El Jonny de Cornellà

Abans d'ahir ens va deixar el Jonny de Cornellà, Jonny Senne Picazo, personatge mític de l’escena punk local, d’ell us escrivia un parell de frases a l’entrada “L’estrella de la ràdio”, doncs feia un dels pocs programes audibles de l’àrea de Barcelona en aquella època.

Aquest any està resultant complicat per la gent de la meva generació: el Kike Kangrena, la Pa, el Natxo Skatalà, el Pitus de Reus, ara el Jonny… El temps passa factura.

Parlant del Kike, guitarrista de Kangrena, el proper 13 de novembre se li retrà homenatge a La Bàscula de Barcelona, mitjançant un concert que està organitzant la Silvia Resorte, des del més profund del meu cor li agraeixo la iniciativa, tot i que no podré assistir.

Ahir, quan vam anar a acomiadar-nos del Jonny ens vam trobar unes quantes velles amigues i companyes, algunes de les quals feia al voltant de vint-i-cinc anys que no veia. El que em va fer més il·lusió va ser retrobar-me amb la Georgina, persona de la qual en la meva joventut intentava prendre exemple, l’any 85 la van detenir mentre estava al meu costat i és una de les coses que més greu m’han sabut en aquesta vida, no haver pogut fer res. Al bigotis que la va detenir després d’etzibar-me un cop de peu i deixar-me tombat al terra, el vaig veure molt sovint els anys posteriors i era dels bigotis que m’acompanyaven a casa dia sí, dia també.

En qualsevol cas avui vull parlar del Jonny, del Jonny de Cornellà, de l'entranyable Jonny, del Jonny rebel, del que hauria estat molt feliç en un mon més just, de l'autodestructiu, del sensat, de l'escriptor... de l'AMIC. Va per ell:

“Sellaré mis labios, coseré mis ojos

Taponaré mis oidos, dejando mis manos yertas

Mis piernas, mis pies serán raices

Hundiéndose en la tierra acogedora

Para que crean que ya no estoy aquí

Convirtiéndome lentamente en una piedra

Casi invisible, al pie de un Viejo Roble” (Jonny).