Primera resposta enfront la ràtzia repressiva i la criminalització, maig de 2013

Divendres 17 de maig, 10’30 hores, horari de Buenos Aires, on em trobo per presentar demà el meu primer llibre, “Que pagui Pujol!”. Em desperto i, de seguida, abans d’haver-me rentat la cara, rebo un missatge sms: “Els Mossos d’Esquadra han confiscat una còpia del teu darrer llibre”. No entenc el missatge, enviat per un bon amic, i responc amb una pregunta. Moments després m’assabento que els Mossos d’Esquadra han realitzat un operatiu, suposadament antiterrorista, a Catalunya i que entre el material incriminatori que han mostrat als mitjans de comunicació hi ha una còpia del meu darrer llibre, “Grups autònoms”.

Em costa molt reaccionar. De fet avui ja és dissabte. He necessitat pair la notícia. I fer-me unes quantes preguntes:

Com pot, la polícia d’un estat democràtic, presentar un llibre d’història com a prova d’un delicte d’enaltiment al terrorisme? És casualitat que els dos llibres que s’han mostrat als mitjans de comunicació siguin llibres que ens expliquen una part amagada de la Transició espanyola?

No em puc avenir. Estic lluny. De fet aquí, a l’Argentina, acaba de morir el general que cremava llibres, en Videla, i de nou em pregunto: Qui és el responsable d’aquesta, metafòrica, crema de llibres a Catalunya?
Avui presentaré el meu primer llibre a Buenos Aires i, òbviament, parlaré del que passa a casa meva. Dels intents per segrestar la història. Dels intents per evitar l’educació. Dels intents per acabar amb la cultura.
I no se si dimarts podré tornar a casa, perquè si el llibre “Grups autònoms” és una prova d’enaltiment al terrorisme, jo en sóc el responsable, però ho intentaré, sense por, perquè no els permetrem canviar el nostre destí.
Per la llibertat d’expressió, que un cop més resta a la corda fluixa.
En solidaritat amb els joves empresonats perquè el fet que els Mossos d’Esquadra hagin necessitat mostrar llibres d’història com a material incriminatori confiscat ja és prova de la mancança d’altre tipus de material i de la feblesa de tot el procés.
M’acomiado amb una darrera pregunta: Té alguna cosa a veure el fet que durant els darrers mesos un servidor hagi estat el portantveu de la plataforma Ojo con tu Ojo que pretén acabar amb la impunitat dels Mossos d’Esquadra?Atentament.
Joni D. Escriptor.
El Lokal, associació cultural responsable de l'edició del llibre "Grups autònoms".

I un cop més l'Apartheid!!!

I un cop més l’apartheid espanyol.

I un cop més la seva capital prohibida al negrot basc.

Al negrot basc que constantment ensenya la llengua.

L’ensenya als joves mitjançant les seves cançons.

I la hi ensenya als feixistes també mitjançant les mateixes cançons.

Mitjançant el que diuen.

Mitjançant el que escriu.

Mitjançant el que canta.

“Maleït negrot basc!” deuen dir a les seves butaques de les institucions,

dels mitjans de comunicació,

de les empreses de seguretat,

dels clubs “d’alterne”...

Negrot de cultura

I basc de naixement...

Un gran home!

Bob X o Malcolm Marley,

Linton Abu Jamal o Mumia Kwesi Johnson,

tot tocant la trikitixa,

cantant-li a la humanitat,

cridant a la terra:

No tenim por!

Portem trenta anys a la línia del front

i ara no ens faran pas tremolar.

Fermin zorionak.

Beti izango dugu Burjassot,

ta Barcelona, 

ta Berlin, 

ta Bilbao...

PD: T’estimo, i quedem a la barricada a les tres...