Massa dies sense escriure

Darrerament m'estic dedicant molt a parlar i poc a escriure, és el que passa quan et submergeixes en una gira de xerrades per presentar un llibre que has fet amb el cor, la panxa i el cervell, però me'n adono de que un ja no està per tants kilòmetres, tot i que ho estic gaudint d'allò més... El problema afegit és la resistència de les cordes vocals, si un sempre ha tingut problemes pel desgast fet en la joventut cridant barbaritats als escenaris, ara ja no està per fer-la petar de manera continuada i en veu alta quatre dies a la setmana...

Un altre problema és que la necessitat de cridar no mor quan xerres i en canvi creix quan veus i escoltes el que està passant a El-Aaiun, més si tens un amic allà amagat per por a sortir-ne, doncs ja hem vist com se les gasta el monarca marroquí i els seus súbdits més fidels... Finalment ahir a casa vam respirar tranquils, doncs l'Antonio ha arribat a Barcelona i tot i que la por del cos no se li traurà en dies, ho pot explicar en primera persona i és la darrera veu que ha sortit del Sàhara ocupat i de la qual ens podem creure tot el que digui... Qui ha posat el seu cos al servei de la veritat, la dignitat i la justícia, qui ha estat tant a prop de la mort (i no són només paraules), demostra que te molt més valor que tots els politicastres de torn asseguts a les seves butaques daurades. Com d'altres vegades els socialistes de l'Estat espanyol s'han cobert d'una cosa pudenta que no és precisament glòria...

Amb les presentacions del llibre, com deia, m'ho estic passant d'allo més bé. Van començar a La Bisbal d'Empordà, on feia anys que no hi anava però on tinc grans amics, d'allà eren els Pixamandúrries, primera banda catalana en fusionar llengües i instruments procedents de diferents cultures i a qui mai se li veurà reconeguda la seva tasca doncs eren políticament massa incorrectes:

"Perquè m'eduques per obeir i mai, mai, mai per escollir?
Perquè m'eduques per ser el millor i mai, mai, mai per repartir?
Por, tinc, por,
la por que vosaltres heu ficat dins el meu cap!"
(Pixamandúrries, "Educació i por")

Ara a La Bisbal compten amb un Ateneu Llibertari que reuneix molt bones condicions, cèntric, espaiós, amb diversos espais per a realitzar diverses activitats... Està instal·lat a un edifici que és patrimoni sindical, durant anys estaven els de CCOO, l'UGT i la patronal (tots junts fent força) però després que l'abandonessin van entrar els companys de CNT i ara és un gran espai llibertari. Vaig trobar velles cares conegudes i em va fer il·lusió també trobar alguns membres dels Komando Moriles, en concret el Pere (bateria) i el Martí (veu). A més l'Ona, filla d'un dels personatges que surt al llibre, em va fer un emotiu regalet encara que després gairebé es dorm amb la pallissa que vaig fotre durant la presentació (devia pensar: "de que parla aquest amic dels meus pares").

La següent presentació va ser l'oficial, a l'Espai Obert, a Sants, un dels llocs més vius de Barcelona, multitud d'activitats i una mentalitat oberta fan que sigui un lloc realment especial. Jo m'hi vaig cagar una mica la veritat, tanta gent, tantes cares amigues, tantes persones que van viure en primera persona els fets que explico al llibre... No es tractava d'explicar les meves batalletes a gent que no en tenia ni idea, havia d'explicar el com i el perquè a gent a la qual no se la odia enganyar... Per sort vaig comptar amb el suport de les companyes que m'han ajudat a publicar el llibre, els també santsencs membres de La Ciutat Invisible, i això, comptar amb el suport proper dels amics, sempre és important. En qualsevol cas, encara que el Manolín, responsable final de la maquetació i a qui heu de felicitar per tal com ha sortit el llibre, no volgués parlar, jo el veia per allà i això em tranquil·litzava, com em donava força el fet de tenir a l'Elba asseguda al costat. El que no m'esperava és que els assistents es tallessin després de la meva parrafada, doncs ha estat l'única de les xerrades que s'ha acabat en el moment en que jo he terminat la meva exposició, la culpa li donarem al David de Ràbia Positiva, qui tenia unes preguntes per fer --me però no es va atrevir a ser el primer i ningú no va voler trencar el gel...

La tercera presentació va ser a Alacant, espai una mica asèptic, poca concurrència, però xerrada molt agradable i petit debat en acabar, és d'agrair que el company Pito Karcoma li poses tot l'amor revolucionari a la meva visita al territori alacantí, com és d'agrair els kilòmetres que van fer els dos companys de la generació anterior que van apropar-se fins Alacant per tal de que ens coneguéssim i així poder iniciar una relació que espero fructifiqui en forma de treball literari.

L'endemà a Elx, i això, per a mi, sí que són paraules majors. La meva relació amb aquesta població va ser molt forta durant els anys 90, allà hi havia el CIJA (Col·lectiu Ilicità de Joves Agobiats), grup de joves activistes als quals visitàvem cada estiu amb l'excusa de la Barraka Alternativa, que era l'espai alliberat durant les festes de la ciutat, salvatge i una mica alegal, semblant als mítics Pesaos de 9 Barris. A més de gaudir d'un cap de setmana en germanor, amb companys i companyes que feia anys que no veiem ens ho vam passar d'allò més bé, dissabte havent dinat, amb la guitarra i la veu de Pito Karcoma i de Javi Chispes, i cantant tots plegats com excursionistes hippys al voltant del foc:

“Me gustaría que la razón y el corazón estuvieran siempre juntos,

sentir del mismo modo, hacer fuerte esa unión,

vamos a resistir con golpes y esfuerzos,

hay algo que nos queda: ¡La forma de pensar!

El dinero no lo es todo, el control es cosa personal,

mira donde pisas, no vayas a tropezar.

Tu pasado no lo conozco, el futuro no importa mucho más,

defender o resistir es positivo, hay que vivir,

pienso que si no lo sientes ¿Que haces tu aquí?

Me gustaría que estuvieramos siempre juntos,

luchar del mismo lado, hacer duradera la amistad.

Vamos a defender con manos y gritos,

lo único que queda: ¡la sinceridad!

La política no lo es todo, la libertad una palabra más,

La copa que vas a tomar procura que no sea para olvidar...

¿Quien te implica si tu no quieres? Perteneces a ti mism@

La cosa puede ir más allá, está en tus manos... Acógela, o volará..”

(Maniática, “Lo que nos queda”)

La xerrada va ser prou interessant i el més destacable crec que va ser l’espai, el Casal Jaume I de la ciutat. Mai he entès com és possible que persones d’esquerres, moltes de les quals republicanes, puguin sentir-se còmodes en un indret amb el nom d’un rei amb afany d’imperi i que va fer fora a la població musulmana. És això avui en dia reivindicable?

(Continuarà...)